El candidat al Parlament de Catalunya per CiU a la demarcació de Girona Carles Puigdemont fa una crida als votants sobiranistes a través d'una carta que ha penjat en el seu nou bloc. A l'anotació Carta al sobiranista indecís, Puigdemont demana una reflexió als votants que fa tres anys van fer confiança a ERC desitjant la formació d'un govern sobiranista.
"La confiança de CiU en la bondat de l’acord amb el PP només és comparable a la presumpta ingenuïtat d’ERC pensant que pactant amb el PSC aconseguirien conduir-lo a posicions catalanistes", escriu Puigdemont, que demana el vot adduint el canvi propiciat a la federació nacionalista. "CiU ha emprès una modernització de la seva política, amb un gir social que l’homologa als corrents europeus que propugnen tant la nova esquerra no dogmàtica (...); que ha incorporat gent nova i dóna una oportunitat a un grup de gent jove i que s’estrenaran com a parlamentaris en defensa de les comarques gironines."
Puigdemont, que també és alcaldable de CiU a la ciutat de Girona, s'adreça al sobiranista indecís així: "Si avui dubta de votar ERC és perquè no té clara la seva aposta estratègica futura; perquè tem que el seu vot serveixi per investir president José Montilla i obrir més encara les portes del país a l’espanyolització incipient que ja ha començat el PSC-PSOE des del govern del país."
"Si CiU obté un bon resultat, el govern serà d’obediència estrictament catalana. És el que li convindrà al país. Seria una gran decepció que els integrants del tripartit se servissin de l’artimètica per passar pel damunt de l’esperit dels votants. L’experiència ens diu que quan això passa, els resultats són nefastos."
A les comarques gironines, ERC té l'objectiu de desplaçar el PSC com a segona força.
La "generació bloc" s'obre pas és l'article de Manuel Cuyàs publicat dissabte a El Punt. Agraeixo la referència que em fa, en Cuyàs, i us recomano la seva lectura. Quan vaig començar a explicar-li això dels blocs, en Cuyàs va reaccionar amb un rebuig evident. Ni ho entenia ni ho volia entendre. Amb el temps, però, ha evolucionat fins al punt de teoritzar sobre el món dels blocs i la generació que s'hi ha apuntat amb més convicció. Ell l'ha titllada com la "generació bloc", i em sembla molt suggerent les reflexions i els reptes que planteja.
Divendres, Salvador Cardús publicava Els sense nom al diari Avui. És un article que també recomano, i el cito aquí perquè crec que la lectura de tots dos té sentit. Cardús sosté que hi ha uns "sense nom" en l'espai del catalanisme, el sobiranisme i/o l'independentisme, mentre que Cuyàs adverteix que els governants que sorgeixin d'aquestes eleccions seran rellevats d'aquí a un parell de legislatures, com a molt, pels ciutadans de la "generació bloc".
Jo fusionaria els "sense nom" amb la "generació bloc" perquè, en el fons, els desacomplexats d'aquesta generació emergent han de ser capaços de prescindir de noms i etiquetes i saber-se moure al marge del concepte "nom".
Cuyàs recull a la seva tribuna una frase meva que més o menys deia així: «L'agitació que la vostra generació feia amb conferències i manifestacions on es llançaven llambordes pel cap, nosaltres la fem amb uns blocs que si un dia serveixen per la discussió intel·lectual, un altre criden a la desobediència civil o a votar no al nou Estatut.»
Divendres, xerrant, en Cuyàs em va formular una pregunta: ¿Com és que no hi ha dones entre els autors de blocs? La pregunta és molt oportuna, perquè un simple repàs als llistats de blocs d'aquesta pàgina posa de manifest l'escassa presència femenina a la bloquesfera. Contrasta la creixent presència de dones en política i càrrecs de responsabilitat pública amb l'encara minsa participació femenina a la bloquesfera, almenys la més polititzada.
¿Us apunteu a la generació bloc? Feu-ho córrer.
¿Per què no hi ha tantes dones com homes a la bloquesfera? Reflexionem-hi.
sgordillo |
Paper |
diumenge, 22 d'octubre de 2006 | 23:12h
És el títol del reportatge que publico al setmanari Presència, que dirigeix l'amic Miquel Riera [bloc]. Adjunto el pdf (a sota), en què llegireu entrevistes al president del Parlament, Ernest Benach [bloc institucional i bloc de campanya], com a representant dels blocaires institucionals; així com a un polític de cada partit parlamentari: Jaume Ciurana [bloc], regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i portaveu a la Diputació de Barcelona; Miquel Iceta [bloc], portaveu i viceprimer secretari del PSC i diputat al Parlament de Catalunya; Antoni Soy [bloc], alcalde d'Argentona, vicepresident del Consell Comarcal del Maresme i de la Federació de Municipis de Catatalunya per ERC; Daniel Sirera [bloc], diputat del PP al Parlament de Catalunya; i Raül Romeva [bloc], eurodiputat d'ICV-EUiA.
La Vanguardia no és l'únic diari que s'entreté a analitzar la cibercampanya catalana. El País, que ha creat aquest especial digital, juntament amb la Ser i Cinco Días, amb un blog de campaña d'Empar Moliner, també atén la bloquesfera i la xarxa en general, reservant-li un espai a l'edició impresa que gairebé diàriament escriu Tomàs Delclós, subdirector del rotatiu i responsable del suplement setmanal Ciberpaís.
La peça de Delclós de divendres, Blogs con y sin gusto, esmenta alguns dels blocs que fan la guerra de guerrilles virtual d'aquesta campanya. A Asimetrías i Currículo analitza les webs dels candidats [Candidats.cat]. Aquest diumenge apunta Curiosidades. El bitllet de Delclós, a qui el lector ha d'agrair que faciliti els enllaços de les pàgines comentades, combina l'anàlisi de la campanya a la xarxa amb els continguts de televisió. De fet, la secció s'anomena TV / Intranet, un concepte que ja en aquestes eleccions està quedant superat. Amb els vídeos i la força del You Tube, la xarxa i la televisió van agafadets de la mà.
Aquest diumenge, Mike Ibáñez, a la secció de campanya La Blogomaquia de La Vanguardia, torna a citar aquest bloc a l'article Eres más aburrido que un debate electoral (adjunto pdf, a sota), arran de les entrevistes fetes a Raquel Querol (PSC), Roc Fernàndez (CDC) i Eva Marín (ICV), responsables de les respectives webs de partit. Properament publicaré l'entrevista feta a Uriel Bertran, responsable de la web d'ERC.
La cibercampanya o blogopolítica catalana atrauen l'atenció. Alguns companys consideren que aquest bloc és referència, i els ho agraeixo. Aquest bloc, de fet, el fem entre tots. Jo remeno a l'olla profunda de blocs, en ebullició aquests dies. Cuino el que modestament puc i sé. I els lectors tasteu i dieu la vostra, amb comentaris i el diàleg que tenim muntat a diari. Sense la vostra participació, no en faríem res.
Llàstima que faltin vuit dies per acabar la campanya, perquè el PSC podria imitar la David Madí Productions i treure al mercat del quiosc dominical un DVD de rèplica al famós ConfidencialCAT. El títol del DVD de Zaragoza & Iceta Productions seria, òbviament, Doñana Confidencial. L'estilet del discret José Montilla al protagonista Artur Mas en el debat televisat de divendres, seguit per mig milió d'espectadors, va trigar a sortir, però va acabar arribant cap al final del debat. La visita de Mas a Doñana el 2003, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, les primeres sense Jordi Pujol de candidat, va ser el cop d'efecte dels socialistes per tirar per terra la foto del presidenciable de CiU a cal notari comprometent-se a no pactar els propers anys amb el PP. ¿Però si ho havia intentat tres anys enrere? ¿Però si hauria acceptat el suport del PP per ser President si l'aritmètica ho hagués permès el 2003?
La revelació de Montilla de la sospitosa estada del líder de CiU a la finca de l'Estat del parque nacional de Doñana quan era freqüentada pels mandataris del PP en l'època de l'intractable José María Aznar i l'hereu del dedazoMariano Rajoy, amb aquella majoria absoluta centralista administrada amb tanta insistència contra Catalunya, en el fons justifica l'anada de Mas a cal notari. La reacció del candidat de CiU al plató de TV3, però, evidencia incomoditat, i l'efectisme de l'as a la màniga que duïa Montilla.
Dossier Econòmic i el setmanari Actual publiquen una enquesta que situa CiU com a guanyadora de les eleccions, però lluny de la majoria absoluta. El tripartit tornaria a sumar majoria parlamentària i podria formar govern, tot i que la sociovergència seria l'aliança preferida pels enquestats. El PSC i ERC baixarien, mentre que CiU, PP i ICV-EUiA pujarien. Els socialistes perdrien entre 3 i 4 escons, mentre que els republicans passarien de 23 a 20-21. ICV ascendiria de 9 a 10-11. El tripartit superaria els 68 diputats de la majoria absoluta. CiU passaria de 46 a 49-50, una millora per sota de les expectatives dels últims dies. I el PP, amb qui ningú assegura voler pactar, es quedaria amb els 15 actuals o en guanyaria un més, d'escó.
Així les coses, sempre segons aquesta enquesta, només hi hauria dues fórmules de govern: tripartit o convergelisme. La hipòtesi d'un executiu en minoria i en solitari presidit per Artur Mas semblaria improbable atès que amb 50 escons s'estaria molt lluny dels 68 de la majoria absoluta i lluny també dels 55 que CiU calcula assegurar per intentar governar a soles.
Aquesta enquesta, que situa el convergelisme (el quadripartit format per les sigles CDC-PSC-UDC-CpC) com a opció més desitjada enfront del govern d'esquerres (PSC-ERC-ICV-EUiA), alimenta l'estratègia nacionalista en aquesta campanya. És a dir, el tot o res. A Mas no li serveix de res guanyar si no ho fa espectacularment. L'últim Racòmetre sí que dibuixa un escenari en què Mas podria arrencar la legislatura pel seu compte, amb 53-54 escons (7-8 més que el 2003), tot i que el tripartit sumaria just 68 diputats perquè el PSC en perdria 5; ERC, 3; i ICV-EUiA en guanyaria 2.
I més si ara Zapatero fa veure, en el míting de Lleida, que deixa les mans lliures a José Montilla per pactar amb qui vulgui. Zapatero es distancia d'Artur Mas. En campanya no hi ha idil·lis que valguin! El candidat de CiU ha replicat Zapatero des d'Igualada, on ha afirmat que el president espanyol i secretari general del PSOE se "suïcidaria" amb un altre tripartit (unit en la defensa) que Josep Antoni Duran Lleida ja dóna per fet.
No obstant, el 5 d'octubre, i si em permeteu la pedanteria demoscòpica ara que parlem d'enquestes, vaig escriure Ja sé qui guanyarà les eleccions. ________________________________
Us recomano un tomb per l'Olla de grills. ________________________________
Entrevista a Ernest Benach, president blocaire del Parlament de Catalunya, actualment escriu aquest bloc de campanya, vinculat a la bloquesfera d'Esquerra. Benach, que en aquesta videoentrevista a VilawebTV anuncia la seva voluntat de continuar presidint la cambra catalana, reconeix ser un gran lector de bitàcoles, entre les quals destaca aquesta mateixa.
-Des de quan té bloc i per què el va obrir?
-Vaig començar-lo en la campanya electoral del 2003, en forma de diari de campanya. Després en ser escollit com a President del Parlament, i obrir un apartat en el web del Parlament dedicat a presidència, en primera instància hi vam incorporar un apartat que sota el títol de Pensament Obert era una mena de bloc, bastant intemporal i que barrejava crònica i opinió. Més tard el Pensament Obert va esdevenir Bloc del President.
-Amb quina periodicitat l’actualitza? Quant temps li dedica a la setmana o al dia?
-Hi ha hagut èpoques de tot. Des d’un cop a la setmana, a dos cops per setmana i ara que intento fer-ho cada dia. Com a mínim m’he proposat cinc dies per setmana.
-De quins temes escriu? Què trobarà el lector al seu bloc?
-De tot. Molta reflexió personal, sobretot de coses que em passen. En aquests moments també hi incorporo el discurs polítics, lògicament.
-Admet comentaris dels lectors?
-Al bloc que utilitzava a Presidència no. Tanmateix hi havia un apartat en la mateixa web que permetia adreçar preguntes i fer consultes al President. I en aquest apartat havia rebut bastants comentaris sobre el bloc. En el bloc que hem fet per campanya sí que hi ha la possibilitat d’adreçar comentaris.
-Quines satisfaccions n’obté? Hi veu algun risc en donar veu al lector?
-La satisfacció principal és constatar la participació dels lectors. Les opinions de qui et llegeix sempre són interessants, així com els comentaris i les aportacions que et poden fer. I de riscos en donar veu al lector, n’hi ha però sempre són relatius. Depèn de la maduresa de tots plegats. Penso que efectivament la potencialitat dels blocs depèn de qui l’escriu i de qui el llegeix. El que passa és que, per exemple, en el cas d’una web institucional com la del Parlament, és difícil encaixar-ho bé. No dic que sigui impossible, i certament, m’agradaria trobar la fórmula.
-Explica tot el que vol al seu bloc o s’autocensura?
-Entre explicar tot allò que vols i l’autocensura hi ha un món. Lògicament quan ho faig com a President, haig d’actuar de manera institucional. Però no pas perquè faci un bloc. Senzillament perquè ho faig així sempre. En un bloc més personal, penso que la creativitat hi ha de jugar un paper més important.
-Com veu la bloquesfera política de parla catalana?
-Creixent. És imparable i com diu la dita, a la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. També és cert que encara cal tenir una mica de paciència. No podem demanar canvis de mentalitat, de xip, de costums, de tot alhora. De tota manera el millor de la bloquesfera de parla catalana és que és prou àmplia i representativa. I no només parlo de la política, és clar.
-Si disposés de més temps per al seu bloc, què hi faria que ara no pot fer?
-Escriure més sovint sobre coses que m’agraden o em sorprenen, allargar-me més en els textos, elaborar-los més i posar-hi més referències i enllaços.
-Recomani’m cinc blocs d’altres polítics.
-És obligat i de referència el del Miquel Iceta [bloc]. També m’agrada pel seu rigor el de l’Oriol Amorós [bloc]. I d’altres polítics que són de referència pel que representen. Lògicament no em perdo mai què diuen el Carod [bloc] i el Puigcercós [bloc], per exemple. Ara bé, també és cert que en miro molts d’altres. El Campanaret [de Gerard Gort, bloc], és per a mi sempre cita obligada, com ho és el del Saül Gordillo, el de l’Eduard Vallory [bloc], i la llista seria absolutament interminable
El tripartit ressorgeix en el primer i únic debat de candidats a la presidència de la Generalitat, a TV3, amb un Josep Cuní sobreactuat i un afany de protagonisme que feia perdre els nervis. El debat era avorrit fins a la mort, sincerament. Era un debat de gestors. No semblava que fossin candidats a presidir Catalunya. Però un cop aprovada la reforma de l'Estatut en referèndum, el 18 de juny, l'horitzó nacional quedava delimitat. I el que ens espera pels propers anys és, a la vista de la campanya i del debat, la gestió pura i dura i quatre gesticulacions polítiques mal comptades.
En la lògica de la gestió pública, doncs, els candidats considerats d'ordre, de l'establishment, són els que tenen les de guanyar. Que si xecs amunt i avall, que si reducció d'impostos, que si millora de les infraestructures, una mica d'immigració perquè no sembli que som extraterrestres... Tot anava prou bé en aquest terreny. Artur Mas era el centre, però amb discreció. José Montilla, absent. Joan Saura i Josep Piqué, brillants, cadascú per a la seva parròquia. I Josep-Lluís Carod-Rovira mantenia una equidistància saludable, perquè ni l'atacava Mas ni els exsocis del tripartit, i, com que ara ha recuperat un cert discurs liberal, fins i tot Piqué el respectava.
L'autoexclusió de Montilla, que se suposa que vol esgarrapar vots al favorit Mas, era inquietant. La distància de seguretat que mantenia Carod respecte Mas i Montilla, prudent i en la línia estratègica de no ensenyar les cartes del 2-N abans d'hora. Però el debat ha fet un tomb inesperat cap al final. Mas s'ha equivocat profundament, crec jo, amb la seva insistència d'arrencar un compromís impossible: que la resta de partits el respectin com a presidenciable si guanya les eleccions. Mas volia deixar clar, davant de l'audiència, que qualsevol vot que vagi a parar a ERC volent el pacte nacional amb CiU no té cap garantia, sinó tot el contrari. Mas volia deixar clar que el PSC no es compromet tampoc a deixar-lo formar govern encara que ell superi els socialistes en vots i escons.
El clímax del debat, els últims minuts, ha trencat la monotonia prèvia, perquè el tripartit ha ressuscitat. Serà president qui pugui formar govern, i la insistència inexplicable de Mas, quan gairebé ja estaven recollint els papers, se li ha girat en contra. No calia forçar la màquina. Quan estàs quedant prou dignament en un debat i, a més, tot et va de cara en la campanya, segons les enquestes, no cal arriscar tant. ¿Per què el tot o res de CiU? Perquè Mas sospita que Carod farà Montilla president, amb Saura al govern, si Mas no obté la majoria absoluta. I que ningú tindrà majoria absoluta ho apunten totes, absolutament totes, les enquestes.
En una setmana, tot ha canviat. Divendres passat, CiU anunciava que distribuiria en la premsa dominical el DVD ConfidencialCAT, que desenterrava el cadàver polític anomenat tripartit. Aquest divendres, el tripartit ha tret pit i s'ha conjurat, d'una manera subtil al principi però descarada al final quan Carod ha fet callar Mas, per evitar un govern de CiU en solitari. El tot o res.
El que no entenc és per què ni Piqué ni Saura ni Carod han tret l'espantall de la sociovergència, dita també convergelisme, per fer callar Mas i Montilla. CiU pot amenaçar de la reedició del tripartit. El PSC pot alertat d'un pacte CiU-PP, i de passada d'un acord nacional CiU-ERC. ¿Però per què ERC i ICV no posen de manifest el dubte raonable de la formació d'una grossen koalizionen CiU-PSC? Segurament perquè hi ha un guió no escrit per estroncar el guió, tampoc escrit, de La Moncloa.
Montilla sorprendrà Zapatero. No a les urnes, segurament. Però sí a partir de Tots Sants. Tanta timidesa i discreció deu amagar alguna cosa. De fet, abans del debat he comentat a un company. "Ja veuràs com en Montilla es treurà un as de la màniga". I, efectivament, l'ha tret. Discret, distant i amb dificultats per arribar en oratòria a la sola de la sabata d'uns Piqué i Saura brillants, Montilla ha sobreviscut el debat.
Quan érem a punt de rematar-ho, però, l'exministre ha preguntat a Mas si havia estat a Doñana, el 2003, quan Doñana era visitada assiduament pel president espanyol José María Aznar. El candidat de CiU s'ha quedat pàlid. Touché. L'estilet montillista, després de retreure-li la manca de credibilitat per haver hagut d'anar a cal notari. Montilla ha posat en evidència que Mas pretenia ser president amb el PP si l'aritmètica ho hagués permès fa tres anys. ¿I ara què en fem, del notari?
En definitiva, que del debat només em quedo amb la imatge que PSC, ERC i ICV han refet estratègies comunes davant d'una certa prepotència de CiU, a qui l'eufòria li pot jugar una mala passada. ¿És la factura pel DVD?
Entrevista amb Eva Marín, coordinadora de la web d'ICV, que experimenta un augment de 500 visites diàries en campanya electoral. Tot just ara hi han incorporar els enllaços amb els blocs dels candidats ecosocialistes per Girona, Joan Boada [bloc], i per Tarragona, Daniel Pi [bloc].
-Des de quan està a Internet el seu partit amb web pròpia?
-La web del partit està en funcionament des del 1998.
-I quan l’heu renovat per última vegada? O quan van crear el web propi del candidat?
-L’última renovació de la web del partit va tenir lloc l’any 2003. La web del candidat es va crear per les eleccions al Parlament del 2003, tot i que enguany s’ha renovat.
-Quines innovacions s’hi han afegit?
-El web de joansaura.cat s’ha renovat tenint en compte conceptes d’usabilitat, interactivitat i participació. Hem volgut que a través del nostre web els usuaris i possibles votants coneguin millor els candidats i candidates, que es puguin informar fàcilment de quines són les nostres propostes. En aquest sentit hem creat diferents nivells d’accés: els tradicionals a partir del menú desplegable i els destacats sobre prioritats de govern, temes multimèdia o actes significatius. També volem que el web esdevingui una eina de comunicació amb la ciutadania a través de la secció i tu què opines? on es poden enviar preguntes i propostes a Joan Saura. Un altre aspecte important és el seguiment de l’agenda d’actes.
-Han inclòs blocs?
-Hem inclòs alguns links als blocs de diferents candidats i candidates.
-Per què?
-Creiem que d’aquesta manera els usuaris poden aprofondir millor en els perfils personals dels candidats i candidates i també perquè és una forma de crear xarxa.
-El seu partit aposta per la televisió per Internet?
-Apostem per la proximitat i en aquest sentit hem creat una secció a la pàgina web de joansaura.cat que s’anomena els vídeos de campanya on podem trobar un historial de vídeos penjats a Youtube.com amb el dia a dia de campanya del candidat.
-Quantes visites tenen al seu web de mitjana diària i setmanal?
-La mitjana diària en aquest mes d’octubre és de 2.400 visites i la setmanal 16.800 aproximadament.
-Quin augment es produeix ara, en precampanya, en relació a la resta de l’any?
-El nombre de visites diàries en relació a la resta de l’any ha augmentat en 500.
-El manteniment del web qui el fa? Algú intern o extern?
-Existeix la figura de la coordinadora web interna al partit i una empresa externa que es dedica al manteniment tècnic
-Quanta gent són? Quin perfil tenen?
-La coordinadora web té un perfil polític i tècnic i l’empresa externa és de caire estatal.
-Quant els ha costat l’última renovació del web?
-L’última renovació del web ha costat al voltant dels 4.500 euros.
Avui, finalment, La Vanguardia publica l'entrevista de Xavier Sala-i-Martín al candidat d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira [web i bloc]. El cara a cara (perquè entrevista estrictu sensu no ho és) entre l'economista neoliberal i el presidenciable independentista no és ni el tercer grau-trampa a José Montilla [íntegre al seu web] ni el massatge a Artur Mas. Com que Carod té carrera, Filologia, i de nivell C de català no se li pot preguntar, les apretades de Sala-i-Martín van més per la línia de l'economia i del pacte tripartit en detriment de l'hipotètiic acord nacional del 2003. El líder d'ERC acaba dient que, per al seu gust, quant menys estat millor, encara que sigui català. Aquest és el titular de l'entrevista, i així queda molt liberal la cosa.
El passatge més tens té relació amb la famosa entrevista amb ETA. Aquest és el fragment final del cara a cara entre candidat i professor:
- Mientras han estado en el Govern se han quejado constantemente de la herencia de los 23 años de Pujol. Parece que todo lo que funciona es gracias a ustedes y lo que no funciona es culpa de los 23 años de CIU. De hecho, en esta entrevista usted ha culpado a los 23 años en dos ocasiones. Pero ¿las coronas de espinas son culpa de Pujol? ¿Enseñar ostentosamente la llave para acabar siendo expulsados del Govern es culpa de Pujol? ¿El chantaje a los empleados de la Generalitat para financiar a ERC es culpa de Pujol? ¿Anunciar tres votos distintos y contradictorios en la campaña del Estatut es culpa de Pujol? ¿Que haya más barracones que en el 2003 es culpa de Pujol? ¿Colocar a los hermanos en la Generalitat es culpa de CiU? ¿Hacer informes secretos sobre las tendencias políticas de periodistas y medios de información es culpa de Pujol? ¿Abandonar el país cuando usted era "president en funciones" para ir a hablar con ETA es culpa de Pujol? ¿A qué edad un partido se vuelve adulto y asume responsabilidad por sus propios errores?
- Nadie ha dicho que eso sea culpa de Pujol. Además se está refiriendo a cosas que no tienen nada que ver con el ejercicio y la competencia gubernamental. ¿Qué problemas ha habido de incompetencia en la gestión del Govern? Ha habido huelga de médicos, ¿esto es atribuible a ERC? Ha habido el derrumbe del túnel del Carmel, el tema del aeropuerto, la inmigración… usted se refiere a temas anecdóticos que no son de gestión de gobierno.
- ¿Es anecdótico que usted siendo, el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?
- Lo dice usted que era president en funciones…
- Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.
- No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.
- Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?
- Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?
- No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.
- Esta afirmación la hace usted.
- Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.
- Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.
- Ya. Yo también. Pero ninguna de mis visitas ha comportado mi salida del Govern.
- Sí. Comportó que yo saliera del Govern pero déjeme plantearle.
-… es importante…
- Es importantísimo, tan importante que quien más insistió para que dejara el Govern fueron los dos partidos de la oposición.
- ¿Volvemos a aquello de que la culpa la tiene siempre CiU?
- No. No me deja terminar la frase. Quien más insistió que saliera del Govern fueron los dos partidos de la oposición, Iniciativa y el PSOE desde Madrid por este orden. Yo salí del Govern, efectivamente, por hacer eso que ahora está haciendo el Gobierno que es ir a hablar de paz con gente que no quería y ya está. Y entonces yo….
- Perdone pero a mí el tema de su conversación con ETA me parece, hasta cierto punto irrelevante. El problema es que usted abandonó el país en un momento en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental
- Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.
- Bien, pero mi pregunta era: ¿en qué momento un partido político se convierte en adulto y maduro y deja de dar las culpas de todo a los 23 años de Pujol?
- La inmadurez es de todos: el Govern no lo ha hecho suficientemente bien, pero la oposición tampoco. De hecho, todos aprendíamos. No es cierto que Pujol lo hiciera todo mal. Ningún gobierno aguanta 23 años si no hace cosas bien, o si no hace muchas bien… Noes cierto que los gobiernos de Pujol fueran un desastre ni es cierto lo que pretende CiU desde pasó a la oposición, que todo lo que venga del Govern está mal. En el fondo, todos hemos actuado con inmadurez política, Govern y oposición.
- En 2003 usted daba tres argumentos a favor de firmar el pacto del Tinell: Primero, se necesitaba un cambio de aires en el Govern después de 23 años. Segundo, que el tripartito serviría para hacer un nuevo Estatut. Y tercero, catalanizar la izquierda en Catalunya. Consiguieron el primer objetivo, pero ustedes votaron contra el Estatut y, sin Maragall, la izquierda catalana parece menos catalanista. ¿Asume esto como un fracaso?
- No. El primer objetivo era el cambio político que es esencial en democracia. El segundo, conseguimos un gran Estatut, el 30 de septiembre. Después pasó que, como usted que conoce las leyes del mercado sabe, si una cosa vale 100 y alguien se va a Madrid y la vende por 20, el que hace le comprador se lo compra a quien se lo vende por 20, no a uno que se lo vende por 100. Y es lo que pasó con el Estatut. Por lo tanto el Estatut fracasa cuando se va a Madrid y se rompe la unidad nacional que se había conseguido aquí. Y tercero, catalanizar la izquierda catalana no quiere decir hacer más catalanistas al PSC o a Iniciativa. Si se consigue eso, fantástico. Catalanizar la izquierda catalana es que Esquerra tenga la hegemonía de la izquierda en Catalunya.
- Pues si es así tendremos que apuntarlo como un fracaso porque las encuestas no les auguran crecimiento de votos. Pero déjeme preguntarle, si el objetivo era desplazar al PSC e ICV para convertirse ustedes en hegemónicos ¿no sería más lógico luchar contra ellos en lugar de aliarse con ellos? ¿No será que su objetivo real es eliminar a CiU?
- No queda tan claro. Es como si alguien se pregunta cómo CiU, teniendo la oportunidad dos veces de aliarse con el catalanismo de izquierda, se aliase con el españolismo de derechas, ¿no?
- Sí. Y cuando CiU hizo eso perdió terreno electoral.
- Mi objetivo es que ERC, en tanto que izquierda, un día tenga la mayoría social en este ámbito. Y de hecho eso ya está pasando: crecemos en Barcelona y en las grandes áreas metropolitanas del país con muchos votos que son de catalanes de primera generación que están hartos del paternalismo que los condena a ser inmigrantes toda la vida en Catalunya.
- ¿Eso quiere decir que el efecto Montilla en el área metropolitana fracasa?
- Yo creo que fracasará.
- En 1999 Convergencia, pudiendo pactar con ustedes decidió pactar con la derecha españolista. En 2003 ustedes, pudiendo pactar con CiU, pactaron con la izquierda españolista….
-… Hay una diferencia fundamental: Esquerra había apostado por Convergencia el año el 80 y el 84. En el 95 y el 99 pudiendo hacer lo mismo Convergència, lo hizo con el PP y Convergencia solo se acordó que existía Esquerra en el 2003 cuando no sumaba con el PP. Este es un matiz importante…
- De acuerdo, pero mi pregunta era: Dado que tanto Convergència como Esquerra salieron escaldadas de sus pactos, ¿ha llegado la hora de que el nacionalismo catalán recapacite? ¿O van a seguir las revanchas aunque éstas acaben perjudicando a ambos?
- La experiencia de Esquerra de estos años hace que en estos momentos no seamos deudores de nada a nadie. Mientras que si hace unos meses al preguntar a los militantes de ERC por qué pacto optaban, la mayoría habría preferido la continuidad de un pacto de izquierdas, ahora Esquerra no se cierra la puerta a ningún pacto. Lo que parece bastante claro es que el perfil de campaña de CiU no es precisamente para hacer amigos. Quien quiera destruir, que destruya y los que queramos construir, construiremos. Una vez vote la gente, ya hablaremos.
- ¿Un independentista que lo vote a usted, puede que el día 2 vea que usted hace President a Montilla?
- ¿Hay algún problema con el señor Montilla?
- Para mí no. Pero él ha dado por zanjado el debate sobre el techo competencial de Catalunya y usted me ha dicho que quiere ampliar el horizonte político…
- Sí pero el señor Mas tampoco es independentista. El único candidato independentista soy yo. Si la fuerza que represento no obtiene la mayoría suficiente para presidir, en pactos posteriores puede llegar a un entendimiento con candidatos que no sean independentistas. Y ni Mas ni Montilla lo son.
[Narcís Genís, periodista d'El Punt i president del Col·legi de Periodistes a Girona: Sala Martín, indocumentat?]
Arxius:*Carod 1- pdf entrevista|*Carod 2- pdf entrevista (segona plana)|*Mas 1- pdf entrevista|*Mas 2- pdf entrevista (segona plana)
