Sembla que el sol abans
d’hora A la posta se n’ha anat Per les ombres acaçat, I la nit és la senyora Del món talment com si
fora Trastocat lo ritme
excels Que regula dels estels Les girivoltes que un
dia Déu en sa saviduria Donà eternament als
cels.
LA TEMPESTA
De serra a serra els
núvols com a cavalls galopen Dintre sos negres
ventres se sent lo trontollar De les sinistres
càrregues que per l’espai rodolen Com un carro de pedres
corrent per un barranc.
Lo tro que en un
principi una remor sols era Que llunya se sentia, se
comença a apropar, Fins que esclatant
horrorífic com màquina de guerra, Cau des de l’altar cim
fins la més fonda vall.
De sobte una llum viva
ens crema la parpella, I abans de mig tancada
esclata un altre tro, Que ressona pels àmbits
de la bombada esfera, Saltant de serra en
serra, perdent-se en la buidor.
Fendent los llamps, los
núvols, obren amples portelles Per on la pedra i
l’aigua s’hi vénen abocant, Inundant serra i plana
que sembla que s’esbadellen Entre grinyols i
espasmes d’un gegantí infantar.
Lo vent com una tralla,
xiulant va per l’arbreda, Assota brots i rames i
arreu els va copsant, I una vegada a terra els
cull i els agarbera, Per a després tornar-los
altre cop a escampar.
Revinclant-se les
canyes, humils la terra besen, Els arbres se retorcen
cruixint i gemegant, Ses rames semblen braços
que uns als altres estenen,
Com si per a no caure se
donessin la mà.La deu que relliscava de
son llit de falgueres, Salta de roca en roca
com esverat torrent, Fins les flors de sos marges – que filles seves eren – Sens pietat arrancades arrastrenses
corrents!
Lo rierol que manso
corria vers la prada, Entre pedrots i roques
que son esclau lo fan, Al veure’s ara en forces
la llibertat demana, I venjatiu s’emporta sos marges costa avall.
LO RIU
L’Ebre que fa d’espill a
les muntanyes, I naix del Principat en
les entranyes Corrent fins ajocar-se
mar endins, Extèn son mantell verd
per les riberes, Enjoiat pels robís de
les cireres, L’or dels blats i les
flors de sos jardins.
Les aigües fetes glaç
per l’hivernada, El nodreix en el bes del
sol d’estiu, I empapant-se en la
terra assedegada, Torna els secàs en
frescos regadius.Quan de l’alt Pirineu
deixa les balmes, Arreu escampa la riquesa
a munts, Que si Ceres lo porta al
seu reialme, Minerva el converteix en
força i llum.
Al mirar la ribera de
Tortosa Ubèrrima escampant-se
fins al mar, Estenent-li sos braços
l’acarona I l’abraça amplament amb
dos canals.
Ebre gloriós que vuit
províncies banyes, I les vas amb tes aigües
fecundant, D’Aragó i de Catalunya,
dos germanes Ja unides per la
història ets un nou llaç.
Plegades les has vist
lluitar com feres Defensant ses sagrades
llibertats, I has fet espill a ses
glorioses gestes, Quan l’estranger sa
terra ha trepitjat.
Exemples són les dones
tortosines Fundant l’ordre de
l’Aixa amb son braó, I l’àliga francesa feta
miques Sota els peus d’Agustina
d’Aragó.En ton camí dos joies
t’enamoren I no saps quina té major
encís, Que si el Pilar és
l’orgull de Saragossa, La Cinta és lo tresor dels tortosins.
LA
RIUADA
Mes ses aigües que manses davallaven I pròdigues les hores fecundaven, Vénen avui com desbocat cavall; Los marges salten, los casal assolen, Los arbres més feixucs arreu rodolen, I en un mar converteixen l’ampla vall, Que les deus, los barrancs i les rieres Hi aboquen l’aigua de les altes serres, Com pits monstres que alleten un gegant, I si els núvols agoten ses casacades, Altres núvols arriben a bandades, Que vénen d’abeurar-se de llevant.
Quan lo riu replegant-se ses aigües al llit torna I queda la ribera com camp immens de mort, Sos treballs i riqueses perdudes l’home plora, Mirant conreus i marges sota un mantell de llot. Lo quemolts anys bastiren, en un moment s’ensorra, Són les obres humanes davant dels elements, Lo que és la teranuyina, lo que és la fràgil
ploma, Lo que és un bri de palla per a l’alé del vent.. El cercle de muntanyes que la desfeta miren, Montsià, lo
Port, la Mola, coll de l’Alba i Cardó, Nosaltres som eternes – sembla que amb orgull
diguen -, Som fites que fa segles plantà Nostre Senyor.
Gerard Vergés i Zaragoza
Poesia guanyadora del Primer accèssit ofert pel Banc
d’Aragó als Jocs Florals de Tortosa de 1928.
Sembla que el sol abans
d’hora A la posta se n’ha anat Per les ombres acaçat, I la nit és la senyora Del món talment com si
fora Trastocat lo ritme
excels Que regula dels estels Les girivoltes que un
dia Déu en sa saviduria Donà eternament als
cels.
LA TEMPESTA
De serra a serra els
núvols com a cavalls galopen Dintre sos negres
ventres se sent lo trontollar De les sinistres
càrregues que per l’espai rodolen Com un carro de pedres
corrent per un barranc.
Lo tro que en un
principi una remor sols era Que llunya se sentia, se
comença a apropar, Fins que esclatant
horrorífic com màquina de guerra, Cau des de l’altar cim
fins la més fonda vall.
De sobte una llum viva
ens crema la parpella, I abans de mig tancada
esclata un altre tro, Que ressona pels àmbits
de la bombada esfera, Saltant de serra en
serra, perdent-se en la buidor.
Fendent los llamps, los
núvols, obren amples portelles Per on la pedra i
l’aigua s’hi vénen abocant, Inundant serra i plana
que sembla que s’esbadellen Entre grinyols i
espasmes d’un gegantí infantar.
Lo vent com una tralla,
xiulant va per l’arbreda, Assota brots i rames i
arreu els va copsant, I una vegada a terra els
cull i els agarbera, Per a després tornar-los
altre cop a escampar.
Revinclant-se les
canyes, humils la terra besen, Els arbres se retorcen
cruixint i gemegant, Ses rames semblen braços
que uns als altres estenen,
Com si per a no caure se
donessin la mà.La deu que relliscava de
son llit de falgueres, Salta de roca en roca
com esverat torrent, Fins les flors de sos marges – que filles seves eren – Sens pietat arrancades arrastrenses
corrents!
Lo rierol que manso
corria vers la prada, Entre pedrots i roques
que son esclau lo fan, Al veure’s ara en forces
la llibertat demana, I venjatiu s’emporta sos marges costa avall.
LO RIU
L’Ebre que fa d’espill a
les muntanyes, I naix del Principat en
les entranyes Corrent fins ajocar-se
mar endins, Extèn son mantell verd
per les riberes, Enjoiat pels robís de
les cireres, L’or dels blats i les
flors de sos jardins.
Les aigües fetes glaç
per l’hivernada, El nodreix en el bes del
sol d’estiu, I empapant-se en la
terra assedegada, Torna els secàs en
frescos regadius.Quan de l’alt Pirineu
deixa les balmes, Arreu escampa la riquesa
a munts, Que si Ceres lo porta al
seu reialme, Minerva el converteix en
força i llum.
Al mirar la ribera de
Tortosa Ubèrrima escampant-se
fins al mar, Estenent-li sos braços
l’acarona I l’abraça amplament amb
dos canals.
Ebre gloriós que vuit
províncies banyes, I les vas amb tes aigües
fecundant, D’Aragó i de Catalunya,
dos germanes Ja unides per la
història ets un nou llaç.
Plegades les has vist
lluitar com feres Defensant ses sagrades
llibertats, I has fet espill a ses
glorioses gestes, Quan l’estranger sa
terra ha trepitjat.
Exemples són les dones
tortosines Fundant l’ordre de
l’Aixa amb son braó, I l’àliga francesa feta
miques Sota els peus d’Agustina
d’Aragó.En ton camí dos joies
t’enamoren I no saps quina té major
encís, Que si el Pilar és
l’orgull de Saragossa, La Cinta és lo tresor dels tortosins.
LA
RIUADA
Mes ses aigües que manses davallaven I pròdigues les hores fecundaven, Vénen avui com desbocat cavall; Los marges salten, los casal assolen, Los arbres més feixucs arreu rodolen, I en un mar converteixen l’ampla vall, Que les deus, los barrancs i les rieres Hi aboquen l’aigua de les altes serres, Com pits monstres que alleten un gegant, I si els núvols agoten ses casacades, Altres núvols arriben a bandades, Que vénen d’abeurar-se de llevant.
Quan lo riu replegant-se ses aigües al llit torna I queda la ribera com camp immens de mort, Sos treballs i riqueses perdudes l’home plora, Mirant conreus i marges sota un mantell de llot. Lo quemolts anys bastiren, en un moment s’ensorra, Són les obres humanes davant dels elements, Lo que és la teranuyina, lo que és la fràgil
ploma, Lo que és un bri de palla per a l’alé del vent.. El cercle de muntanyes que la desfeta miren, Montsià, lo
Port, la Mola, coll de l’Alba i Cardó, Nosaltres som eternes – sembla que amb orgull
diguen -, Som fites que fa segles plantà Nostre Senyor.
Gerard Vergés i Zaragoza
Poesia guanyadora del Primer accèssit ofert pel Banc
d’Aragó als Jocs Florals de Tortosa de 1928.
ANTOLOGIA DE POESIA EBRENCA I DEL MAESTRAT EN CATALÀ
JOAN BAPTISTA FERRERES I DELSOLS
La mare de Déu del Palau
Lo Rosari de la
Cinta ! La novena del Palau! Diràs que fa quatre dies I ja fa més de trenta
anys, Que a mitan més de
setembre Cap allà entre dos
foscams Ma mare mos hi portava A mi i a mon germà el
gran. En quina afecció miràvem Los dos grillons i el
frontal De dalt de les
escaletes! En quina afecció més
gran! Diràs que fa quatre dies I fa ja més de trenta
anys. Encara avui me’n recordo Sortint de la catedral Una nit vam preguntar-li Què volia dir aquell
drap I aquells ferros que hi
havia Prop la porta del Palau, I quan vam arribar a
casa Així mos ho va explicar: Fills meus allò és un
miracle, Un miracle dels més
grans; I si voleu que vol conte Assenteu-vos i escolteu: Diu que al forn de la
Canona Fa al menys, qui sap
quan? Hi havia dos pobres
moros Dos pobrets moros esclaus. Passaven Déu sap les
penes Tot lo dia treballant, I en ser a la nit los
tancaven Tots solets amb pany i
clau. Per a dormir no tenien Ni sisquera un matalap Ni una trista martegueta Lo seu llit era una
brassat De palla i allí es
gitaven I com tenien lligats Los peus en grillons de
ferro Patien lo que Déu sap, I moltes nits les
passaven Senceretes de clar en
clar. Con que xiquets com ells Que passant i
trespassant Pels claustres, tothom
mirava La Mare de Déu que hi ha Dins d’aquella capelleta De la porta del Palau I li encenien candeles I allí s’estaven resant, Van pensar de demanar-li Que els donés la
llibertat I un dia que els pobrets moros Anaven a portar el pa, Des del forn de la
Canonja A la sala del Palau, Deixen los paners en
terra Se posen agenollats Davant de la santa
imatge, I li diuen mig plorant: Ja que tothom vos demana I vos a tots escoltau No tindreu misericòrdia D’estos dos pobres
esclaus? Estem lluny de nostra
terra Ja fa més de catorze
anys. Més de catorze anys
senyora Figureu-vos si n’hem
passat De misèries i de penes, De penes i de treballs. Teniu compassió de
natros! Mireu en ulls de pietat A estos dos pobres moros Que aquí estan
agenollats! I si mos féssiu la
gràcia De que poguéssim tornar Sans i bons a nostra
terra, A vostres plantes jurem Que d’allà d’Alexandria Vos enviarem dos draps Los dos teixits d’or i
seda Que són los millors que
hi ha. A la Reina soberana No van acudir-hi en va; Una nit en despertar-se Lo cor los va pegar un
salt, Pos troben que quan
dormien, Un ho altre els ha
llevat Los grillons, sense
sentir-ho Aquells grillons tan
pesats I veuen que està la
porta Oberta de bat a bat. Poc a poc s’aixequen Agafen dos o tres pans Del taulell prenen dos
càntirs I abans no passen lo
brancal Aguaiten si algú els pot
veure... Però tot està tancat; No hi ha una ànima; se’n
surten, I els dos cap al riu
se’n van; Hi troben una lantxeta Pugen, s’assenten als
bancs, Omplin d’aigua los dos
càntirs I s’amollen riu avall. Quan era la matinada Ja paraven a la mar, Ne van fer-ne de jornades! Van passar-ne de
treballs! Només ells podrien
dir-ho. A l’últim, remant,
remant, Arriben a Alexandria, Desvalguts i morts de
fam. Quina alegria van
tindre! Quina alegria més gran! Volten totes les
botigues I compren los millors
draps; Juntament en una carta Dient lo que els ha
passat Los posen a una caixeta L’unten tota en quitrà Per a que l’aigua no hi
entre I la tiren a la mar. Com va arribar a
Tarragona? La Mare de Déu ho sap! Dels dos draps que dins
hi havia Només un mo n’han donat; Diu que l’altre van
quedar-se’l En record d’un fet tan
gran. Bama que si el
demanéssim Mo l’haurien de tornar, Perquè el dret de
trobadures Mai pot ser-ne la
meitat. Esta, fills meus, és la
història D’aquells ferros i
aquell drap Que heu vist a les
escaletes Sortint de la Catedral. Això mos va dir ma mare Que Déu l’haja perdonat. En quina atenció
escoltàvem, En quina atenció més
gran La nit que mos contava Lo miracle del Palau! Diràsque fa quatre dies, I han passat més de
trenta anys.
Joan Baptista Ferreres Delsors
PoesiaGuanyadora
del Premi del Cabildo de la Catedral als Jocs Florals de Tortosa de 1905.
ANTOLOGIA DE POESIA EBRENCA I DEL MAESTRAT EN CATALÀ
JOAN BAPTISTA FERRERES I DELSOLS
La mare de Déu del Palau
Lo Rosari de la
Cinta ! La novena del Palau! Diràs que fa quatre dies I ja fa més de trenta
anys, Que a mitan més de
setembre Cap allà entre dos
foscams Ma mare mos hi portava A mi i a mon germà el
gran. En quina afecció miràvem Los dos grillons i el
frontal De dalt de les
escaletes! En quina afecció més
gran! Diràs que fa quatre dies I fa ja més de trenta
anys. Encara avui me’n recordo Sortint de la catedral Una nit vam preguntar-li Què volia dir aquell
drap I aquells ferros que hi
havia Prop la porta del Palau, I quan vam arribar a
casa Així mos ho va explicar: Fills meus allò és un
miracle, Un miracle dels més
grans; I si voleu que vol conte Assenteu-vos i escolteu: Diu que al forn de la
Canona Fa al menys, qui sap
quan? Hi havia dos pobres
moros Dos pobrets moros esclaus. Passaven Déu sap les
penes Tot lo dia treballant, I en ser a la nit los
tancaven Tots solets amb pany i
clau. Per a dormir no tenien Ni sisquera un matalap Ni una trista martegueta Lo seu llit era una
brassat De palla i allí es
gitaven I com tenien lligats Los peus en grillons de
ferro Patien lo que Déu sap, I moltes nits les
passaven Senceretes de clar en
clar. Con que xiquets com ells Que passant i
trespassant Pels claustres, tothom
mirava La Mare de Déu que hi ha Dins d’aquella capelleta De la porta del Palau I li encenien candeles I allí s’estaven resant, Van pensar de demanar-li Que els donés la
llibertat I un dia que els pobrets moros Anaven a portar el pa, Des del forn de la
Canonja A la sala del Palau, Deixen los paners en
terra Se posen agenollats Davant de la santa
imatge, I li diuen mig plorant: Ja que tothom vos demana I vos a tots escoltau No tindreu misericòrdia D’estos dos pobres
esclaus? Estem lluny de nostra
terra Ja fa més de catorze
anys. Més de catorze anys
senyora Figureu-vos si n’hem
passat De misèries i de penes, De penes i de treballs. Teniu compassió de
natros! Mireu en ulls de pietat A estos dos pobres moros Que aquí estan
agenollats! I si mos féssiu la
gràcia De que poguéssim tornar Sans i bons a nostra
terra, A vostres plantes jurem Que d’allà d’Alexandria Vos enviarem dos draps Los dos teixits d’or i
seda Que són los millors que
hi ha. A la Reina soberana No van acudir-hi en va; Una nit en despertar-se Lo cor los va pegar un
salt, Pos troben que quan
dormien, Un ho altre els ha
llevat Los grillons, sense
sentir-ho Aquells grillons tan
pesats I veuen que està la
porta Oberta de bat a bat. Poc a poc s’aixequen Agafen dos o tres pans Del taulell prenen dos
càntirs I abans no passen lo
brancal Aguaiten si algú els pot
veure... Però tot està tancat; No hi ha una ànima; se’n
surten, I els dos cap al riu
se’n van; Hi troben una lantxeta Pugen, s’assenten als
bancs, Omplin d’aigua los dos
càntirs I s’amollen riu avall. Quan era la matinada Ja paraven a la mar, Ne van fer-ne de jornades! Van passar-ne de
treballs! Només ells podrien
dir-ho. A l’últim, remant,
remant, Arriben a Alexandria, Desvalguts i morts de
fam. Quina alegria van
tindre! Quina alegria més gran! Volten totes les
botigues I compren los millors
draps; Juntament en una carta Dient lo que els ha
passat Los posen a una caixeta L’unten tota en quitrà Per a que l’aigua no hi
entre I la tiren a la mar. Com va arribar a
Tarragona? La Mare de Déu ho sap! Dels dos draps que dins
hi havia Només un mo n’han donat; Diu que l’altre van
quedar-se’l En record d’un fet tan
gran. Bama que si el
demanéssim Mo l’haurien de tornar, Perquè el dret de
trobadures Mai pot ser-ne la
meitat. Esta, fills meus, és la
història D’aquells ferros i
aquell drap Que heu vist a les
escaletes Sortint de la Catedral. Això mos va dir ma mare Que Déu l’haja perdonat. En quina atenció
escoltàvem, En quina atenció més
gran La nit que mos contava Lo miracle del Palau! Diràsque fa quatre dies, I han passat més de
trenta anys.
Joan Baptista Ferreres Delsors
PoesiaGuanyadora
del Premi del Cabildo de la Catedral als Jocs Florals de Tortosa de 1905.
Veniu jo en sóc la pubilla Més rica del Vall d’Aran, La que té vestits i joies, Hisendes, or i remats. Jo en sóc la que diuen bella Los fadrinets del voltant, Jo en sóc la que tots ne creuen Plena de felicitat. Veieu aquesta masia, Veieu aquest gran casal, Com pot ser que amb sa riquesa Penes tingui i visqui mal La donsella que garrida, Vesteix seda i pot vagar? Com pot ser que lluny de viure Orgullosa amb son cabdal, Trista i sola al bosc se’n vagi I s’amagui entre el fullam? Com pot ser que amb son plor
regui L’herba que naix al joncar La que pel jovent buscada Pot escollir el més galant? Com pot ser que donzelleta Fresca com rosa de maig, Amb ulls blaus que el cel s’hi
mostra, Amb bonic cabell daurat,
Amb un coll que causa enveja Al més pur dels lliris blancs, Amb uns llavis que a la grana De celos fan grogejar: Com pot ser, digueu, que pugui En lloc de riure plorar, I maleir-ne sa estrella I buscar la soledat? Escolteu, doncs: jo, pubilla, Jo regina de la Vall, Llenço mos tresors i joies, Perdo hisendes i ramats, Boscos, vinyes i masies, Deixo la casa pairal, Dono els meus vestits de seda, Prefereixo lli filar, Si podeu donar-me en canvi Un amor que vaig buscant Un amo que a casa em roben Per dar-me un
hereu cabdal. Veieu los boscos i vinyes, Veieu la serra i la vall? Doncs, de tot jo en sóc mestressa, Tot és meu de dalt a baix: Quants envejosos me miren! Quants voldrien canviar! Perquè sent-ne tan bonica La pubilla del Mas gran No pot menys de ser ditxosa Com pot ni un sol jorn penar! Per satisfer-vos ninetes, Tot ho podreu alcansar; Però lo que el cor desitja, L’amor que sols al cor naix, L’amor que ni es ven ni es compra, L’amor, causa dels afanys De princeses i pastores Per aquest tindreu treballs, Que els pares, gelosos sempre, Per donar als fills benestar Voldran un hereu que us pagui Com qui diu, ral sobre ral; Sens veure si té un cor noble, Sens mirar si l’estimeu, Sens pensar que mal s’avenen L’interès i l’amistat. I si el cor mort d’enyorança I es consumeix enyorant, Per salvar-nos d’una mort certa Mil remeis vos portaran; Però al cor li diran calla, Com si el cor pogués callar! Quan lo foc d’amor l’abrusa, Quant d’amor està finant! No vulgueu ser pubilletes, No vulgueu ser-ho jamay.
Tenia una germaneta Que un jorn se va enamorar D’un pagès que sols tenia Mans i ferma voluntat: Enamorats van casar-se Ells bé es podien casar! Com que jo era la pubilla Res hi perdia el bé pairal; Mes quan jo, enamoradeta D’un donsell, lo més galant Que s’ha criat a muntanya, Vaig voler-lo enmaridar, Llavors lo nom de casa Se va posar en esguard, Que no és penyora prou forta L’honradesa i lo treball Per merèixer una pubilla A qui ja s’ha enamorat. La mà de rica pubilla No es dóna, es ven a l’encant, I al que més lliures en pesa Se l’hi lliura de bon grat.
Creieu que ser-ne pubilla Dóna la felicitat? No vulgueu ser-ho ninetes, No volgueu ser-ho jamay. Tindreu riqueses de sobres, Tindreu a cents los criats, Vostres desigs seran ordres Que al moment se compliran; Tindreu tot quant goig vos
faci; Mes, si arribeu a estimar, Vindrà el consell de família A posar-vos un dogal; I tot quant amb or es paga, Amb or que es sols vil metall, Si algun jorn la sort vos crida, Ja que el món va rodolant, I enamorada de veres Qui us estima és home lleial, No vulgueu belles ninetes Vendre el cor per heretar, No vulgueu ser-ne pubilles No vulgueu ser-ho jamay.
Joan Cachot i Lluís
Primer accèssit a la Flor
Natural dels Jocs Florals de Tortosa de 1883.
Bé molt temps que pressentia Dins mon cor enamorat La xamosa melodia Que brolla la llengua mia La llengua del Maestrat.Mes jamai fer-la gosava Mare de mos pensaments Si per cas poetitzava Com! Si em diuen que era esclava Los prejudicis corrents!Esclava, la noble filla Del august pare llatí! La que infanta de Castilla La parla, i com a pubilla Heretà el nom llemosí! Vil serva la que alletada En tot regal i escull Com a reina fou honrada Per Jaume primer, Montcada, AusiàsMarch
i Ramon Llull.
D’eixa esclava en la presència Jo em creuria ben honrat Si, obtenint sa benevolència En la cort de Saya ciència Pogués ser patge o criat.Ah. No el cor no m’enganyava Quan sent jo encara petit, De dolcesa bategava Si algú cantar jo escoltava En la nostra llengua escrit.I quan dolç, Verge Maria, M’és avui membrança fer Del cant que en més plaer sia I era els goigs que us cantà un dia Lo gran Sant Vicent Ferrer. “Goigs” que com a profeta que veu l’esdevenidor i en veu de místic poeta pura jo us digué i perfecta per ser Mare del Senyor.
Atret per tan bona flaire De l’idioma els jardins En trobar no tardi gaire Collint un espigolaire Flors pels rancis pergamins.Ara en tota sa bellesa Ja he vist la llengua pairal; De sos mestres l’hai entesa I encara que no l’hagi apresa Per amar-la, més no em cal. Si ma veu fos poderosa Com diria als meus paisans, Apreneu a fer hermosa Vostra llengua delitosa Dels poetes catalans!
D’eixa llengua que en herència[1] Ens deixà Jaume primer Apreneu la suau cadència, La dolcesa i afluència En què l’escriu Verdaguer. I a eixes nostres muntanyes De goig s’estremeixeran I mots mil de ses entranyes Que són mots com veus estranyes A vida es desvetllaran.
Prou menyspreu, ja no més guerra Fills del noble Maestrat, Al llenguatge de la terra, Que en cada vall, cada serra Un tresor mos té amagat.Quin tresor? El de la història I les velles tradicions, Que d’un país són la glòria I n’és llur freqüent memòria Pa de les generacions.
Si bé roden los segles la història no us oblida, Los vostres fets heroics seran sempre immortals, Donàreu per la pàtria lo cor, l’alè, la vida, Vosaltres sou los únics que heu tancat la ferida Que obriren a Tortosa perduts fills deslleials. Darrera la cobdícia, buscant honres estranyes, Deixaren les de casa superbs aduladors, Homes sens fe ni pàtria, sens cor, passió, ni entranyes, Besaven mans odioses cegats en ses hassanyes Pel brill de l’or que encisa herència de traïdors! Vosaltres despreciàreu l’honor estrany, riquesa; La fe de vostres avis al Juny no va esclatar, I al crit de Déu i pàtria! La flama fou encesa, Més ai! Aquesta flama fou aviat sotmesa, Per l’ardit mercenari del repugnant tirà! La sang que vessàreu en nostre cor no corre, Encara sentim migrança, encara no us oblidem, Mentre la pàtria ens cridi i l’orbe no s’ensorri, Vostre record heroic no penseu que s’esborri, Al crit de Via fora! Germans vos venjarem.
Francesc Mestre i Noé
La Veu de Tortosa n.42,
16-IX-1900
Poema dedicat als “Màrtirs defensors de nostres
llibertats” durant la Guerra dels Segadors i de Successió.
A TORTOSA
Al peu d’unes hermoses cordilleres ombrejades per boscos d’oliveres I que enflairen romers i romaní, S’aixeca una ciutat vella i hermosa A qui d’amor en prova carinyosa Li besa els peus humillo riu veí.
Té per catifa davant seu llançada La verda i ampla plana coronada De tendres herbes, d’arbres i de flors, I li fa toldo un cel que encara que és ample, És petit per conteniren son
eixample Tants ocells,
tanta música i olors. Desperta la ciutat amb lo “bon dia” Que les aigües del riu amb alegria Li envien amb lo primer raig de sol, I al capvespre l’adormen les cantades
Que li fan pesaroses les onades Que li diuen “adéu” amb veu de dol.
Rep al matí els petons que carinyosos Li fan los aires que del nord, joiosos, Baixen a veure la ciutat corrent, Fins que allà cap al tard la marinada Gelosa del vent nord i enamorada Puja a
petonejar-la a sol ponent. Separen la ciutat de ses grans hortes Amples muralles i pesades portes, On s’hi mira un escut negrenc i vell Que té una forta torre, ombrejada Per dos palmes que uneix una llaçada A sota de la porta del castell.
I de l’escut al peu, en xifra hermosa, Gravats s’hi veuen eixos mots: “Tortosa La ciutat fidelíssima, exemplar;” Que eixe és lo nom i exos los títols nobles De la ciutat que admiren tants de pobles Que fou un jorn
princesa de la mar.
D’antiga fundació, que es remontada Per molts historiadors de nomenada, Fins als de Tubal misteriosos anys, Té pàgines tan belles en sa història Aquí caigué la perla més garrida Que del cel a la terra ha caigut mai, Que per sa Cinta deixà al nom divina No va trobar la Verge altra petxina Que de Tortosa el venturós espai.
Des de llavors, que sempre la mirada En son gloriós passat tenint fixada I en la divina Cinta ferma fe. I la siguda Tortosa torre forta Que a Catalunya guarda prop sa porta Com d’un immens
castell guaita primer.
I cada any que ha passat i cada dia I les fetes noves gestes, pàtria mia, I t’has cobert la testa de nous llors, I arrencant-te’ls del front, mare amorosa N’has fet corones per tos fills, joiosa, Teixint-los amb tes palmes i tes flors.
Corona’ls, pàtria meva, que ho
mereixen; No dones lloc a que jamai se queixen De que el cor de sa
mare els és ingrat, Que encara que els cobreixis de corones Encara que la sang i vida els dones No els pagaràs la
glòria que ells t’han dat.
Per ells, tu saps, que el teu penó tremola Més alt encara que l’àliga que vola Per les darreres voltes del cel blau Que són més fortes de tos fills les ales I han aplegat, del cel creuant les sales, De la immortalitat al bell palau.
Sinó que ho diga l’immortal Garceni Lo poeta festiu de clar ingeni Si molt famós encara més desgraciat; Que ho diga el batxiller Francesc la Torre Qual nom, voltat de glòria, encara corre Al dels primers poetes enllaçat.
Que ho diga el diví Aldana que lligades Tingués les muses amb les mans llaçades De la seva potent inspiració, Com a presó després amb valentia Al pobre rei de França allà a Pavia Per glòria i goig
de l’espanyol lleó.
Que ho diguen entre tants guerrers, llegistes, Escriptors savis,
inspirats artistes Que l’omplen de pura i noble glòria I fan enveja als pobles més estranys.Aquí son vol les àligues romanes Varen detindre i van parar ufanes Tanta hermosura junta al contemplar, I en aquell temps aquí ja la veu santa De Ruf la doctrina sacrosanta Del màrtir del calvari predicà.
Creixen en nomenada cada dia, La fama d’eixe poble s’estenia Com s’estenen los núvols per lo cel; I quan los moros amb feresa i sanya Varen guanyar traïdorament Espanya Pensant de son passat
tallar l’arrel.
Varen fer de Tortosa sa sultana (Com fou la reina dels cristians, cristiana,) Mentre ella plorava per sa sort. Fins que el quart Berenguer de Barcelona Va replantar la crea que vida dóna Del fort castell en lo merlet més fort.
I com dol més la cosa que es perduda Com més hermosa és i més volguda I en voler recobrar-la el cor s’encén, Lliure al mirar los moros a Tortosa Plens de dolor i de despit furiosa Junta per a
combatre-la sa gent.
Los de dins eren sols; lo comte estava A Lleida conquistant amb sa gent brava; Pareix que per lluitar no hi ha recurs; Quan la valenta, angelical marina, Encès lo cor d’inspiració divina De dones fa soldats i pobla els murs.
I arremetent los homes amb feresa A la infidel morisma, que sorpresa De tan coratge i força, fuig corrent. Com fugen los remats de les ovelles Quan baixar veuen per saciar-se amb elles Dels boscos de la serra al llop valent.
I una nit d’aquell temps, nit beneïda! Los Miravall, Jorner, Sessé i Miró Herèdia i Dessi i els Despuig famosos Martorell i Olivers los animosos I el mai prou ben plorat Jaume Tió.
Aquests són tos fills, Tortosa meva; Eixos són los criats amb la sang teva, Eixos són, tortosins, nostres germans; La nostra sang va córrer per ses venes, Gosem amb los seus goigs, tenim ses penes, I nosaltres som
nois i ells són gegants! Nosaltres som petits, però què importa? Acàs l’ocell a qui la brisa porta A l’àliga no admira ja son vol! Admirem-los també que les flairoses Brises que l’Ebre baixa i que amoroses Varen un jorn gronxar lo seu bressol,
Nos deixaran ses ales lleugeres Per dur nostre entusiasme a les esferes On no aplegaria nostra veu; Com la fe porta l’oració ferventa Amb ses ales al cel i la presenta A les mateixes plantes del bon Déu.
Admirem-los també i amb alegria Veurà sa mare que en nosaltres nia De l’amor a la pàtria el foc sagrat, De l’amor a la pàtria que és Tortosa, La mare la més dolça i carinyosa De quantes mares
fills al món han dat.
Sí, pàtria!, t’estimen, t’amor omplena Tot lo que en nostres pits de noble alena, Los millors sentiments de nostres cors; Demana’ns si les vols, les nostres vides, Que és, ai!, consolador rebre ferides Per a assecar-ne d’una mare els plors.
I d’eixe amor en paga, tu agraïda Ens daràs quan s’acabi nostra vida Lo teu dolç nom, oh pàtria!, mormolant, Un capçal del rocam de tes entranyes, Una creu dels pinars de tes muntanyes I una oració que ens reses sospirant.
Lluís Lluís i Dolç Premi del Senyor D. Antoni Riba, als Jocs Florals
de Tortosa de 1883.
No vinc avui, oh Pàtria,
tes glòries a retraure, No vull lo vel descórrer
que ens tapa el teu passat, Dels llibres de ta
història no vinc la pols a traure Mirant lo que has estat.No vull remembrar
herois, no vull cantar cap gesta No vull que al cor li
dongui bonança cap record: Si avui cançons t’envio,
no són cançons de festa, Avui són planys de mort.
Avui lo roure altívol
tornat s’és dèbil canya Ahir amb ta senyera voltaves tot lo món; Avui les quatre barres
que eren puntals d’Espanya, Barrots de reixa són.Avui barrots de reixa
que et tanca i t’humilia, Pàtria, tan gran com
eres un jorn, com t’han malmès! Ahir la nostra glòria
tota la terra omplia, Avui ja no som res.
Aquells que avui urpegenlos
fruits de nostra terra Te veuen enfeinada i et tracten com vestall, No pensen que a vegades les eines de la guerra Són eines de treball.
Poema
presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1886.
A LA
VERGE MARIA
Reina dels Cels, Senyora
i Mare nostra, Eterna font de celestial
bellesa, Tot lo creat l’amor que
us té vos mostra, Tot aclama en lo món
vostra puresa.
Quan los ocells amb
l’alba matinera Despertant refilen entre
el brancatge, Los entenc que amb llur
veu sempre encisera Vos tributen d’amor pur
homenatge.
Veig que assagen llurs
cants més armoniosos Per allà en lo mes fons
de l’espessura I els sento poc després
cantant joiosos Saludar-vos dient: sou
sempre pura.
Quan cobertes del Maig
per la rosada Obren llurs càlzers perfumats les flors Al bes del sol que més
de matinada Surt per rebre més
prompte llurs olors.
Veig que trien de tots
los més flairosos Perfums i us los envien.
Mare mia, Que amb mut llenguatge
us diuen amorosos Sempre pura heu sigut
dolça Maria.
Les fontetes que baixen
de la serra On comencen molt dèbils
i lassetas Fent brotar per allà on
passen de la terra, Esmaltant la muntanya
mil floretes.
Si en nit serena al Cel
la vista giro M’apareix veure-us a vos
oh Verge hermosa! Amb gran mantell com nos
cobriu vos miro Guardant lo nostre somni
cuidadosa.
I escric per mà dels
àngels que us rodegen En eixe mantell sembrat
de pedreria, D’or i argent unes
lletres adorregen Que sempre pura, diuen,
sou Maria
Tot lo creat, en fi,
Mare estimada, Tot aclama en lo món
vostra puresa, Per tot s’alsa una veu
que enamorada Canta en to d’amor,
plena de tendresa.
Nosaltres vostres fills,
Verge beneïda Fem cor en els concerts
plens de ventura I us diuen amb veu del
cor sortida: Glòria eterna a Maria, sempre pura.
Vull cantar-te, Santa meva Amb la llengua catalana, Perquè les coses que es diuen Amb la llengua de la pàtria, Són més tendres i més dolces I surten de dins de l’ànima, Que de la pàtria la llengua, És la llengua que el cor parla.
Vull cantar-te, vull cantar-te Amb la llengua de ma pàtria, Perquè vegis que els que et volen En la terra catalana Saben alçar la bandera De les roginoses barres, I col·locant els seus cors Sota l’ombra de ses ales, Saben per l’amor encesos, Als teus peus anar a tirar-la. Vull cantar-te, vull cantar-te Per a que vegis, ma Santa, Que la bella Catalunya També per tu s’entusiasma Avui que a ton palau pugen Per a contar-te que t’amen Los cants que llança la terra Amb dolcíssima cantada, Des d’allà on los mars se gelen Fins al punt on l’aire abraça, Des de l’orient on lo sol Apareix de matinada Fins al punt on roginós En caure el vespre s’amaga. Vull cantar-te, vull que vegis Que eixa ciutat que tan t’ama A la Verge de qui adora Una cinta regalada, Té el cor prou gran perquè hi entres També tu, gran Verge d’Àvila, I allí et juntesamb Maria En tendríssima abraçada.
Vull cantar-te... mes què dir-te? Què li dirà a la gran Santa Que és la perla més garrida De la terra castellana, Que li dirà que li agradi Que li agradi i que no sàpiga Lo darrer dels que l’estimen En la terra catalana Qui té mots per ella tendres Si solament la seva arpa Era dolça per cantar-li Per cantar-li i lloar-la I amb ella creuant los núvols Cap al cel se l’en pujada? Li direm que el nostre cor En l’amor d’ella s’abraça A ella que el té passat Per dolcíssima llançada A ella que ai! se moria Perquè no es moria encara I tardava més en veure A qui son cor estimava? Ma lira no sap què dir-te Mes vol cantar-te ma Santa, Perquè avui que et canten totes No pot estar-se callada!
Deixa-la, doncs, que avui llanci Un càntic en ta lloança! I allí on no arribi ma lira Perquè és pobre i jovensana Que hi apleguin Santa meva Los meus sospirs i més llàgrimes, Que llàgrimes i sospirs Són los càntics d’una altra harpa Que és més tendra i més ardent Més dolça i enamorada; Són los càntics que es desprenen Del cor, que és l’arpa de l’ànima. Esta sí que n’és de bona Per cantar-te una cantada! Esta sí que te’n diria De coses que a tu t’agraden! Que calli la lira meva I canta tu, mon cor, canta; Plora llàgrimes d’amor Que eixes no són pas amargues; I llença sospirs que ràpids Traspassant la volta blava, Apleguen al cel i bressen La cabellera daurada De la Santa dels amors, La Santa que ens roba l’ànima. Acut-los Santa Teresa, Com los d’un fill una mare Que ells seran els missatgers Que et portaran amb ses ales Mos goigs i mes alegries, I mes penes i mes ànsies. Trist de mi que he de servir-me D’eixos missatgers encara! Trist de mi que no puc veure La dolçor de tes mirades, Ni el somriure de tos llavis Ni de ton cor les grans llames, Que quan lo meu s’hi arrimi Fins a sentir sa escalfada, Quan pugui a dolls abeurar-se En la sang de tes llançades Ja veuràs quantes te’n conta De coses que a tu t’agraden! Ja veuràs quant bé que en sap De cantar-te una cantada.
Lluís Lluís i Dolç
“El Semanario de Tortosa”, n. 38, 12-XI-1882, p. 299.
Amb l’històric partit de futbol que varen disputar
les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi
el passat 8 d’octubre ha tornat a la primera plana de l’actualitatla qüestió del reconeixement internacional de
les seleccions esportivesde les nacions
sense estat. Els equips nacionals català
i basc de futbol poden presumir de tenir una llarga tradició que es remunta als
anys 1920, fins i tot anteriors a l’entrada en competició de la selecció espanyola.
Mantes vegades hem parlat del cas català i de
les pressions polítiques que han impossibilitat
fins ara la consolidació de les
nostres seleccions pròpies. L’escàndol majúscul el protagonitzà la delegació
espanyola de la Federació de Patinatge a la tèrbola assemblea de Fresno (Califòrnia)., que abanderada pel govern espanyol (el
socialista, no el d’Aznar) va realitzar
tota mena de pressions diplomàtiques per prohibir la participació de la
selecció catalana d’hoquei sobre patins al mundial de 2005, d’un esport del
qual Catalunya n’és el bressol precisament.
Aquest cop volem, però, parlar de la selecció basca
de futbol, la qual va ser estudiada per un conegut escriptor ebrenc: el jesusenc
Joan Cid i Mulet, el gran historiador futbolístic
de les nostres terres. Durant els seus quaranta
anys d’exili mexicà va realitzar una extraordinària feina d’estudi de la història
d’aquest esport al seu nou país d’adopció. En el seu monumental treball enciclopèdic
El librode oro del fútbolmexicano (1960), al
volum I, va dedicar nombrosos capítols a estudiar l’aportació catalana al
futbol mexicà, mitjançant el pioner equip Catalunya (segona dècada del segle XX) i posteriorment amb el Barcelona FC, l’equip de l’Orfeó
Català, que ell mateix va presidir. També va analitzar la notable aportació
dels equips professionals Espanya i Asturias,
que es nodriren als anys 1940 de jugadors republicans estatals.
Volem fer un especial esment a l’extens capítol
que dedica a la selecció basca de futbol que va visitar Mèxic en dues ocasions
durant els anys 1937 i 1938, és a dir, en plena guerra civil. Aquell equip va
fer realment història al país asteca, ja que fins i tot se li va permetre de
competir en la lliga nacional mexicana. Va poder lluir, doncs, a l’altra banda de
l’Atlàntic els seus colors nacionals, plasmar als terrenys de joc la seva idiosincràsia
esportiva, i engrandir la competició mexicana amb els seus quefers futbolístics.
Malauradament, avui dia la selecció basca, com la
catalana, topa amb un mur infranquejable per al seu reconeixement: l’actitud taxativa
del govern espanyol que ens prohibeix tota participació internacional. A la vegada,
mostren les seves queixes, carregades d’hipocresia, sobre l’espot que va
elaborar la Plataforma pro seleccions catalanes en què un xiquet amb la
samarreta roja d’Espanya prohibeix jugar un altre que portava la catalana, la qual
cosa és una veritat com un temple i ells ho saben.
De moment ens hem de conformar amb l’ambient
formidable que es visqué al Camp Nou durant el partit entre els dos combinats nacionals.
La germanor de les dues afeccions es va comprovar amb el seguit de càntics conjunts
i amb l’escridassada quan es féu esment de la selecció espanyola, la qual, el
dia abans, havia tornat a realitzar l’espectacle patètic que habitualment acostuma
a donar aquest cop contra Suècia.
Cid i Mulet va
ressaltar molt encertadament fa gairebé 50 anys la lloable història de la
formació euskaldun,
que és història viva del futbol, malgrat la negativa del govern espanyol a acceptar-ho.
La valenta actitud dels jugadors bascos que aprofitaren el partit per
reivindicar els seus drets, contrasta amb la tàctica del “peix al cove”, tan
característica de la política catalana, que sembla que ha contagiat als
dirigents futbolístics d’aquest país.
