...  I rep la seva estora de fulles repetides, com un regal.  Eren les vuit del vespre. Caminàvem rambla amunt cap el teatre de la casa de cultura de Bunyola, per escoltar el concert del dissabte 14 d'octubre, tot esperant de trobar-hi els amics amb els que sopes els divendres, i els altres, aquells que no has vist des de la tardor passada, o potser els vas veure a l'estiu, a  Consolació o al claustre de les caputxines. Tot va passar segons el desig ho maquinava. Hi vaig anar molt ben acompanyada, vaig veure els amics i vaig gaudir d'un concert especial, de mirades als ulls, sense pors ni protocols, de fer les coses ben fetes pel plaer de fer-les. Un grup magnífic, que com jo mateixa, ha tornat gran i això es notava en ells i en el públic que els seguim de fa anys. No van enlairar danses com altres vegades, en irresistibles ganes de sortir al carrer i seguir-los com a un flautista  hipnòtic, però, a pel, van fer enfilalls dels cors i dels somriures. Es van fer escoltar amb atenció i emoció i ens van fer gust de poc. Elles: Isabelle i Christiane, d'una bellesa autèntica, els cabells grisos, vestides de blau i de taronja, kaval, acordió,  contrabaix, tambura i veu. Movien les mans com ales, com gotes de pluja percudint les teules, amb precisió i amor. Eren com el nom de la composició de Christiane "Comme une eau, le monde vous traverse.." La delicadesa artesana i rigorosa. Ells : Lionel, Patrice i Philippe, humor, sensibilitat, domini de l'instrument, vestits de negre, de gris i de granat, guitarra, mandolina, violí, saxo, clarinet i veu. Al programa de mà un comentarista diu: "La bella alquímia", talment. Parlo del grup AKSAK, un quintet francès , que ens van oferir "L'orella del viatger" un passeig pels Balcans, Turquia, Grècia, Romania, Bulgària, per l'amistat i el respecte, per la preservació d'identitats i el mestissatge. Un altre bon consol per al meu dol de fons, un motor per al meu pèndol. Ah! I parlaven català

La fotografia correspon a la nit del concert

Dijous no us vaig poder explicar la llum que hi va haver tot el dia, ni la pluja intermitent, però de calada, que ho embolcallava tot de gris opac, amb una bellesa tranquil·la i argentada. I no us ho vaig poder contar, perquè, quan ho volia fer, un poc refeta de les darreres tragèdies, l'endemà, divendres, tornava a ser noticia la mort d'una mestra de 29 anys, a Jaén. Ja vaig dir el que volia dir i ho continuaré fent, fins que s'aturi la tendència. Avui, però, vull agrair-li a la tardor el consol que ens va donar. Plovia seguit, seguit, més prim o més gruixat. Anàvem cap el nord i veiem la Serra de Tramuntana a l'esquerra. El cel amb clarianes blaves, cobert majoritàriament per un ramat de xais ufans i un horitzó de plom que ens esperava. Com a primer regal va visitar-nos un arc de sant Martí, ample, sorgint de la boira boscosa de la serra, mostrant la diversitat de la llum i la pluja a grapades. En arribar a la badia de Pollença vam anar cap a Mal Pas i el cap del Pinar. La mar era també de plom, poderosa, d'embranzida forta, es veia Formentor abraçant el golf i pels camins del bosc, les arboceres i el pinar atemorit pel vent que el fa créixer tombant el cap. I la llum aquesta argentada que us dic ens tenia la pupil·la dilatada i la boca balba. Vam fer camí, un poc xops, però contents. A dinar a "La Fonda" de Pollença, de frit de marisc, bolets saltejats, calamars arrebossats, vi blanc, muscat, de ca n'Oliver i pomes al forn amb canyella, els sabors del temps, a bon preu i amb bona companyia. Al capvespre el sol no es va pondre, com un botó de nacre , blanc i brillant, va desaparèixer entre els núvols grisos. I jo vaig sentir conhort.