Aquest vespre s'ha presentat a l'Ateneu Barcelonès el curs 2006-2007 de la seva Escola d'Escriptura en un acte deliciós que ha donat bona prova de l'extraordinària revifalla d'aquest projecte des que, ara fa un any, en van assumir la direcció Jordi Muñoz i Pau Pérez. Fa pocs dies a la premsa s'afirmava que l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès és la més important d'Europa en la seva espècie, i malgrat que no tinc coneixements suficients assumir aquesta certesa, és una evidència que els més de 600 alumnes inscrits a aquest nou curs i la seva extraordinària oferta formativa la converteixen en un referent ineludible del món educatiu del país, per una banda, i del món literari per una altra. Avui han pujat a l'escenari de la Sala d'Actes de l'Ateneu el seu president, Oriol Bohigas, la directora de la Biblioteca Nacional (ei, nacional d'Espanya), Rosa Regàs, l'actor Eduard Fernández i el cantant Miguel Poveda. Tots, cadascú en el seu paper, han estat esplèndids i s'han deixat contagiar per l'entusiasme de Muñoz i Pérez, ànimes generoses de l'escola.

Avui mateix el programa la nit al dia es fa ressò de l'acte i certifica amb les seves càmeres la importància de l'esdeveniment. I la veritat és que des d'abans de l'estiu la presència de l'escola als mitjans ha estat constant mercès, en bona mesura, a la bona feina de difusió que s'ha fet, però també gràcies al fet que un dels alumnes del curs passat, Ildefonso Falcones, ha protagonitzat un dels èxits editorials més sonats dels darrers temps, amb la publicació de La catedral del mar o l'Església del mar, en la seva versió catalana. El llibre més venut en ambdues llengües durant la passada diada de Sant Jordi  es va coure a la cuina de l'Escola d'Escriptura, sota la tutoria d'un dels seus dos codirectors, Pau Pérez.

Per no plorar. Però prefereixo riure per no fer-m'hi mala sang. Resulta que la millor manera de preservar el medi ambient del municipi en relació a la futura ubicació de la depuradora més esperada de la història (vint anys fent temps) és buscant el suport del PP, el partit que en l'anterior legislatura va fer una aplicació desmesurada i famèlica del pla urbanístic del municipi. Aquesta és la bona pensada que han tingut la gent del PSC i d'ERC. Queda clar que el govern tripartit (ei, no us equivoqueu: CiU, PSC i ERC) de  Pineda fa aigües per totes bandes, entre d'altres raons perquè l'alcalde convergent (Joan Morell, 27è a la llista de CiU per Barcelona al Parlament) es rifa dels acords a què arriba amb els seus socis i es passa per on vol les converses mantingudes amb les entitats cíviques del municipi. Així, havent acordat amb uns i altres que la millor proposta per a la ubicació de la depuradora era el Pla de Gràcia, comunica a l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) que tant ell com l'alcalde veí de Santa Susanna (el també covergent Joan Campolier) prefereixen una zona determinada, situada entre la via del tren i la platja, no se sap ben bé perquè. Sociates i republicans s'enfilen a la parra i com que ningú no fa marxa enrera, ara plana damunt del poble l'amenaça d'una moció de censura. I quina és la única possibilitat que prosperi la moció? Pidolar el suport del PP. Ni en el pitjor dels meus somnis.

Estic d'acord que cal tocar-li el crostó a l'alcalde Morell perquè la gestió de l'afer ha estat patètica i perquè ha deixat de banda la única solució de consens a Pineda, que comptava amb el suport de veïns, pagesos, ecologistes i forces polítiques. Algun dia haurà d'explicar perquè, després de fer-se evident la unanimitat de tota aquesta gent al voltant d'una única solució, fa cas a l'alcalde de Santa Susanna i canvia de parer. Quina cosa millor pot desitjar un alcalde que trobar consens al seu municipi sobre una qüestió tan polèmica? Només alguna raó molt poderosa el pot haver fer canviar de parer. Quina és aquesta raó? De fet, prefereixo pensar que hi ha una raó poderosa i oculta. Perquè si no hi és.... què pot motivar un canvi de postura com aquest? Un caprici? Per no contradir l'alcalde veí? Perquè es va despistar en les negociacions? Perquè no sap de què parla?

No és que mai hagi marxat del tot, però els qui coneixen una mica el pati de les polítiques de joventut saben que a Barcelona, aquest àmbit de la gestió pública ha viscut en estat catatònic des de fa no menys de 10 anys. Per això és una  bona notícia que avui, en el primer ple municipal presidit per l'alcalde, nou de trinca, Jordi Hereu, s'hagi donat llum verda a l'aprovació del nou Pla Jove de Barcelona. El mèrit se l'ha d'apuntar el regidor d'ERC Xavier Florensa i l'equip de professionals que ha anat construint durant els anys de mandat de l'actual govern municipal. Les xifres per al lluïment diuen que el document compta amb 400 mesures d'actuació directa, i que s'ha construït amb aportacions d'uns 9.000 joves de la ciutat, que hi han participat a través de diverses fórmules al llarg dels dos darrers anys. Dit així, queda bonic. Però no és menys cert que reflotar la política de joventut a l'Ajuntament de Barcelona és una feina difícil; titànica, gairebé. I és que la pròpia estructura municipal ha deixat aquest àmbit del govern molt desubicat, i reprendre les dinàmiques essencials de servei i atenció als joves requereix uns mencanismes que ara mateix no existeixen. Feina no els en faltarà.

Barcelona va ser capdavantera en les polítiques de joventut a l'Estat espanyol i va posar els fonaments de models que perviuen fins avui amb l'aprovació del Projecte Jove l'any 1985. Era el primer de l'estat i es va convertir en un referent bàsic que va desencadenar processos similars en altres ciutats de l'entorn metropolità i d'Espanya. Durant molts anys Barcelona va innovar, es va arriscar, va dedicar recursos de tota mena (pressupostaris, humans i en equipaments) i va intentar construir un model teòric. Però a mitjans dels anys 90, el Projecte Joves es va anar desinflant.

Tot i que els grans mitjans se n'han sortit prou bé a l'hora de transmetre una única imatge, ridiculitzada i carregada de menyspreu, dels diversos moviments alternatius, indigenistes o revolucionaris, que conviuen i sobreviuen al Mèxic convulsionat per la crisi institucional generada després de les darreres eleccions, l'efervescència social continua sent a l'immens país centreamericà una mena de probeta en la qual es produeixen tota mena d'experiments d'autogestió i de contestació a una estructura de govern que no dona resposta a les demandes que amb obstinada periodicitat se li plantegen. No cal ser un seguidor entusiasta de la poètica revolucionària del ja mític Subcomandante Marcos, no hi ha necessitat de creure que té raó, i fins i tot no cal que la seva figura volgudament enigmàtica i romàntica desperti cap simpatia, per adonar-se que la multiplicitat d'esclats socials que es succeeixen al pais tenen molta més complexitat, profunditat i, perquè no, interès, que el que ens fan creure les versions periodístiques basades gairebé de forma exclusiva en els comunicats governamentals o les versions "d'ordre". Ara l'actualitat centra les mirades a l'estat d'Oaxaca, amb una situació de rebelió social en la qual, per molt que es vulgui fer pensar el contrari, no hi ha hagut violència remarcable. En canvi, avui hi ha un risc evident que s'acabi desencadenant una repressió oficial, violenta i armada.

 I en aquesta sitaució, les informacions periodístiques convencionals que ens arriben parlen de moviments radicals (quina por), de mètodes equiparables als de Sendero Luminoso (apa!) o de conxorxes entre poders opositors per pura "conveniència". Desacrediten, a estones explícitament, a estones de forma velada, tota insurgència, sense analitzar propostes, causes ni mètodes usats. Ens mereixem un periodisme millor, menys fàcil, que faci honor a la complexitat del món i no que intenti reduir-lo a quatre paràmetres homogenis, vàlids per a tothom.

Un alt dirigent d'ERC (que no és el senyor de la foto) em fa una extensa anàlisi sobre la posició relativa del partit davant de les properes eleccions, en una interpretació brillant de la situació però que no clarifica ni de lluny quina serà l'opció que triaran els republicans l'endemà del dia dels difunts. Ai, perdó, vull dir l'endemà del dia de les eleccions. En essència ve a dir que aquella idea tan pregonada de l'equidistància segueix més viva que mai, no tant per desig com per assumpció de la dura realitat. No volen donar peixet ni a CiU ni al PSC perquè tant dolent per a ells és el pacte amb els uns com amb els altres. Reconeix amb mitja rialleta que el 2003 la predisposició per al tripartit era gairebé total i que al si dels republicans hi havia poc crèdit, per no dir gens, per a un hipotètic pacte amb CiU. Seguint el fil d'aquesta idea, ara els faria tant poca gràcia com llavors un pacte amb CiU, però per l'altra banda els han posat molt car aliar-se novament amb els sociates. I doncs, em pregunto jo, quina és l'alternativa? Torneu a l'oposició? Noi, és que quan governes pots fer moltes coses, em contesta. I ara qualsevol es resigna a escalfar la banqueta.

El cas és que em diu que a ERC estan força tranquils sobre els seus possibles resultats. Creuen que baixaran una mica, no gaire, però que mantindran essencialment les seves forces. A poc bé que vagi la campanya, pensen fins i tot que podrien millorar lleugerament els resultats. Però fins i tot en el pitjor dels casos per a ells, els republicans creuen que mantindran la seva fortalesa relativa en front del PSC, fonamentalment perquè els socialistes baixaran. Això vol dir que en una hipotètica reedició del tripartit, el repartiment de poder entre ERC i PSC no podria, de cap de les maneres, ser menys favorable als republicans del que ha estat en aquesta legislatura mentre eren al govern. I aquí és on els sociates posen el fre.

Els tòpics són només emprenyadors quan no tenim més remei que veure'ns-hi reflectits. Tira de tòpics aquell que no té arguments seriosos, però donen arguments als qui només tiren de tòpics aquells que actuen amb les vísceres i el sotaventre. I no hi ha cosa més estúpida i insana que donar arguments a aquells que en estat de normalitat (quan no han begut, vull dir) són incapaços de generar arguments seriosos. I quan repasso les reaccions irades contra el pregó d'Elvira Lindo o quan em fixo en l'espot publicitari que els defensors de les seleccions catalanes han ideat amb nens com a carn de canó, no puc fer altra cosa que pensar que els seus autors fan bons els tòpics més usats i més trepitjats per definir els catalans i la catalanitat. En els dos casos es defensen causes dignes i legítimes (la llengua i el dret a tenir seleccions), però ho fan amb arguments falsos de tan simples com són i amb un mal estil que contribueix a empudegar la política. I no només la política catalana. Són catalans emprenyats. I quan un s'emprenya, no raona bé. I quan no es raona bé, tota causa perd dignitat. I sense dignitat no hi ha causa vàlida.

Estic una mica fart d'aquest nacionalisme d'espardenya que tot ho passa pel trinxador, que insulta, que menysprea, que acumula greuges allí on els altres acumulen victòries, que es fa mala sang, que crida per comptes de parlar... Massa sovint al·ludim al nacionalisme espanyol com a exemple de mal estil i d'agressivitat irracional. I a voltes penso que allò que a molts els sap greu no és que aquesta mena d'espanyolisme sigui tan poc civilitzat, sinó que a nosaltres ens manca el poder suficient per poder ser tan agressius com ells. Si us plau, no sigueu tan "cutres" com ells. 

Que Elvira Lindo no sigui una escriptora d'excessives qualitats i que com a periodista sigui fluixa, fluixeta, no sembla que afecti poc ni molt la multitud de veus indignades amb la seva elecció com a pregonera de les festes de la Mercè. El pecat fonamental és que es declari cosmopolita tot parlant en castellà (els qui la rebutgen diuen "espanyol") i que faci bandera del seu amor per Madrid. Una part dels crítics consideren que el pregó del cap i casal de Catalunya s'ha de fer en català, uns altres expressen la seva fòbia antisocialista personalitzant les crítiques en el regidor Carles Martí, culpable del sacrilegi, i altres aprofiten la falta d'encert en la tria per fer oposició immisericorde. A mi tampoc no em fa gaire el pes que aquesta senyora tant estupenda (en sentit figurat, no us penseu) sigui la pregonera de la ciutat durant la festa major, però no pas per les raons que esgrimeixen la majoria de crítics, sinó senzillament, perquè penso que en cap de les seves pressumptes ocupacions fonamentals conegudes (escriptora, periodista, guionista) no excel·leix suficientment com per rebre l'alt honor de ser escoltada en el Saló de Cent.

Allò que em preocupa no és que es critiqui l'elecció perquè jo també ho faig. Allò que em deixa astorat són les raons que es fan servir. És una trista manera de defensar la llengua afirmar que el pregó de la Mercè s'ha de fer sempre en català, és patètic rebutjar una pregonera perquè s'estima Madrid, és absurd dir que el cosmopolitisme a Catalunya no es pot expressar en castellà (perdó, en espanyol). A mi no m'agrada que l'Elvira Lindo sigui la pregonera perquè penso que no té prou nivell. Però em sembla que la falta de nivell és escandalosament present també en la majoria de crítiques que he sentit i llegit.

Pocs llocs i pocs moments són tan adequats per copsar la vida social de Pineda de Mar, una vila (perquè no un poble, o una ciutat?) que es debat eternament entre les promeses de prosperitat futura i la mediocritat del present, com un concert estiuenc a l’aire lliure a càrrec de glòries musicals locals en el pati d’una casa de cultura nova de trinca i orfa de projecte. He dit la vida social i potser hauria d’haver dit la vida política. O ambdues a l’hora. La interpetació excelsa de Pep Romaguera i Diego Cortés el passat divendres, 18 d’agost, a Can Comas, va ser seguida per la meitat dels regidors del consistori (dic la meitat per aproximació, perquè de fet, no sé ni quina cara fan la meitat dels edils), pels "culturetes” del poble (que no havíem quedat que era una vila?), pels amics, claca insubornable, dels músics, pels estiuejants de nova fornada, pels pinedencs emigrats que tornen de tant en tant per mantenir viva la ficció de l’arrelament malgrat la distància (a mi, poseu-me en aquesta llista), pels turistes curiosos i pel púbic accidental, atret única i exclusivament per la promesa de qualitat del concert.

Abans de passar a altres consideracions, he de dir amb tota sinceritat que el concert va ser extraordinari. Per als qui coneixem Pep Romaguera i Diego Cortés, però, no va ser una sorpresa; anàvem sobre segur. Altre cop vam haver de dir que és una pena que una parella tant diversa i contradictòria per trajectòries musicals i per temperaments, no mescli més sovint els seus particulars elements per aconseguir una química tan rara i excepcional com la que assoleixen cada cop que pugen junts a un escenari.

 

El nomenament de Josep Serra com a director del Museu Picasso de Barcelona ha desfermat una allau de crítiques en les quals s'han barrejat arguments raonables amb idees francament simplistes i gairebé ofensives vers la professió dels gestors culturals. No em pronunciaré pas sobre el suposat nepotisme del nomenament d'un nebot del socialista Narcís Serra i tampoc no valoraré els mèrits ni el coneixement del nou director sobre aspectes artístics en general i en concret de l'obra de Picasso. No en sé prou, d'això. Ara bé, em sembla que cal fer una repassada valenta a tots aquells que consideren que un "simple" gestor cultural no està capacitat o no és adequat per dirigir un equipament o un servei cultural de primer nivell o, tal com es diu de forma ben provinciana, "internacional".

Els qui fan aquesta mena d'afirmacions demostren un desconeixement important dels camins pels quals es mou avui la cultura, tant si l'entenem només com a servei públic, com si la veiem exclusivament com a sector econòmic, com si creiem que cal intentar conjugar aquestes dues vessants en cada projecte.

No ho havia planejat, però justament l'endemà de les meves referències a sengles articles d'Oriol Bohigas i Vicenç Navarro en els quals apareixien els dèficits socials del pais, tots els mitjans es fan ressò d'un informe de l'Institut d'Estadística de Catalunya que assegura que gairebé el 18 per cent dels catalans es situen per sota del llindar de la pobresa. No fa pas gaire que el discurs patètic del "España va bién" campava sense aturador. Afortunadament, els autors de tan trista afirmació són carn d'oposició. Però que els dretans més radicals estiguin temporalment fora de joc no implica que els actuals governants facin tot el que cal fer. Resulta innegable que hi ha hagut millores socials, lesgislatives i també en aportació de recursos, però la situació requereix, amb tota seguretat, mesures més contundents que les que ha aplicat fins ara el govern del PSOE. Pel que fa a Catalunya, el tripartit ha donat també un tomb a les prioritats de govern i ha fet emergir les de caràcter social. Però tot just som a l'inici d'un procés, que si no té continuïtat, no aportarà millores duradores. Cal que no ens adormim, així doncs.

I justament per tot plegat és bo i necessari que anem cantant la canya als qui tenen la responsabilitat de repartir virolles. I com es canta, la canya?