Endinso el braç

en un núvol de cendra,

                            tot esperant

un impacte plaent.

                            Sospito        

que es tracte dels llimbs.

Només hi trobo temps,

                            que s’escola dels dits,

                            pètals de tedi

damunt d’un cafè.

La meva contribució a

"SALVEM MALLORCA,

NOMÉS EN TENIM UNA"

PLANTAR IRIS I NARDS

 

Rodons, petits, color de cera i mel,

els bulbs dels iris i els dels nards

dormen fins a ésser desvetllats.

 

Si pensem a trobar el temps i recordem

que els vam desar a l’hivernacle,

al flascó de vidre amb pedres blanques,

i encara, llavors, creiem en un miracle,

un espectre de llum i pètals fràgils

ens omplirà la casa.

 

Tu i jo dormim com si fóssim impunes,

entre els iris oblidats,

aixoplugats a la cambra,

mentre un codi de barres

encerclarà les platges.

Les grues i les pales

faran badalls insomnes,

com rèptils mandrejants,

mostrant les dents enormes.

Depredadores incansables,

s’empassaran les rodes

dels molins i els marges.

                                                 

...  I rep la seva estora de fulles repetides, com un regal.  Eren les vuit del vespre. Caminàvem rambla amunt cap el teatre de la casa de cultura de Bunyola, per escoltar el concert del dissabte 14 d'octubre, tot esperant de trobar-hi els amics amb els que sopes els divendres, i els altres, aquells que no has vist des de la tardor passada, o potser els vas veure a l'estiu, a  Consolació o al claustre de les caputxines. Tot va passar segons el desig ho maquinava. Hi vaig anar molt ben acompanyada, vaig veure els amics i vaig gaudir d'un concert especial, de mirades als ulls, sense pors ni protocols, de fer les coses ben fetes pel plaer de fer-les. Un grup magnífic, que com jo mateixa, ha tornat gran i això es notava en ells i en el públic que els seguim de fa anys. No van enlairar danses com altres vegades, en irresistibles ganes de sortir al carrer i seguir-los com a un flautista  hipnòtic, però, a pel, van fer enfilalls dels cors i dels somriures. Es van fer escoltar amb atenció i emoció i ens van fer gust de poc. Elles: Isabelle i Christiane, d'una bellesa autèntica, els cabells grisos, vestides de blau i de taronja, kaval, acordió,  contrabaix i tambura. Movien les mans com ales, com gotes de pluja percudint les teules, amb precisió i amor. Eren com el nom de la composició de Christiane "Comme une eau, le monde vous traverse.." La delicadesa artesana i rigorosa. Ells : Lionel, Patrice i Philippe, humor, sensibilitat, domini de l'instrument, vestits de negre, de gris i de granat, guitarra, mandolina, violí, saxo, clarinet i veu. Al programa de mà un comentarista diu: "La bella alquímia", talment. Parlo del grup AKSAK, un quintet francès , que ens van oferir "L'orella del viatger" un passeig pels Balcans, Turquia, Grècia, Romania, Bulgària, per l'amistat i el respecte, per la preservació d'identitats i el mestissatge. Un altre bon consol per al meu dol de fons, un motor per al meu pèndol. Ah! I parlaven català

Dijous no us vaig poder explicar la llum que hi va haver tot el dia, ni la pluja intermitent, però de calada, que ho embolcallava tot de gris opac, amb una bellesa tranquil·la i argentada. I no us ho vaig poder contar, perquè, quan ho volia fer, un poc refeta de les darreres tragèdies, l'endemà, divendres, tornava a ser noticia la mort d'una mestra de 29 anys, a Jaén. Ja vaig dir el que volia dir i ho continuaré fent, fins que s'aturi la tendència. Avui, però, vull agrair-li a la tardor el consol que ens va donar. Plovia seguit, seguit, més prim o més gruixat. Anàvem cap el nord i veiem la Serra de Tramuntana a l'esquerra. El cel amb clarianes blaves, cobert majoritàriament per un ramat de xais ufans i un horitzó de plom que ens esperava. Com a primer regal va visitar-nos un arc de sant Martí, ample, sorgint de la boira boscosa de la serra, mostrant la diversitat de la llum i la pluja a grapades. En arribar a la badia de Pollença vam anar cap a Mal Pas i el cap del Pinar. La mar era també de plom, poderosa, d'embranzida forta, es veia Formentor abraçant el golf i pels camins del bosc, les arboceres i el pinar atemorit pel vent que el fa créixer tombant el cap. I la llum aquesta argentada que us dic ens tenia la pupil·la dilatada i la boca balba. Vam fer camí, un poc xops, però contents. A dinar a "La Fonda" de Pollença, de frit de marisc, bolets saltejats, calamars arrebossats, vi blanc, muscat, de ca n'Oliver i pomes al forn amb canyella, els sabors del temps, a bon preu i amb bona companyia. Al capvespre el sol no es va pondre, com un botó de nacre , blanc i brillant, va desaparèixer entre els núvols grisos. I jo vaig sentir conhort.

Li tallen els somnis

Li tallen les ales

Li tallen la llengua

Li tallen les cames

La maten

Fa fred i por

No he vist res, jo tampoc, avui. Em sento com el lúcid dibuixant del graffiti : estic aplanada, estrellada a la paret, bidimensional , descolorida, no veig res. Hi ha dies que no veus res, tornes del color de la paret, se’t  tanquen els porticons de la finestra, poc a poc, i el món no et sorprèn, just t’entristeix, no et mostra cap camí, cap paisatge emergent, cap llum, i potser plores, perquè no veus res i el pèndol se t’atura en sec.

Tornem-hi i tornem-hi, que ja en són 60. Ara una dona assassinada, demà una altra, ahir una dona notablement implicada i compromesa, avui una dona, just després de sis mesos de casada, demà una dona anònima en tornar de la feina, o defensant el fill d’una pallissa. I aquí no passa res, ni cauen pedres, ni plou sang, ni canvien les lleis, ni es dedica pressupost de pes a l’educació per a la vertadera igualtat de drets i el respecte a la vida, ni es fan manifestacions contundents, vull dir com les que convoquen els grans temes. Més víctimes que ETA, els darrers deu anys, més fills desgraciats i malbaratats en allò més profund, més vergonya. I no s’hi dedica ni un u per cent de la xerrameca política. Tots - homes i dones -  tenim mare i filles, germanes, amigues. Ens pot passar, estadísticament, i no saps quin és el factor de risc. No és l’edat de la víctima ni del botxí, no és el nivell cultural acadèmic, només ho sembla de vegades...

El llibre d'en Martí i Pol , d'edicions 62 · Empúries 2002, ens regala  un grapat de Haikús, precisos i lúcids.

El tast que us he triat diu així:

A quin paisatge

podem adscriure els somnis

els sense pàtria?

Clarors , desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l'esperança?

Algú desperta

de tant en tant la fera

Maleït sigui!

El vol sinistre

dels grans ocells de presa

confirma l'ombra

És tan clar, tant evident i adient

També us vull transcriure l'article que avui escriu en Guillem Frontera al diari Balears...Tot esperant Godot. Tracte d'allò mateix que ens commou aquest segle XXI i ens indigna i ens confirma l'ombra.

Aquest novaiorquès, a la tardor temperada que ens regala Mallorca, la corbata de poriol, vermella, puntejada de negre, el vestit del color de la fusta del llaüt , el llaüt amb llom retjat i una roseta gravada al seu centre per on s'escampen els sons, les vuit cordes, tenses, l'humor fi, la serenitat i l'exquisidesa de les formes dels seus seixanta anys que compleix enguany, ens va oferir un concert, dissabte 7 d'octubre, a les 20,45 hores, a Bunyola, magnífic. El sol ja s'havia amagat i la lluna era plena....

He vist un curiós aparador d’uns grans magatzems prou coneguts a Ciutat. Un munt de gent, inusual per a l’hora que era, hi estava congregada. Rera els vidres una dona vestida de negre es movia com un mico, inquieta, i intentava atreure les mirades dels vianants. M’ha fet sentir incòmoda. No sabia si era un animal engabiat o una autòmat. M’ha fet venir al cap el poema d’en Rilke.

En prou feines tres metres quadrats de superfície. Talment una capsa de sabates, gran i precintada. Un univers delimitat que l’acull i la protegeix, però també l’empresona. L’aire suficient per a no ofegar-se. S'hi passa moltes hores.

El tacte de les coses , conegut. Els camins dels dits. El marbre del petit mostrador, fred, que esgarrifa.

La temperatura dels objectes familiars que l’envolten, com satèl·lits fidels.

El frec suau d’una ma que s’endinsa a l’univers rectangular per la petita finestra.

La posició relativa del cos, equidistant dels límits.

El renou de les coses, dels cabells, de la falda, de la respiració. Les vertebres cruixint, al baixar el cap o tombar-lo. El xiscle de la cadira al giravoltar. Els peus fregant el terra. El dringar de les monedes. Els renous ensordits de fora, confusos.

L’olor de doblers i paper . L’olor del terra banyat. La benzina suspesa a l’aire.

La ràdio sonant, omplint el temps. Les ganes de pixar. L’espera. Bocins coagulats de veus intermitents, un mosaic de fragments de colors imaginaris que no pot veure bé.