VilaWeb.cat
Arxiu general
xaviermir | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 23:56h

El muntatge de Madí irromp en la precampanya. Està per veure quin efecte tindrà. Si afermarà el vot convergent o si acabaran de desmotivar un electorat que no torna a la casa gran del catalanisme amb el cap alt, precisament. D'entrada, la polèmica per la despesa ja arriba abans que es vegi el DVD. I això passa justament quan ERC decideix donar més protagonisme a les trobades de proximitat que no pas als mítings. Caldrà veure què valora més la gent o quina gent valora què. La Plataforma Sobirania i Progrés és a tocar de les 5.000 adhesions. Socialcat.cat és una altra novetat a Internet que caldrà tenir present. La Xarxa de Blocs Sobiranistes continua rebent blocaires. Entre els darrers, Víctor Alexandre. Són les primeres hores d'un espai que vol ser referent de l'opinió sobiranista, que vol interactuar amb la premsa de tota la vida. A veure qui serà el primer periodista que s'hi referirà en format paper. Vilaweb ja ens ha batejat i aviat tindrem el lloc que la blogosfera sobiranista es mereix dins l'espai comunicatiu català. Amb aquesta remor sobiranista, ja veurem si CiU aconsegueix fer arribar algun projecte engrescador o si no fa més que campanya en negatiu, a còpia de pel·lícules a la contra.
vador | Festivals i premis | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 23:29h

Michel Gondry, amb La ciència del son, signa la seva obra més personal, després d'haver dirigit anteriorment els llargmetratges Human Nature (2001), amb guió de Charlie Kaufman, i Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello  (2004),  amb guió també de Charlie Kaufman, a partir d'una història d'ells dos i Pierre Bismuth. Autor de curtmetratges i famós realitzador de videoclips –per a Bjork– i espots per a marques com Nike, Adidas, Levi's, Coca-Cola..., Gondry es consolida com un cineasta dotat d'un món propi, oníric, candorosament farcit de ginys entranyables, que ha de compartir amb la pura realitat. Us recomano que llegiu el magnífic article que Álex Gutiérrez li dedica a la revista BENZINA del mes de setembre de 2006, amb una entrevista de debò extraordinàriament interessant.

Stéphane Miroux (Gael García Bernal), l'introvertit protagonista de La ciència del son, arriba a París. Son pare ha mort fa poc i la mare (Miou-Miou) l'ha fet venir del Mèxic on s'estava, perquè entri a treballar en una empresa de disseny gràfic. És creatiu de mena i viu com refugiat en el món dels seus somnis: s'afigura en un plató de televisió, insoronitzat amb cartrons d'ouera, en què ell és el showman absolut davant de càmeres igualment de cartó. Se sent ben decebut quan s'adona que, de creativa, la nova feina no en té res, a l'oficina on va a raure, en què ell i els seus tres galdosos companys fabriquen calendaris vulgars per a clientela banal. El desengany li queda com arraconat, però, quan coneix accidentalment la nova veïna, Stéphanie (Charlotte Gainsbourg), i la seva amiga Zoë (Emma de Caunes). No tarda a comprovar que, amb Stéphanie, s'avenen prou, que comparteixen fins a cert punt el mateix delit per la imaginació. Ell se n'enamora. Ella, tot primer se sent atreta per les excentricitats d'aquest noi sorprenent, que viu aleshores un moment dolç. A mesura que Stéphanie el va coneixent, però, se li fa difícil de seguir endavant i ell, decidit a tenir-la, busca la solució allà on la fantasia se les campa soles, on impera la ciència del son.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

empordaaccio | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 23:20h

Aquest dibuix tan bell, encertat i significatiu que he adjuntat és propietat i idea de "Congrés per la Sobirania dels Països Catalans" una de les columnes que d'una forma o altra ja caminen cap al 2014.

Modernitat & Modernity

Però no en tenim gaires com en Raimon i els que ens manen no se'l creuen ni poc ni gens, el país. Aquest diumenge s'inaugura al Museu de Cleveland l'exposició més important sobre art català que s'ha fet mai als Estats Units. L'exposició, que ha estat impulsada des del Museu Nacional d'Art de Catalunya i que l'any que ve anirà al Met de Nova York, du per títol Barcelona & Modernity. Picasso, Gaudí, Miró, Dalí (1868-1939). Hi haurà també una bona representació de Rusiñols, Casas, Mirs, Nonells, Jujols, etc. Fantàstic! Però algú ens hauria d'explicar per què el títol és Barcelona & Modernity i no el més lògic Catalonia & Modernity. O és que potser en Picasso no és també el Berguedà? I en Gaudí no és també el Baix Llobregat? I en Miró no és el Baix Camp? I en Dalí, que potser no té res a veure amb l'Empordà? Per no parlar de la resta, del Garraf, de la Garrotxa... Titular aquesta exposició Barcelona & Modernity demostra que la voluntat malaltissa d'amagar l'existència del nostre país arriba fins al ridícul i fins a la falsificació més flagrant de la nostra història. I tot això promogut i beneït pel Museu Nacional d'Art de Catalunya, que només es diu així perquè ja se'n deia quan van arribar els socialistes al departament de Cultura i amb tantes baralles internes no han tingut temps de canviar-lo. Sembla clara la mena de modernitat que promouen aquesta gent: una modernitat que té com a objectiu negar el país i la seva història.

Joan Oliver (Columna d'avui del Diari Avui)

joens | Llengua viperina | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 22:57h

365 dies, 365 fotografies

La idea no és nova: fer un diari fotogràfic durant tot un any publicant una fotografia al dia i comentant-la al bloc. Però ara els companys de la comunitat d'usuaris d'Opera Software li han donat impuls al projecte i des del bloc en flames, voyeurs de mena, ens hi volem deixar veure.

esclafamuntanyes | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 22:16h

I ja està encetat el primer acte de l'Aplec... Ara, que tot isca bé...

gou | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 22:04h

la noticia apareix als diaris, el Consell Insular d'Eivissa instal·larà 864 metres de barreres de fusta a ses Salines, per a substituir les barreres guillotines de metall. un disseny més adient per a un Parc Natural, però sobre tot més segur per a ciclistes i motoristes. hi ha molta informació a internet, i els motoristes d'arreu d'espanya es manifesten el proper 4 de novembre en contra de les barreres guillotina de les carreteres. ja fa temps que sen parla, i això és el més sorprenent, a la autovia eivissa-sant antoni, si, la nova, a les mitjanes de separació entre els carrils, estan instal·lant només barreres de metall, les temudes guillotines. jo em creia que era provisional, però no sé, dubto que hagin triat aquest sistema de seguretat, tant insegur i perillós. ja que no coneixem ni el projecte definitiu, ni els que tallen es bacallà ho saben, no podem demanar que ens expliquin perquè un projecte del segle XXI, instal·la barreres passades de moda...els motoristes d'eivissa què en pensen? [a dins + coses...]

bielmamengual | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 21:40h
FAIG LLISTES

Llistes de llibres que no llegiré

llistes de coses que no faré

llistes de desitjos que no sé on són

llistes de fetes que no conec

llistes de músiques que no he escoltat

llistes de noms que no he sentit

llistes d'Aràlia.

He rebut una lletra llarga i voluptuosa de Venezia.

M'he tancat al gabinet per llegir-la amb tota l'energia disponible. Estic baix de benzina, d'urani enriquit, de gasoil i de ganes.

He agafat els dos fulls d'un paper color de canyella i m'he assegut a la butaca amb orelles. He estirat els peus en el tubulet. Rera els vidres una plugineua intensa netejava les fulles seques. La trompeta de Miles Davis cantava Nuit sur les Champs-Elysées. Em demanaves pel meu estat d'ànim i em contaves el teu. Duus una època d'activitat entusiasta. Uns amics teus, Janus Friis i Niklas Zennstrom, t'han dedicat un projecte informàtic relacionat amb els vídeos i la internet: TheVeniceProject.com
Estàs enfollida perquè trobes que aquests dos artistes (hackers?) et connecten amb la modernitat tecnològica més avançada. També has de preparar una performance, un passeig, una desfilada, una exposició per a Régine de la Tour que presentarà unes col·leccions de vestits, complements i objectes. Ho faràs a la galeria Motel situada a un pis altíssim sobre Central-Park. Em contaves com ets romps el cervell per aconseguir conjugar els escenògrafs, els il·luminadors, els músics, els publicistes i atènyer una fita en una ciutat tan difícil com N. Y.
Al final m'has parlat D'Aràlia.
Segueix amb T. K. en un poblet a prop de Kyoto. Creus que s'han muntat una espècie d'ermita. Deu ser com un Son Asgard Bis. No es comuniquen amb ningú, em dius literalment. Ell ha anul·lat les exposicions per aquest any. Tothom pensa que Aràlia es prepara pel retorn. I sap que és molt difícil, que necessita transformar-se de bell nou. Sortir de la crisàlide. I això vol dir refer-se, refer-ho tot.

Quan he acabat de fer la primera lectura m'ha caigut una llàgrima de l'ull esquerra.
He d'escoltar al doctor Ferrer i he de prendre una tanda de vitamines.
Dec tenir el sistema immunoilògic baix.



smolins9 | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 20:59h

Solana arquetipus d'en Pujol

Publicat el 3/agost/2006
(Foto adjunta: Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció i autor d'aquest escrit)

Recordeu la frase d’en Javier Solana sobre les comparacions entre Montenegro i Catalunya? Sí, aquella que deia que qui creiés que a Catalunya també podria celebrar-se un plebiscit per la independència patia de “delirium tremens”. Tot i ser paraules impròpies d’un Alt Comissionat de l’UE, entraven dins la lògica imperial d’una ment retorçada com la dels espanyols. Ara bé, la cosa ja no és tant normal quan qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys diu poc més o menys el mateix. Mireu sinó les seves declaracions del dimarts passat a Eslovènia en el decurs d’un acte en el qual li feien lliurament d’un guardó: “un referemdum sobre la indepèndencia de Catalunya com el que es va fer a Montenegro no entra dins l’imaginable.”

Naturalment les paraules d’en Jordi Pujol no són tant gruixudes com les del polític espanyol, però si les analitzem bé ens porten al mateix lloc. Vull dir que, l’un i l’altre, ens estan dient que no toquem ni quarts ni hores a tots aquells que considerem que la política més sensata que podem fer és aquella que signifiqui ser amos a casa nostra. Patir “delirium tremens” es viure fora de la realitat, exactament com també ho és defensar una cosa “inimaginable”. Podem deduir, per tant, que Solana i Pujol comparteixen les mateixes aspiracions per Catalunya: no anar més enllà del nostre status colonial. Els motius del madrileny els coneixem sobradament, però ... i els del expresident? Com pot esdevenir un vulgar espanyolista el seu arquetipus polític?

Probablement ja ha arribat l’hora de fer unes consideracions al respecte d’aquesta alèrgia malaltissa a la independència per part d’un home que diu estimar Catalunya amb passió. Oficialment, la seva justificació de no haver mai apostat pel trencament amb Espanya ha estat no voler crear frustració entre nosaltres. Fer, en definitiva, una política “possibilista”. Amb tot, siguem ara generosos per un instant i admetem que desprès del franquisme era l’única que podía jugar-se. Molt bé. Però avui, una vegada ha deixat de tenir compromisos institucionals, què l’impulsa a alinear-se al costat dels enemics de Catalunya?

No és cap secret que l’expresident tradicionalment ha estat posseïdor d’una notable egolatria. Molts dels seus col.laboradors així ho han confessat privada i públicament. És aquí doncs on cal cercar la seva aversió a la possibilitat de la creació d’un Estat catalá. Simplement perquè el trionf de l’independentisme significará el fiasc i la riota dels seus pronòstics i de vint-i-tres anys de presidència. L’autèntica i única por d’en Jordi Pujol és passar a la història com un fracassat i per evitar-ho serà capaç de qualsevol cosa. Prou de mentides! La seva autèntica passió no ha estat Catalunya, ha estat ell mateix.

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)
losanti | Migracions | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 20:54h

A Cervera els divendres fan mercat. Faci fred o calor, amb boira o neu, sigui festa o dia laborable el mercat no hi ha faltat mai des de fa una pila d'anys. És punt de trobada obligada de pagesos i comerciants. Passejant-hi te n'adones que l'activitat de comprar i vendre, negociar i fer tractes, continua necessitant del contacte humà.
Pere Quark | Política | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 20:44h

Després d’uns dies d’intensa activitat laboral, finalment puc escriure un apunt, tot aprofitant l’avinentesa per donar suport a la 2a part de la campanya Jo també vull un estat propi, engegada pel blocaire Xavier Mir. Aprofitaré aquesta segona fase de la campanya per fer un repàs a l’emergent blocosfera política de la ciutat de Barcelona vinculada a Esquerra.

Segons dades extretes del bloc del mestre Saül, la blocosfera republicana a dia d’avui està composada per uns 90 blocs, dels quals aproximadament el 25% estan adscrits a la demarcació de Barcelona. Destaca la presència de dos regidors, cinc consellers de districte i alguns càrrecs polítics de la Federació de Barcelona. (Hi ha més informació, amb noms, cognoms i enllaços)

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 30 canvis

Arxiu

« Octubre 2006 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats