www.elplural.com

El Plural / Política POLÍTICAOtras noticias |  Enviar |  23/10/2006 La Cataluña show de Pedro J. Ramírez

La Catalunya show de Pedro J. Ramírez

Proposa a Eto´o, Ronaldinho o Companys com a presidents de la Generalitat

Pedro J. Ramírez va titular el seu article dominical així: Catalunya show. No va ser especialment enginyós. En 1967, quan Ramírez per aquesta època –segons ell mateix assenyala en el seu comentari- freqüentava la casa dels seus avis materns, situada a Barcelona, el periodista i escriptor Julio Manegat va publicar amb cert èxit "Spanish show", “novel·la d'una Espanya inventada amb urgència de dòlar i a ritme de pasodoble”. Per la seva banda, l'admirat Lluís Carandell, ja desaparegut, va immortalitzar en la revista Triomfo la seva secció "Celtiberia show".

En tot cas, Ramírez ahir es va inventar una Catalunya d'espantall i es va dedicar a ridiculitzar-la. Va carregar contra tots els partits catalans, amb l'excepció –naturalment- del PP. I va proposar, entre chanzas i ximpleries, Eto´o Ronaldinho com a Presidents de la Generalitat. Va Acabar suggerint que “si en Companys tornés a ser investit President (…), si més no fora a títol honorífic”. Es va referir a Companys amb el to despectiu i insultant –versió fina- que utilitzava la Premsa del franquisme o utilitzen els píosmoas en l'actualitat. I li va fer responsable de la pèrdua de les “vides i béns (…) d'alguns milers de clergues i burgesos (…)”.

Bastes fal·làcies

Descriu a Catalunya de la següent manera: “La Catalunya autonòmica sotmesa pels poders fàctics a un règim de llibertat vigilada”. Però que ningú se sorprengui davant semblant fal·làcia. Aquesta definició –en diferents versions, més o menys navajeras-- figura en el guió argumental sobre Catalunya, del que tot just es mouen els dirigents del PP, els periodistes gurús, entre els quals sobresurten Ramírez i Losantos, i més en general la resta d'opinadors/repetidors afins; o sigui, els llorets mediàtics de la dreta.

Les seves espasades sarcàstiques no es dirigeixen només als polítics catalans. Últim paràgraf: “Tal vegada sigui exagerat dir que cada poble té els governants que es mereix, però mai com en aquesta grotesca campanya ha quedat tan evidencia que els polítics d'un lloc rares vegades solen ser millors que els seus periodistes, empresaris i altres líders socials”.

Amb prudència hipòcrita, Ramírez deixa al marge del seu menyspreu al “poble” i, en canvi, inclou en idèntic paquet “grotesc” a polítics “empresaris i altres lideris socials”. És a dir, aquesta Catalunya, sumida –segons el director d'El Mundo- en una “aldeana decadència” sofreix les conseqüències d'haver de suportar una classe dirigent que li concedeix només “un règim de llibertat vigilada”.

Fracàs a Catalunya

El seu Diari 16 a principis dels vuitanta ja va jugar a ficar-li el dit en l'ull a la majoria dels catalans, a compte de la llei de normalització lingüística, i a la vista del desaguisat  –que va provocar nombroses protestes a Barcelona- va haver de demanar ajuda terapèutica a qui ell i jo sabem. Després, ficats en els noranta i en plena expansió del Sindicat del Crim i de les conjures contra Felipe González, El Mundo va desembarcar a Catalunya amb una edició específica i la seva presentació va constituir una fita estel·lar. Quina gran festa la qual va organitzar Ramírez; el tot Barcelona va acudir a la invitació!

Ramírez va creure probablement que, gràcies a El Mundo, la llibertat sense cortapises anava a derrotar a la llibertat vigilada. Però, per desgràcia per a ell, la influència a Catalunya d'El Mundo –deu anys després de la seva irrupció- és perfectament descriptible. Li succeïx –*utatis mutandi- el que al *PPC (Partit Popular de Catalunya), el paper del qual tendeix a ser irrellevant. Fins i tot quan ho va anar –les dues últimes legislatures de Pujol, amb secretes propostes de Rajoy a Mas-, els seus protagonistes semblaven avergonyir-se, sobretot els de CIU.


És comprensible que els quals han intentat aterrar a Catalunya per a tallar el bacallà i no ho han aconseguit dissimulin el seu fracàs tirant la culpa als quals sí mouen els fils del poder en major o menor mesura. Que la realitat no els beneficia, ens inventem una Catalunya inexistent –només existent per a miops professionals o manipuladors de capell i àcid bòric--, i a viure que són dos dies. Atès que no ens volen com nosaltres ens mereixem, doncs es van a assabentar del que val una pinta.

Són a més fabricadores a escarada de separatistes. Inoculen verí anticatalà i conreen el fanatisme espanyol, que en res afavoreix a l'Espanya plural i democràtica en la qual cabem i podem seguir cabent tots. També Catalunya. La Catalunya real, on es barregen encerts i errors, com a tot arreu. No aquesta Catalunya “grotesca” que s'inventen uns quants.


Totalment d'acord amb l'Enric Sopena. Ja n'hem tingut força que aguantar el paio dit Pedro José Ramírez, anomenat Pedrito Piscinas pel seu afer de la piscina (¿seva?), que ara ens voldrà vendre com un paradís, en canvi, el Madrid que governen els seus amics del PP que son tant de santets en vida.

V. O. de l'article: http://www.elplural.com/politica/detail.php?id=7495

Un record als cinquanta anys de la rebel.lió dels hongaresos contra l'URSS, amb aquest reportatge fotogràfic que va publicar LE MONDE.

La capital sexi atresora el 36% de divorcis

GONZALO Cáceres

Els alemanys són bastant conservadors, i està comprovat que els agrada canviar de parella tant com puguin, encara que això no sigui del gust del Vaticà, encapçalat per un Papa alemany.
Els berlinesos van al capdavant en aquest nou esport alemany, encara que per pocs punts, en un país on la taxa actual de divorciats és d'un 36% --Berlín, inclosa--. Més que a Espanya, on l'any passat la xifra de divorcis va arribar al 21,6% dels matrimonis. A Europa, els més fidels a la institució matrimonial sembla que són els italians, amb només un 8% de divorcis.
Els alemanys encapçalen la llista al continent i els especialistes estudien els divorcis des de diferents angles. No obstant, ningú explica què té a veure això amb la vida sexual dels ciutadans.
El que sí que és clar és que cada vegada són més les persones que prefereixen com a parella algú del seu mateix sexe, sobretot a Berlín, considerada una ciutat "sexi" pel mateix Tribunal Constitucional. A la capital alemanya proliferen els bars gais, lèsbics, bisexuals i els clubs swinger, on la gent es diverteix amb vestits de lluentons, brocats, peces lleugeres i calces.
Diuen que això forma part de la vida liberal de la capital, que als anys 20 va treure patent de bohè- mia. Als cabarets i salons, la burgesia es divertia amb els jocs cortesans d'adulteri i seducció. Però hi ha d'haver alguna cosa més perquè aquesta ciutat sigui una de les atraccions del món gai.
Més enllà del tipus de parella, sembla que a tothom li agraden els jocs de cert travestisme, ja que el país s'ha transformat en un centre de la indústria pornogràfica. Berlín és la seu de l'Erotik-Messe, on es venen milions de peces interiors provocatives i joguines, vibradors de forma circular per a ús masculí juntament amb afrodisíacs, revistes i vídeos i tot el que porti X.
"Berlín és pobra, però sexi", va dir l'alcalde de Berlín, Klaus Wowereit, i té raó, si bé el Tribunal Constitucional, amb aquest argument, li ha tallat d'un sol cop de matxet la possibilitat de rebre ajuda federal per pagar un deute de 60.000 milions d'euros. En el futur, la ciutat serà més pobra i menys sexi, però no deixarà de ser la capital del sexe.
Berlín és seu d'una de les principals botigues d'articles eròtics, Beate Uhse, la pilot morta de Hitler, que després de la segona guerra mundial es va transformar en papessa del sexe i que va deixar un negoci amb beneficis nets que superen els 10 milions d'euros a l'any i una facturació de més de 200 milions.
A la capital alemanya, Beate va obrir el museu eròtic més gran d'Europa. A Berlín va veure complert un dels seus grans somnis: albergar en un edifici de tres plantes els més de 3.000 articles que va col.leccionar durant els seus 75 anys de vida. Curiosament, i tornant al tema inicial, aquesta dona que va acumular milers de causes en contra seu, va declarar: "Amb el meu negoci he salvat milers de matrimonis".
Gràcies Beate Uhse. Ho dic i em bec una cervesa. "¡Atenció!", diu el cambrer. I afegeix: "Tingui, és l'últim descobriment: cervesa amb Viagra". ¡Plop!.

POLÈMICA AL JAPÓ PER LES LLENGÜES ESTRANGERES

I per postres, l'anglès

• El Govern considera que l'idioma japonès porta les proteïnes i que els altres són llaminadures

Escolars Un grup de nenes japoneses d'educació primària durant una excursió. Foto: AP / JUNJI KUROKAWA

JORDI JUSTE
KYOTO

Bunmei Ibuki, ministre d'Educació japonès des del setembre, s'ha estrenat explicant amb una metàfora la seva oposició al fet que es generalitzi l'ensenyament de l'anglès a l'escola primària. Segons Ibuki, hi ha assignatures, com la llengua japonesa, que contenen les proteïnes i hidrats de carboni necessaris per al cervell dels nens. En canvi, altres idiomes, com l'anglès, són llaminadures que es poden menjar només després d'ingerir l'aliment necessari.
La seva opinió era esperada. Un comitè oficial va recomanar al març que s'impartís una hora setmanal d'anglès a cinquè i sisè de primària, és a dir entre els 10 i 12 anys. En l'actualitat, és obligatori a l'ensenyament secundari, a partir dels 13 anys, i al batxillerat, i normalment se segueix estudiant a la universitat. Els tres cicles sumen vuit anys, però tot i això la majoria es confessa incapaç d'usar l'anglès hàbilment.

Proliferació d'escoles
Amb la llarguíssima crisi dels 90 i l'acceleració de la globalització, molts japonesos van prendre consciència de la importància de saber anglès. Es va produir una expansió de les escoles d'idiomes, fins al punt que és difícil trobar una estació de tren transitada que no tingui al davant alguna de les més de 600 delegacions de Nova, el gran colós del sector.
Avui, l'anglès és omnipresent en la vida japonesa. Hi ha infinitat de paraules angleses que es colen cada dia en els mitjans de comunicació i, fins i tot, en el sil.labari katakana. A les grans ciutats, moltíssimes indicacions estan en anglès. Ja hi ha tres diaris nacionals amb una edició anglesa i els principals informatius de la televisió pública s'emeten en dual. A més a més, tots els equips de beisbol compten amb jugadors nord-americans que només parlen aquesta llengua.
Tot i aquesta realitat, encara queden intel.lectuals que posen en dubte la necessitat d'abraçar l'anglès en detriment de llengües més pròximes com el xinès, encara que en general és un debat superat. No obstant, des que l'exprimer ministre Junichiro Koizumi va impulsar la creació del comitè per a l'estudi de l'anglès en les primeres etapes de l'ensenyament, van sorgir opinions a favor i en contra. El 2005, un estudi del Ministeri d'Educació mostrava que el 71% dels pares recolzaven la mesura, mentre que el 54% de professors s'hi oposaven.
Koizumi parla anglès amb fluïdesa i és un admirador confés d'aspectes de la cultura popular nord-americana, com la música d'Elvis Presley, fet que va centrar bona part de l'atenció pública durant el seu mandat. En canvi, el nou primer ministre, Shinzo Abe, ha enfocat les seves prioritats educatives en el patriotisme i en la necessitat d'augmentar les habilitats escolàstiques dels nens, i per això és presumible que l'esforç del seu Govern se centri en el japonès.
El nord-americà Michael Parrish, professor d'anglès a la Universitat de Ritsumeikan de Kyoto, es mostra comprensiu amb els partidaris i els detractors de l'ensenyament primerenc de l'anglès: "No és tan important l'edat per començar com el mètode. Si deixen de costat la gramàtica i no s'ensenya amb professors preparats, l'únic que aconseguiran és que els nens acabin odiant l'anglès".
Un motiu de les dificultats dels japonesos amb l'anglès és que potencien la gramàtica i la traducció i estudien per aprovar exàmens, sense entrar en l'ús pràctic de la llengua. Però hi ha altres dificultats, com la gran diferència fonètica amb el japonès, que només té cinc vocals --idèntiques a les del castellà--, i on totes les consonants menys l'ena van seguides d'una vocal. A aquestes dificultats, Mitsumasa Taniyama, un jubilat resident a Nara, n'hi afegeix dues més, una de psicològica i una altra de cultural: "Els japonesos som tímids. A més, hi ha un refrany que diu que el silenci és or".

Exigències laborals
Les empreses importants exigeixen l'anglès als seus nous empleats i les famílies amb consciència i diners complementen amb cursos, viatges o cars sistemes d'aprenentatge domèstic les carències de l'educació pública.
Dit d'una altra forma: les llaminadures del ministre Ibuki són només per als nens de famílies amb proteïnes i hidrats de carboni en abundància.

Dues notícies interessants sobre Berlín i el seu tarannà de viure la vida actualment, i una curiositat sobre el Japó actual i el seu aprenentatge de llengües estrangeres. Els berlinesos demostren estar modernitzats i els japonesos, tot i que semblava el contrari, encara no estàn bé amb la gramàtica i l'escriptura d'una llengua occidental.

Número

Foto: TOÑO VEGA

Número

Un dels efectes del milionari i gens confidencial DVD és que escurça la distància amb Madrid. No amb la ciutat ni amb la seva gent, sinó amb l'estil agressiu que caracteritza les seves relacions polítiques i mediàtiques. Maneres que Catalunya solia denunciar per abruptes i per poc adequades, però davant de les quals ha anat claudicant. És lògic. Sent la informació la primera pedra de la globalització, ningú pot evitar que, a força de conèixer els seus escenaris i visualitzar la seva representació, l'observador prengui nota d'allò que consideri aplicable en algun moment. Vàlid per si de cas. I vivint en una societat que no es pot aïllar com si d'un quiròfan esterilitzat es tractés, la contaminació és inevitable. Afegim-hi la fascinació que a la majoria dels polítics catalans sempre els ha produït la villa y corte. Fins i tot una admiració a vegades mal dissimulada pel que alguns entenen com a atreviment i valor davant de l'excés de prudència i sensatesa propis. I per no parlar de l'esglai amb què altres descobreixen el florent poder econòmic que aquella autonomia transmet. Barregem-ho tot, hi afegim unes gotetes d'urbanitis post moderna a l'estil de Wall Street i ja tenim un còctel de gust estrany. Per nou, evidentment. Però també pel que té de ruptura de valors fins ahir cotitzant en positiu i avui en caiguda lliure. Que per alguna cosa en determinats sectors influents actuar amb ètica equival a fer el ridícul. El problema és que aquest estil yuppie novaiorquès fa anys que Manhattan el va eradicar. Va passar quan les empreses que tant s'havien beneficiat dels seus primers i fulgurants resultats es van sumir en el desprestigi i van descobrir que no és cert que el fi justifiqui els mitjans.

Gènere

Una cosa semblant els ha passat als joves d'Iniciativa amb la seva campanya sexual. El que és criticable no és l'atreviment propi de l'edat ni la grolleria de l'imperatiu descrivint l'ús del condó. Tampoc ho és el poc respecte democràtic a l'oponent ni les faltes d'ortografia dels que han estat escolaritzats en català, encara que els dos errors són imperdonables. Ni tan sols és vergonyosa la doble accepció que es pot donar al verb follar en el llenguatge informal. No. El que és realment lamentable d'aquesta qüestió és que aquests passerells suposadament progres no han assimilat cap dels principis que els seus antecessors han aconseguit incorporar a la societat a força de molta sang, un llarg dolor i més d'una llàgrima.
La força de la falsa transgressió ja retirada estava en el retorn a les idees del masclisme recalcitrant quan aquest entenia que no calia el consentiment de l'altra part per gaudir-la una estona. Res ha pogut evitar la temptació de la vulgaritat. Ni les enutjoses distincions entre masculí i femení per descriure un col.lectiu de manera políticament correcta, ni la llei contra la violència masclista, ni les xerrades sobre llibertat sexual impartides a tort i a dret. I, com que el fet curiós és que res d'això se'ls va acudir a cap d'ells abans de presentar la campanya, podem convenir que hi ha principis ancestrals enquistats en el disc dur genètic que no se superen amb l'educació oficial. Ni amb la capa ideològica que se sol vendre com la dipositària de la veritat. És clar que no han tingut temps d'aprendre que, de veritats, n'hi ha moltes. Tantes com per acabar dubtant de totes.

D'aquest excel.lent article d'en Josep Cuní ja vaig opinar al meu e-mail anterior, una mica més avall. Una demoledora radiografia de la pèrdua de valors que patim des de fa temps.

Premis amb prestigi

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articulistes exposen postures personals.

Els premis Príncep d'Astúries s'han consolidat en els seus 25 anys d'existència com un dels guardons de més prestigi del món. Els premiats d'aquest any, que ahir van rebre les distincions a Oviedo --Paul Auster, Pedro Almodóvar, l'Unicef, National Geographic Society, Mary Robinson, Juan Ignacio Cirac, la Fundació Bill i Melinda Gates, i la selecció espanyola de bàsquet-- són un bon exemple de l'equilibri entre clàssic i modern, dels de casa i dels personatges universals, de genis individuals i d'institucions prestigioses. Afortunadament, s'ha superat el provincianisme de l'anterior edició, que va premiar Fernando Alonso pel seu primer campionat del món i va ignorar els mèrits del set vegades campió Michael Schumacher.
S'ha d'esmentar el premi a la Concòrdia concedit a l'Unicef, l'agència de Nacions Unides que treballa pel benestar de la infància. Un guardó indiscutible i indiscutit, aplaudit per tothom.
L'Unicef simbolitza com pocs aquesta concòrdia que ahir va reivindicar el príncep Felip com a camí cap a la pau, encara que possiblement l'hereu estava pensant en un escenari més pròxim al teatre d'operacions de l'organització humanitària quan va contraposar convivència a fanatisme i concòrdia a divisió.
El Premi a la Investigació Científica i Tècnica a Juan Ignacio Cirac mou a l'alegria i a la llàgrima. Alegria pel reconeixement que el guardó suposa per a aquest físic espanyol especialista en mecànica quàntica. I tristesa perquè continuarà per sempre treballant als laboratoris de l'Institut Max Planck d'Òptica Quàntica, a Alemanya, perquè a Espanya li resulta impossible poder trobar un lloc millor.

PREMIS PRÍNCEP D'ASTÚRIES|EL PERFIL DE QUATRE GUARDONATS

Amb estil propi

• Els distingits en Lletres, Arts, Investigació Científica i Tècnica, i Esports són un referent en les seves disciplines

• Tots han deixat empremta amb els seus treballs

Almodóvar, guanyador del Príncep d'Astúries de les Arts, ahir. Foto: AP / BERNAT ARMANGUÉ

EL PERIÓDICO
BARCELONA

Encara que alguns acaben de sortir de l'adolescència i el més vell no arriba als 60 anys, els guanyadors del Príncep d'Astúries de Lletres, Arts, Investigació Científica i Tècnica, i Esports són uns verdaders mestres en les seves disciplines. Els seus èxits han marcat un estil que ja comença a ser imitat pels seus companys de professió.

PAUL AUSTER >> Un novel.lista carismàtic fascinat per l'atzar
La vida amaga asos a la màniga. Sobre aquesta premissa, Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947) ha construït un edifici literari que l'ha convertit en el novel.lista més carismàtic de la seva generació. Les troballes inesperades i les casualitats sorprenents sustenten la trama de Trilogia de Nova York (1985-1986), El palau de la lluna (1989), La música de l'atzar (1990) i Leviatan (1992), amb què va arribar a la fama després d'una època de penúria en què es va enrolar en un petroler i va exercir de negre literari. Avui reparteix el seu temps entre el cine (acaba de rodar un film a Portugal) i la literatura. El seu últim llibre, Viatges des de l'escriptori, arribarà a Espanya al gener. R. T.

PEDRO ALMODÓVAR >> De la llauna de carbó a l'Oscar de Hollywood
Es va enamorar del cine de petit quan, a més de la cadireta, s'enduia de casa una llauna amb carbó per combatre el fred durant la projecció en una plaça de poble. "Amb els anys, l'escalfor d'aquell improvisat braser s'ha convertit en el paradigma del que el cine significa per a mi", metaforitza Almodóvar (Calzada de Calatrava, 1949). La seva persona i obra són indissolubles des que als 16 anys es va instal.lar a Madrid, sol, sense família i sense diners, però amb un projecte concret: fer cine, un cine diferent. Ha anat molt més enllà del que podia imaginar: omple sales a tot el món, és el primer director espanyol amb un Oscar al millor guió (Hable con ella) i l'únic cineasta viu a qui la Cinemateca Francesa dedica una exposició. C. S.

JUAN IGNACIO CIRAC >> El físic que prepara els ordinadors del futur
Juan Ignacio Cirac és un dels molts científics espanyols que s'han hagut d'instal.lar a l'estranger per poder progressar en la seva àrea de treball, consagrar-se entre els seus col.legues internacionals i, finalment, rebre el reconeixement del seu propi país. Cirac, nascut a Manresa ara fa 41 anys i llicenciat a la Universitat Complutense de Madrid, es dedica a la computació quàntica, una especialitat de la física tan complexa com interessant. Després d'haver passat per Boulder (Estats Units) i Innsbruck (Àustria), actualment és el director executiu de l'Institut Max Planck de Física Quàntica, a Garching (Alemanya), un prestigiós centre amb més de 200 treballadors, tots consagrats a estudiar i treure partit dels estranys comportaments de les partícules elementals. Cirac treballa en el camp teòric proposant pautes per a la construcció dels futurs ordinadors quàntics, màquines de càlcul descomunal "capaços de fer coses que avui són impossibles", com va assenyalar ahir. A.M.

SELECCIÓ DE BÀSQUET >> Pau Gasol lidera la màxima fita de l'esport espanyol
Els de Pepu Hernández van tocar el cel al Japó al proclamar-se campions del món en un torneig immaculat. Capitanejats per Pau Gasol, el seu germà Marc, Navarro, Rudy, Garbajosa, Calderón i companyia van marcar la màxima fita de la història de l'esport espanyol. A més de confirmar el talent que atresora, la selecció va oferir un bàsquet atractiu i una cosa encara més important: a diferència de sumatoris d'estrelles com l'enèsim succedani del dream team d'EUA, la vermella va demostrar ser un equip unit davant les adversitats. La millor plasmació va ser la final davant Grècia, en què els jugadors es van multiplicar per cobrir l'immens buit que va deixar la baixa de Gasol i en què Pepu va ocultar la mort del seu pare per no descentrar els seus homes el dia que anaven a entrar en la llegenda. R.P.

Uns premis merescuts, encara que per a Esports hauria preferit en Franz Beckembauer, que ha donat a certs Presidents de clubs de futbol una lliçó de saber fer com President del Bayern de Munic, havent estat futbolista, és a dir, que sap més de futbol que no pas personatges com a Florentí Pérez. Però és meritori allò de la selecció de bàsquet.

Meritòria ha estat igualment, a part dels que es comenta aquí, l'esforç de la Mary Robinson per parlar en espanyol, idioma que no parla, i encara que se li entenia poc de vegades, va fer una cosa encomiable.

La meva enhorabona als/les premiats/premiades.

S'ha complert el vintè aniversari des que Barcelona va ser designada pel COI com l'organitzadora dels Jocs Olímpics de 1992, que a part de situar definitivament la ciutat al mapa, per si li quedaven dubtes a algú, la va reformar de dalt a baix, que ja li feia falta, per tenir l'impressionant aspecte d'avui en dia, després acabat de ser reblat amb el Fòrum de les Cultures.

Però cal reflexionar sobre certs aspectes que la ciutat, potser massa atrafegada en el bé que és vista a l'estranger i en com ens llepem de gust quan veiem aparèixer els seus carrers en alguna pel·lícula, sobretot estrangera, comparant això amb les escasses vegades que surt Madrid en aquestes pel·lícules. Barcelona té un potencial, cultural sobretot, altíssim, però en els últims anys hem vist que en aquesta branca diverses editorials, cineastes i escriptors, entre altres artistes, han decidit canviar d'aires.

És clar que això passa en altres països: París ja no sembla atreure a tot el món artístic, ni Nova York sembla atreure'ls igual, sobretot des de que el seu màxim representant artístic, en Woody Allen, s'ha hagut de buscar la vida a Europa vista la seva marginació al seu propi país. ¿Serà decadència? Massa mirar-se el melic, en pla xovinisme? No saber evolucionar i creure que una mateixa fórmula valdrà per sempre? No sé; això és molt complex.

Llegint un article d'en Josep Cuní a EL PERIÓDICO sobre el canvi de costums catalans actuals en la política, diu: "Un dels efectes del milionari i gens confidencial DVD 'Confidencial Cat' no és que escurça la distància amb Madrid. No amb la ciutat ni amb la seva gent, sinó amb l'estil agressiu que caracteritza les seves relacions polítiques i mediàtiques. Maneres que Catalunya solia denunciar per abruptes i poc adequades, però davant de les quals ha anat claudicant. És lògic. Sent la informació la primera pedra de la globalització, ningú no pot evitar que, a força de conèixer els seus escenaris i visualitzar la seva representació, l'observador prengui nota d'allò que consideri aplicable en algun moment. Vàlid per si de cas. I vivint en una societat que no pot aïllar-se com si d'un quiròfan esterilitzat es tractés, la contaminació és inevitable. Afegim la fascinació que a la majoria dels polítics catalans sempre els ha produït la Vila i Cort. Fins i tot una admiració de vegades mal dissimulada pel que alguns entenen com a atreviment i valor davant de l'excés de prudència i sensatesa propis. I per no parlar de l'esglai amb què d'altres descobreixen el florent poder econòmic que aquella autonomia transmet".

És a dir, que amb el pas del temps, el que abans venia a Catalunya, el senyal d'identitat de Barcelona, el que abans admiràvem d'en Woody Allen, ja sembla que no vengui perquè el model masculí que ell representava va ser descartat fins i tot per les feministes que tant el van recolzar. I en la societat actual globalitzada, si no triomfes, no ets ningú. Jo sempre he defensat aquest model com a una cosa que la societat catalana i barcelonina sabia aplicar i vendre com ningú. Sobre tot el cultural.

És clar que avui en dia ja no fascina tant l'intel·lectual que amolla discursos fins i tot per dir l'hora, però això és exagerat: hi ha gent culta i intel·lectual que sap ser amena quan parla; diguem-ne, com els personatges de les meravelloses pel·lícules d'en François Truffaut.

Però tornant al problema actual de Barcelona per trobar el seu lloc al món, una altra ciutat en la qual Barcelona tant s'ha mirat, París, també camina una mica perduda. Totes dues s'han admirat molt, ja que tenen moltes coses en comú, com l'Arc de Triomf, un d'estil francès i l'altre mudèjar. També aquest gust francès per la cultura, per xerrar molt i llargament... molts barcelonins podrien ser perfectament personatges del "Jules et Jim" de Truffaut. Però en Cuní posa el dit a la nafra: Barcelona està perdent alguna cosa el seu Nord, i és una cosa que passa a tota Europa davant dels Estats Units: veuen que aquest país triomfa, ha exportat models culturals i socials que triomfa, i com ja no ven allò de fer una mica útil encara que no doni diners, llavors fos... I França, que era la major representant de l'"excepció cultural", el passa pitjor.

Però no ens desesperem: els turistes que vénen molt per la capital catalana saben molt bé el que té la ciutat. Barcelona s'ha fet popular i volguda a Europa gràcies a la pel·lícula francesa "L'auberge espagnole" (aquí traduïda horriblement com "Una casa de bojos"), que la va mostrar com una ciutat fascinadora i que té moltes semblances amb l'ànima francesa, fins i tot amb les cases parisenques. Diguem-ne, que qualsevol francès tindria ganes de mudar-se allà. Una mostra d'aquesta fascinació era l'escena en la qual en Xavier (Romain Duris) i l'Anne-Sophie (Judith Godreche) es besen apassionadament en un banc del Parc Güell, amb música de Chopin de fons. Jo mateix em vaig apropar fa poc a aquest banc i vaig dir a la meva núvia madrilenya: "Mira, aquí és on es van besar ells", en pla peregrinació.

Al Woody Allen, quan el pròxim juny del 2007 comenci la seva pel·lícula barcelonina, m'encantaria que fes alguna cosa semblant en memorable monòleg inicial de "Manhattan" amb música d'en George Gershwin i vistes de Nova York, a l'escena dels assassinats en "Match Point" amb música d'"Otello" de Verdi o les escenes dels personatges de "La Hanna i les seves germanes" amb el "Concert en Fa Menor" d'en Bach de fons. O com a aficionat a l'òpera, que tregui escenes en el Gran Teatre del Liceu, amb òperes de Verdi, Puccini i mestres del gènere.

Això és una cosa que per sort mai no desapareixerà: la gran capacitat artística de Barcelona i la cultura catalana. A Madrid també tenen un gran patrimoni artístic; el que passa és que no l'han sabut explotar bé, al contrari que a Barcelona. I a més els seus habitants, en visitar la Ciutat Comdal, cauen en l'error de comportar-se igual que a Madrid i fer les mateixes gracietes que allà, una cosa que els barcelonins no comprenen gens ni mica, però que accepten amb educació.

Quan vaig a París, tracte d'anar amb compte amb el que dic, ja que els costums i el sentit de l'humor és totalment diferent. A Barcelona tenim aquest estil francès, com he dit abans, que ens fa diferents, però entre uns que no els agrada això i altres que es fascinen pel fàcil d'altres llocs en comptes de l'útil de debò, no vull que el perdem.

Vint anys de transformació

L'opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articulistes exposen postures personals.

"Barcelona no ha sabut aprofitar la inèrcia del 92"

"L'èxit va ser posar els Jocs al servei de la ciutat"

Avui fa 20 anys que Barcelona va iniciar la seva última gran transformació. El 17 d'octubre del 1986, Juan Antonio Samaranch va anunciar a Lausana que la capital catalana organitzaria els Jocs Olímpics del 1992. Passat el temps, aquella elecció només s'explica per una conjunció d'interessos que costarà que es repeteixi. Hi va haver una complicitat avui impensable entre administracions de diferent signe polític i el Comitè Olímpic Internacional (COI). També va ser decisiu l'entusiasme amb què els ciutadans de Barcelona van empènyer el seu vell projecte olímpic.
Des del 1986 han passat cinc olimpíades --el període de quatre anys que transcorre entre Jocs Olímpics--, un temps suficient per establir un balanç dels costos i beneficis que anys després ha deixat per als barcelonins aquell esdeveniment.
En el deure s'ha apuntat l'escandalós augment del preu de la vivenda a la ciutat. Però seria exagerat carregar sobre l'esquena olímpica la creu de l'encariment dels pisos, que és un fenomen comú a totes les grans ciutats espanyoles en les últimes dues dècades per molt diversos motius, entre ells, els baixos tipus d'interès del diner. Els preus de la vivenda han pujat tant a Madrid --ciutat no olímpica-- com a Barcelona, malgrat que resulta innegable que l'atractiu de la capital catalana va créixer després de l'esdeveniment esportiu. I també és probable que hi hagués errors en la gestió de les grans operacions urbanístiques lligades als Jocs.
És difícil, per una altra banda, mesurar l'efecte que Barcelona-92 ha tingut en l'extraordinari creixement del turisme a la ciutat, un fenomen que per moments ha desbordat les administracions locals. Altres factors, com els vols barats o les promocions culturals --en particular, l'Any Gaudí-- han contribuït a fer de Barcelona una destinació turística d'una potència impensable abans de la seva elecció com a seu olímpica.
No obstant, sembla fora de dubtes que la decisió presa pel COI el 1986 va ser una benedicció per a una ciutat que desitjava des de feia generacions organitzar una Jocs Olímpics i que va veure créixer les seves oportunitats amb l'aparador que li va brindar una cita internacional d'aquelles característiques. L'organització va ser un model d'eficàcia i els mitjans van projectar al món l'ambient d'una capital bonica, oberta i amable, un cartell del qual avui encara disfrutem.

Barcelona'92 va ser una gran cosa per reformar la ciutat del tot, i esdevenir el que és ara, una gran referència per a tothom, sobretot per a l'estranger. Encara que en Joan Clos, l'ultim alcalde, no hagi sabut gens aprofitar allò i hagi volgut fer una ciutat més per als turistes.

Però Barcelona té que millorar, que potser per això de les Olimpiades s'ha mirat massa el melic (una cosa que als catalans ens agrada molt, imitar l'estil francès, però molt més el xovinisme que no pas el seu art i la seva cultura, de gran qualitat) i ciutats com Madrid han pres nota i els ha servit d'inspiració per millorar.

Això sí, tinc que dir que a Madrid encara l'hi resta molt per arribar a tot això que té Barcelona. Tenen molt d'entusiasme, però Barcelona sap mirar-se millor tot el que s'hi fa al món, sobretot a Europa, cosa que a Madrid no se'n miren gens.