Subject: Ací no llig ni "Cristo. Visca la repartidora"
Benvolguts Girbés:
Supose que no has vist el Tema del Día de Mediterraneo, la capçalera que més es llig i es compra a les comarques del nord. Imagine que, d'acord amb la informació que trobaràs a l'enllaç, tampoc han de vendre molts exemplars i els nombre de lectors serà ínfim.
Ací no llig ni Cristo, JC. La meitat de la població, ni un llibre a l'any. Faena teniu a la Fundació. Gràcies encara que un grup de lletraferits tractem de
bielmamengual |
dilluns, 2 d'octubre de 2006 | 23:54h
SI SAPS TROBAR EL TRIOMF I EL FRACÀS
I TRACTAR DE LA MATEIXA MANERA AMBDÓS
IMPOSTORS...
Vaig aprendre If de mestre Kipling dels llavis de mumare.
Els periodistes han bastit una capelleta de fusta que anomenen el Temple de la Fama, on tot el dia claven i desclaven retrats, amb tanta escandalera no escolta ningú les seves pròpies paraules.
Georg C. Lichtenberg
——————————————————————— Cal no aturar-se: fer feina a consciència cap a la qualitat amb l'excel·lència com a meta.
L'aigua és vida, però no la tractem amb el respecte que es mereix. Només la recordem quan ens fa falta, com tantes coses importants. Actuem com si fos un recurs il.limitat.
L'aigua és cada cop més escassa, més cara, de menys qualitat, però encara no hem aprofundit en el sentit veritable d'això que en diem la "nova cultura de l'aigua".
L'aprofitament de l'aigua de pluja que cau als nostres terrats, als nostres carrers o camps és una de les claus del futur a tants i tants països. La desertització avançarà a mesura que no sapiguem donar les respostes adients.
Si l'aigua és vida, perquè la deixem escapar? No serà que un desert comença a formarse quan les ments dels homes tenen idees equivocades?
Avui hem sabut que la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología ha atorgat el premi de divulgació científica a Martí Domínguez, professor de periodisme i director de la revista Mètode, dins la setena edició de “Ciencia en Acción”. Fa poc ha aparegut el número 50 d'aquesta revista de difusió de la investigació que edita el Vicerectorat d'Investigació i Política Científica de la Universitat de València. Es tracta, doncs, d'un reconeixement públic a un projecte tenaç i consolidat.
desficiosa |
dilluns, 2 d'octubre de 2006 | 22:35h
L'etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d'Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.
De sobte, ja no era només que a l'escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única. I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t'escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L'única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.
A l'escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l'Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.
Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: 'com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?' Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: 'pujar al be' (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: 'no, això és incorrecte'. L'altre xiquet sí que es sabia la resposta 'correcta': pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d'aquell dia enlloc).
Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me'n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.
Només fer referència a dos comentaris que a més d'encertats m'han fet gràcia. El primer és el que anota Vicent Partal al bloc "Mails per a Hipàtia" quan diu que durant el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura a Girona algú va dir sobre els presidenciables catalans, referint-se a la diferència entre Maragall i Montilla, que sembla que s'hagi baixat la nota de tall per ser-ne. L'altre és un esqueix de l'article de Sebastià Alzamora a l'AVUI d'aquest dilluns quan parla de l'eslògan de precampanya dels d'Iniciativa:
"Hi ha una manera intel·ligent de ser d'esquerres, hi ha una manera decent de fer política", clamen els cartells d'ICV-EUiA, exhibint una efígie de Joan Saura que sembla treta d'un anunci de les rebaixes d'El Corte Inglés. A primera vista, tal declaració pot semblar un pèl prepotent, però es torna entranyable quan ens vénen a la memòria les dutxes d'intel·ligència que efectivament rebem cada vegada que al company Saura o al company Herrera se'ls acudeix obrir la boca. Dit per ells, això d'una manera intel·ligent de fer política es converteix en un oxímoron gairebé tan meravellós com aquell del pensamiento navarro. Pel que fa a la decència, es veu que se li va aparèixer de nit a Joan Saura, vestida de blanc, fent autostop en un revolt prop del túnel de Bracons".
marcbel |
Bici |
dilluns, 2 d'octubre de 2006 | 21:59h
Vídeo colombià sobre l'exemple de Copenhaguen, Amsterdam i Bogotà en el tema de la bicicleta:
Veient aquest vídeo resta clar la política de simple imatge i maquillatge de la bicicleta a Barcelona. Només cal fixar-se amb els tipus de carril bici que hi apareixen. A Barcelona no hi ha absolutament cap carril que s'assembli als que hi surten. Mostra que aquí no s'ha aplicat cap política d'infrastructura específica, sinó que simplement s'ha reassignat com s'ha pogut (i si es podia) un espai existent, i malament, just per fer la roda de premsa. Ferm, amplada (sobretot l'amplada), senyalització i política educativa, quina diferència amb Barcelona. Anys llum.
Ressalta el cas de Bogotà, una ciutat situada al món en desenvolupament. D'acord que té 6,8 milions d'habitants, però té el doble de quilòmetres de carrils bici (300) que Barcelona, i 300.000 ciclistes diaris enfront dels 40.000 de Barcelona (sempre segons el video). Proporcionalment, hi ha més ciclistes a Bogotà.
raulromeva |
dilluns, 2 d'octubre de 2006 | 21:34h
El cor de l'Antoni Gutiérrez Díaz,en Guti, ha dit prou. Finalment no ha pogut seguir el ritme que el cap i l’ànima gutista marcaven. Tot i que a hores d’ara encara no està confirmat el decés, el diagnòstic de coma irreversible l'aventuren proper. Sembla com si aquest esperit indòmit i lluitador propi d’en Guti volgués encara plantar cara al destí, un cop més, ni que sigui el darrer. Certament els qui el coneixíem de prop hem pogut constatar que de cap manera el seu era un ritme fàcil de seguir. I malgrat tot no estava previst que s'aturés ara. Simplement no tocava. És cert, tenia 77 anys, però conservava una vitalitat, una energia i un cap clar envejables i admirables. Encara recordo l’anècdota (segueix...)
Exposició al Claustre de l'Ajuntament d'Eivissa de fotografies de la Guerra Civil. per commemorar el 70 aniversari de l'inici del conflicte, 158 imatges cedides per l'Agència EFE, i d'altres de la guerra a les illes Pitiüses, de l'Arxiu d'Imatge i So de la ciutat d'Eivissa. fins al 20 d'octubre. [...a dins notícia...]
Fins que no es desempallegui de les seves pos i de les seves fòbies serà molt difícil que ERC pugui assolir el que diu que vol. La por a la lluita, que es la mateixa por de CIU. I la fòbia per CIU. Son la gran creu d'ERC o se la treu de sobra o aviat serà història com tantes altres ERC que han passat en els darrers 25 anys.
