Encara que tries fer la teua ascensió pública per l'escala de la virtut...

Hi ha els qui pensen que alliberar-se és, senzillament, canviar el seu amo per un altre amo millor: en conseqüència, s’alliberen tan sovint com els és possible. També hi ha, per contra, els qui creuen que la llibertat és un absolut, una vida sense amos per la qual paga la pena lluitar sempre, sense cedir covardament. I és gràcies a aquesta fe robusta que poden suportar, un rere l’altre, tots els amos que els altres han anat abandonant per impossibles. Tots dos grups, doncs, es necessiten: uns per a descarregar-se els amos, altres les consciències.

El recent espectacle pirotècnic de la Falla Corea Nord ha posat dels nervis a més d'un, i amb raó. Afortunadament estem a l'altra punta del planeta, respecte dels coreans. A més, i a diferència de l'amigable col·lectiu "Recuperem Al-Andalús", no crec que ens tinguen en la llista de blancs immediats. Una cosa és haver fet fora els musulmans de la Península, i una altra, més perdonable, haver enviat uns pocs jesuïtes a l'Extrem Orient a proclamar la Bona Notícia (sense massa èxit, la veritat). Respirem alleujats, doncs.

Tot això de la guerra nuclear sona una miqueta passat de moda, en aquesta era d'avions suïcides, detonacions via SMS, i assassinats selectius. M'ha recordat aquell poema d'Espriu, graciosament musicat per Raimon, que fa vora trenta anys feia broma de les tensions bipolars – un poema de distensió, si se'm permet. Segurament el coneixereu – si no, feu clic en "llegir la resta de l'article", i se vos desplegarà al davant... Aquest serà, doncs, el primer exercici de copia-i-pega que faig en el bloc – i en aquest gènere menor de l'escriptura, totes aquestes tecnificacions del plagi no només estan permeses, sinó fins i tot recomanades...

Hui m’he trobat un embús a l'entrada de Gandia, conduint del poble cap a la feina. Cansat de la Cope, dels audiollibres, i de totes eixes coses que no ajuden massa a començar el dia de bon humor, escolte un CD (comprat, original!) de la primera simfonia de Mahler – i xiule, cosa impensable amb alguna de les seues últimes obres. (A grans trets, i amb el permís dels entesos, si en pintura el canvi de segle significa deixar d'entendre els quadres, en música vol dir deixar de xiular...).

I mentre seguisc la tonada, i pense que hauria de tornar als meus bons hàbits musicals (i per què no, aprofitar per a compartir-los ací), me n’adone que la paralització del tràfic ve provocada per la dansa feixuga de dos tràilers, que avancen i retrocedeixen enmig de la carretera, al compàs delicadíssim del que sona com si fos el trio d'un Scherzo. (La Wikipèdia, sempre útil, m'ajuda ara a filar més prim: el segon moviment de la simfonia és un Ländler, una variant nacional de la mateixa família de balls estilitzats).

El geni que va col·locar l'estreta entrada de camions d'eixa multinacional de la fusta just enfront d'una gasolinera, en una cruïlla topològicament impossible, potser fóra un complet irresponsable. Però pel que fa a la coreografia, que és una manifestació sublimada de la logística, no podem negar-li que estava inspirat...

Els meus pares han marxat de viatge un parell de dies aprofitant el pont del Nou d'Octubre, i he hagut de quedar-me en ma casa del poble, amb els meus germans, i sobretot, pendent del meu avi, que comença a estar més allà que ací. Just abans de dinar, l'home ens comentava amb una miqueta de mala llet, potser més per queixar-se d'alguna cosa que per la profunditat de la seua indignació, que a la plaça del poble havien penjat una bandera catalana en comptes d'una bandera valenciana. Sabent com sé de quin peu coixeja el meu avi, el que m'ha sorprés del comentari no ha estat tant el signe polític que evidenciava, sinó un altre detall. El meu avi està quasi cec, és incapaç de veure un partit de futbol ni a dos pams de la tele, perquè no veu la pilota i confon els jugadors dels dos equips. Per això mateix, no acabava de creure'm que ell hagués pogut examinar la senyera penjant i distingir-ne el dibuix i el color. En efecte, les seues queixes han passat immediatament de l'heràldica a la salut, i ell mateix ha confessat: "Jo no ho sé, perquè no m'hi veig, no ho he pogut vore. Però m'ho ha dit un home que estava allà..."

He estat tot el matí a casa, i encara que he sentit passar la música de dolçaina i tabalet no he eixit a veure els actes de la plaça jo mateix. És més que probable que, com diu el meu avi que li han dit, la senyera fóra una quadribarrada austera, solemne, sense afegitons. Però això, al capdavall, és secundari - podria haver estat completament a l'inrevés, en algun altre lloc, amb altres protagonistes. El que m'ha recordat el fet trivial és la facilitat amb què aquest país meu reflecteix, impassible, el que cada ull vol veure, convertint totes les formes de la ceguesa en perspectives privilegiades - que per tant, no cal guarir de cap manera. Aquest país xicotet inclou més països al seu interior dels que cap de nosaltres, individualment, pot considerar compatibles. No és possible donar-los tots per bons sense acabar en el cinisme, o l'esquizofrènia - o sense acabar amb el país mateix. Però de vegades, el que ens manca als valencians és la capacitat de mirar primer, i estimar després - i així poder veure clar més enllà de les coses que ja estimem des del principi.

Des d'aquest raconet de la xarxa, faré el possible per obrir els ulls cada dia més. Crec que he començat escrivint massa - potser ho deixaré durant uns dies, em caldrà temps, també, per a observar. Als d'ací i als d'allà, vos desitge que passeu un bon Nou d'Octubre.

Tota la tensió acumulada d'una tragèdia se'n pot anar en orris quan, en el moment precís en què la trama exigeix una revelació, un tomb aclaridor, apareix un Deus ex machina impertinent i posa ordre, a cops de divinitat, en allò que no només semblava irresoluble - sinó que molt probablement ho era.

Als grans escenaris dels nostres dies continuen passant aquestes coses. Els déus poden ser perfectes, infal•libles, però les màquines no ho són, definitivament. D'aquesta forma tan poc èpica, en aquest anticlímax, ha acabat aquest mateix matí la cursa (i quasi també el campionat) de Fórmula 1, quan a Schumi se li ha fotut el motor quan dominava el GP del Japó. Però el públic respectable, en comptes de xiular-li al productor de l'obra, insultar els guionistes, demanar que els tornaren els diners, ha aplaudit emocionadament. Eixa pirotècnia de fum, oli i benzina, ha donat sentit a les seues renúncies (no eixir anit, no continuar dormint aquest preciós matí de diumenge), i els ha endolcit el regust de la cafeïna.

Aquest factor de catàstrofe aleatòria no és exclusiu de les curses de F1, però és un tret característic a què ens hem anat acostumant de fa un temps ençà. El futbol, o altres esports, no ofereixen eixa constant sospita o esperança de veure com l'adversari, autònomament i espontània, com per un caprici dels déus, queda absurdament eliminat. És clar, que això li pot passar a qualsevol, inclòs el pilot favorit de cadascú - però si hom pren la precaució d'anar a favor d'un sol competidor, o de dos, les possibilitats de gaudir d'una desgràcia aliena i no pròpia són de vint o de deu contra una. Potser és aquest plaer inconfessat i reprovable el que alimenta l'afecció pels motors: imaginar-los no com a prodigis de la velocitat, sinó com a bombes de rellotgeria.

Aquestes notes, tal i com les puc preveure, es mouran entre dos extrems irreconciliables. D’una banda, tenen la voluntat de ser rellegides en el futur, quan tinguen per únic valor el de les coses antigues, passades, i puguen ajudar a respondre la constant pregunta de “com he arribat fins ací?”. (La pregunta és constant, les respostes no ho haurien de ser). D’altra banda, també sent la necessitat de tindre un públic immediat, encara que siga mínim, que m’ajude a reforçar una disciplina, un costum d’escriure que no havia tingut mai fins que la tecnologia va posar al meu abast la possibilitat de ser llegit. Ni tan sols em cal tindre públic real: m’és suficient la il·lusió de tenir-lo (encara que les estadístiques de visites fan massa senzill confrontar certes il·lusions amb la realitat).

El conflicte sorgeix ben aviat, quan el que un voldria rellegir de sí mateix dintre d’uns anys no és, de cap de les maneres, el que voldria que altres persones saberen ara i ací, de manera pública i immediata. Eixa estranya contradicció demana compromisos que no estic segur de saber resoldre. Si opte per evitar certes intimitats, com crec que faré, no puc sinó tenir la sensació que estic deixant buits molt valuosos en aquest suposat registre documental. Però per a assumir eixa pèrdua em basta imaginar quina seria l’alternativa: se’m faria tan difícil exposar transparentment els propis dubtes, angoixes, i alegries, que ben prompte deixaria d’escriure – fent la pèrdua més gran encara. Així doncs, em resignaré al que crec que ja fan molts, inadvertidament: pretendre parlar d’ells mateixos quan, en realitat, del que parlen és d’allò de què ja parla tothom – i molt sovint dient les mateixes coses, opinions de segona mà, impersonals i prescindibles. Confesse aquest pecat per endavant – i en conseqüència, done l’absolució a tots els qui el comparteixen amb mi.

Per ara, és suficient. L’home sensat només té una forma d’acomplir les seues promeses: fer-ne poques. Jo promet que tornaré a escriure, però no sé quan, no hi ha pressa. No serà tots els dies. Voldria continuar escrivint uns quants mesos més – i no estic segur de tindre tantes coses a dir com per a fer-ho massa sovint.

Torne de les meues merescudes vacances, i em trobe un company fent molt mala cara, com si no hagués dormit en tota la Fira i Festes. Amb la nostra cordialitat habitual, li dic: “Te n’has passat bufant-te en les Nits Golfes!”. I ell em respon amb un somriure resignat, però encara còmplice.

Doncs no. No era això. Immediatament després me n’he assabentat (per un altre company) de la mort de son pare, encara molt recent. Vergonya indescriptible. De manera que en comptes d’inaugurar aquest bloc brillantment, fent sonar la fanfàrria, amb alguna solemne declaració de principis (en tenia tantes pensades, que no em decidia...), he preferit quedar-me en l’anècdota. Perquè no hi ha forma més clara de mostrar com som d’humans, d’imperfectes, que senzillament cagar-la.