El veredicte i el nou cicle
En principi, per "esportivitat democràtica", felicitar els votants i militants del "sí" per la seva victòria. No entraré en que la participació ha estat baixa i tot això perquè a mi em sembla que esgrimir això per a minimitzar la pròpia derrota sempre han sigut excuses de mal perdedor. És evident que la baixa participació ha estat un problema però crec que no és únicament dels partidaris del "sí". Crec que hi han raons per pensar que una bona part de l'abstenció ha sigut abstenció activa; gent que equivocadament ha preferit abstenir-se a expressar el seu rebuig a l'Estatut amb un "no", per la por al Coco, és a dir, al PP, que tan bé s'ha explotat des del PSC. En fi, sigui com sigui, els ciutadans i ciutadanes han parlat i el veredicte és el què és, mal que ens pesi a alguns. La democràcia té aquestes coses.
Avui tothom coincideix: s'obre un nou cicle. Per Catalunya, diuen alguns. Per Espanya, diuen uns altres. Per mi, a aquests dos nivells, es tracta més o menys de mas de lo mismo. Espanya continuarà exprimint fiscalment com una llimona Catalunya i no disposarem de cap mecanisme per defensar-nos. De retruc, això significarà que no tindrem diners per a afrontar cap dels problemes i reptes que se'ns venen a sobre. Ni tindrem diners per gestionar eficaçment l'immigració, ni per millorar el desastrós estat de la sanitat i l'ensenyament públics. Continuarà la cultura del café per tothom i del peix al cove. La cultura del "compte que a Espanya no s'enfadin". I el que és pitjor: si no hi ha cap novetat política extraordinària (una victòria per majoria absoluta d'ERC o alguna cosa per l'estil), ens tocarà suportar aquestes mancances durant els propers 30 anys. Avui em sento fortament desesperançat: la meva generació acaba d'hipotecar-se alegrement.
On si que s'obre un nou cicle, o si més no s'hi hauria d'obrir, és al món del sobiranisme i de l'independentisme. Per començar, la Plataforma pel Dret de Decidir hauria d'entendre que la pluralitat només es pot gestionar fins a un límit, i que la seva demora en decidir-se pel "no" els hi va restar un marge de maniobra clau. Si la Plataforma s'hagués decidit abans pel "no", la seva campanya s'hauria pogut planificar i difondre amb temps i, fins i tot, s'hauria pogut intentar repetir la fita del 18 de febrer.
També els individus concrets que se situen dins d'aquest espai polític han de reflexionar, i profundament. Perquè, ¿com és possible que el 18 de febrer s'apleguessin només a Barcelona centenars de milers de persones protestant entre d'altres coses contra el pacte Mas-Zapatero, i que el 18 de juny el "no" hagi tret resultats tan pobres? De la gent que va donar suport a la manifestació del 18 de febrer, em queden pocs dubtes de que una bona part han decidit apostar per aventures inútils com el vot nul o el vot en blanc i una altra bona part ha decidit abstenir-se. I fins i tot n'hi hauran hagut molts que hauran votat un "sí-crític" per por a votar el mateix que el PP. Aquesta gent hauria de reflexionar seriosament sobre la seva falta de consistència, sobre la seva facilitat per passar del "patria o mort" a la falta de compromís amb les opcions que d'una manera real poden significar un fre a les retallades d'autonomia que venen de Madrid.
Però qui ha de fer una major autocrítica ha de ser el món republicà. Una profunda reflexió autocrítica sobre l'estratègia, les formes, el discurs i la mateixa estructura de decisions del partit. I és que per començar, s'ha d'acabar la imatge d'uns dirigents que prenen una decisió en un tema importantísim com és el sentit de vot en un referèndum i una militància que els obliga a canviar de parer a cop d'assemblea. A mi em sembla que això no està malament, però inevitablement els mitjans ho venen com que els dirigents "no es creuen el que voten" i, en efecte, la gent ho percep així. Estic proposant acabar amb la democràcia interna a ERC? No, al contrari: estic proposant que si ens la creiem, ens la prenguem seriosament. I això vol dir que en un tema com l'Estatut l'Executiva ha de consultar la militància abans de prendre cap decisió, per provisional que sigui. A banda de que, òbviament, ha de seguir sent el Consell Nacional qui ratifiqui les decisions provisionals de l'Executiva i les converteixi en definitives.
En segon lloc, hem de revisar la nostra política d'aliances. I això vol dir una major duresa a l'hora d'establir-les. Parlo de "blindar" els pactes, de govern o no, per a assegurar-nos de que els nostres eventuals aliats, que sempre seran o CiU o el PSOE-PSC i el seu eco (és a dir, ICV) no tornin a fer de les seves. Per exemple, vaig sentir-li a algú que si tornem a signar un pacte amb el PSC hauríem d'incloure-hi una clàusula que digués que els canvis de govern s'han de notificar amb 15 dies d'antelació a ERC de manera confidencial o si no no es fan. Seria com per pensar-s'ho, tenint en compte les varies juguesques que ens hem empassat amb tota la ingenuïtat del mon.
Un altre element que hauríem de revisar i del que hem sigut víctimes durant aquest referèndum és el discurs anti-PP. És un discurs que ha sigut bàsicament produït per ERC (abans a Catalunya, per més mala memòria que tinguin ara convergents i socialistes, tothom tenia trapicheos polítics amb ells) i que en part ha de continuar, perquè des d'una òptica independentista i d'esquerres és òbviament bo que a Catalunya el PP sigui una força que no compti en cap sentit. Però, en gran part, hem de fer entendre a la gent varies coses. En primer lloc, que molts dels comportaments que els catalans més critiquen del PP, com ara l'espanyolisme centralista i ranci, son abastament compartits per sectors, no ja del PSOE, sino del mateix PSC. En segon lloc, que a la hora de fer polítiques socials la diferència entre el PP i CiU és molt minsa. I en tercer lloc, que la política, i en especial la política catalana, consisteix en quelcom més que en portar-li la contraria al PP. I és que, si a Catalunya s'instal·la el discurs de "el que sigui amb tal d'anar contra el PP", un discurs eminentment en clau espanyola, aleshores qui surt més beneficiat no és ERC sinó el PSC. Si volem que aquestes tres coses siguin compreses per la gent, el millor serà que comencin des de demà mateix a ser presents al discurs republicà.
I, finalment, hem d'abandonar un altre discurs: el discurs de "la culpa de tot és d'Espanya". No només perquè no respon a la realitat, sinó perquè no ens permet evidenciar que tot sovint les pitjors amenaces a la sobirania d'aquest país no venen de Madrid ni dels partits espanyolistes com el PP, sinó que l'enemic més immediat i més important està aquí dins, a Catalunya: són els cercles de poder que van "convidar" a Artur Mas a tancar a la baixa l'Estatut. Son les mateixes famílies que porten un parell de segles governant de facto Catalunya, que tenen tentacles i familiars a tots els partits catalans menys a Esquerra, i que veuen aquesta com un càncer a extirpar. És aquesta gent la que sempre tallaran tot intent de reduir o eliminar la dependència de Catalunya envers Espanya, perquè d'ella treuen diners i poder. Hem de construir el nostre discurs sobre una idea-força que és que el pitjor enemic de Catalunya no és Espanya sinó la Catalunya alt-burgesa.
Però en fi, més enllà de l'autocrítica, cal també felicitar-se per vàries coses. Una, perquè tot i les vicissituds internes, ERC ha optat per l'opció que a mig-llarg termini més la beneficia. Perquè no dubteu que aquest Estatut exhaurirà el seu potencial (si és que en té) en un temps record, i quan les coses no funcionin Esquerra serà la única que podrà dir allò de "nosaltres ja dèiem que això no era suficient". Dues, perquè finalment el 20% de "no" és sens dubte una derrota però és suficient com per salvar les naus. I tres, perquè tot i que molta gent hagi decidit no seguir la consigna republicana, el cert és que optar pel "no" ha permès que ERC torni a exhibir aquella imatge de partit de principis què, a falta de grans imperis mediàtics com els que tenen els nostres rivals, és la única carta que podem jugar per guanyar-nos el cor, la retina i el cap dels catalans i les catalanes.
I sobre els catalans i les catalanes també voldria fer una última reflexió, i és la mateixa que ha fet Pasqual Maragall: a partir d'ara, s'ha acabat el discurs del victimisme. Només que ell ho estenia a tot Catalunya i jo ho restringeixo a aquells que no han votat "no". En efecte, tinc molt clar que en els propers 10 o 15 anys cada vegada que em trobi un català que es queixi del dèficit fiscal, de que no ens reconeixen com a nació o de que no tenim seleccions propies, el primer que li preguntaré és "tu què vas votar el referendum del 18 de juny del 2006?". Perquè si em diu que es va abstenir, va votar nul o va votar en blanc, li diré "la propera vegada, espabila". I si em diu que va votar "sí", li diré rotundament que no té el més mínim dret a queixar-se, perquè per més "crític" que fos el seu sí (i ja veureu, temps al temps, com molts dels "si-entusiastes" d'avui, d'aquí a uns anys voldran fer veure que van ser "sí-crítics") tothom sabia que serviria per legitimar l'Estatut. Caldria que tots els que hem votat "no" ho recordèssim a perpetuïtat als nostres compatriotes. Què els hi recordèssim que dir sempre "sí" a les engrunes que cauen de Madrid en base al "mas vale pajaro en mano", que diu aquella senyora de l'anunci del PSC, pot ser molt reconfortant però té les seves conseqüències. Que en una negociació de vegades cal donar a entendre que un està disposat a doblar l'aposta. I que, per ser lliure, de vegades cal dir "no".
I en fi, demà, després de mesos de defensar el "no", tornaré a inserir plenament el meu cervell a la Catalunya real. A una Catalunya que ha aprovat apàticament la seva llei fonamental. Una Catalunya que viu i respira desesperança i incertesa envers el futur, i por i reverència envers els diktats del ribot de Madrid. Una Catalunya que, quan vegi com la nova joguineta estatutària se li trenca en poc temps, es dedicarà a dir que el papa Madrid la tracta malament.
Si, tot un moment gloriós per ser català.
Avui tothom coincideix: s'obre un nou cicle. Per Catalunya, diuen alguns. Per Espanya, diuen uns altres. Per mi, a aquests dos nivells, es tracta més o menys de mas de lo mismo. Espanya continuarà exprimint fiscalment com una llimona Catalunya i no disposarem de cap mecanisme per defensar-nos. De retruc, això significarà que no tindrem diners per a afrontar cap dels problemes i reptes que se'ns venen a sobre. Ni tindrem diners per gestionar eficaçment l'immigració, ni per millorar el desastrós estat de la sanitat i l'ensenyament públics. Continuarà la cultura del café per tothom i del peix al cove. La cultura del "compte que a Espanya no s'enfadin". I el que és pitjor: si no hi ha cap novetat política extraordinària (una victòria per majoria absoluta d'ERC o alguna cosa per l'estil), ens tocarà suportar aquestes mancances durant els propers 30 anys. Avui em sento fortament desesperançat: la meva generació acaba d'hipotecar-se alegrement.
On si que s'obre un nou cicle, o si més no s'hi hauria d'obrir, és al món del sobiranisme i de l'independentisme. Per començar, la Plataforma pel Dret de Decidir hauria d'entendre que la pluralitat només es pot gestionar fins a un límit, i que la seva demora en decidir-se pel "no" els hi va restar un marge de maniobra clau. Si la Plataforma s'hagués decidit abans pel "no", la seva campanya s'hauria pogut planificar i difondre amb temps i, fins i tot, s'hauria pogut intentar repetir la fita del 18 de febrer.
També els individus concrets que se situen dins d'aquest espai polític han de reflexionar, i profundament. Perquè, ¿com és possible que el 18 de febrer s'apleguessin només a Barcelona centenars de milers de persones protestant entre d'altres coses contra el pacte Mas-Zapatero, i que el 18 de juny el "no" hagi tret resultats tan pobres? De la gent que va donar suport a la manifestació del 18 de febrer, em queden pocs dubtes de que una bona part han decidit apostar per aventures inútils com el vot nul o el vot en blanc i una altra bona part ha decidit abstenir-se. I fins i tot n'hi hauran hagut molts que hauran votat un "sí-crític" per por a votar el mateix que el PP. Aquesta gent hauria de reflexionar seriosament sobre la seva falta de consistència, sobre la seva facilitat per passar del "patria o mort" a la falta de compromís amb les opcions que d'una manera real poden significar un fre a les retallades d'autonomia que venen de Madrid.
Però qui ha de fer una major autocrítica ha de ser el món republicà. Una profunda reflexió autocrítica sobre l'estratègia, les formes, el discurs i la mateixa estructura de decisions del partit. I és que per començar, s'ha d'acabar la imatge d'uns dirigents que prenen una decisió en un tema importantísim com és el sentit de vot en un referèndum i una militància que els obliga a canviar de parer a cop d'assemblea. A mi em sembla que això no està malament, però inevitablement els mitjans ho venen com que els dirigents "no es creuen el que voten" i, en efecte, la gent ho percep així. Estic proposant acabar amb la democràcia interna a ERC? No, al contrari: estic proposant que si ens la creiem, ens la prenguem seriosament. I això vol dir que en un tema com l'Estatut l'Executiva ha de consultar la militància abans de prendre cap decisió, per provisional que sigui. A banda de que, òbviament, ha de seguir sent el Consell Nacional qui ratifiqui les decisions provisionals de l'Executiva i les converteixi en definitives.
En segon lloc, hem de revisar la nostra política d'aliances. I això vol dir una major duresa a l'hora d'establir-les. Parlo de "blindar" els pactes, de govern o no, per a assegurar-nos de que els nostres eventuals aliats, que sempre seran o CiU o el PSOE-PSC i el seu eco (és a dir, ICV) no tornin a fer de les seves. Per exemple, vaig sentir-li a algú que si tornem a signar un pacte amb el PSC hauríem d'incloure-hi una clàusula que digués que els canvis de govern s'han de notificar amb 15 dies d'antelació a ERC de manera confidencial o si no no es fan. Seria com per pensar-s'ho, tenint en compte les varies juguesques que ens hem empassat amb tota la ingenuïtat del mon.
Un altre element que hauríem de revisar i del que hem sigut víctimes durant aquest referèndum és el discurs anti-PP. És un discurs que ha sigut bàsicament produït per ERC (abans a Catalunya, per més mala memòria que tinguin ara convergents i socialistes, tothom tenia trapicheos polítics amb ells) i que en part ha de continuar, perquè des d'una òptica independentista i d'esquerres és òbviament bo que a Catalunya el PP sigui una força que no compti en cap sentit. Però, en gran part, hem de fer entendre a la gent varies coses. En primer lloc, que molts dels comportaments que els catalans més critiquen del PP, com ara l'espanyolisme centralista i ranci, son abastament compartits per sectors, no ja del PSOE, sino del mateix PSC. En segon lloc, que a la hora de fer polítiques socials la diferència entre el PP i CiU és molt minsa. I en tercer lloc, que la política, i en especial la política catalana, consisteix en quelcom més que en portar-li la contraria al PP. I és que, si a Catalunya s'instal·la el discurs de "el que sigui amb tal d'anar contra el PP", un discurs eminentment en clau espanyola, aleshores qui surt més beneficiat no és ERC sinó el PSC. Si volem que aquestes tres coses siguin compreses per la gent, el millor serà que comencin des de demà mateix a ser presents al discurs republicà.
I, finalment, hem d'abandonar un altre discurs: el discurs de "la culpa de tot és d'Espanya". No només perquè no respon a la realitat, sinó perquè no ens permet evidenciar que tot sovint les pitjors amenaces a la sobirania d'aquest país no venen de Madrid ni dels partits espanyolistes com el PP, sinó que l'enemic més immediat i més important està aquí dins, a Catalunya: són els cercles de poder que van "convidar" a Artur Mas a tancar a la baixa l'Estatut. Son les mateixes famílies que porten un parell de segles governant de facto Catalunya, que tenen tentacles i familiars a tots els partits catalans menys a Esquerra, i que veuen aquesta com un càncer a extirpar. És aquesta gent la que sempre tallaran tot intent de reduir o eliminar la dependència de Catalunya envers Espanya, perquè d'ella treuen diners i poder. Hem de construir el nostre discurs sobre una idea-força que és que el pitjor enemic de Catalunya no és Espanya sinó la Catalunya alt-burgesa.
Però en fi, més enllà de l'autocrítica, cal també felicitar-se per vàries coses. Una, perquè tot i les vicissituds internes, ERC ha optat per l'opció que a mig-llarg termini més la beneficia. Perquè no dubteu que aquest Estatut exhaurirà el seu potencial (si és que en té) en un temps record, i quan les coses no funcionin Esquerra serà la única que podrà dir allò de "nosaltres ja dèiem que això no era suficient". Dues, perquè finalment el 20% de "no" és sens dubte una derrota però és suficient com per salvar les naus. I tres, perquè tot i que molta gent hagi decidit no seguir la consigna republicana, el cert és que optar pel "no" ha permès que ERC torni a exhibir aquella imatge de partit de principis què, a falta de grans imperis mediàtics com els que tenen els nostres rivals, és la única carta que podem jugar per guanyar-nos el cor, la retina i el cap dels catalans i les catalanes.
I sobre els catalans i les catalanes també voldria fer una última reflexió, i és la mateixa que ha fet Pasqual Maragall: a partir d'ara, s'ha acabat el discurs del victimisme. Només que ell ho estenia a tot Catalunya i jo ho restringeixo a aquells que no han votat "no". En efecte, tinc molt clar que en els propers 10 o 15 anys cada vegada que em trobi un català que es queixi del dèficit fiscal, de que no ens reconeixen com a nació o de que no tenim seleccions propies, el primer que li preguntaré és "tu què vas votar el referendum del 18 de juny del 2006?". Perquè si em diu que es va abstenir, va votar nul o va votar en blanc, li diré "la propera vegada, espabila". I si em diu que va votar "sí", li diré rotundament que no té el més mínim dret a queixar-se, perquè per més "crític" que fos el seu sí (i ja veureu, temps al temps, com molts dels "si-entusiastes" d'avui, d'aquí a uns anys voldran fer veure que van ser "sí-crítics") tothom sabia que serviria per legitimar l'Estatut. Caldria que tots els que hem votat "no" ho recordèssim a perpetuïtat als nostres compatriotes. Què els hi recordèssim que dir sempre "sí" a les engrunes que cauen de Madrid en base al "mas vale pajaro en mano", que diu aquella senyora de l'anunci del PSC, pot ser molt reconfortant però té les seves conseqüències. Que en una negociació de vegades cal donar a entendre que un està disposat a doblar l'aposta. I que, per ser lliure, de vegades cal dir "no".
I en fi, demà, després de mesos de defensar el "no", tornaré a inserir plenament el meu cervell a la Catalunya real. A una Catalunya que ha aprovat apàticament la seva llei fonamental. Una Catalunya que viu i respira desesperança i incertesa envers el futur, i por i reverència envers els diktats del ribot de Madrid. Una Catalunya que, quan vegi com la nova joguineta estatutària se li trenca en poc temps, es dedicarà a dir que el papa Madrid la tracta malament.
Si, tot un moment gloriós per ser català.
Tret de que s'indiqui el contrari, l'autor d'aquest bloc i de tots els articles que hi apareixen és Lluís Pérez Lozano, el qual els escriu i fa 
Felicitats...bon anàlisi
Posted by Roger | 10:34 AM
Bastant d'acord amb tu en l'anàlisi (considerant que el fas des de l'òptica que el fas). Afegiria algunes coses:
Si CiU no guanya les properes autonòmiques per majoria absoluta, amb qui pactarà? Amb ERC? Ni de conya, s'han matxacat massat aquesta campanya. Amb PSC? Ni de conya, seria la mort a mig termini del PSC. Amb el PP? Ho dubto. De manera que CiU té els pactes post electorals bastant fotuts. Això vol dir segona legislatura a l'oposició (que és la fomuda, ja veuràs el PP quan el ZP torni a guanyar). Però sobretot, quina oposició farà? Ha deixat el rol de partit de govern en mans del PSC i el rol de partit reivindicatiu en mans d'ERC. Ho tenen fotut, la veritat...
Pel que fa a la Plataforma pel Dret a Decidir, li pressuposes massa capacitat de mobilització. I tingues present que una cosa és sortir al carrer per fotre-li un moc al Mas i al ZP i una altra ben diferent és sortir per dir no a l'Estatut.
Sobre els pactes i que s'ha de ser més dur, jo diria que s'ha de ser més caut. Perquè els Departaments es van convertir en regnes de taifes? Perquè no es van col·locar alts càrrecs creuats (gent d'ERC en Departaments del PSC i viceversa)? Perquè ERC va voler valorar un any de feina dels SEUS consellers com si fossin gent apart del Govern? Massa errors a banda i banda (no li foto la culpa a ERC, per mi el màxim responsables era i és en Maragall).
Que vagi bé!
Posted by Pleitaguensam | 12:32 PM
Com pots dir que l'abstenció ha sigut un problema, si els partidaris del NO sou els que l'heu fomentat. Tu personalment ho feies perquè no guanyés el si: "Per davant queda diumenge. I avui està plovent, igual que ahir a la nit: bones noticies. Això vol dir que diumenge segurament farà un Sol d'aquells esplendorosos. D'aquells que aconsegueixen que els "poyovoyavotarquesí" (domingueros que es prenen la política com si fos un partit de futbol, on l'important és que guanyin els seus -normalment el PSC- i on per tant es vota el que el partit digui, sigui el que sigui) s'abstinguin i vagin a la platja".
Sobre la frase d'aquest ultim post en la que dius: "Per exemple, vaig sentir-li a algú que si tornem a signar un pacte amb el PSC hauríem d'incloure-hi una clàusula que digués que els canvis de govern s'han de notificar amb 15 dies d'antelació a ERC de manera confidencial o si no no es fan". Això es l'exemple més clar que m'han donat de la democracia. Quina barbaritat.
Posted by Iván M | 7:43 PM
En efecte, la derrota del NO cal reconvertir-la en una victòria moral de cara al futur.
Posted by Isaac Garcia | 11:38 PM
Roger:
Gracies!
Pleitaguensam:
Estic més o menys d'acord amb el que dius, tot i que mantinc que la Plataforma hauria pogut mobilitzar força més gent si les coses s'haguessin fet d'una altra manera, i tot i que continuo pensant que ens els pactes, a més de la precaució que recomanes, també hem de tenir més duresa i més picaresca.
Ara, en el que no estic d'acord és amb això que dius de CiU. CiU té dos pactes postelectorals possibles però difícils (ERC, per una banda, i segons com vagi l'artimètica el PP, per una altra) i un altre possible i molt fàcil: la tan famosa sociovergència. Segons quin resultat tregui el PSC, t'asseguro que no els importarà governar amb CiU tot i no assolir la presidència, i en tot cas és un govern que interesa tant a Zapatero (que finalment és qui mana a tot el PSOE, també al PSC, i ara més que mai) com a Mas.
Ivan M:
Jo, en efecte, preveia que l'abstenció beneficiaria el "no", sobretot si es produia a l'area de Barcelona. Els resultats han desautoritzat la meva hipòtesi. Per això dic que l'abstenció és un problema però no només del "si" com en un principi havia suposat, sino també del "no".
En segon lloc, ¿em pots explicar que carai té a veure el que dic dels pactes polítics i els canvis de govern amb la democràcia o l'antidemocràcia? Que és com allò de "la velocidad y el tocino", de fet.
Isaac:
Sí, a això exactament em referia.
Posted by Lluís | 12:48 AM
No entiendo un 2puto carajo" qué se escribe en este blog ¿confieso mí ignoracia? ¡lo siento!
Posted by akrata | 10:17 AM