Per fi ho he entès! Els càlculs de capacitat i confortabilitat dels trens de la RENFE de la línia de Vic estan fets un dia de Pont! Suposo que la resta de l'any van tant enfeinats en millorar el servei que tan sols van poder visitar-nos en un dia laborable que, per la majoria de gent, pot ser festiu. I, de fet, ho és.

No, no. No t'equivoquis, no et parlaré de les nostres relacions amb les Corts valencianes. Tampoc parlaré de temps gaire reculats. No. Els reis aragonesos no hi apareixeran pas. T'ho asseguro. Peró és que avui era la diada de Les Corts, el barri més culé de la ciutat comtal i, possiblement, del món sencer. Avui actuàvem a la Plaça Comas amb els Sagals d'Osona i els Castellers de Sants.

El primer dia del mes de novembre d'ara fa vint anys justos, el diari Avui publicava un article d'opinió que venia a expressar els anhels d'un sector creixent de la societat catalana que estava descontenta amb l'estat de coses vigent en aquells moments. Era l'any de l'accident nuclear de Txernòbil, l'any en que CiU iniciava l'Operasión Reformista en la millor tradició de la Lliga Regionalista d'en Cambó, el PSC ja tenia ministres a Madrid i acabava d'assolir una fita històrica per la ciutat de Barcelona - els Jocs Olímpics -, entràvem a l'Europa dels diners, s'aprovava el polèmic marc normatiu de l'administració local que eliminava l'àrea metropolitana de Barcelona - en un nou capítol de la pugna entre CiU i el PSC -, Catalunya deia No a l'OTAN, però ens hi manteníem igualment pels vots de la resta de l'Estat, i l'independentisme català estava creixent i movent-se amb entitats dinàmiques i joves com l'Entesa de Nacionalistes d'Esquerres, la Crida a la Solidaritat o el mateix MDT i, per què no, Terra Lliure. L'11 de setembre de 1986 fou, per molts, una reedició d'aquell altre 11 de setembre del 1976. Teníem setze anys i la ràbia dels suburbis, els sous baixos, les sirenes de les fàbriques i la pol·lució dels carrers ens bullia a la sang i ens feia córrer davant dels “fustetes” que sortien de les furgonetes en el més pur estil dels serials nord-americans…

En aquest context, algú escrivia el citat article a l'únic diari d'àmbit nacional escrit en català en aquells anys. L'article deia així:

Les preses d'en Cintet de la Polla, el traginer pallarès dels Menestrals, va ser la causa de l'accident que la colla va tenir en el seu desplaçament a Reus. El carro de trabuc nou de trinca i el bestiar de peu rodó que el manava, comprats amb els guanys obtinguts de les actuacions de Tarragona i Girona, va patir un accident que va obligar la colla a tornar al vell sistema de les cames per apropar-se a la capital de l'avellana.

Rememorant un desengany sota els efectes del Muster of Puppets de Metallica

El Pirata Invisible havia rebut l'atac de la temible Esbaldregacors i en patia les conseqüències. Terrible destí el d'aquell que rep fiblades d'amor punyents d'un encontre innocent i pateix la distància del subjecte d'adoració

Els Menestrals, guiats per l'inigualable Avi Txondu, sortien de la seva raconada de muntanya per a fer un passeig fins a la immortal Girona, sotscapital d'aquest tros de país on malviuen bona part dels membres de la colla durant l'any.

Els Menestrals emprenien la seva segona actuació de la temporada amb força ànims. Els propis de la segura consecució de la primera “caixa” de la temporada -nom que, a instàncies del Rabadà de Can Llogari, rep el cinc de sis- i contents davant les expectatives d'aixecar el seu primer castell per sota -una de les activitats que més agraden al pom de dalt, per què sense fer gens d'esforç poden muntar un castell-, els impagables muntanyencs emprenien, doncs, el camí de Girona.

El periclit i sempre immortal pastor de les Guilleries i cap visible de La Gandula, la bandositat que malda per l'empobriment de Catalunya com a únic camí cap a l'autosobirania, ja té una nova tasca: En la primera Assemblea de la Colla Castellera Menestrals de Can Pepitu de Taradell, que va reunir a tres castellers del centenar de membres que conformen aquesta colla, va ser escollit cap de colla in eternum d'aquesta agrupació amb un seixanta-sis per cent de vots a favor i una sola abstenció. La del Rabadà de Cal Llogari que, ja de ben menut, es veia que no tenia gaire senderi, el pobre.