"Gràcies Josep-Lluís, per obrir una finestra d'aire pur. L'independentisme és una de les forces més poderoses de la vida. No hi ha cap ésser humà que no dediqui l'existència a fer realitat les seves pròpies i lliures decisions".

“Un dia de tardor, d’aquells tan típics del Camp, em vaig presentar a una casa del carrer Gasòmetre de Tarragona. Hi havia tota una colla de gent que ni tan sols coneixia, però tots independentistes i d’esquerres. Era l’any 1979. Aquell dia vaig conèixer el Josep-Lluís Carod-Rovira. El record d’aquella reunió és ja llunyà, però els fruits i, el més important, l’amistat, encara perduren.
Amb el pas dels anys n’hem viscut de tots els colors, n’hem passat unes quantes de ben fotudes, unes altres d’inoblidables i d’altres que ens marcaran la vida per sempre més. I hem gaudit com ningú fent allò que més ens agrada: fer política, millor dit, FER POLÍTICA, així en majúscules, o sigui, treballar per a la nació, per a les persones, per a la llibertat.
Fa, doncs, vint-i-set anys que conec el Josep-Lluís i encara té la capacitat de sorprendre’m a cada discurs, a tantes intervencions, en molts articles, textos i llibres. De fet, no m’hauria d’estranyar perquè conec la seva fortalesa intel•lectual. Però el més important és que, molts cops, quan el sento, tot i que ho he fet milers de vegades, encara m’emociono. Perquè com molt bé diu ell, la política també és passió! I amb això penso que està tot, absolutament tot, dit. "

"No deu ser cap virtut política però en Carod-Rovira té un sentit de l'humor extraordinari. En molts aspectes és un polític poc usual. Però justament aquestes rareses, aquest sortir-se del retrat robot del polític-gestor, el converteixen en un líder amb una gran qualitat humana." 

“Qui pot dirigir Catalunya? Amb quina trajectòria? Amb quina talla política?

Al rerefons de la política sembla que romangui encara vigent, adaptat als temps, un model tan mil•lenari com el de la polis grega. Sense massa alternativa de pes. Resulta que al bell mig del segle XXI un candidat il•lustrat acaba de descobrir la fórmula de la intel•ligència política de la seva ideologia. Abracadabra? No, temps al temps, de ben segur que ja anirà creixent cada vegada una mica més.

Quan semblava exhaurida l’era d’aquell catalanisme tan benignament esotèric de gairebé un quart de segle, un dels seus mecenes, que és partidari més aviat del peix al cove a Madrid, se’ns presenta com a candidat i gran salvador de la pàtria. Catalunya mereix una altra cosa; potser se li ha vist el llautó a aquest, oi?

En fi, un país ha d’anar molt malament quan la política d’un partit, més enllà de la campanya electoral, s’ha d’articular des d’un suposat benefici polític que aporta l’origen del candidat. D’això se’n pot dir que equival a jugar a perdre. No ens ha d’estranyar si ve de la part contrincant del joc de sempre.
Si volem parlar de política, d’esquerres i de catalanisme, aquests conceptes estan tan assimilats que els sobren els epítets de tipus “esquerra intel•ligent”, “catalanisme social”, etc. I per postres tenim un dels candidats que destaca gràficament autoretratant-se d’aspecte –massa– seriós.

No cal fer referència al candidat de dretes, prou feina té amb una política incòmoda dins i fora, tant del partit com del país.

Queda algun candidat més? És clar, l’únic que no ha hipotecat Catalunya a Madrid; que destaca per la seva trajectòria política a Catalunya i que no necessita exhibir els seus orígens sobradament coneguts i naturalment assumits; que s’ha compromès fins al límit per a la pau; que ha mostrat sempre una coherència en el seu discurs per a la sobirania catalana; que ha cedit interessos personals en benefici de la nació: Josep Lluís Carod-Rovira president!”

“Després d’alguns anys de coneixement mutu, facilitat per la nostra militància política, podria dir un munt de coses d’en Josep-Lluís. Personalment, en destacaria ara mateix tres.
En primer lloc, penso que al País Basc no s’oblidarà pas fàcilment la seva implicació per tractar d’obrir i trobar camins per a la pau definitiva al País Basc. És conegut que això li ha suposat molts entrebancs i fins i tot tota una campanya brutíssima de desqualificacions de tota mena, sobretot des de la “Brunete mediàtica”. El que és important, però, és que la seva contribució ha estat molt important.
En segon lloc, penso que és molt i molt important la seva participació, també, en la conformació del discurs de l’independentisme cívic d’Esquerra dels darrers deu anys. La nova síntesi del discurs independentista i d’esquerres d’en Carod és tot un model que ha revelat la seva validesa i tot el seu potencial, no només a Catalunya sinó també a altres pobles i nacions sense estat.
En tercer lloc –last but not least– voldria subratllar el costat més humà d’en Carod. Jo, que he tractat sempre de defugir l’allunyament gairebé patològic respecte de la gent del carrer que tenen els polítics a Catalunya i arreu, m’estimo molt els líders que parlen dels problemes de la gent, que trepitgen els carrers de pobles i barris mes enllà d’aquella imatge tan patètica dels polítics de cartró que busquen, desesperadament, la foto dia rera dia o que, encara pitjor, s’esforcen a visitar els mercats durant la campanya electoral. En Carod no és d’aquests, sinó dels que s’arromanga i escolta la gent del carrer i viu de molt a prop els seus problemes, la qual cosa no té res a veure amb la manca d’ una cultura ampla i ben arrelada alhora. Perquè en Carod és un home culte i interessat per la cultura, una cultura que no coneix fronteres, la qual cosa vol dir que comença a casa nostra i no s’acaba enlloc.
He utilitzat –en parlar abans dels polítics en la seva relació amb la gent– de "líders". A la política del nostre país, i no només a Esquerra, necessitem líders. De dirigents ja en tenim, ja en tenim prou. El que ens toca ara, en un moment tan important de la nostra història, és tenir líders, liderar la nostra bona gent cap a un futur millor. Els dirigents acostumen a administrar el que hi ha; els líders que nosaltres necessitem faran no només això, sinó també encaminar el país vers el futur de sobirania que ens ajudarà a millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes.
Salut i República!! ”

"Des que ens vàrem conèixer, ara fa vint-i-cinc anys, he anat descobrint amb en Josep-Lluís un seguit d'afinitats i complicitats de fons, de dèries comunes en el més noble sentit de l'expressió: la nació catalana; la seva història i, en general, la història dels pobles del món; els llibres; i també l'interès i l'empatia envers un petit país cantellut i polèmic, a l'altre extrem de la Mediterrània. Lligant-ho una mica tot, desitjo de cor a en Josep-Lluís que el seu somni no sigui només un somni.Joan B. Culla i Clarà".