Que Catalunya sigui Independent o tingui més sobirania dintre de l'Estat Espanyol, no només depèn de la voluntat d'Espanya. També els catalans tenim que dir el que volem. I evidentment l'independentisme i el nacionalisme cada cop tenen menys suport social, o menys catalans que l'hi donin suport. L'espanyolització de Catalunya és cada cop més efectiva i el conflicte identitari cada cop està mes lluny d'esclatar.

Realment hi han un munt de blocs de marcat caràcter nacionalista o independentista amb més o menys adhesió a les forces polítiques que representen aquest món.  Però aquesta realitat virtual es correspon realment amb la realitat del nostre País ?.

Realment les forces polítiques Catalanes actuals, estan en disposició i condicions de portar Catalunya, no ja a l' independència, tan sols al seu ple reconeixement nacional dintre de l'Estat Espanyol.?

La resposta afirmativa no la percebo.

La campanya electoral promet. En la precampanya, les promeses electorals, els despropòsits d'uns i altres i els elogis que s'estan dient entre ells, esta posant la política catalana d'allò més interessant. Quin nivell !!,.. de despropòsits. Comença el depriment espectacle de la Política, aquell en que els polítics es dirigeixen al poble major de 18 anys amb l'argumentari de P3.

Això es el que hi ha.

L'anunci d'aquesta cadena transmet l'esperit del nacionalisme català dels darrers anys. Encara que uns volen vendre mobles i els altres una ficció. Catalunya no es una ficció evidentment, però la Catalunya que vol el nacionalisme i l'independentisme sí. Una ficció que per esdevenir realitat caldria vendre d'una altra manera.

Quina Espanya?. Sempre s'ha parlat de les dues Espanyes, una de tradicionalista, orgullosa de si mateixa i l'altre progressista, aspirant a ser com el que no es. Una defensant l'Espanya unitària i l'altre defensant l'Espanya plural. I sense adonar-sen que les dues comparteixen el mateix.

L'anomenat Estat del Benestar, l'ideal de la classe autoanomenada progressista. Aquell Estat que posa per davant de tot i de tothom el benestar dels seus integrants. I això es dolent ?. Doncs no. Però amb l'excusa del benestar per a tots deixem de banda altres reivindicacions que en temps passats eren irrenunciables.

Si fos possible obtenir la nacionalitat Andorrana a lo millor, ni que fos per tocar la pera, seria una manera de sentir-me reconegut nacionalment. La sensació d'orfandat nacional i política cada cop es més forta i depriment.

Sembla que això que uns quants es dediquin a tirar petards contra la policia o embrutar façanes d'edificis públics es molt més efectiu que qualsevol proclama, reunió o esdeveniment esportiu, alhora d'aconseguir objectius polítics.

L'acolloniment de la classe política es cada cop més brutal.

Abstenir-se els Catalans de participar en la vida política de l'Estat Espanyol seria una acció de força, de l'anomenada societat civil catalana. Acció altament improbable atenent la manca de compromís en vers Catalunya del món cultural i mediàtic de Catalunya. No cal trencar les regles del joc, simplement no jugar.