Catalunya – Euskadi (i 3): perquè no fem una mica com els espanyols?
Sis de la tarda d’ahir diumenge, i em poso la ràdio per escoltar el Catalunya-Euskadi mentre avanço una mica de feina. RAC1, per descomptat: la colla del Basté i companyia sempre són una bona elecció. Aquest cop, però, en cinc minuts ja en tinc prou i em poso de mala llet.
Els primers comentaris van tots en la mateixa línia: “això no s’omplirà”, “quin fracàs d’assistència”, “quants jugadors que no han volgut venir”, “una costellada més”.... Per sort aguanto, i durant el partit el tema s’equilibra, però no abandonem tots plegat aquest to victimista que ens porta a fixar-nos tant i tant en els nostres defectes, i a ser tan realistes que potser és excessiu.
Si fóssim espanyols això no ens passaria. Els espanyols de qualsevol cosa en fan un mite. Es refereixen a la “roja” o “los nuestros”, i la boca els hi fa saliva. D’acord que també són molt durs quan perden o no juguen bé, però si busquen alguna cosa tot és pinya, tots junts, amunt i crits. Mitifiquen una collonada, i si convé obren el Telediario amb quatre triomfs seguits d’esportistes “nacionales”, ni que siguin en competicions de segona.
En canvi nosaltres ens l’agafem, com sempre, amb paper de fumar. “Que difícil que serà aconseguir-ho”, “molta gent no està pel tema”... Objectivament, a més, aquest cop no és cert: el partir al Camp Nou el van seguir més de 56.000 persones, les mateixes que l’Escòcia - França a Hampden Park i només superats per les 72.000 persones de l’Anglaterra – Macedònia a Old Traffort. Això vol dir, però, més que les 50.000 d’Itàlia – Ucraïna a l’Olímpic de Roma o les 33.000 que el Suècia – Espanya.
Ens imaginem si a més el partit fos oficial amb qualsevol de les 8 seleccions citades? Sempre tindríem la millor assistència. Això és per criticar-nos tant i tant? Si fóssim espanyols, portaríem 24 hores parlant de l’èxit d’assistència... Per una vegada, podríem ser com ells.