HI HAVIA ESCARABATS D'UN VERD DAURAT I FOSC AFERRATS A LES BOLES CARABASSA

On ne guérit parfois de ses souffrances qu'en choisissant de les désirer.

J-P. E.

Collies caquis, Aràlia, amb l'alegria del verd que entapissava el caminal i aquelles alenades fondes d'una il·lusió de color ambre com la carn d'aquells fruits tardorals que menjàvem amb una cullereta de plata.

Collies caquis, Aràlia, i els paons t'envoltaven perquè els donassis l'ambrosia caramelitzada d'aquells arbres amb les fulles d'un vermell fosc que combinava amb els teus vestits de seda salvatge que el senyor avi t'havia duit de l'Índia.

Collies caquis, Aràlia, i jo et mirava com si fossis una figureta de Meissen que si queia de l'escala es trencaria en mil i un bocinets impossibles de confegir.

I t'aguantava el paneret i t'adorava.

Quarts de quatre de la tarda d'avui, diumenge. Tenia ja triada la fotografia per il·lustrar l'apunt (una de les que he fet aquests dies a Frankfurt) i acabava d'escriure les primeres paraules de la meva crònica -"Tot és gran, fora de mesura, a la Fira..."- quan ha sonat el telèfon. Una veu desconeguda de dona barrejada amb un rerefons ple de xivarri de cotxes em deia que mon pare acabava de caure a la Via Laietana i que s'havia fet mal a la cara. Tenia un parell de ferides que no paraven de sagnar.  (n'hi ha més)

Dissabte arribàrem a Anglaterra. De Gatwick a Oxford vam trigar dues hores i mitja en autobús. Pareix mentira, però va ser més llarg el trajecte per carretera -poc més de 130 quilòmetres- que el temps que passàrem a l'avió.  Encara no entenc com li va costar tant a l'autobús. Si no fóra per Elies, que és postdoc en un college, probablement no ens trobaríem ací ara. Aquesta vesprada hem aprofitat per a visitar el college Christ Church -és la imatge que acompanya l'entrada- i

Avui en el marc de la Trobada de Sants Felius que s'han fet enguany a Sant Feliu de Codines, hem inaugurat la restauració de la Font de la Sagrera. Una font que enguany feia 100 i que estava molt malmesa des de la guerra degut a l'explosió que hi va haver i que va destruir l'esglesia afectant també la font.

La font de la Sagrera es va inaugurar, segons la inscripció, el 23 de juny de 1906. A banda d'aquest aquest acte d'inauguració la Trobada ha comptat amb altres activitats com el dinar de germanor, el ball de la filada... En total han participat 7 pobles anomentats Sant Feliu: d'Avall, d'Amunt, de Guíxols, de Llobregat, de Pallerols, Saserra i Sant Feliu de Codines.

També avui s'ha cantat l'himne de bicentari que està esdevenint l'himne del municipi:

Ve el temps d'assaonar la nostra terra,
ve el temps de fer la sembra als nostres camps
i veure del no res l'ample florida
Serà llavors el temps dels nostres guanys.

Que cerixin rierols per les codines
s'examplin els turons i els espadats
Que allà a les fondalades hi germina
el somni de la nostra llibertat

Catem amb alegria,
i el poble ens dóna un crit.
Sant Feliu de Codines!
Un somni conquerit

He llegit el Relat de'n Miquel Macià, en pdf, la segona mort de'n Salvador Puig Antich que pots descarregar gratuïtament a nació digital, aquí.

El relat està molt ben escrit i també molt ben ambientat, això és impecable, descriu molt bé unes sensacions que t'atrapen fins el final.

Però, sempre hi ha un però. No entenc quina relació té la mort de'n Salvador amb en Andreu, sincerament.

+...

Acabo de tornar del partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi amb un bon sabor de boca, per tres raons.

Hem vist un bon espectacle futbolístic, amb gols i emoció.

Hem assistit a una gran festa ciutadana amb 56.000 persones de totes les edats.

Hem viscut per unes hores el miratge de la normalitat nacional: hem cantat el nostre himne, hem exhibit les nostres banderes, hem animat els nostres jugadors, hi han assistit els nostres presidents. Llàstima que...

Ja era hora que algú mostrés una visió diferent de la independència d'Irlanda. Ken Loach ens ho proporciona amb la pel·lícula El viento que agita la cebada. Després de visions edulcorades com Michael Collins o del discurs oficial tendent a deixar els contraris al tractat com autèntics ineptes polítics manipulats per De Valera, la pel·lícula de Loach aconsegueix mostrar-nos tot el rerefons social del conflicte irlandès.

Renoi quina meravella de film. La darrera obra d’en Jonathan Demme (El silenci dels anyells, Philadelphia...). Quin plaer. Quin goig de tarda. Pocs cops havia sortit del cinema amb una sensació de benestar tan i tan gran.

Al gran Neil Percival Young (Toronto, Canadà, 1945), li havien diagnosticat, la primavera de l’any passat, un aneurisma cerebral que pintava molt i molt malament. Abocat a una intervenció quirúrgica i sabedor que era en joc la seva vida, el canadenc comença a escriure i a musicar com un boig furiós i incontenible, capbussat en una febre creativa sense parió. Galvanitzat.

De tot això en surt "Prairie wind", el vent de la pradera, una meravella, repeteixo: una meravella de disc.

I resulta, d’altra banda, que en Demme acaba de fer un film i està cansat i el cos li demana un any sabàtic. I llavors telefona al músic per proposar-li quelcom, i vet aquí que en surt aquesta, perdó per la repetició, joiosa meravella (en Neil Young i en Demme són amics i havien treballat abans, musicalment i cinematogràficament parlant)

Escolteu, estem parlant de veure còmodament assegut, i sencer, un recital del grandíssim compositor i músic canadenc. Per començar, hi ha unes breus entrevistes amb la dona, amics i músics del de Toronto. De seguit, però, ens hi trobem en el llegendari Ryman Auditorium de Nashville, Tennessee. Hi és ple com un ou, l’històric local. El teló abaixat. De cop i volta, s’enlaira i veiem una nombrosa banda i un home grandot, amb llarga pelussera, cepat i una mica malgirbat. De fons, a l’escenari, hi ha una grossa tela, ben bonica, amb la portada del nou disc "Prairie wind".

I, just començar, en un tres i no res, ets a la butxaca d’aquest geni. Cosa de no dir. Immergit, submergit, en un espectacle oníric. Sí, o-ní-ric. L’espectadora o espectador és un demiürg, omniscient, ho veu tot. I davant seu desfila quelcom potent: la família, els amics, la mortalitat, el pas del temps, els estats anímics, el món d’aquest modern artista-trobador canadenc però pujat a Winnipeg, Manitoba.

Concloent, només la contemplació de l’espectacle ja s’ho val, però és que en Demme fa una intervenció minimalista: res no interromp el teu lligam amb els artistes; vuit càmeres, una steadycam, cap ni un moviment de càmera, zero filigranes. Sols una elegant, efectiva, directa, omnicomprensiva posta en escena al servei del món d’en Neil Young.

Sisplau, apreteu a córrer i no us la perdeu. Si us agrada la bona música i el bon cinema, aquesta és la vostra pel·lícula. I si, a més a més, compreu el disc millor que millor (en teniu un tast aquí mateix: http://www.neilyoung.com/prairiewind.html)

- Neil Young: heart of gold. Dir. Jonathan Demme. 1h 43 min. USA. 2006.

Ser policia, a Guiamets, Gandia o Evian, és el millor del món. A més, si ho ets a la tercera localitat i a més s’hi convoca una protesta anticapitalista, fins i tot tens dret a talar una corda de la qual pengi un noi que protesti i deixar-lo caure lliurement des de dinou metres d’alçada.

Partir ple de reivindicacions i desitjos nacionals per a Catalunya i Euskadi. Però jugant a futbol ni Catalunya ni Euskadi aconseguiran el reconeixement nacional.

Tenir content al personal amb diversió i entreteniment es una practica molt antiga. Practica que sempre sol acabar malament.