germa.bustamante |
dimecres, 18 d'octubre de 2006 | 13:18h
El Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya ha decidit fer una inversió en nous vehicles. Això és, ambulàncies noves. Com que els contribuents som gent soferta i que no sol queixar-se gaire, els responsables de renovar els vehicles han decidit que fóra bo gastar-se'ls. Així, a banda de les ambulàncies que tots coneixem, a saber, furgonetes adaptades amb tot el material necessari per fer front a emergències, trasllat de malalts... també han aprofitat per fer una compra de vehicles de gamma alta que donaran suport (suposo) al servei. En concret, parlem d'un model de vehicle, el Volkswagen Touareg, que val entre 52.000 i 108.000 (en funció del model). Cada vegada que el veig pel carrer, pintat de groc, amb les sirenes que fan plorar el meu gos, penso si no hauríem pogut passar amb un vehicle una mica més barat (no només pel que fa al preu de compra sinó també al mateniment). Pel mateix preu, s'haurien pogut comprar més vehicles menys espectaculars, però això hauria incidit en un millor servei. Tenir un Touareg és un caprici: no només per a la persona que se'l compra perquè se'l pot comprar, sinó també per a l'administració. Però sembla que en aquest país no sabem fer les coses de manera discreta i racional.
Això és el que fa el director 
Sempre he estat partidari del concepte terme mig. Ara bé, hi ha casos i casos. Les coses no són blanques o negres, normalment, i cal evitar els extrems si no volem picar-nos els dits. Però n'hi ha que s'ho prenen molt seriosament i al peu de la lletra. Els reconeixereu de seguida. No cal que aneu a buscar-los a les tertúlies (un món a part del qual algun dia en parlarem) ni caldrà que truqueu la porta de cap ministeri. Només cal que agafeu el cotxe i sortiu a una de les (moltes) autopistes i (poques) autovies que travessen el nostre país. Allà hi trobareu els principals defensors del concepte terme mig. Per què? Doncs perquè no fan altra cosa que circular pel carril del mig, obviant les normes bàsiques de circulació i posant pals a les rodes a la circulació.
Avui és un dia feliç, molt feliç, m'atreviria a dir. Quatre ratlletes per comunicar el goig que he tingut quan m'he assabentat que el nostre estimat batlle, alcalde, amo de les claus i del bastó de Barcelona, deixa la poltrona. I se'n va, com se sol dir en aquests casos, per millorar. Ell, perquè qui no millorarà és el ministeri d'Indústria. Barcelona es queda orfe d'un dels polítics més incompetents que ha tingut la ciutat en molts anys. I és que, a més de no caure'm bé, Joan Clos deixa darrere d'ell un regueró de perles: el Fòrum, l'especulació immobiliària salvatge, una ciutat que viu pel turisme (i prou), les zones verdes (que de verd en tenen poc), la normativa d'(in)civisme... En fi (com diria ell mateix) una amalgama de serrells que encara cuegen i que el seu 'hereu' haurà d'entomar (i mirar de solucionar en la mesura del possible).
És fantàstica la capacitat que tenen els ajuntaments per posar-se les piles quan ensumen les eleccions. Durant més de dos, o fins i tot tres anys, al 
Sóc a punt d'entrar al bar, a buscar la droga matinal per excel·lència. Miro el carrer i veig passar una noia amb bicicleta: samarreta blanc i pantalons curts (molt curts) de color groc amb alguna mena d'estampat que no arribo a copsar des de la distància. Entro al bar i en surto al cap de menys de dos minuts (la gestió d'avui ha estat ràpida, tothom està de vacances). Ja al carrer, just en el mateix punt en què havia vist la noia, torno a veure-la, en la mateixa direcció que duia feia poc més de dos minuts. Ara la veig de cara (aquest detall, sense importància), però ara sóc jo el qui va en direcció contrària. La mateixa noia, de debò, la mateixa: samarreta blanca, pantalons curts (molt curts) de color groc amb alguna mena d'estampat, passant pel mateix lloc, pel mateix punt on l'havia vist pocs instants abans. I jo intentant trobar el desllorigador: ha estat un somni? he tingut un 'deja-vu'? m'estan afectat excessivament les sessions que fem a casa de la sèrie 'X-Files'?
Com moltes altres coses a la vida, el tallat té els seus secrets. Són nombrosos els elements que hi intervenen: el cafè (tant en qualitat com en quantitat), la llet (també en quantitat i, sobretot, en temperatura) i el sucre. Podria dir que ningú com el cambrer X em fa el cafè com a mi m'agrada. I ho dic i és així. Ara que tothom marxa de vacances enyoro els seus tallats, amb la mesura justa de cafè, de llet i de sucre (en aquest cas hi intervinc jo, òbviament). Res em produeix més satisfacció al matí que recollir de la barra del bar el tallat acabat de fer, amb aquella mica de crema que s'enganxa a les vores del gotet o de la tassa (depèn del dia) i aquella aroma que desprèn. 
Aquest estiu la calor ha apretat de valent. L'ésser humà, pràctic per naturalesa, obre portes i finestres de casa per mirar de canalitzar el mínim bri d'aire amb què la canícula ens regava. Passejant (o patint, depèn de com ens ho mirem) pels carrers del meu barri d'adopció, a Sants, vaig sentir un so que feia anys que no sentia, i encara més en directe. El so d'una vella màquina d'escriure. Com us deia, feia molt de temps que no el sentit en viu. Com a molt en alguna pel·lícula, en alguna sessió de divendres a la nit. Però en directe... que en feia de temps. 
Era la primera vegada que visitava la 
Ho haig de reconèixer: 
