La campanya electoral promet. En la precampanya, les promeses electorals, els despropòsits d'uns i altres i els elogis que s'estan dient entre ells, esta posant la política catalana d'allò més interessant. Quin nivell !!,.. de despropòsits. Comença el depriment espectacle de la Política, aquell en que els polítics es dirigeixen al poble major de 18 anys amb l'argumentari de P3.

Això es el que hi ha.

L'anunci d'aquesta cadena transmet l'esperit del nacionalisme català dels darrers anys. Encara que uns volen vendre mobles i els altres una ficció. Catalunya no es una ficció evidentment, però la Catalunya que vol el nacionalisme i l'independentisme sí. Una ficció que per esdevenir realitat caldria vendre d'una altra manera.

Quina Espanya?. Sempre s'ha parlat de les dues Espanyes, una de tradicionalista, orgullosa de si mateixa i l'altre progressista, aspirant a ser com el que no es. Una defensant l'Espanya unitària i l'altre defensant l'Espanya plural. I sense adonar-sen que les dues comparteixen el mateix.

L'anomenat Estat del Benestar, l'ideal de la classe autoanomenada progressista. Aquell Estat que posa per davant de tot i de tothom el benestar dels seus integrants. I això es dolent ?. Doncs no. Però amb l'excusa del benestar per a tots deixem de banda altres reivindicacions que en temps passats eren irrenunciables.

Si fos possible obtenir la nacionalitat Andorrana a lo millor, ni que fos per tocar la pera, seria una manera de sentir-me reconegut nacionalment. La sensació d'orfandat nacional i política cada cop es més forta i depriment.

Sembla que això que uns quants es dediquin a tirar petards contra la policia o embrutar façanes d'edificis públics es molt més efectiu que qualsevol proclama, reunió o esdeveniment esportiu, alhora d'aconseguir objectius polítics.

L'acolloniment de la classe política es cada cop més brutal.

Abstenir-se els Catalans de participar en la vida política de l'Estat Espanyol seria una acció de força, de l'anomenada societat civil catalana. Acció altament improbable atenent la manca de compromís en vers Catalunya del món cultural i mediàtic de Catalunya. No cal trencar les regles del joc, simplement no jugar. 

Sembla que la llengua serà per primer cop un element  de confrontació en unes eleccions Catalanes. Element introduït per el PSOE, (antic PSC), amb l'única intenció de espanyolitzar la política catalana i així aconseguir reduir el nacionalisme Català a la radicalitat i marginalitat davant la  majoria de l'electorat de Catalunya. 

Doncs ja era hora.

Partir ple de reivindicacions i desitjos nacionals per a Catalunya i Euskadi. Però jugant a futbol ni Catalunya ni Euskadi aconseguiran el reconeixement nacional.

Tenir content al personal amb diversió i entreteniment es una practica molt antiga. Practica que sempre sol acabar malament.

Si entenen que es Català tothom que viu i treballa a Catalunya doncs la resposta es que si. Però aquesta definició de Catalanitat, promoguda per els propis Catalans autòctons per cercar l'integració de la immigració Castellana, es equivocada i no ha aconseguit l'objectiu desitjat.