Ahir, un cop més, i aviat hi tornarem, la RENFE va protagonitzar un nou i gros tort. D’una llista dilatada, inacabable, de pífies volgudament acceptades i eficaçment oblidades.

Fa unes setmanes, algú, ben lúcidament, posà el dit a la nafra: tot plegat rau en el dèficit d’inversions de manteniment de les velles i col·lapsades infrastructures ferroviàries de la capital provincial barcelonina i de la seva regió administrativa circumdant. I en el dèficit de noves i més modernes instal·lacions.

En fi, un cas paradigmàtic de concepció, estructura, i estil de treball típicament colonial. I, això, al cap de poc d’haver obtingut, amb el permís sempre educat i la comprensió generosa de Madrid, un nou estatut de província governada a cop de magnanimitat i d’incompetència. I els polítics d’aquí, la mar de contents pel gran assoliment estatutari –déu n’hi do quin sobreesforç, el realitzat, quina esponerosa collita-.

Ja poden garlar, ja, tots plegats, en campanya. Promeses. Planys. Reiterada xerrameca. Mentre la provincial i gallinàcia classe política catalunyesa s’escalfa la boca, allà, a Madrid, segueixen fent la seva: immutables, perseverants, lúcids, i coherents.

Res no canvia. Som el que som i seguirem sent això i només això: una província agraïda eternament als amos de sempre. I el que és pitjor: amb por a la llibertat.

De manera que, crideu, a cor, amb mi: que visqui la RENFE!. Que vinguin les cadenes!.

Conversa celebrada dissabte 21 d’octubre de 2006, a la plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet.

• No hay duda, amigo mío: vivimos en una sociedad bilingüe.

• Em sap greu però no hi estic ben bé d’acord amb tu. Aquí se’n parlen, efectivament, dues llengües –bé sigui el català-espanyol, o el català-francès-. Això és cert i indubtable. El que passa és que, a diferència d’altres països, aquí els realment bilingües som els catalanoparlants.

• Hombre no me digas eso, por Díos.

• Com que no?. Bilingüe no és pas entendre una llengua i parlar l’altre. Bilingüe és qui n’enraona totes dues. Està clar que sempre n’hi ha una que domines més, com és natural. El bilingüisme, però, és això. I la resta és una mera construcció retòrica. Encara més: un parany.

• ¡Nada, que es una riqueza tener dos lenguas en vez de una sola!

• I ara!, m’estàs dient que els espanyols o els alemanys són més pobres culturalment perquè en parlen, fonamentalment, una. No fotem!.

• Tampoco, creo yo, hay que llegar a esos extremos.

• Encara més, què fa, per exemple, que persones com tu no parleu català (amb carrera universitària, professió lliberal... ). A veure, quant de temps portes aquí, 20 anys?

• 25 años, exactamente.

• Perquè, a més a més, tu també parles anglès. Jo t’ho diré: això és desídia i manca d’interès, i després tu i molts altres veniu amb romanços com aquests del bilingüisme!. Els espanyols sou monolingües, i a més, obstrusos i capquadrats. Ve-t’ho aquí, i la resta és xerrameca.

• Te pongas como te pongas somos bilingües, y lo demás es nacionalismo de vía estrecha.

• Això, i el vostre, de nacionalisme, és d’amplada europea!. Així esteu de desenvolupats culturalment i econòmicament!.

Ben galdós es troba l’estat de la fusió entre diferents firmes nostrades de l’edició. L’Ernest Folch, que havia de ser director general del "nou" Grup 62, ho ha deixat córrer i se’n torna a "Ara, llibres" en el marc d’un d’allò més ambiciós projecte liderat per Cultura03, un grup cooperativista que aplega 5 empreses i que vol fer de la també fusionada, i nova, "Ara" el segon segell de l’edició en la nostra llengua.

A can 62 hi ha, d’altra banda, una lògica picabaralla entre Planeta –el soci fort i dominant- i Enciclopèdia. Si em permeteu una opinió, les artificialitats dels acords que pengen d’un fil deixaran pas, tard o d’hora, a que s’hi imposi la relació de forces i , doncs, que a 62 mani el peix més gros. Crec, i això no és pas bo ni dolent, a priori, que el grup 62 serà únicament i exclusiva de Planeta.

A l’entorn d’aquí es produirà una nova situació amb la consolidació d’un grup hegemònic, econòmicament sanejat i amb força recursos, i una intensificació de la competència gràcies, sobretot, a la irrupció de Cultura03, i a l’enfortiment del segell "La Magrana" per part de RBA.

La bona notícia és que l’edició en català té esdevenidor –qui en dubtava?!-, i que és per això que nous i antics segells malden per obtenir un bocí d’un pastís prou llaminer i amb potencial.

En Volker Koepp neix el 1944 a Stettin, Pomerània (Heute Polen) i poc després de cursar estudis i de treballar com a mecànic, ingressa a la DEFA -estudis cinematogràfics de l’Alemanya oriental- on farà tot de films, alguns de propaganda del règim i altres clarament d’autor.

Amb poc més de 60 anys ha confegit més d’una cinquantena de pel·lícules amb tot d’històries sobre persones i contrades. En Koepp és un cercador de pistes, i apareix als seus films només amb la veu.

Un cop enderrocat el mur de Berlin i esfondrat el règim germanoriental, en Koepp s’instal·la com a cineasta independent amb films costumistes i rodatges espontanis, on res no sembla artificial ni prefabricat. La seva llei de ferro és: anar-hi, escoltar, i comprendre. I constitueix, a més, un dels pocs documentalistes que sobreviu al canvi de règim i la reunificació d’Alemanya.

En Koepp arriba amb cura, a la gent, s’hi atansa i integra en el mitjà tot fent parlar a la bona gent i creant una comunicació empàtica que fa que s’hi confessin i enraonin, com a casa i en família, de tot cor. El resultat: pel·lícules vives, refrescants, naturals.

Pocs zooms i plans llargs marquen i accentuen un ritme apaivagat, tranquil, amb la música en un rol discret. Amb un bon treball de muntatge que fa que les seves obres semblin converses sense talls. Els rostres i els gestos omplen, de seguit, la pantalla. I els paisatges tenen un paper molt important, cal tenir present que el realitzador ha treballat i treballa amb magnífics directors de fotografia. La collita: documentals de prou qualitat estètica.

El nostre home solca l’antiga Alemanya de l’est tot cercant testimonis d’identitats locals i regionals, de famílies i persones. Contrades sempre perifèriques. Al marge. On el temps sembla aturat. Paisatges i paisanatges que, molts cops, van passant avall. Treballs, els d’en Koeep, on la biografia, l’etnografia, la mirada antropològica, ens aporten una visió omnicomprensiva, diversa i rica en matisos, amb diferents capes de comprensió.

Després d’Hiroshima i Nagasaki, l’Stalin –el tsar roig- no dorm pensant en la imperiosa necessitat del seu imperi per posseir la "bomba". A més, el gran dictador disposa d’un aplec de material fissionable adquirit al derrotat Reich hitlerià.

Aquesta mancança és la partida de naixement de la Wismut. Una elefantiàsica societat anònima germanosoviètica, de fet, però, soviètica, dedicada a excavar mines i exhumar urani a tota pastilla.

La Wismut és, poca broma, un estat dins l’estat. Amb comerç propi. Centrals de proveïment exclusives. Cos de policia. Document nacional d’identitat... Des de finals dels anys quaranta fins el 1990, quan la cosa passa avall, l’empresa segregarà l’esgarrifosa quantitat de 230.000 tones d’urani enriquit.

No cal dir que l’extracció del suara esmentat "verí" causarà dotzenes de milers de morts entre els treballadors que manipulen el mineral. Traspassos que caldrà afegir als produïts per silicòsi, accidents per l’utillatge pneumàtic, etcètera. A banda de contaminar les contrades on s’esdevé el procés productiu.

Doncs bé, amb aquest nom i aquest historial, el bo d’en Volker Koepp pren el micròfon i la càmera i mira de seguir la petja de la Wismut. Gira i regira la contrada –singularment la de les Muntanyes Metàl.liferes, en plena República Democràtica Alemanya-RDA; parla amb els miners; baixa a les galeries subterrànies; trepitja els pobles miners ara fantasmes. Enraona amb treballadors joves, amb històrics pioners, individualment i en grup. I posa a l’abast del respectable, blanc sobre negre, la microhistòria d’aquella empresa a la qual varen estar vinculats, són mots d’en Koepp, entre mig milió i un milió de persones.

Val a dir que és tanta i tanta la dependència de la Wismut amb els soviètics que molts dels seus capatassos i encarregats pertanyen a l’Exèrcit Roig –forces armades fundades, després de la revolució d’octubre, per en Lleó Trotsky-.

La mar Bàltica. Llong i enretirat banc de sorra, entre Lituània i Rússia, robat a les aigües, de 98 quilòmetres, el del títol d'aquest comentari. Dunes, bruguerars, aiguamolls. Gran ermàs de clima variable. Reialme del vent que el senyoreja a pleret. I cel, sobretot, cel. I quins núvols. I la Renate, jubilada xerraire amb mocador al cap i bona memòria, que ens parla de la collita de maduixes.

Quan en Koepp va començar a fer documentals per a la DEFA de la República Democràtica Alemanya va conèixer un paisatge que, de seguit, li robà el cor.

I, tanmateix, es nota: la seva càmera tranquil·la se n‘enamora i sotja, encalça, captura, aquest món dels marges, les perifèries. Espai distant i distint. Un país pertanyent a dues nacions, terra de ningú. Un indret on la geografia és tan eloqüent com les persones que hi viuen.

En veure’m molts, de paisatges. I n’escoltarem un fum de gent. En "càmeratranquil.la" Koepp ens el dissecciona amb la seva saviesa senzilla i eficaç. D’ell només en sentim la veu, quan pregunta, per bé que comencem a estar familiaritzats amb la seva empremta.

Que n’és de gran, com a director!. Un humanista que malda per rescatar de l’oblit altres móns i altres formes de vida.

- Kurische Nehrung. Dir. Volker Koepp. Alemanya. 2001.

Com passa el temps, ara fa un any del traspàs a Bangkok, més sol que un mussol mentre era a la sala d’espera d’un aeroport internacional, i d’una aturada cardíaca, d’en Manolo. Nascut a Barcelona un 27 de juliol de 1939, son pare feinejava a la SEAT, i la família residí molts i molts anys a la Ciutat Vella –al barri del Raval, a tocar de la plaça del Pedró-.

Autodefinit com a "periodista, novel·lista, poeta, assagista, antòleg, prologuista, humorista, crític, gastrònom, culé i prolífic en general", en Manolo era un tot terreny, una deu de tendresa i d’humilitat i un esperit rebec. Un escarràs que feia de tot i prou bé (articles a l’AVUI, EL PAIS, llibres, conferències).

D’una gran popularitat gràcies a la seva llarga sèrie, de lladres i serenos, protagonitzada pel seu alter ego, l’inspector Pepe Carvalho, va conrear també la poesia i l’assaig.

A banda del camp periodístic i literari, en Manolo va singularitzar-se políticament. De ben jove entra a militar al Frente de Liberación Popular-FLP (conegut com a Felipe) una tercera via entre la socialdemocràcia i el comunisme. Al cap de poc ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC, treballant, sobretot, en la seva sectorial d’intel·lectuals. En Manolo va ser–ne membre del Comitè Central. Quan el suïcidi del partit, ingressà a Iniciativa per Catalunya-IC.

Haig de reconèixer que m’agradava d’allò més, en Manolo. Els seus escrits o columnes periodístiques de combat; les posicions clarament d’esquerres i contra el liberalisme i el capital; els llibres (el seu retrat lúcid i punyent d’un país i d’una societat, la nostra).

En Manolo fou una referència de primera en el panorama intel·lectual català. Una mena d’intel·lectual que, ai!, i dissortadament, ja no es porta –temps, els d’ara, d’aquiescència i grisor-. A casa nostra, només la Montserrat Roig, també comunista, jugà un rol semblant.

T’enyorem Manolo.

Una família d’origen francès viu a Indoxina, a la riba del Pacífic. La petita Suzanne, adolescent bella i somiadora, el seu germà Joseph, malcarat i capriciós, i la mare de tots dos, violenta, obsessiva, patidora, manaire. La progenitora conrea una concessió que, any rera any, és negada indefectiblement pel tossut i sorrut oceà, i amb això minven a cor què vols els diners i la posició de tots ells.

La mare malda per tirar endavant el nucli familiar, per suportar la vida, vinga lluitar: no hi ha res més ni millor a fer. Vol maridar la nena amb algú fort d’armilla, no vol que toqui el dos el fill, i vol calerons per bastir noves, fermes i ferrenyes barreres que n’impedeixin l’acció invasiva del desbridat i incontinent element líquid.

Món colonial en plena postguerra; pobresa i pauperització de les ben nombroses masses indígenes; reduïda i elitista i dominant casta de blancs francesos; administració corrompuda i espoliadora...

I, al bell mig de tot, la mare. Una mena de Scarlett gala que fa per manera d’aglutinar i cohesionar una petita família assetjada per la vida i un entorn hostil i estranger. En combat contra tot i contra tothom. Silenciosa i èpica batalla amb el pas canviat i el peu descalç.

Publicat el 1950, fou el primer gran èxit de l’escriptora nada, precisament, a Indoxina. Una novel·la, com la majoria d’elles, de gran alè autobiogràfic. I que retrunyí com un tro en el panorama de les lletres franceses. Bo i lluent, prou enlairada i singular, al llarg de quaranta anys ben bons.

Una obra admirable, magníficament escrita, pulcra, sòbria, rica en detalls i textures. El llibre d’una literata excepcional, inquieta i innovadora com ella sola.

- Un barrage contre le Pacifique. Marguerite Duras. Gallimard/Folio Plus. 364 planes. París. 2003.

Tres dones madures, juntes, enllaçades, mirant a càmera. Blanc i negre rigorós. I, de cop i volta, vista enrera –narració cronològica-. Les reveiem amb poc menys, poc més, de vint anys d’edat. Són a la fàbrica, a Wittstock, República Democràtica Alemanya, presidida, llavors, per l’Erick Honecker –l’occidental ho era per en Willy Brandt, em penso-.

La cosa va d’entrevistes-confessions-records. Les protagonistes: tres obreres d’una grossa empresa tèxtil. Són L’Elsbeth, la Renate, i l’Edith. I les dones xerren de tot una mica: comesa laboral, família, poble, esperances, somnis, casoris, mainada.

Veiem com enraonen amb dos "camarades" directors –dels 26! que té la factoria, un gra massa n’han fet amb tanta burocràcia-. Els hi parlen clar i alemany. En Koepp té dos bons costums: abans d’entrevistar algú, sobretot si és a casa, en mostra el carrer o la plaça, l’edifici, i l’escala on hi viu; l’altre: comença a filmar segons abans de principiar les preguntes i segons després que acabi l’entrevista. D’aquesta manera vol capturar moments al marge del posat oficial o màscara que tothom es treu de la butxaca per aquestes ocasions.

El film de què parlem és el fruit del seguiment, entre 1974 i el 1997, de totes tres dones. Mullers que visita un cop i un altre, oferint-nos una molt i molt preuada panoràmica de la vida en un poble, en un país –l’Alemanya comunista, principalment-i d’una generació.

Un retrat impagable.

Especialment il·lustrativa és la part esmerçada en narrar la situació després de l’ensulsiada del règim i la reunificació alemanya: arriben els acomiadaments, l’atur en massa, s’enfonsen els itineraris laborals i vitals. Irromp l’angoixa, la basarda. El grup es disloca. Totes tres perdran la feina durant la primera reestructuració de l’empresa. En acabat la nova propietat baixarà la persiana amb un tancament total i definitiu. Les tres obreres, dues d’elles encarregades ben qualificades, han de pencar –per tal de fer bullir l’olla- de cambrera, dependenta d’un supermercat, i muntadora de peces metàl·liques.

Bell mig d’Europa. Província de Bukovina. Czernowitz féu part de l’imperi austrohongarès. Gràcies a aquesta ciutat i a la seva gent, he pogut descobrir la màgia d’en Volker Koepp, ciutadà fins al seu col·lapse de la República Democràtica Alemanya i treballador d’una empresa cinematogràfica d’aquell estat.

El cas és que per la vila centreuropea han passat ucraïnesos, romanesos, alemanys, polonesos, huzuls. L’arribada del nazisme en provocà la fuita de 150.000 jueus.

Doncs bé, en Koepp –al qual hem vist i escoltat en la presentació del film, aquí a Barcelona, i que és part d’un cicle de 7 pel·lícules que es fan al llarg d’aquesta setmana- s’ha dedicat a veure i reveure ciutadanes i ciutadans d’aquell municipi, escampats arreu del planeta, dels quals en recull testimonis sobre la vida i miracles.

El seu mètode? Anar; veure; i escoltar.

Prèviament no té pas una història escrita o apamada, en fa el desenvolupament sobre la marxa i a partir del material –imatges de paisatges i entrevistes- aplegat.

El resultat és d’un gran interès, tot fixant en fotogrames vides i indrets, des d’una perspectiva antropològica i d’allò més humana. A més diuen d’en Volker Koepp que té una extraordinària traça per guanyar-se la confiança de la bona gent amb la que enraona.

Per cert que en el documental fa aparició una bona estona l’actor nord-americà Harvey Keitel, originari d’aquella zona, i que casualment era allà de viatge.

- Dieses Jahr in Czernowitz (Este año en Czernowitz). Dir. Volker Koepp. Alemanya. 2004.