VilaWeb.cat
vador | Festivals i premis | divendres, 20 d'octubre de 2006 | 22:13h

Guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance –per la seva originalitat–  Brick s'ha convertit en una d'aquelles pel·lícules que mouen bonior, de les quals se sent tant a parlar en cercles especialitzats i tants festivals es vanen d'haver-les programades, que de debò acabes amb ganes de veure-les. Després, un cop te les trobes en pantalla, sols adonar-te del motiu perquè han generat tanta expectació, encara que –com passa en el cas de Brick– es tracti d'obres moderadament interessants, a les quals no els fa cap favor l'exageració en la crítica favorable ni en els premis.

Curiós i intel·ligent primer llargmetratge del nord-americà Rian Johnson (Marylan, 17 de desembre de 1973), Brick  trasllada a l'univers juvenil d'un institut els arquetips del cinema negre. I segurament per això, Sitges 2006 l'ha inclosa en la Secció Oficial Fantastic. L'actor adolescent Joseph Gordon-Levitt hi encarna un noi, taciturn i espavilat, que es manté al marge de tot i de tothom, fins que s'adona que la seva exxicota s'ha embolicat en alguna cosa greu. Coneix el terreny i sap que no ha de comptar ni amb la policia ni amb les autoritats acadèmiques del centre: decideix actuar. Ha d'entrar al món reclòs de les bandes que corren per l'institut, buscar-hi les esquerdes, copsar els jocs de poder entre els que les componen... Les coses es precipiten i el seu paper detectivesc esdevé cada cop més perillós. La gosadia, el risc i el quinqué seran les seves armes principals, per salvar la pell –si és que se'n surt– entre camells bocamolls, drogoaddictes romàntics, pinxos musculats, perverses nenes riques, companyes de dents afilades i sinistres fills de mares protectores i badoques.

(Si us interessa seguir llegint, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

vador | Actualitat | dijous, 19 d'octubre de 2006 | 19:25h

Com ja he comentat en alguna ocasió, el nom d'aquest bloc, CLUB 7 CINEMA, ve del programa de ràdio que, des de fa gairebé 15 anys, dirigeixo i presento a Nova Ràdio Lloret (90.2 FM). Com que l'estiu a Lloret de Mar és més llarg que enlloc més, el parèntesi estiuenc no s'ha acabat fins ara i, per tant, és a partir del divendres 20 d'octubre que el CLUB 7 radiofònic torna a les ones i l'endemà, el dissabte, dia 21, LA TERTÚLIA DEL CLUB 7, el suplement d'opinió i debat cinèfils. Si us pot interessar d'escoltar-los, sapigueu que, a partir de la setmana entrant els trobareu a www.novaradiolloret.cat

De fet,  CLUB 7 (que s'emet el divendres) és un programa sobretot informatiu, adreçat als oïdors de la comarca de Lloret; ja que se centra en l'oferta cinematogràfica i DVDgràfica que tenim més a mà en aquests rodals. Per això, goso recomanar-vos especialment LA TERTÚLIA DEL CLUB 7 (que s'emet el  dissabte), d'interés diguem-ne més universal, no pas tan local. Una colla de cinèfils, la majoria vinculats a cineclubs, comentem l'actualitat cinematogràfica general, debatem opinions, contrastem crítiques... és a dir, parlem apassionadament i entenimentadament de cinema.

CLUB 7 ha obtingut una Menció de qualitat al millor programa de ràdio local, a la sisena edició dels Premis Ràdio Associació, de Catalunya

vador | Llengua i cinema | dijous, 19 d'octubre de 2006 | 07:16h

Ran de la notícia (i l'article) que, al Verdi, s'estrena en VOSC (versió original subtituada en català) la pel·lícula 'Agnieszka Holland Copying Beethoven, em fan notar molt encertadament que, al mateix Verdi i en altres sales del país, ja fa temps que s'hi estrena el que s'anomena EL DOCUMENTAL DEL MES, també en VOSC.

EL DOCUMENTAL DEL MES és un programa que organitza Paral·lel 40, al marc del projecte CinemaNET Europe i que comporta l'estrena, el primer dijous de cada mes l'estrena simultània d'un documental en més de 100 ciutats europees, entre les quals diverses de catalanes. Per estar-ne més informat, val  la pena consultar:

 www.eldocumentaldelmes.com/cat/index.htm i www6.gencat.net/llengcat/cinema/documes.htm

vador | Llengua i cinema | dimecres, 18 d'octubre de 2006 | 22:47h

Copying Beethoven s'estrena el 20 d'octubre amb algunes còpies doblades al català i, atenció, amb una còpia subtitulada en català, als Cinemes Verdi, de Barcelona.

Dirigida per Agnieszka Holland i protagonitzada per l'actor nord-americà Ed Harris (en el paper de Beethoven) i l'exballarina i extopmodel alemanya Diane Kruger (en el rol de l'ajudant del mestre, Anna Holtz), la pel·lícula gira sobre la relació entre aquests dos personatges, quan ella ajuda el compositor en la transcripció del seu últim treball, la "Novena simfonia".

Sembla encertada la idea de subtitular aquesta pel·lícula, que pot interessar a melòmans i gent interessada per la cultura en general. I, en qualsevol cas, val la pena que valorem la importància de l'estrena de pel·lícules subtitulades en català; perquè el desideratum fora que sempre veiessim les versions originals de les pel·lícules: aleshores, val la pena que reivindiquem la normalització del subtitulatge en la nostra llengua i la millor manera de fer-ho és passar per taquilla, oimés quan la pel·lícula pot ser-nos atractiva de debò.  

vador | Actualitat | dimecres, 18 d'octubre de 2006 | 22:25h

Divendres, dia 20 d'octubre, comença la nova temporada del Cineclub Garbí (http://www.cineclubgarbi.org). Seran ja 37 anys ininterromputs d'activitat (39, si li sumem les temporades de 1968 i 1969, que encara no s'havia constitut l'entitat com a cineclub). La feina que fan (sí, fan, en present, encara avui) els cineclubs és digna d'elogi, altament necessària: amb les respectives programacions duen al territori del nostre país el cinema de creació, d'expressió artística que, altrament, a Catalunya només es podria veure a Barcelona ciutat i a Girona (sobretot des que hi ha la Sala Truffaut).

Hi hauria moltes coses al voltant dels cineclubs que valdria la pena parlar-ne. Ara, però, permeteu que em quedi en aquesta manifestació de gratitud i felicitació als nois i noies, als cinèfils de nova fornada i a la gent més granada que dediquen part del seu lleure a fer possible que el cinema arribi a tants llocs on, altrament, es viuria d'esquena a aquest factor cultural de modernitat, a aquesta porta esbatanada al món.

Us recomano que consulteu:

www.federaciocatalanacineclubs.net i www.albamolas.com

vador | Festivals i premis | dimarts, 17 d'octubre de 2006 | 23:01h

Time és la tretzena pel·lícula de Kim Ki-duk, el director coreà conegut a casa nostra sobretot per l'extraordinària Bin Jip  / Hierro 3 / Locataires / Ferro 3 - La casa vuota  (2004) i de la més discutible, però tanmateix interessant  Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom / Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera / Printemps, été, automne, hiver... et printemps / Primavera, estate, autunno, inverno… e ancora primavera (2003). Tanmateix, Time arriba quan la carrera de Kim Ki-duk sembla que estigui empantanegada, quan després de tocar sostre amb els títols esmentats, l'any passat va decebre molt amb l'atabaladora L'arc / Hwal / The Bow / El Arco / L'Arco.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

vador | Festivals i premis | dimarts, 17 d'octubre de 2006 | 20:42h

Al cap de vint anys de carrera cinematogràfica als Estats Units, Paul Verhoeven ha retornat a Holanda, amb Black Book. Però aquest ambiciosa ficció de base històrica té poc a veure amb la mena cinema cru que representava Delícies turques (1973), la cinta que el va revelar internacionalment i que, des del seu país, començà a obrir-li les portes de Hollywood. Entretinguda i efectista, Black Book és cinema europeu fet a l'americana, ben narrat –en base a un guió sovint massa habilidós i tot–, amb actors de gran eficàcia, ben ambientat i amanit amb una banda sonora emfàtica –carregada de violins–, que toca el tema sensible de la persecució nazi dels jueus... Francament, en veure-la, m'ha fet la impressió que Verhoeven ha tornat a Holanda, pensant en els Òscar.

Black book explica la història de Rachel Steinn, una cantant jueva que el 1944 vivia amagada en un indret de la ruralia holandesa, durant l'ocupació nazi. Els fets la duen a afegir-se a un grup de resistents de La Haya. Amb el nom d'Ellis de Vries i fent valer l'impacte que els seus encants de dona han causat en un cap de la Gestapo, malda per infiltrar-se al centre de comandament alemany. De mica en mica, s'embolica en una perillosa teranyina mortal de doble jocs i traïdories.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

vador | Altres veus | dissabte, 14 d'octubre de 2006 | 08:26h

Amb el títol "L'etern retorn", Xavi Serra publica la seva crítica de 9 vides, al BENZINA número 7, de setembre de 2006. "Si ens allunyem del cinema de gènere –diu–, construir una carrera cinematogràfica al voltant de la repetició d'un model de pel·lícula és un art que no està a l'abast de qualsevol". A partir d'aquí, esmenta Eric Rohmer i Alejandro González Iñárritu, abans d'entrar a comentar la filmografia de Rodrigo García, fill de Gabriel García-Márquez i director de 9 vides, pel·lícula en la qual el cineasta "construeix un elegant exercici de contenció (..) de manera que obre una finestra a les vides dels seus personatges en un moment carregat de significat". Remarca especialment l'episodi que, a parer meu, també és el millor: el del supermercat. I segueix, tot parlant del que, per a ell, és l'atractiu més gran del film, de l'univers femení en mans de García... Val la pena que el llegiu, és de debò interessant!

"Càpsules dramàtiques minimalistes" és el títol de la crítica d'Àngel Quintana sobre 9 vides, que ha publicat EL PUNT del dia 25 de setembre de 2006. Com que hi podeu accedir directament, permeteu que ara no el comenti: 

www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2069140

El meu comentari sobre 9 vides, el penjaré en aquest bloc, tan bon punt enllesteixi la feinada de Sitges.

I, a l' AVUI, ha estat Carlos Losilla qui n'ha escrit la crítica amb un títol que reflecteix de manera eloqüent el que en pensa: "Pretensiosa i buida" (www.avui.cat > Hemeroteca > 26.09.2006 > Cultura i espectacles > "Pretensiosa i buida")

vador | Altres veus | dissabte, 14 d'octubre de 2006 | 00:12h

Encara no he pogut veure World Trade Center, d'Oliver Stone, i tan punt acabi el Festival de Sitges hauré de vèncer la mandra i fer l'esforç d'anar-la a veure. En acabat, ja en faria el corresponent article. Mentrestant, recullo dos articles en sentit contrari que, sobre la pel·lícula, han escrit dos crítics que, des de la respectiva personalitat diferenciada, formen part del mateix corrent: Carlos Losilla (AVUI) i Àngel Quintana (EL PUNT).

(Per segui, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

vador | Festivals i premis | divendres, 13 d'octubre de 2006 | 23:29h

Michel Gondry, amb La ciència del son, signa la seva obra més personal, després d'haver dirigit anteriorment els llargmetratges Human Nature (2001), amb guió de Charlie Kaufman, i Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello  (2004),  amb guió també de Charlie Kaufman, a partir d'una història d'ells dos i Pierre Bismuth. Autor de curtmetratges i famós realitzador de videoclips –per a Bjork– i espots per a marques com Nike, Adidas, Levi's, Coca-Cola..., Gondry es consolida com un cineasta dotat d'un món propi, oníric, candorosament farcit de ginys entranyables, que ha de compartir amb la pura realitat. Us recomano que llegiu el magnífic article que Álex Gutiérrez li dedica a la revista BENZINA del mes de setembre de 2006, amb una entrevista de debò extraordinàriament interessant.

Stéphane Miroux (Gael García Bernal), l'introvertit protagonista de La ciència del son, arriba a París. Son pare ha mort fa poc i la mare (Miou-Miou) l'ha fet venir del Mèxic on s'estava, perquè entri a treballar en una empresa de disseny gràfic. És creatiu de mena i viu com refugiat en el món dels seus somnis: s'afigura en un plató de televisió, insoronitzat amb cartrons d'ouera, en què ell és el showman absolut davant de càmeres igualment de cartó. Se sent ben decebut quan s'adona que, de creativa, la nova feina no en té res, a l'oficina on va a raure, en què ell i els seus tres galdosos companys fabriquen calendaris vulgars per a clientela banal. El desengany li queda com arraconat, però, quan coneix accidentalment la nova veïna, Stéphanie (Charlotte Gainsbourg), i la seva amiga Zoë (Emma de Caunes). No tarda a comprovar que, amb Stéphanie, s'avenen prou, que comparteixen fins a cert punt el mateix delit per la imaginació. Ell se n'enamora. Ella, tot primer se sent atreta per les excentricitats d'aquest noi sorprenent, que viu aleshores un moment dolç. A mesura que Stéphanie el va coneixent, però, se li fa difícil de seguir endavant i ell, decidit a tenir-la, busca la solució allà on la fantasia se les campa soles, on impera la ciència del son.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 30 canvis

Arxiu

« Octubre 2006 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats