Esplèndid comandant, nau capitana,

alcàsser ben fornit de bateries,

muralla mineral que et llicencies

havent portat al cim l’orgull blau-grana.

Cuixes d’acer, ballesta sobrehumana,

fàbrica de gardeles que congries

esteranyinador de porteries

i míssils que rebenten la diana.

Per imposar la llei amb escombrades

pel fred engany a l’hora del penal,

pel llarg dibuix de magistrals passades

i pel cacau aquell de la final.

no trobarem ningú que se t’assembli.

Adéu, Tintín, adéu heroi de Wembley!

“Lo Gaiter del Besòs”

Possiblement molts culés no coneixen aquest sonet dedicat al Koeman nostrat, aquell que va fer pujar el primer graó al Barça en l’escaleta que porta al cim dels recol·lectors de “Xampinyons”.

L’autor del vers no és altre que en Ramon Solsona, un dels escriptors que mes ha investigat la llengua i l’hi ha sabut trobar les giragonses. I amb aquest material, i una bona dosi d’observació i sentit de d’humor, ha construït una literatura que ningú etiquetarà com a transcendental per els temes i la forma, però que si que ho és en la recuperació de mots i modismes genuïns.

No tots aquests de la foto són Putin, darrera la màscara hi ha altres personatges d’alta rellevància política que s’indignen, com cal, per un moment.

No tots tenen la mirada aquosa e inexpressiva de l’assassí, com vidres glaçats al fons de la cova de les celles, ni els llavis sinuosos tancats que amaguen la pressió de les mandíbules que tensen els solcs de les galtes espremudes, no tots amb la cara paguen.

No tots són ex-agents del KGB, hi ha caps d’estat i ministresses d’exteriors que soparan amb assassins perquè la cortesia diplomàtica obliga i perquè els afers interns de cada país són inqüestionables.

Darrera de cada Putin, reproduït infinitament, hi ha les cares amables de dirigents d’Estats que dediquen el 20% del seu pressupost al lucratiu negoci de fabricar i vendre les armes que assolaran la terra com el pitjor dels flagells.

Però els mateixos que fan això, els seus propagandistes i aquells anodins personatges en campanya electoral de fireta, que ens volen fer creure en les mans netes de la democràcia no ens faran oblidar a l’Anna.

....el video?

…..o reivindicar contra Catalunya.

Dues posicions ben diferents les mantingudes per els jugadors bascos i per els jugadors que representen Catalunya.

Mentre uns (els bascos) signen tots un manifest a favor de la selecció nacional d’Euskadi, els d’aquí parlen de “competir” i les honorables excepcions de sempre (Oleguer, potser Víctor, algun altre, i el seleccionador Gratacós) adverteixen que “la realitat és la que és”.

Per fer-ho més explícit, la realitat és que no es poden trobar onze jugadors de primer nivell que siguin capaços de definir-se a favor de les seleccions catalanes.

Resulta doncs que els primers que es treuen la samarreta acabat el partit no ho fan per reivindicar res, sinó perquè la tenen suada, com suada és la seva participació en la selecció catalana.

Mes de cent blocaries hem penjat l’anunci prohibit per la senyoria Moseñe, i és això: un anunci.

Si el seguissin passant per la TV l’hauríem vist molts cops, com tots els anuncis. De manera que, ben mirat, no n’hi ha prou de penjar-lo un sol cop, un anunci és per ésser vist repetidament.

Per tant, el penjaré cada dia al menys un cop, parli del que parli en el post, des de avui fins dissabte que ve.

Si algú mes s’hi vol afegir, ja ho sap. (penjar-lo és molt senzill si aneu a la pàgina d’en Marc Belzunces i segiu les instruccions que hi ha allà)

Aquest POUM no és de xampany (perdó, de Cava). No és obrer ni marxista (Andreu, nin, no aixequis el cap). No és un POUM d’espetec (Tarradelles, perico, l’espetec existia com a embotit abans que tu naixessis i te'n apropiessis).

El POUM del que parlo (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) es fruit de les relacions íntimes entre la “Catalunya-ciutat” que predica l’Honorable encara vigent i les concepcions urbanístiques dels mes pijos arquitectes-urbanistes capitalins disposats a que d’aquí un parell de dècades, el cinturó de Barcelona arribi fins a Puigcerdà).

Els prenys d’aquesta relació de pagament s’incuba en aquests moments als Ajuntaments de tot Catalunya i s’espera la parida per d’aquí poc.

Vientos del pueblo me llevan

vientos del pueblo me arrastran

me esparcen el corazón

i me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente

impotentemente mansa

delante de los castigos

los leones la levantan

y al mismo tiempo castigan

con su clamorosa zarpa.

No soy de un pueblo de bueyes,

que soy de un pueblo que embargan

yacimientos de leones

desfiladeros de águilas

y cordilleras de toros

con el orgullo en el asta.

Nunca medraron los bueyes

en los páramos de España.

Per conèixer l’anima d’un poble convé llegir als seus poetes; aquests saben pintar amb paraules els substrat d’aquesta ánima (per això són poetes) i resumir amb dues frases el que els erudits han descrit en deu volums: “Nunca medraron los bueyes en los páramos de España” L’imaginari espanyol, molt diferent del català, és aquest: “No soy de un pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embargan yacimientos de leones desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta”

Miguel Hernández , nascut a Oriola (Baix segura) va ser un espanyol de cap a peus i un poeta extraordinari. Un espanyol republicá que va lluitar als fronts de batalla, va viure perillosament, va estimar a ras de terra, i va morir en una presó franquista. Llegiu aquí uns quants dels seus millors poemes (el Niño yuntero, Las Nanas de la cebolla…)

A ulls espanyols, els catalans son “bueyes” I vist amb miralls catalans, d’imatge fidel i no distorsionada, també. Els bous no son braus i nomès els braus mereixen respecte, son admirats.

El nen que protagonitza l’espot a favor de les seleccions esportives catalanes és de Roda de Ter, juga a futbol amb el Riuprimer (equip de Sta. Eulàlia de Riuprimer). Així ho informa el 9NOU en la seva edició del dilluns.

El que sobta al llegir al 9NOU aquesta notícia és que el nen es diu “el nen” (deu tenir un nom oi?) però s’oculta. Menys mal que no l’hi ha posat les inicials com es sol fer amb els delinqüents, però s’hi està a la vora. Sembla doncs que la pròpia premsa dubta de si ha comés o no algun delicte intervenint en aquest espot o bé, si com en el cas dels policies, ha d’ocultar la seva identitat per protegir-lo de possibles represàlies. Qualsevol dels dos supòsits és alarmant com a indicador del nivell de la salut mental d’aquest país català que segons els seus dirigents i una part dels súbdits “és una nació”.

Aquest matí he sentit fugaçment uns opinadors professionals d’aquests que van a les tertúlies radiofòniques amb la missió estratègica de crear opinió. L’emissora no era la COPE, ni la SER, no; era...Catuña Radio!

Si els inútils no existissin, s’haurien d’inventar; el mon no seria el que és sense inútils.

Perquè ningú no s’ofengui ni em titlli de prepotent o de sobrat, començo per dir que tots som inútils amb mesura...Bé tots no, hi ha inútils amb desmesura però no són d’aquests dels que vull parlar, no sóc metge ni psicòleg.

Em refereixo als inútils corrents com tu i com jo, gent negada per els treballs manuals, per el ritme, per la música, per la pintura.... No vull dir tampoc que tu i jo - o vosaltres- siguem negats per totes aquestes coses, probablement per alguna sí i d’altres no, o per d’altres que no he posat. Tots som probablement més inútils que útils i desconeixem totes les nostres inutilitats – i totes les nostres utilitats – perquè no arribarem mai a posar-nos a prova en totes.