EL TEMPS

Pensament molt feble

El pensador italià Gianni Vattimo, que va irrompre amb força durant la segona part dels anys vuitanta, ha passat últimament per Barcelona i, entre altres missatges, s’ha proclamat un seguidor entusiasta del cabdill veneçolà Hugo Chávez. Confesso que he sentit una gran tristesa en comprovar com algunes figures admirables perden lucidesa a mesura que es fan grans. L’edat no sempre ens fa més savis, també ens pot trair. El Vattimo d’avui sembla una caricatura d’ell mateix, i em dol. Perquè, durant els meus anys de formació, el seu concepte de pensament feble va circular amb profusió i semblava una proposta interessant per superar els excessos d’unes ideologies dures que s’oferien com a resposta absoluta i compacta a totes les preguntes.

El “pensiero debole”, amb la seva visió d’un cert nihilisme en positiu, era una vacuna contra el dictat d’un progrés infinit elevat a dogma i contra els valors més desgastats o rebregats de la modernitat. Vattimo ens va portar aire fresc i recordo que, també entre nosaltres, va ser rebut com un discurs capaç de regenerar premisses. En aquest sentit, val la pena esmentar un assaig que va escriure Oriol Pi de Cabanyes, Repensar Catalunya, que posava en relació aquest pensament feble amb la tradició del catalanisme, per provar de connectar amb una societat canviant que ja no tenia res a veure amb els catalans de principi del segle XX. Teníem poc més de vint anys, havíem entrat en la postmodernitat i el filòsof de Torí ens donava un mapa per poder explorar aquest nou territori on la crisi dels vells esquemes reclamava imaginació. Ens ajudava a pensar més enllà de les categories que encara feien servir els nostres professors, arrapats com a paparres al catecisme marxista-leninista més obsolet. Ells no sabien –i nosaltres tampoc– que faltava poc perquè el Mur de Berlín desaparegués.

Ara, Vattimo abjura de les seves brillants formulacions i se’n va a les receptes de “tot a cent” de la política populista. Receptes que amaguen, sense dissimular gaire, un retorn a les ideologies dures de la pitjor espècie. “Inspireu-vos en el règim de Chávez”, ens ve a dir l’autor del llibre La fi de la modernitat. Quin és l’estrany camí vital i intel·lectual que porta de l’escepticisme al chavisme? La malaltia no és nova. Molts intel·lectuals, al llarg de la història, s’han vist seduïts per solucions “perfectes”. Alguns han donat suport al feixisme, al nazisme, a l’estalinisme, al franquisme, etcètera. Avui no manquen els qui justifiquen el règim de Castro, l’islamisme integrista o la suposada innocència de dictadors com Milosevic, Pinochet i Saddam Hussein. Sempre hi ha creients o mercenaris ben disposats.

Vattimo s’oblida de Vattimo i fa d’apòstol del cabdill del fulletó. L’acudit és fàcil però obligat: el pare del pensament feble ha acabat devorat pel pensament molt feble.