Suposo que el primer cop que vaig tenir noció d'algú que era "notari" devia ser quan, de petit, vaig llegir que el sorteig d'una pilota que es regalava en els tigretons es faria "ante notario". De més grandet, he descobert que els notaris també fan feines serioses, com hipoteques, testaments, poders, etc. No estic segur que a can convergent això ho tinguin molt assumit, ja que han tornat a fer-li fer collonades a un notari. El notari, rai: ell cobra, i tira milles. El problema és que algun despistat arribi a poder imaginar-se la possibilitat de plantejar-se la hipòtesi que això de la signatura dels convergents sigui tan seriós com la hipoteca que (quasi tots) paguem cada mes. (segueix...)

El problema és que no tots ho som de la nació que molts lectors d'aquest bloc sospiten: la Nació Catalana. Com ja apunta Víctor Alexandre en les converses amb el seu amic madrileny, recollides al seu recomanable llibre La paraula contra el mur (La Busca Edicions, 2006), quasi tots els ciutadans de l'Estat Espanyol són sobiranistes, i la majoria ho són d'Espanya. (segueix...)

Ahir era jornada de partits internacionals a mitja Europa. El tercer més vist, per al nostre orgull, va ser el del Camp Nou, entre Catalunya i Euskadi. Com que, inevitablement, algú ja deu estar esbossant un mig somriure burleta, potser que expliqui que sí, que el d'ahir va ser un partit internacional, és a dir, entre dues nacions. Que no siguin reconegudes encara, i que molta gent, d'aquí i de fora, confongui "nació" i "estat", no vol dir que nosaltres els haguem de fer el joc. Si volem aconseguir seleccions oficials, hem de començar a treure'ns complexos de sobre -a més de la samarreta-, i dir les coses pel seu nom. (segueix...)

Diu el tòpic que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops (o més) amb la mateixa pedra. O que ningú aprèn dels errors dels altres. O, fins i tot, que ningú és profeta a la seva terra. Alguna cosa certa de tot això hi deu haver a la política catalana, si mirem com han anat les coses els darrers trenta anys. (segueix...)

Aquests dies, per la proximitat de les eleccions, torna a sortir un d’aquells temes que demostren ben clarament quin mal negoci fem depenent d’Espanya. Parlo, és clar, dels peatges de les autopistes. (segueix...)

No, no es tracta de tornar a insistir que volem seleccions nacionals catalanes. Ja fa temps que tant nosaltres (que vam recollir més de 500.000 signatures a favor) com els espanyols, ho sabem. La novetat és la campanya actual que s’ha llençat, i com han reaccionat ells. (segueix...)

Hi ha una manera intel·ligent de ser d'esquerres. Hi ha una manera decent de fer política. I a ICV van desesperats buscant-les. Tant, que han fet una campanya per demanar ajut, perquè sembla que ells sols no se'n surten. Com que són gent modesta i no els agrada demanar favors, no ho diuen explícitament. Però qualsevol persona amb sensibilitat i esperit solidari se n'adona tot seguit, i no pot quedar impassible davant un cas tan greu com aquest. Ajuda els d'ICV a sortir de la ignorància! Agafa un militant d'ICV i ensenya-li allò que no sap! Formació política de debò per a tothom!

Una de les coses que recordo de les classes d’història del BUP és allò del despotisme il·lustrat, que es podia resumir en allò de “tot per al poble, però sense el poble”. No cal ser una llumenera per veure que aquesta peculiar forma de governar s’assembla tant a la democràcia com un ou a una castanya. Malgrat tot, hi ha presumptes demòcrates (i dic “presumptes” per ser generós) que ens hi volen fer anar, com aquest individu que ocupa un càrrec amb un nom tan poc modest com “defensor del pueblo”. (segueix...)

Però no deixaré d'anar-hi perquè el faci aquesta tal Lindo -per cert, fins ara una perfecta desconeguda per als catalans que no ens empassem El país (el seu) com si combreguéssim, i que som la immensa majoria del país (el nostre). Cal no confondre les coses.

No hem de fer com els gossos, a qui llancen un bastó i es dediquen a perseguir-lo, ignorant qui l'ha llençat. Si la tal Lindo es presta a ser l'objecte de provocació perquè els socialistes locals més desnacionalitzats -valgui la redundància- es fotin de les ires dels "nacionalistes", és el seu problema. El que jo no faré és convertir-la en màrtir gratis, i de manera immerescuda. Per mi, com si el pregó el fes un britànic acabat d'arribar amb un vol de baix cost, amb una cervesa a la mà, i en pantalons curts, mitjons i sandàlies. Bé, l'anglès potser l'escoltaria, que almenys deixaria alguns calerons a la ciutat.

No. No convertiré aquesta dona en una Rubianes amb rímmel, perquè ja juga amb avantatge. Els seus no l'han dut davant de les feres, sinó que ens la refreguen al súbdits que estem sota el poder dels espanyols. Ens volen fer passar per tancats i poc cosmopolites si la critiquem per no fer el pregó en català ni tenir ni punyetera idea de què és Barcelona, però no diuen que no acceptaran mai que un republicà català exiliat a Mèxic durant la guerra espanyola faci un pregó en català el 12 d'octubre a Madrid (per posar un exemple). Mentre siguin ells qui decideixin per nosaltres quina és la nostra nacionalitat, i què és ser cosmopolita o no, que no em vinguin a donar lliçons.

Com ja ha escrit força gent darrerament -per exemple en Xavier Mir, des del seu bloc-, la política catalana es pot explicar amb més d’un eix, no només l’esquerra-dreta (E-D). No obstant, per la majoria de qüestions que afecten la gent i el país, aquests eixos es podrien reduir a dos: esquerra-dreta (E-D) i catalanisme-espanyolisme (C-E). El gràfic de la imatge descriu la identificació de la majoria de votants dels principals partits catalans en els dos eixos, de manera que, ajuntant totes dues identificacions, obtenim una àrea (més o menys ovalada) que engloba la majoria d'aquests votants. (segueix...)