Sóc aquí, ja ho saps.

Nu, convocant les paraules que floten a l'aire.

Sóc aquí, amor,

escoltant les melodies del temps

que passa mentre

la nit cau

sobre el meu cor.

però tots coneixem microclimes que semblen estimular la concentració de gent interessant, llocs amb la màgia precisa per reunir éssers humans que valguin la pena. I ara ja no sé si podré sobreviure lluny de Bakhtapur, Siding i Pokara, en una realitat que no contingui aquells ulls foscos i oblics, portadors de mirades, silencis i complicitats que res tenen a veure amb el caos que m'envolta.

Vomiten paraules de llum i fúria,

també d'odi i temor

però, sobretot,

de pura façana.

Tots ells, quan criden,

no fan res més

que mostrar

les llengües de foc.

Has tornat a deixar el llum encès

sense preveure la sorpresa dels meus ulls.

Ho has fet, n'estic segur,

amb la maquinària fidel que és el costum,

sense adonar-te que em despertaves

i m'empenyies a escriure't això.

Avui portaves el silenci al gest i la mirada

i, a pesar que et movies al ritme d'un bon dia,

et cremava el secret diari dels olors perduts.

Confio que a la nit tornis a sentir-te bé,

lliure com l'horitzó,

resistint-te

com sempre

al pes de la rutina.

Penjada l'esperança

neixen flors

quasi per inèrcia.

Les meves mans,

i també les teves,

es mouen a les palpentes,

entre ombres i oblits.

Sempre cecs en la ignorància,

les nostres paraules

són com el cant del gall.

Per llegir els meus textos

espereu asseguts;

segur que us cansareu

abans que els pengi.

No cal que dissimuleu;

conec la hipocresia i els hipòcrites.

M'és ben igual.

Continuaré escrivint

en sentir calfreds

que deriven en paraules

lligades a l'empremta desèrtica de la pols.

Que el teu perfil s'obri finalment al paisatge

perquè puguis rebre tota la llum

que mai no vas tenir.

Potser només t'arribarà l'últim feix,

més que suficient

per creure

que encara et queden finestres

per treure el cap a la vida.

Podríem dir que les paraules s'ajunten

en un cor de veus dissonants,

o també, més exactament,

que tots volen parlar

però la veu es perd.

Les raons?

No interessa a ningú,

excepte, potser,

a l'oïda del silenci.

Hauria pogut ser una simple trobada

en girar la cantonada la memòria del desig.

Però va ser més, molt més.

Vas dir que em buscaves.

I jo estava nu i expectant.

Les paraules que flotaven a l'aire

eren com melodies del temps

que transcorria

mentre la nit queia sobre la ciutat.

És inútil preguntar quan arriba la vida, quan torna.

Només sé que l'excés de compassió acostuma a corrompre els cors,

indueix a sospitar que s'ha nascut massa tard o massa d'hora, fora de lloc.

Però ara sé que ets més a prop,

que vindràs per dur-me alguna cosa

que s'assembla a la vida.