Fonda impressió la meva, fa dies, pel coma irreversible de l’exsecretari general del meu partit. L’anunci, ahir mateix, del seu decés, no ha estat, per això, cap sorpresa. I em sap molt de greu: el Guti tenia corda per estona. Setanta set anys i encara seguia al peu del canó, fent política, una professió en la que s’escarrassà diverses dècades.

El Guti va feinejar, sobretot, dins del grup d’intel·lectuals del PSUC, i cara enfora, posant oli als principals organismes unitaris catalans, singularment l’Assemblea de Catalunya.

En Joan Comorera, en Josep Moix, en Gregori López Raimundo, foren els altres dirigents que l’antecediren en la secretaria general d’un dels partits comunistes més forts i arrelats d’Europa. I després d’ell només n’hi hagué un altre, en Rafael Ribó. Tots ells tenien la seva especificitat. A mi, però, els que més m’interessaren foren en Joan Comorera i en Rafael Ribó (especialment el primer, i per a mi, el més gran de tots ells).

Recordo perfectament a l’Antoni Gutiérrez aquells anys bellugadissos a cavall entre els setanta i els vuitanta. Prim, baixet, de mirada fonda i omniscient, conjunt de barbeta i bigoti ben leninistes, verb pausat i dialèctic, bona dicció i capacitat oratòria. Era, a més, un gran animal polític: la política l’omplia totalment i absoluta.

Anys bellugadissos, deia. El gran míting al Parc de la Ciutadella de Barcelona, a vessar, el 1977, durant les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura: 200.000 persones amb en López Raimundo, l’Alfons Carles Comín, en Santiago Carrillo...

La plaça de braus de la Monumental plena, de gom a gom, 20.000, per escoltar l’Enrico Berlinguer, la Pasionaria ...

Els pactes de la Moncloa, i la rendició del PSUC-PCE i de CC.OO en un exercici d’hiper “responsabilitat” suïcida, i que aterrà el potencial de lluita, organitzatiu, tot devastant i llançant per l’aigüera i la base social dels comunistes.

L’agitació interna dels molts PSUC que hi havia dins del PSUC: la certesa que el partit, ni de lluny, seria capaç d’hegemonitzar l’esquerra, un PSUC que per força aprimaria; les convulsions pels pactes, renúncies i traïcions; la situació internacional d’un roig encès, amb el colofó de la invasió soviètica –imperialista i colonial- de l’Afganistan.

Les vagues i mobilitzacions obreres, la gran crisi econòmica: un canvi de paisatge social, i, de retruc, un nou panorama polític.

Aleshores, hi havia la consciència, entre els més lúcids, que l’esquerra transformadora havia estat derrotada greument –Manuel Sacristán, dixit-. I que el PSUC, el PCI, el PCF, el PCE ... eren poca cosa més que simples partits socialdemòcrates.

En fi, anys joiosos, engrescadors, esprement la vida. I l’Antoni Gutiérrez Díaz, n’era un dels seus protagonistes. Li deien el “Lenin català”. Va ser un gran dirigent i un home de caràcter, un dominador. El cas és que volia comptar amb ell per un llibre que imaginava per d’aquí no gaire.

Em sap greu, hi torno, que ja no sigui entre nosaltres. Era un dels grans de la l’esquerra i la política al nostre país. Diuen que qui fa tot el que pot, no està obligat a més: ell ho va fer, i arribà fins on arribà. Personalment, l’enyoraré.

^...

Ha mort el Guti, i amb ell se'n va un tros important de la història de Catalunya.

Avui, dissabte: CONFERÈNCIA DE PREMSA La convoquen la Plataforma pro Seleccions basques i Catalunya Acció. Fixeu-vos bé, la foto de l'anterior post la podrieu veure als telenotícies.

Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d'anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen.

 

Princess, un film de dibuixos per a adults, que combina l'animació amb algunes imatges reals, es projecta a Sitges el divendres 13 d'octubre i l'endemà, dissabte 14.

El protagonista de Princess  és August. Quan la seva germana mor, August, de 32 anys, torna a casa i abandona la vocació de capellà missioner. La seva estimada germana, Christina, anomenada Princess, era una famosíssima actriu porno que va passar de la glòria a la decadència, enganxada a la droga, i que finalment ha mort. Ha deixat una filla de cinc anys, Mia, i August se sent obligat a ocupar-se'n. Aclaparat per la pena i la culpabilitat, August decideix venjar la mort de Christina, destruint totes les produccions pornogràfiques en què la germana ha intervingut. Arrossega la nena pel que ell prèn com una missió i que aviat acaba en un desencadenament de violència.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

El tàndem Wim Wenders-Sam Shepard s'ha retrobat a Don’t come knocking, que reprèn força la temàtica i l’estètica de Paris, Texas, el film amb què van guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes, fa dues dècades. Shepard n’és ara el protagonista principal, un actor envellit i solitari que,  fart d’omplir amb alcohol, sexe i droga la buidor de la seva vida, abandona el rodatge d’un western i comença un viatge que el du a refer els vincles amb la mare, a retrobar la dona que va deixar fa trenta anys i a conèixer el fill que en va tenir; mentre un agent d’assegurances (Tim Roth) l’encalça per a retornar-lo al plató de què ha fugit.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

EL MAPA

"Es pot accedir a la tendresa per una gran i pura estimació, per afecte, o per una inclinació natural. Hi ha un mapa en el qual Tendre sur Inclination és la ciutat a la qual s'arriba directament a partir del port d'una nova amistat, a través d'un riu navegable i cabalós.

Miquel Martí i Pol
Roda de Ter (1929-2003)

"Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra"





(segueix...)

Fot pena, certament, que pel partit de futbol entre Catalunya i el País Basc de diumenge hagin triat un lema tant insípid com Junts per la pau. La veritat, no és que jo no vulgui la pau, però calia quelcom més adient per a l'ocasió, quelcom més reivindicatiu. Els bascos ja se n'han queixat, ja, del lema. Però els catalans, globalment, és clar, ja ho som, de mitges nenes.

Precisament aquest diumenge hi ha eleccions a l'Estat belga. S'esperen molt bons resultats pel Vlaams Belang, els independentistes flamencs. Tant bons que poden esdevenir la principal força política de Flandes. I han arribat aquí, no pas amb ximpleries d'ONG de barri, com els lemes a favor de la pau universal, les pastanagues i l'olor autèntica de les flors. Ho va dir molt clarament el líder del Vlaams Belang, Filip Dewinter, fa uns dies: «Diuen que la Multiculturalitat és el futur. Jo prefereixo el futur, però el del meu poble!».  A veure si n'aprenem i incorporem més vegades en el nostre discurs «Catalunya», «catalans» i ens deixem de ximpleries!

Jo també vull un estat propi

UNA RÈPLICA FONAMENTADA DEL MEU AMIC CARLES SOLÀ I PALERM. CAP DE SERVEI DE CIUTAT VELLA DE L'AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. NI MÉS NI MENYS.

Un dels temes que més ha interessat als estudiosos de l'urbanisme, especialment al llarg dels segles XIX i XX, és la creació de nous models d'hàbitat. Amb els eixamples, la ciutat jardí o les propostes funcionalistes es plantejaren alternatives a l'urbss històrica quan aquesta començà a congestionar-se. Amb elles, es pretenia oferir unes maneres de vida més higienistes. Créiem que quasibé tot estava inventat en aquesta matèria, tanmateix descobrim que no és així i que, impulsat des de la pròpia Generalitat Valenciana, se'ns ofereix un nou producte urbanístic made in Valencia que ja fou presentat a la Biennal de 2003 i que ara, després dels corresponents tràmits administratius, passarà aviat a ésser una realitat tangible a La Torre.