Potser l'avisat lector d'aquest bloc haurà notat el meu cansament. Darrerament se'm fa costa amunt el repte auto imposat d'escriure-hi cada dia un nou apunt. Tinc la sensació d'estar repetint sempre el mateix i, d'altra banda, tampoc no m'agrada de queixar-me sempre de la «situació», del «sistema» ...o del «sigales» actual.

[la il·lustració mostra l'alçada inte·lectual i l'aparença final d'un cervell de català afectat de «virulència».]

Actualitat (1a part)

La realitat és la que és. El passat diumenge em continuava la mala llet —pèssima companyia per a fer apunts al bloc— dels darrers mesos i se li afegia la lectura de la crònica d'una corresponsal de l'Avui que reduïa al ridícul l'important avenç del partit independentista flamenc Vlaams Belang: la seva conclusió, que a més a més era contradictòria amb els resultats electorals, fou que a Bèlgica s'havia aturat «l'extrema dreta» —és a dir, als «independentistes, però ultres» que escrivia literalment la senyora, parafrasejant l'eslògan aquell: «patriotes. però amb un projecte de país»—.

A l'hora de dinar, i per uns breus instants, la taxa de mala llet concentrada s'aigualia mentre veia i escoltava el DVD que anava amb el diari, subtitulat encertadament «Quan el preu de la lluita pel poder és un país». Vaig disfrutar, però la veritat és que n'esperava més —hi ha segona part?—: s'hi han deixat capítols importants, com aquell d'un candidat (al 2003 i que repeteix) el qual sota els efectes de l'eufòria electoral, o d'alguna substància, afirmà que dedicava el triomf personal al seu pare «que era un 'treballador immigrat'», quan tothom sap —inclòs l'eufòric «hijo del cuerpo» citat— que el tal pare era membre de les forces d'ocupació espanyoles a Catalunya.

L'endemà dilluns el «Monty» es treu la careta a La Vanguardia i engega a dida l'entrevistador acusant-lo de sectari. On s'és vist que l'entrevistat tingui cap obligació de respondre allò que no vol respondre (o que no li convé de contestar)? Però és clar, acostumat l'espanyol Montilla als domesticats periodistes espanyols, no suportà l'afront d'heure-se-les amb un que li feia preguntes interessades i interessants. Penso que si entre tots aconseguim que aquest funcionari gris i espanyol confés s'instal·li a la Presidència de la Generalitat de Dalt, la Independència de Catalunya s'avançarà dècades.

Avui dimarts he llegit el «Mail Obert» d'en Partal, qui es mostra enquimerat per la «virulència» que ha adquirit l'actual campanya electoral. Amic Vicent, no és cosa de la teua o la meua edat, realment hi ha un virus, i aquest és el virus espanyol; la virulència —a casa nostra— sempre es mostra, en origen, espanyolista. Aquest és el virus que ens cal combatre: s'entafora arreu, ens penetra pels porus de la pell, a través de l'aire que respirem, per entre els sons que oïm, s'infiltra de forma subliminar allà on lluquem, i se'ns incrusta al cervell, estovant-lo, malmetent-lo, podrint-lo.

I la mala llet continua. Sense anar més lluny avui els partits catalans segueixen a remolc del que es fa i es decideix a Madrid i, com ha passat massa vegades, de nou el PNB allarga la mà als espanyols —a canvi de què no sé si ho arribarem a saber— per a que aprovin còmodament els seus pressuposts generals, trencant el casual i circumstancial «front comú» dels equips de casa que hi havien proposat, cadascun pel seu compte, esmenes a la totalitat.

Fer-se perdonar un 12 d'octubre

Que la cúpula d'ERC pateix el definit —i fixat pel professor Carles M. Espinalt— Complex EE, és a dir complex d'esclau espanyol, no és cap misteri. Només cal fixar-se amb els eslògans de la campanya de les eleccions de l'u de novembre, sobretot amb el que diu: «patriotes. però amb un projecte de país.».

Antecedents (2a part)

Quan aquest matí he obert el navegador, la pàgina d'inici m'ha mostrat la Portada de VilaWeb. Els meus ulls, que van al seu aire, han copsat els diversos elements d'aquesta fins que han topat amb el baner animat d'«esquerra» i, mentre la informació visual del text m'arribava al cervell, ja n'apareixia un altre d'eslògan. De sobte, aqueferats els ulls en seguir trametent informació nova, el cervell ha ordenat recarregar una imatge anterior força dubtosa; els ulls pacientment han esperat que de nou aparegués la informació desitjada i, aquest cop, l'han tramès amb molta més celeritat i atenció. No m'enganyaven pas els meus visors, la informació era correcta! Allà hi deia, sens dubte:

«patriotes. però amb un projecte de país.»

Potser és que sóc curt de gambals i no arribo a entendre el missatge. Si són «patriotes» vol dir que estimen la pàtria, que volen el millor per a ella. Cadascun d'aquests patriotes triarà el mode més positiu per a fer prosperar la pàtria, o el que és el mateix, tindrà el seu projecte de país. És inversemblant un patriota sense un pla de millora, i encara ho és més si aquest patriota s'organitza (en un partit, associació, plataforma o el que li abelleixi).

Aleshores, quin és el significat del dit eslògan? Constata una obvietat? no, perquè ningú a vint-i-un dies de les eleccions regionals pagaria per llançar els diners i no dir «res». De sobte se m'ha fet la llum! La lectura «políticament correcta» del «missatge» d'ERC a l'opinió catalana no és altra que aquest insidiós pensament:

«[ens sap molt de greu haver de dir —els vots manen!— que 'som'] patriotes. però [malgrat aquest greu malentès i atès que per damunt de tot som 'd'esquerres', i practiquem la política del 'peix al cove', us ho demostrem] amb un projecte de país [que farà que cada dia cantem amb més alegria les Glòries al Regne d'Espanya].»

No se m'hauria acudit millor eslògan per a concelebrar amb els nostres amos d'enllà del Cinca el «día de la raza española»!

Després de més de dos mesos de «dol» em sembla que puc escriure desapassionadament sobre el que un lector del bloc qualifica del meu «divorci» amb el Partit Republicà Català i que, al meu entendre, s'hi ajustaria més el mot «exclusió».

Antecedents (1a part)

Els motius que em dugueren a la decisió d'integrar-me en aquest nou partit i promoure'l podrien ser d'acord amb els dels altres, o potser no, tal vegada vaig donar per entesos uns principis equivocadament.

Alta Tensió, ideograma creat pel meu fill Jordi

Atesa la indigència —pel que fa, sobretot, a l'organització i a la unitat d'acció— del separatisme nostrat, feia temps que barrinava com resoldre positivament aquesta mancança. La primera idea que et ve al cap, baix la influència de l'ambient i de la història, és la d'organitzar-te al voltant d'un partit polític. En això hi tenia molta recança perquè la meva particular experiència partidària em desaconsellava del tot aquesta possibilitat. La realitat que des de l'adolescència havia vist en els partits polítics clandestins me'n feia sospitar de la seva efectivitat. Més endavant, des de l'inici de la «transició» política —o començ del transfranquisme— i el meu compromís en la fundació del Moviment dels Nacionalistes d'Esquerra [NE, que a l'inici fou un agrupament de persones i col·lectius diversos més o menys grupusculars], la recança no féu sinó augmentar, vista la estúpida actitud dels manifassers «representants» dins dels NE de determinats partits, com el PSAN.

Sigui dit perquè ve a tomb, alguns d'aquells mateixos individus que van malmetre el projecte dels NE, anys a venir, assolirien amb tota mena de tripijocs i traïdories de fer-se amb la Direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya; d'ací que, al seu moment, no m'estranyà gens —al contrari, ho vaig avisar— que aquests «personatges» lliuressin el gloriós partit d'en Macià i d'en Companys amb bagatges i armes als espanyolistes del PsoE [com ells, també ex (?) «marxistes»], i en això continuen, i d'això en viuen, els tals. D'aquest capteniment antinatural per part de catalans, és a dir, de lliurar la llibertat, el benestar dels connacionals i el progrés de la pròpia pàtria en benefici d'ideologies i interessos aliens, en diuen materialisme dialèctic, i es queden tan amples.

Segons declaracions d'ahir del secretari general d'ERC, el seu partit treballa per Catalunya i per la «justícia social». I em pregunto: quina més gran justícia social hi pot haver per als catalans que la Independència de Catalunya? Doncs no, per aquest senyor i pels quins el segueixen i l'aplaudeixen, la «justícia social» emanada del Regne d'Espanya fa just, per posar un exemple actual, el fet que ERC voti a favor d'una llei espanyola —la Llei de Dependència— que buida de competències l'aprovada pel Parlament català. Voleu més gran botifler i fervent espanyolista?

Hi ha una gran fal·làcia que persisteix i que arrosseguem des del franquisme, des de fa quaranta anys, quan uns afiliats a les joventuts del Front Nacional de Catalunya van esventrar-lo per a fundar el Partit Socialista [els féu vergonya dir-ne «Comunista»] d'Alliberament Nacional que promulgava l'«atractiva» tesi que l'alliberament social i nacional s'assolirien alhora. Aquesta demostrada gran mentida ha estat una eina d'increïble efectivitat, a favor dels espanyols, en la domesticació i conducció dels nostres esforços en pro de la sobirania a objectius del tot divergents del nostre anhel d'independència. Encara molts dels joves d'avui més compromesos i idealistes pateixen d'aquesta gravíssima, per a l'esdevenidor de Catalunya, obnubilació: la «lluita de classes» justifica plenament la nostra esclavitud i el sotmetiment perpetu de Catalunya a Espanya i a França... amb el complagut vist-i-plau del Vaticà.

Un altre aspecte a destacar de la meua personalitat és la, diria que innata, malfiança envers determinades formes d'autoritat, potser perquè sempre he notat que l'«autoritat» autèntica, la de veritat, tothora és, o recau, en mans estranyes. És curiós perquè d'altra banda, si accepto una autoritat, la segueixo mentre em demostri que n'és i ho mereixi; per a entendre'ns, podria dir que sóc presidencialista mentre el president acompleixi el seu compromís. Altrament trobarà en mi el més implacable adversari. Aquesta actitud penso que és la meua particular i natural forma d'expressió de l'atàvic pactisme català: dono temporalment el meu ajut i esforç a qui s'ha compromès amb mi (i amb d'altres, és clar) a acomplir determinats acords en benefici del comú.

També vull assenyalar que, després d'haver creat i passat per moltes associacions, assemblees, organitzacions, etc., considero que aquestes formes d'agrupament humà serveixen mentre serveixen, o sigui que es tracta d'assolir els objectius, però mai de convertir la mateixa organització en objectiu. Aquest és un tema complex, perquè sovint confonem el succés de l'objectiu marcat amb l'èxit de l'organisme que el propugna, i passa que quan no es dóna el dit succés, ens acontentem amb l'exit corporatiu. I també ens han ensenyat i fet creure que la màxima expressió de la participació en política és la militància o pertinença a un partit polític; cada partit polític seria una «eina» al servei de la ciutadania que té un determinat ideari més o menys semblant.

En el cas espanyol hi ha però unes perversions notables de les regles de joc: una és la Llei de Partits, que limita el que és acceptable de pensar, de dir i de fer; una altra n'és l'existència inqüestionable d'una suprema autoritat sorgida d'una situació d'il·legalitat palesa com és la monarquia del Borbó imposada per Franco, autoritat la d'aquest Borbó que no ha estat mai votada en llibertat però que tàcitament han acceptat tots els partits polítics «legals» al Regne d'Espanya, convertint-se així en còmplices d'aquesta aberració «democràtica». I una altra greu perversió, directament lligada al sistema de «democràcia» orgànica espanyol, és l'existència de l'exèrcit espanyol, a les ordres de la màxima autoritat d'un cap d'estat que mai no ha sigut elegit i que alhora gaudeix d'uns privilegis excepcionals que són per sobre de qualsevol control democràtic, ni que aquest control sigui el «democràtic» espanyol.

Amb molt de disgust haig de donar la raó als bons amics que em demanaren, al seu moment: «n'estàs segur, Enric»? quan vaig anunciar, públicament des d'aquest bloc i també per correu electrònic, que promovia la creació d'un nou partit, el ressuscitat en versió «independentista» [sic] Partit Republicà Català (PRC).

Tocat pel llamp...

Quo Vadis, PRC?

Des del primer moment em vaig creure la lletania que aquest PRC seria un paradigma de la mena de partits que ens cal per assolir la Independència de Catalunya; que seria una organització veritablement demòcrata, és a dir, que les posicions defensades col·lectivament sorgirien del debat entre els afiliats; que les assemblees o agrupaments bàsics es constituirien, com a màxim, amb deu o dotze membres, a fi de garantir-ne la possibilitat real de l'exercici de la paraula; que la llibertat de pensament, d'expressió, d'acció serien el puntal d'una efectiva manera d'irrompre a l'aviciada i obscura escena de la política catalana; etc.

Ben aviat em vaig adonar que hi havia molta feina a fer en els aspectes ressenyats en el paràgraf anterior. Certs «tics» odiosos, propis dels partits ja instaurats en el «sistema» que ens domina, sorgien ça i lla dels pocs escrits que emanaven de la «Direcció» del PRC —per cert, «Direcció» que mai no he aconseguit de saber qui la composa!—.

Amb la innocència pròpia del novençà —efectivament era (i sóc) del tot novençà com a militant d'un partit polític—, preguntava, inquiria, de paraula i per escrit. Debades. Les respostes costava molt d'obtenir-les, sovint no s'adeien al tema qüestionat o, senzillament, fugien d'estudi.

El dia 26 del passat mes de juny vaig formalitzar la meua militància al PRC amb el lliurament del full d'afiliació degudament omplert i signat i el pagament de la quota d'un any a l'avançada. Tinc la sensació que durant els dies a venir vaig ser l'únic militant de «dret» del PRC, atès que no tinc notícia que ningú altre hagués fet com cal la inscripció i el corresponent pagament...

Aleshores, en un dissabte de juliol de mal record —el dia 15—, se celebrà a la Sala d'Actes del CIEMEN el Primer Congrés del PRC. Ja havia advertit, prèviament i per correu electrònic, a tots els companys de determinades mancances de la convocatòria, de l'Ordre del dia, de la composició de la Mesa, etc.

Bé, per no allargar-me en misèries ho enllestiré ràpid: aquell dia se'm lliurà, després d'unes tenses hores i d'un simulacre molt ben assajat «d'expulsió», la meua inscripció i els mateixos 120 euros pagats de la quota anyal que, oh sorpresa!, algú prou amatent havia servat dins un dossier transparent i ho tenia molt a mà, tant a mà que se'm retornà pocs segons després de la meua separació il·legal, fora de tota norma estatutària, i davant de l'astorament propi i d'una bona colla de coreligionaris.

Així les coses, els lectors d'aquest bloc s'hauran adonat que els darrers dos mesos llargs pocs han estat els nous apunts. La veritat se'm feia molt difícil d'escriure res i no parlar del PRC... Però de què podia parlar en referència al PRC? Aquests mesos d'infinita paciència, esperant una anunciada telefonada (que no s'ha produït), esperant un gest conciliador i una explicació versemblant del que succeí i del perquè (que tampoc no s'ha fet), esperant simplement una mà amical (que no s'ha estès), aquests mesos doncs els he dedicat a d'altres activitats més plaents.

Escric aquest apunt en el descans del partit entre la selecció catalana i la basca, mentre Catalunya perd, com sempre, perquè els seus fills són a un altre lloc, perquè els seus fills no són al peu del canó, perquè són defensant d'altres colors, d'altres samarretes, d'altres nacions... Amb la il·lusió que em caracteritza quan escometo una nova tasca en benefici de Catalunya, vaig encomanar-la —i ara em sap molt de greu, i en demano perdó— a familiars, amics i coneguts que tenen també entre cella i cella d'aconseguir el bo i millor per a la pàtria: el PRC s'ha tret la careta i s'ha presentat com allò que no havia de ser, sols una llista electoral mal girbada, que no ateny ni les quatre circumscripcions regionals espanyoles i entre els capdavanters de la qual —per exemple en la llista per Barcelona— ens hi trobem, en 2n lloc a un que es diu «Ángel», 7è «Ignacio», 9è «Eduardo», 11è «Ma. Inmaculada», 20è i 21è (repectivament) «Carlos» i «Ma. Concepción»...

Quina mena de partit que diu voler la Independència de Catalunya per damunt de totes les altres qüestions, pot presentar-se públicament amb unes llistes on hi figura gent que no han tingut el mínim de sentit i de respecte de posar-se el nom propi en la llengua del país que «volen» representar? Les formes, quan no s'adeqüen al fons, diuen molt sobre la veracitat de determinades posicions; per votar al «José», ja hi ha el PsoE, no sé si m'explico...

Ah, i parlant de formes: el PRC s'ha de presentar a aquestes eleccions amb un nom diferent, ha d'usar (seguint la recomanació d'una funcionària del Ministerio del Interior espanyol) les sigles «RC». Quina vergonya!

Una altra ocasió perduda. L'anàlisi del perquè s'ha arribat a aquesta absurda situació pot ser feixuc i dolorós, però deixo unes preguntes a l'aire: a qui beneficiaria que el PRC tragués un diputat, per exemple, a Girona? Aquest diputat, prometria acatament al Borbó i a la Prostitución espanyola?; participaria en la votació del «president» de la Xene de Dalt?; i, si ho feia, a quin dels candidats votaria?

Prou d'esclavitud!

El José Montilla i els altres espanyols suplantadors de catalans ni han de votar ni han de presentar-se a les nostres eleccions. Que se'n vagin a votar i a presentar-se a Espanya, la seva terra (i que s'hi quedin allà!).

Aquesta gent superba fa gairebé setanta anys que senyoregen a casa nostra; de primer a punta de baioneta i ara es creuen amb força suficient per a fer-nos empassar ―amb la dictadura del vot― que els «catalans» són «ells»; mal llamp els corsequi!

A l'enemic, ni sal ni aigua:

Prometo que votaré a l'agrupament electoral o a la formació política que em garanteixi per escrit i davant de notari que, baix cap concepte, pactarà amb ningun partit espanyol, i encara menys amb els falsaris d'«esquerra» com el PsoE.

SOBRE CATALUNYA I LA LLIBERTAT

Per la Confederació* catalana-valenciana-balear

Demà, Onze de setembre ―a dos quarts d'una del migdia― seré al davant de la portalada del Memorial 1714 (al mateix Fossar de les Moreres) on n'Enric Morera, secretari general del Bloc Nacionalista Valencià [BNV], participarà en l'homenatge que el Col·lectiu del BNV a Barcelona ha organitzat en memòria del general Joan Baptiste Basset i dels maulets valencians de nació catalana que van lliurar la seva vida en defensa de la capital de Catalunya.

Els promotors de la Campanya «no a la barrera del 5 per cent» ens hem adherit a l'acte.

_________

* Confederació: unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns.

Concessió a la xafarderia

Una de les novetats del sistema de blocs a MésVilaWeb és el fet de poder consultar, des del passat 7 de juliol, determinades estadístiques del bloc. Avui justament fa quinze dies que ho podem fer i m'ha semblat que podia compartir algun d'aquests estats amb vosaltres.

Potser el més interessant sigui «Entrades més visitades des de l'inici», i us el copio més avall. Una dada que em resulta del tot relativa, perquè no la puc comparar, és la de «Visites al llistat principal». Ara mateix aquest estat em diu que en les dues setmanes passades des de que se'ns ofereix la informació, aquest bloc ha rebut 4.195 visites al «llistat principal», que suposo vol dir a tots els apunts que surten d'una sola tacada, és a dir els que figuren a la mateixa pàgina principal; a aquest nombre, em sembla, caldria afegir-hi les visites a apunts concrets. No disposo de totes les entrades, així que no en puc donar cap dada interessant més enllà d'allò que s'hi pot llegir, atès que el «sistema» només m'ofereix les deu primeres:

Entrades més visitades des de l'inici

• ANTONI SOY LES DIU DE L'ALÇADA D'UN CAMPANAR I NO PERMET COMENTARIS ALS SEUS APUNTS (277 visites)

• ACTE DE PRESENTACIÓ DEL PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ A BARCELONA (178 visites)

• ÈXIT DE LA PRESENTACIÓ DEL PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ (163 visites)

• NOVA ETAPA ALS BLOCS DE MÉSVILAWEB I AVÍS AL SUPLANTADOR (119 visites)

• SOBRE L'ESCRIPTURA DELS APUNTS (109 visites)

• NIT MEMORABLE: NO OBLIDEM NI PERDONEM MACAU (97 visites)

• EL CASTELL DE MONTJUÏC DE BARCELONA ÉS SÍMBOL DE LA CATALUNYA SOBIRANA (88 visites)

• EN QUÈ S'ASSEMBLEN AZNAR I RODRÍGUEZ ZAPATERO? (82 visites)

• L'ESPANYA QUE S'AIXECÀ EN ARMES CONTRA CATALUNYA, SETANTA ANYS DESPRÉS ÉS MÉS ACTUAL QUE MAI (80 visites)

• PER QUÈ DIEM NO AL 5 PER CENT EN L'ESTATUT VALENCIÀ (74 visites)

Hi tinc una feinada per fer al bloc, l'he posposat massa temps i ara em ve costa amunt, i és ordenar tots els apunts per categories, de forma que al lector interessat —i també a mi!— li sigui fàcil localitzar un apunt concret o seguir el fil d'un determinat tema.

A banda, és clar, de amb la seva manifesta
espanyolitat i semblant catalanofòbia

Doncs en què mentre Aznar es petonejava amb l'Arafat, Rodríguez Zapatero també fa el pallasso Boadella disfressant-se de palestí.

L'antisemitisme és una constant històrica al Regne d'Espanya i a la República de França; ho vesteixin com vulguin, dits estats són antijueus, i els sua a per tot. Ahir mateix vaig veure a la manifestació «per aturar la guerra» la bandera catalana entre les banderes dels suïcidaris...

Segons deia VilaWeb, «Diversos col·lectius de suport als pobles libanès i palestí s'han concentrat de manera simultània a Barcelona, València, Girona, Tarragona i Lleida per protestar contra la impunitat d'Israel. Els manifestants han llegit un manifest en que han exigit la fi de la violència i han demanat una resposta urgent de la comunitat internacional».

Mai no he vist una manifestació a la Plaça de Sant Jaume —ni encara menys al mateix temps a totes les capitals catalanes— per protestar contra la impunitat dels suïcidaris. Menciono expressament la Plaça de Sant Jaume perquè des de l'Ajuntament de Barcelona, i amb els nostres diners, se subvenciona a poblacions palestines des de les quals es llancen coets contra els israelians i des d'on surten «fedaïns» per anar a matar jueus. Per què aquesta diferència de tracte? També subvencionem «activitats» a Tel Aviv? oi que no? però la «doble moral» arrasa!

Doble moral aquesta que és una arma letal en contra nostra, en contra de Catalunya i dels catalans. Això «d'anar a matar jueus» ja ens ho feien fer de petits amb matraques i des de l'església els «catòlics romans». Però que no us adoneu que foren els espanyols i els vaticans (aleshores castellans i pontificis, respectivament, es deien) els quins ens imposaren d'expulsar els jueus de casa nostra? Tants de segles i segueixen on eren, i al damunt ens hi deixem arrossegar per aquest pedregar.

Els jueus no són enemics dels catalans. Els palestins no són amics dels catalans. Mentre no puguem establir les nostres relacions internacionals de tu a tu, d'estat a estat, poc que li veig la gràcia de crear-nos enemics innecessaris i, alhora, d'anar del bracet amb els seguidors de l'islam ['submissió a la voluntat de déu'] que ens volen resant a al·là o morts.