Naufragi

El General De Gaulle va escriure: “la vellesa és un naufragi”. La frase té un clar significat i ens recorda que ser vell és sinònim d'estar malalt o trist. Possiblement cap d’aquestes afirmacions s’ajusta del tot a la realitat però, sovint, la sensació de vellesa va vinculada al concepte de la inutilitat. Avui, l’ancianitat, cada vegada més, queda relegada a un problema què, fredament, anomenem “geriàtric” i que sovint apartem de les nostres vides per que no entorpeixi el ritme “competitiu” en el qual vivim.
És un bon símptoma per aquest país que el Consell de Ministres hagi aprovat el projecte de Llei de la Dependència, que converteix l’atenció a les persones que no es poden valer per si mateixes en un dret.

Es calcula que a Espanya hi ha 1.125.000 persones que pateixen una dependència greu i severa, 330.000 de les quals viuen a Catalunya. Es tracta de persones grans o malaltes que necessiten de l’ajuda d’una altra persona per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Ara, amb aquest projecte, s’incrementaran alguns serveis com l’assistència personal a casa i també hi haurà ajudes econòmiques per a les famílies que tenen persones amb dependència al seu càrrec.
Ha estat la vicepresidenta del Govern Teresa Fernandez de la Vega qui ha dit que es tracta d’un “pas transcendental que retornarà la dignitat a mig milió de persones i la tranquil·litat a les seves famílies”.
Fins ara la persones dependents no tenien reconegut cap dret a l’assistència: només el 3,14% de les persones més grans de 65 anys compten en l’actualitat amb un servei d’ajuda a domicili i un 0,46”.% disposa de plaça en un centre de dia. La realitat revela que en la immensa majoria dels casos són les famílies, especialment les dones, les que es fan càrrec d’atendre les persones dependents. Només el 6,5% de les famílies compta actualment amb el suport dels serveis socials.

Benvinguda aquesta llei per fer una mica de justícia a tots els nostres vells. Tot i així i més enllà de la crua realitat, ens podem quedar amb el consell d’aquest proverbi àrab:

“ el passat és fugit, el que esperes és absent, però el present és teu”

Un món sense consciència

UNICEF xifra en 246 milions els nens treballadors del món, dels que tres quartes parts estan en una situació de perill o en unes condicions lamentables. Són nens que treballen com a miners, manipulant productes químics, pesticides en treballs agrícoles o en infinitat de tallers en els que fan qualsevol mena de treball.

En l’últim ple del Parlament, aquell conegut com el dia del “desencontre reglamentari”, ja sabeu, el de la votació equivoca d'ERC... Aquell dia, també vam aprovar dues declaracions institucionals, la primera a favor de les persones amb discapacitat, la segona contra l’explotació dels infants. Uns infants que sobreviuen en unes condicions penoses fent treballs que atempten contra la seva salut i la seva dignitat.

Un drama al que s’hi afegeix el de la “infància invisible”, 50 milions de nens que cada any neixen i no són inscrits a cap cens. Són nens sense identitat i per tant no podran accedir mai a cap servei essencial com la sanitat, l’educació o la seguretat social. Però si les xífres són esgarrifoses les dades sobre els nens soldats i l’utilització dels infants per la pornografia i la prostitució, acaben de dibuixar aquest món dels horrors en que s’ha convertit aquest planeta per als més dèbils.

Iqbal Masih, és el nen que van assassinar a trets el 16 d'abril de 1995 a Murikde, Paquistan i que desprès d’una curta vida ha esdevingut el símbol de tots els nens esclaus del món. Em pregunto com podem dormir, viure i menjar a les nostres societats opulentes sabent que 246 milions de nens, com els nostres fills i les nostres filles, viuen, o millor dit, sobreviuen explotats per les màfies i els extorsionadors que representen la part més fosca i mesquina de la rasa humana. Costa d’entendre que, malgrat l’ immoralitat de les xífres, tot segueixi igual, i només la magnitud d’aquesta tragèdia aconsegueixi alguna menció a la premsa un cop l’any.

De les lacres que avui pateix l’humanitat, possiblement, aquesta, és la més descarnada, la més lacerant i també la que ens ha de fer més vergonya. Estic convençut que si alguna cosa ens ha d’esperonar avui a ser d’esquerres i socialistes és especialment la fam de justícia social arreu del món, el desig de combatre amb totes les nostres forces l' injustícia i l’explotació fins a les últimes conseqüències. La reivindicació d'una justícia planetària ha d’esdevenir una fita del socialisme. Un compromís a favor dels pobres del món, dels desheretats, de tots aquests milions que no tindran mai una vida que valgui la pena ser viscuda.

Elogi de l'amabilitat

De vegades ve de gust atansar-se a la vida des d’un prisma que no sigui el de la immediates política; el dia a dia flagrant i sovint lacerant que absorbeix forces, energies i atenció. No sempre és fàcil, la trepidant actualitat ens arrossega i ens porta a la batalla, indignats per la mentida o esperonats per la nostra veritat, aquella que compartim col·lectivament i que s’ens acut imprescindible per fer avançar el municipi, el país, la nació... De tant en tant, per sort, algú despulla la veritat i ens la posa davant dels ulls, modificant ni que sigui per una estona, l’ordre de les coses transcendents i posant al cap damunt de la llista allò que realment ens transcendirà, que no és altra cosa que la manera de relacionar-nos, de compartir la vida.
L’amic Àlex Masllorens ha públicat un article titulat: “Elogio de la amabilidad”. És un bon text per reflexionar sobre les nostres actituds davant els altres. L’Àlex escriu: “una treintena de representantes de Bután explicaron cómo su país lleva 33 años oponiendo a la tesis del progreso únicamente vinculado al crecimiento del PIB una fórmula inspirada en el budismo y que intenta combinar el crecimiento del PIB con el aumento del FIB (felicidad interior bruta)”.
Potser, i en els temps que corren, també aquí, des de la política ens cal pensar en promocionar l’amabilitat, per si –com diu l’Àlex-­ esdevé contagiosa.

TRIPARTIT

Ahir vam celebrar dos anys del nou Govern de Catalunya; dos anys d'encerts, d'alguns errors -que també hi són- i dos anys d'aprendre. Els encerts, que alguns no veuen o no volen veure, tenen noms i recursos: Llei de Barris, la nova política d'ordenació territorial, l'augment pressupostari molt important en matèries de caràcter social (un 42% en salut i un 113% en educació) que configuren, entre altres, un gruix de mesures per la millora de la igualtat d'oportunitats i els serveis públics. Messures que són fruit de les conviccions socials d'aquest govern i de la seva vocació de projectar la seva acció en favor d'una Catalunya més justa. Sembla, però, que aquests mèrits no arriben amb claredat a la ciutadania, o aquesta és la veu que ressona en els mitjans de comunicació. Caldrà explicar-se millor i sobretot, evitar els sorolls inútils què, en ocasions, distorsionen l'explicació d'aquesta tasca.

Possiblement hi ha en alguns sectors de la nostra societat enyorança de la figura omnipotent del qui mana i decideix per tots, en la figura del pare omnipotent que representava l'anterior president Pujol. Avui, la cultura de la coalició ens imposa el reflex real d'un país amb sensibilitats diverses, que es representa plural i amb la voluntat d'assentar les noves bases per un catalanisme d'esquerres transversal i cívic. Un catalanisme capaç de sumar esforços en un projecte que impulsi un país més just i solidari, més integrador i més respectuós amb la diversitat. Un catalanisme de tots i per a tots. Hem d'aprendre però, que aquest esperit que fonamenta el pacte ha de projectar-se més enllà de l'acció purament governativa per començar a aplicar, en la pràctica, l'essència dels discursos de Carod, Maragall i Saura, quan reclamen i apel·len un esperit fonamentat en la durabilitat d'un projecte de base social i amb voluntat nacional.

Tots i cadascun dels grups que conformen el govern hem d'aprendre a escoltar, a mirar el país des de la mirada de l'altre, i a compartir lleialment l'espai polític comú, que fonamenta el pacte, acceptant que sovint això és incompatible amb el regat curt i, com diu Maragall, "la petita política" o la immediatesa electoral . Però això, com tot a la vida, s'aprèn, si, com és el cas, els desafiaments d'aquest projecte ens ho exigeixen, i el país també.

"SENTIT DE PAÍS"

L’Aran ha reivindicat la seva especificitat política des de fa llargues dècades. Ara, en aquests últims mesos, hem avançat encara més en el reconeixement explícit de les institucions i de l' autonomia, un avenç en el tractament que ha de tenir l’Aran en el nou text estatutari. Un pas més gràcies a l'esforç i al consens de totes les forces polítiques araneses i a la complicitat dels partits catalans.

Des de fa un temps, el Govern d’Aran utilitza l'eslogan de "Aran un país" per definir el nostre territori. Unitat d’Aran també ho feia en el seu últim congrés l’any 2003 sota el títol “25 anys fent país”, per commemorar l’aniversari de la nostra formació. El sentiment de país és per tant, un sentiment compartit per la majoria dels ciutadans que se senten especialment vinculats a una Vall que ha tingut una ferma voluntat de preservar la seva identitat.

He de dir però, i lamento tenir que fer-ho públicament, que l’Aran té uns governants que no estan a l’alçada d’allò que el país mereix. Ho dic amb aquesta contundència perquè un país, per ser-ho, a més del sentiment col·lectiu, necessita, també, definir, i respectar els espais comuns, aquells sobre els quals es fonamenten les institucions, la forma de fer política, i en definitiva, les bases de la convivència comuna d’una societat que és, com no podria ser d’altra forma, plural i diversa. És, en definitiva, el tauler de joc sobre el qual s’assenten les bases de les institucions democràtiques i el joc fonamental de la dinàmica govern-oposició. Uns per governar, els altres per controlar i ser alternativa.

Llastimosament, la fotografia política de les nostres institucions i del nostre govern no respon a cap dels principis democràtics obligatoris per les institucions del nostre entorn més immediat. Em referiré a dos exemples per posar de manifest la manca de sentit institucional d’aquest govern. La primera, l’aprofitament il·lícit i partidari dels avenços en el reconeixement de l’Aran en el proper Estatut. Algú imagina a Catalunya una publicació del president de la Generalitat reclamant per a si aquests mèrits? Seria impensable. Doncs bé, això és el que ha passat a l’Aran. La segona, l’aprofitament d’una festa tan senyalada com la dels Pompièrs d’Aran per tergiversar el debat polític i convertir allò que és un patrimoni de tots els ciutadans d’Aran, en un acte partidista i humiliant per un col·lectiu al qual tinc l’honor d’haver format part durant molts anys i pel que sento un profund respecte. Seria desitjable que qui governa Aran sabes distinguir quin és l’àmbit per la confrontació com a representant d’una opció política determinada, quin el del discurs institucional, i quin l’espai compartit entre totes les formacions polítiques i la societat civil sobre el qual es fonamenta aquest “sentit de país” i les més elementals formes de convivència.

Pel que hem vist en aquestes últimes setmanes, el Sr. Barrera, després de 14 anys de govern continuat no té la més mínima idea de com construir un espai que, més enllà de la legítima lluita partididista, respongui a un territori cohesionat amb objectius compartits i reptes ambiciosos per al conjunt de la societat. Ans al contrari, en les seves actuacions el que podem apreciar és una patrimonialització personalista d’aquestes institucions en favor d’un únic objectiu, negar la paraula a qualsevol que s’atreveixi a formular un alternativa.

Però el que l’Aran necessita és justament el contrari. Aran necessita sortir de la paràlisi i encetar el debat i l'acció política sobre la preservació del patrimoni, l’impuls de la cultura, la millora de les ajudes socials, la consolidació d’una economia que superi la fragilitat actual... Temes tots ells que requereixen un debat polític, crític i constructiu. Però perquè això sigui possible, cal unes institucions democràtiques i obertes a la participació, i a donar veu als ciutadans. Tristament, el que avui vivim és l’opacitat, el populisme i la desqualificació, un bagatge poc edificant per un país ple d’oportunitats i amb voluntat ferma de ser fidel a la seva història. Un país que té entre molts altres mèrits, el de haver estat sempre una terra de ciutadans lliures, fins hi tot en temps del feudalisme. Resulta paradigmàtic que avui, les institucions que en altre temps foren garants d’aquestes llibertats, siguin ara, per culpa dels seus governants, instruments per fomentar les actituds cabdillistes.

Era nhèu

Eth cambi de sason ja a sorprenut ath país damb era prumèra nhèu. Per sòrt, encara ara, çò que mès me shaute der iuèrn ei era puresa des paisatges e eth bucolisme que da ath país era cocha quan què e amortís es tapatges d’ua val que se revolucione damb era arribada d’aguest mes de deseme. Ei ben cèrt qu’en Aran es incognites tar iuèrn son ben diuèrses, especiaument perqué era passada sason d‘esquí siguec plan compromesa pes condicions climatiques, es amortades electriques en plena sason de Nadau, es taps ena c 28... Acabèrem er iuèrn pensant que tanplan eth país non ère preparat tara demanda des tretze o catorze mil persones que vòlen esquiar diàriament enes nòstes montanhes.
Entre tanti ahèrs e dobtes respècte as capacitats des parcatges, as carretères e a trobar alternatives tà garantir era economia, es escòles d’esquí reclamen tanben un orden rasonabla que les perme-te protegir eth sòn guanhapan der intrusisme professionau. Un ahèr de pòga broma perqué afècte ara empresa mès importanta deth país e, diden, ei en risc eth futur professionau de toti es que se dediquen ad aguest mestièr, aumens, talament com le coneishem enquia aué.
Ei un debat que sonque a hèt que començar; era situacion des professionaus dera nhèu, era compaginacion des interèssi naturaus e economics en àmbit der esquí, era pròpia concepcion des estacions e era sua interaccion damb es entorns, era sostenibilitat economica des pòbles, es fenomens associats as estacions com era dusau residéncia... Son debats que ja non pòden demorar mès e qu’an de trobar respòstes. Respòstes que non pòden èster fondamentades ena criminalizacion der esquí, o en refusament frontau des posicions conservacionistes. Cau trobar equilibris que donguen respòstes ara necessària armonizacion des dus objectius que son fondamentats en dus besonhs reclamadi sociaument e as quaus non podem virar era esquia.