Veig que aquests dies proliferen als diaris entrevistes a les dones, companyes o parelles dels diferents caps de llista al Parlament. Crec sincerament que es confon la voluntat de presentar la vessant més humana i personal del candidat amb una tafaneria i frivolitat difícil d'entendre i de justificar. Saber detalls de la vida sexual de Joan Saura i l'Imma Mayol o de Josep-Lluís Carod-Rovira i Teresa Comas, no crec que aporti res a la campanya. I no en responsabilitzo a les entrevistades sinó que em sembla que els mitjans abusen de les circumstàncies i fan dir a les persones coses que difícilment dirien en circumstàncies ordinàries.

Em sorprèn que la gent s'escandalitzi per les entrevistes que fa Sala-Martín i ningú no digui res dels aprenents de Salsa Rosa i Aquí hay tomate de diaris que pretenen ser seriosos.

Les fronteres, en el món del periodisme també existeixen i penso que en aquest cas s'ultrapassen. Aquests dies, les persones entrevistades estan sota una situació de pressió ambiental i familiar extraordinària; i tot  i que habitualment ja conviuen en situacions semblants, els focus de l'atenció mediàtica no les il·luminen com ara.

A més, crec que moltes de les preguntes es fan des d'uns arquetips masclistes i sexistes. Si el candidat de CIU - o del PSC, o d'ERC, o d'IC o del PP - a la Presidència de la Generalitat fos una dona, ...també li preguntarien al seu marit com es comporta ella al llit ? Com reaccionaria la societat davant una pregunta així ?

Ser una persona amb responsabilitats públiques no crec que legitimi a ningú per castigar els entorns familiars amb preguntes - aquestes sí, gratuïtes i impertinents - sobre la vida privada de les persones. Algú pot dir que tothom és lliure de respondre o no, però crec que , per la pressió a la que em referia abans, en aquestes circumstàncies, la llibertat de les dones, companyes, parelles, no existeix.

Avui al migdia, a tres quarts de dues a la Sala Petita del Teatre Nacional, en Mas presentarà les propostes en matèria cultural als representants dels diferents sectors culturals del país. Saber combinar la creació, la indústria, la formació de la ciutadania i la projecció exterior de la cultura catalana és la fórmula màgica de la política cultural que caldrà aplicar els propers anys.

Després de l'experiència caòtica de la política cultural del  govern del tripartit, la idea que el PSC tenia més capacitat per fer una política cultural eficient que CIU ha quedat definitivament arxivada. Veig a CIU un conjunt de gent preparada, amb ganes, amb il·lusió, amb coratge per fer una política cultural com la que aquest país necessita. Una política cultural amb vocació nacional i internacional. Singular i universal, que direm a Frankfurt.

En un llibre que apareixerà properament, el diplomàtic nord-americà Ambler Moss parla de Catalunya com un poble en marxa. I fa una comparació en la que jo no havia atinat mai però que em sembla especialment feliç. Compara el procés català de reformes institucionals amb el de la Unió Europea en el sentit que són dues realitats que, en cada moment, van avançant al ritme que les circumstàncies i els anhels dels seus ciutadans reclamen. A vegades lentament, a vegades fent un salt. Rarament però, reculant. I afegeix que són dues realitats que van modificant el seu marc jurídico-polític permanentment.

La idea de poble en marxa ja ha estat exposada moltes vegades per Jordi Pujol i altres teòrics del nacionalisme català però em sembla que és especialment oportú de recordar-ho ara, en ple procés electoral. Un poble en marxa no s'atura ni recula mai. I tinc la sensació que n'hi ha alguns que, si guanyen, el seu desig íntim - quan no declarat -serà el d'aturar-se i contemplar-se satisfets d'haver arribat a la meitat del camí.

Si és cert el que explica en Salvador Cot a l'Avui - i no tinc cap motiu que m'indueixi a pensar que no ho és -, el PSC - o hem de dir ja el  PSOE a Catalunya? - s'ha tret definitivament la careta. Explica en Salvador Cot que dilluns passat, en un míting del PSC a Santa Coloma de Gramanet, Manuela de Madre va dir " jo no em quedo a casa perquè TV3 pugui seguir dient que a Catalunya hi ha una majoria nacionalista". A part de l'encertada anàlisi que en Cot fa d'aquestes paraules respecte al concepte que els socialistes tenen de la Televisió de Catalunya, voldria destacar el pensament de fons que hi ha darrere aquestes paraules. Pel PSC, la Catalunya nacional no existeix. És una mania d'uns quants i de TV3. Matat el missatger, matat el missatge. En Cot ja parla en el seu article de com el PSC ha volgut matar el missatger. Ara però, els seus esforços van encaminats, a matar el missatge. Fa uns dies en un post que portava com a títol Opcions ja em referia al que ens jugàvem en aquestes eleccions. Ara, ho veig més clar que mai. O més Catalunya o més Espanya.

Llegeixo al Financial Times d'avui, que  Larry Sanger, un dels fundadors de Wikipedia llençarà, a finals d'aquesta setmana, el seu nou repte: Citizendium. Pel que llegeixo vol ser un intent semblant al de Wikipèdia amb la voluntat, això sí, de blindar més la veracitat de la informació. Sembla que l'edició estarà també oberta, però hauran de passar pel sedàs d'uns experts. Seguirem el projecte.

Si no ets capaç d'aplicar-te professionalment a la feina - és a dir, tolerar i acceptar que et preguntin el que no voldries que et preguntessin - val més que pleguis. Fa uns mesos comparava Xavier Trias amb Frank Rijkaard. Avui, després de conèixer com va acabar l'entrevista de Xavier Sala i Martín a José Montilla, crec que s'ha guanyat el dubtós honor de ser el Van Gaal de la política catalana. Això de "ets un impresentable, tio", " ets un sectari", "però tu qui et creus que ets" "però tu que t'has cregut"... em recorda allò de "tu eres muy malo" de l'entrenador holandès.

Veient els primers compassos de la campanya electoral haurem de concloure que, efectivament,  candidat no ve de càndid.

Avís: A partir de demà aquest bloc entra en campanya electoral, avui però, aprofito encara per parlar d'amistat i de saviesa.

Tinc un amic savi que des de fa temps envia, als que tenim la sort de ser a la seva llista de distribució, breus escrits comentaris, reflexions sobre aspectes quotidians, socials, polítics, culturals, històrics, mediambientals. En definitiva, ens envia opinions sobre la vida i les seves circumstàcies. Avui, constato amb alegria que en Pere Torres s'ha decidit a obrir un blog. I avui, em permeto respoduir el que ell hi penja. Diu així:

De coales i emús

La notícia de la suspensió de la cimera de ministres responsables de l'habitatge que s'havia de fer a Barcelona demostra fins a quin punt la desorientació i els nervis han envaït la gestió dels responsables públics de la ciutat. Les contradiccions, les mentides, les mitges veritats han estat habituals les darreres hores, i encara ara no sabem si la decisió l'ha pres unilateralment el govern espanyol o ha comptat amb el vist-i-plau de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona. Coneixent els personatges i el funcionament d'aquestes coses estic segur que el que va passar és que els representants - polítics i tècnics - de les administracions catalanes no van fer sentir la seva veu quan l'havien de fer sentir davant dels representants de l'Estat, sinó que es van limitar a rendir pleitesia i a no contradir-los. I perquè passa això ? En primer lloc per la dependència jeràrquica que els socialistes catalans tenen respecte dels socialistes espanyols. En segon lloc perquè, sovint, els que ens dediquem a la política hem de ser conscients que hi ha moments en que la confrontació és inevitable si vols defensar coherentment allò pel que has estat escollit i, en aquest pas, això no ha passat. Si realment l'ajuntament tenia el criteri de no suspendre la reunió hagués calgut defensar la posició, no cedir. I en tercer lloc perquè, finalment, les institucions són representades per persones, i si aquestes no tenen el caràcter suficient i el criteri polític propi per fer-se sentir, tot el procés s'equerda. 

No sé si la cimera hauria estat més o menys útil, no sé si hauria provocat més o menys aldarulls, però el que no pot pas ser és que les administracions apareguin davant la ciutadania com a incapaces de mantenir l'ordre i de garantir la celebració d'una reunió a la ciutat.

També s'ha evidenciat que qui controla el territori no és l'Ajuntament ni el govern de Catalunya - ambdós lliurats i fascinats per la demostració de poder de Rubalcaba - sinó el govern de l'Estat. O més ben dit, qui controla el territori són també aquells que impunement llencen pots de pintura i coets contra el MACBA. Trist paper el de les institucions de Catalunya !

Un govern ha de ser capaç d'assumir el cost polític que li pot suposar l'adopció de mesures de seguretat que dificulten la vida diària o, fins i tot, les conseqüències de la repressió d'actes vandàlics, incívics o delictius. El que no pot fer és inhibir-se i demostrar debilitat.

Aquest episodi sembla fet expressament per establir una cadena de desautoritzacions. El regidor de seguretat, Ferran Julián - present a la reunió - és desautoritzat per l'Alcalde - president de la Junta de Seguretat de Barcelona que diu que no veu motius per la suspensió - i aquest, Jordi Hereu, és desautoritzat pel ministre Rubalcaba quan diu que la decisió es prengué per unanimitat.

És evident que en sistemes de decisió complexes, una persona sovint no pot imposar el seu criteri, i les decisions són arrossegades per forces gairebé invisibles i inercials a les que és molt difícil oposar-se o combatre, però en aquest cas he trobat a faltar el caràcter suficient per part dels representants municipals per imposar el criteri polític que diu l'alcalde que tenia.

He llegit l'entrevista que avui Vilaweb fa a Emili Manzano, director de l'Institut Ramon Llull. Hi descobreixo una mala maror de fons brutal entre Manzano i Mascarell, probablement causada per la decisió del Conseller de nomenar Anna Soler-Pont com a Comissària de Frankfurt 2007 i, per tant, de treure-li les competències a l'Institut. Probablement però, la distància entre Mascarell i Manzano ve de més lluny, des que Manzano dirigia el programa Saló de Lectura a BTV i Mascarell - que era el President de la companyia - li féu gruar la continuïtat del programa i després, el director de BTV, Ricard Domingo - casualment el marit de la nova comissària - decidí endarrerir l'horari del programa treient-lo del prime-time.

Un dia d'aquests es presentarà el preprograma i podrem valorar-lo, però la intuïció em diu que no serà res escandalós, és més, que els que tenim un determinat concepte de la cultura del país ens hi podrem sentir còmodes. Confio que Anna Soler-Pont haurà sabut recollir l'extrema sensibilitat que hi ha en els sectors culturals respecte a aquesta qüestió, i en aquest sentit, la posició expressada per Ómnium Cultural em sembla plena de lògica i de possibilisme. La indústria cultural que faci el que vulgui, però les institucions han de ser clares i inequívoques en el missatge que fan arribar al món, i més tractant-se de literatura, de llibres.

És realment una llàstima que la potineria del govern Maragall hagués enfonsat en Llull enlloc de potenciar-lo. És una llàstima que s'hagi posat d'esquena el govern de les Illes - no calia donar arguments al PP -, que no s'hagi avançat gens respecte del País Valencià, que no s'hagi aconseguit la incorporació d'Andorra,...

Ahir vaig sopar amb l'alcalde del PSPV d'una població de la Marina Baixa i alguns altres companys seus de consistori. Em va sorprendre el seu  sincer i profund sentiment de país, molt més que no pas alguns col·legues seus del PSC. Tot i l'abassegador domini institucional i mediàtic del PP al País Valencià, es mostrava optimista pel que feia al progrés de la idea de país. Us he de confessar que sentir parlar de països catalans a gent que, des d'Alacant, han optat per treballar políticament des del PSOE, em referma la idea que el desconeixement és el principal obstacle per a la construcció nacional dels territoris de parla catalana. És evident però, que no tot el PSPV té sentit de país. Per això estem com estem. Potser hauríem de preguntar-nos també, quin és el greu de responsabilitat que hem tingut des del Principat per la inhibició demostrada a l'hora de treballar per l'articulació política del nacionalisme al País Valencià.

Avui, aquest matí, a l'acte de proclamació d' Artur Mas - il·lusionat, enèrgic, amb determinació,- com a candidat a President de la Generalitat, hi ha intervingut la Maria de la Pau Janer.  L'accent de l'escriptora de Mallorca, sumat a l'accent occidental de la Franja d'en Duran Lleida i el barceloní - però no xava - de l'Artur Mas, han configurat un mosaic lingüístic ric viscut des de l'absoluta normalitat. És que hi pot haver algú que dubti que la pàtria de l'alcalde de la Marina Baixa, la de la Maria de la Pau Janer o la d'Artur Mas no sigui la mateixa ?

Quanta gent del País Valencià, de les Illes, del Principat té sentiment de pertinença a un país compartit i, senzillament, no troba els camins ni els noms adeqüats per expressar-lo ?

Crec que era Unamuno que va dir allò de "Mi patria està dónde mi lengua resuena". Doncs això.  Recentment un blogaire em comentava que si en Montilla era el proper President de la Generalitat demanaria asil polític a Vilaweb. Doncs bé, si em permeteu la boutade, i parafrasejant Unamuno i el meu amic blogaire, podríem dir que la nostra pàtria és aquella que des de Vilaweb - i des de tants i tants fronts - dia a dia estem construint.