josepblesa |
dilluns, 23 d'octubre de 2006 | 21:18h
Vam tenir problemes al principi de l'execució, motivats per unes dades que l'estudi geotècnic ens havia donat. Desconfiem de l'estudi després d'obrir els pous: argiles molt potents. Calculem de nou per a convertir les sabates en llosa armada. També denúncia dels veïns de l'edifici fitant....injustificades però el govern municipal ens ho notifica. Esbandits els problemes administratius i tècnics, apareix la problemàtica que detectem a l'altre edifici fitant: l'església del poble.
Xilòfags, teulada amb forats, i murs fets malbé. Manca de manteniment.
La dita circumstància - desfavorable a primer colp d'ull- ens ha ofert l'ocasió de rehabilitar-per fases- la dita petita església. Amb això estem a hores d'ara com s'hi veu a la foto adjunta amb la bastida ja muntada, a la dreta.
josepblesa |
dijous, 19 d'octubre de 2006 | 20:46h
Anit van concedir el premi FAD d'arquitectura a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Obra de Josep Llinàs i Joan Vera.
Amb en Llinàs hem aprés que la senzillesa pot ser altament poètica. En els anys d'estudiant, a l'Escola d'arquitectura de València, en què els nostres professors professaven, encara, un tardopostmodernisme de tall tendenzza rossiniana hi havíem una colla que rebutjàvem tot aquell provincianisme estètic. Les revistes que ens queien a les mans, Archittecture d'Aujourd'hui, Ottogono, alguns números de Lotus International i El Croquis, ens ensenyaven que hi havia una manera de fer més pura i composta. Dellà de les cafeteres de Rossi i Tusquets (Quetglas dixit).
Altrament hi havia una sèrie d'arquitectes que havien creat una poètica molt personal d'arrel iniciàtica dels orígens del Moviment Modern, adobada amb els avanços de la tècnica i la indústria postindustrial. Eren els Carles Ferrater, Arcadi Pla, Manolo Portaceli, etc.
La crítica no oficial els denominava els illots en un temps prou mancat d'idees i propostes noves. Aquests tenien correlació exterior, d'alguna manera, amb les escoles en què la manca de llibertat cretiva no hi havia estat escapçada de soca-rel per la teoria que llavors hom deia la disciplina. D'arrel italiana. Mentre que l'arrel americana entre la complexitat i la contradicció feia una deriva pueril.
josepblesa |
diumenge, 15 d'octubre de 2006 | 03:36h
Fa uns vint anys comencí a anar a Suïssa i una de les sorpreses que entomes envers les dissimilituds de la qualitat de vida que percebies era que tothom hi anava amb bicicletes. Totes les edats: des de jaies, mitjans, joves i infants.
Resultava sorprenent que peces arquitectòniques innovadores com l'Estació de Llucerna tingueren, a l'exterior, una renglera de més de 100 places per a nugar la bicicleta dissenyades ex professo. I dita delicadesa era comuna a molts d'altres municipis centreeuropeus.
Avui, a València, es veuen un gran contingent mòbil de bicicletes que circulen per damunt de les voreres amb el consegüent perill per als vianants. I també per als ciclistes. La manca de visió contemporània -que entrelluca la manca de cura en els carrils-bici- que impregna la nostra ciutat -urbanistes i polítics- fa que anem fent un procés retardatari innecessari. El següent article focalitza l'estat de la qüestió a hores d'ara.
Francesc La-Roca Professor Jean Monnet de Política Ambiental de la Unió Europea (Universitat de València)
Molts tenen un iot I molts més un automòbil I n'hi ha molts que també un avió. Però jo, als meus cinquanta anys justos, tinc sols una bicicleta.
Rafael Alberti (Balada de la bicicleta amb ales)
PS: Aquest apunt va dedicat a Marc Belzunces, que tant ens instrueix sobre la mateixa problemàtica a Barcelona.
josepblesa |
dimecres, 11 d'octubre de 2006 | 01:26h
Aquesta intervenció de suport al projecte és digna d'estudi, us emplace a desar el comentaris i esbrinar les fal.làcies que hi vessa. Començaré jo mateix: la referència al meu, molt admirat, REM KOOLHAAS (aquell que volia canviar la bandera d'Europa per un arc de sant Martí), fa referència a límits de la ciutat postindustrial i ultradegrades, no ha àrees d'horta en ple rendiment i amb teixit poblacional, associatiu i vivencial efectiu consolidats. És a dir, intenten, a Sociópolis, solucionar un problema que no existeix. Ací la dita fer passar bou per bèstia grossa pren carta de realitat. La pedania de La Torre és aquella població de Cidade de Deus a la perifèria de Sâo Paulo? ; o Macau?
PS.1: Observeu la imatge idíl·lica que he manllevat del projecte. Us imagineu els errants cosmopolites departint amb els desocupats i els empleats domèstics, a la Torre Sharing ?. O sia, Un món feliç del Huxley.
L'escrit, cal dir-ho, és de molt de calatge i ben estructurat, llàstima que sia més fals que un judes. Sociòlegs a sou. Que també tenen dret, com tothom. Hi contribuïu a desemmascarar-lo, sisplau.
PS. 2. Isern, tu que ets dels gremis, tant dels maons com de la (alta) cultura, malgrat que no t'agrade deixar comentaris, digues quelcom ...si pots...quan "tornes" de Frankfurt.
josepblesa |
diumenge, 8 d'octubre de 2006 | 18:15h
Crec que no cal pegar-li més voltes. Per ser condició humana. Voler el millor per al tros d'humanitat amb què t'ha tocat conviure i compartir; i de pas, anar donant exemple que, amb esforç i sense violència, hom pot assolir les fites que un hom es marca:
josepblesa |
divendres, 6 d'octubre de 2006 | 21:26h
UNA RÈPLICA FONAMENTADA DEL MEU AMIC CARLES SOLÀ I PALERM. CAP DE SERVEI DE CIUTAT VELLA DE L'AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. NI MÉS NI MENYS.
Un dels temes que més ha interessat als estudiosos de l'urbanisme, especialment al llarg dels segles XIX i XX, és la creació de nous models d'hàbitat. Amb els eixamples, la ciutat jardí o les propostes funcionalistes es plantejaren alternatives a l'urbss històrica quan aquesta començà a congestionar-se. Amb elles, es pretenia oferir unes maneres de vida més higienistes. Créiem que quasibé tot estava inventat en aquesta matèria, tanmateix descobrim que no és així i que, impulsat des de la pròpia Generalitat Valenciana, se'ns ofereix un nou producte urbanístic made in Valencia que ja fou presentat a la Biennal de 2003 i que ara, després dels corresponents tràmits administratius, passarà aviat a ésser una realitat tangible a La Torre.
Projectado pelo arquitecto Siza Vieira, o Museu de Arte Contemporânea de Serralves é o primeiro projecto do género em Portugal e também o maior centro cultural multidisciplinar do norte do país. Único na sua sobriedade arquitectónica e ambiente natural, o museu é a pedra angular da Fundação de Serralves, cuja missão é sensibilizar o público para a arte contemporânea e o ambiente.
Crec que no cal pegar-li més voltes. Per ser condició humana. Voler el millor per al tros d'humanitat amb què t'ha tocat conviure i compartir; i de pas, anar donant exemple que, amb esforç i sense violència, hom pot assolir les fites que un hom es marca:
UNA RÈPLICA FONAMENTADA DEL MEU AMIC CARLES SOLÀ I PALERM. CAP DE SERVEI DE CIUTAT VELLA DE L'AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. NI MÉS NI MENYS.
