La Gran Enciclopèdia de Mallorca fa un breu resum de la seva vida destacant la seva vessant de novel× lista i la seva estada a Mallorca en companyia dels seus fills i del músic Frédéric Chopin
Potser molt poques vegades un personatge reuneix els requisits humans i culturals per a encarnar ell tota una època històrica. Aquest, emperò, és el cas de l'escriptora i activista francesa George Sand, pseudònim d'Armandine-Aurore-Luce Dupin. Nascuda a París l'any 1804, és hereva, doncs, sense cap gènere de dubtes, de l'esperit intel× lectual de la Il× lustració dels enciclopedistes i, també, de l'empenta republicana i revolucionària de 1789.
La Gran Enciclopèdia de Mallorca fa un breu resum de la seva vida destacant la seva vessant de novel× lista i la seva estada a Mallorca en companyia dels seus fills i del músic Frédéric Chopin. De la Sand periodista i escriptora la GEM diu: "Instal× la a París [després de la separació del baró Dudevant l'any 1831], començà a col× laborar al diari Le Figaro, on conegué l'escriptor Jules Sandeau, amb qui inicià una relació amorosa. Sandeau l'animà en la seva tasca literària i junts publicaren la novel× la Rose et Blanche (1831), sota el nom de Jules Sand. En solitari i ja amb el pseudònim de George Sand, publicà les novel× les Indiana (1832), Valentine (1832) i Lélia (1833), que incideixen en el tema de la independència de la dona i en la rebel× lió contra la societat. Posteriorment, mantengué relacions amb personatges de renom, com Prosper Mérimée, Frantz Listz i Alfred de Musset, el qual deixà pel compositor Fryderyk Chopin". [Continuar]
El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la col× lecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost, aparegut com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí, esdevenia un fet excepcional en aquell final de segle XX aclaparat per la ferotge mundialització imperialista. De seguida que vaig acabar la lectura del primer llibre de na Neus vaig comentar amb alguns amics que em semblava un llibre que faria -ja ha fet!- el mateix efecte que va fer, per posar un exemple, el poemari El dolor de cada dia de Jaume Vidal Alcover editat l'any 1957 (malgrat fos escrit entre 1949 i el 1951) i la novel× la Míster Evasió (1969) de Blai Bonet. Talment com aquestes obres de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet ajudaren en el seu moment a obrir el pansit panorama literari illenc, així Neu d'agost, de Neus Canyelles, iniciava la renovació a fons de tota una herència literària en mans, encara!, del que s'ha anomenat "la generació dels anys setanta". [Continuar]
Sempre hem pensat que la història de la creació d´una nova força política a les Illes, el bloc de la famosa esmena del PSM, va començar tard i malament. Som moltes les persones de l'esquerra que no té res a veure amb la moqueta i el cotxe oficial que pensam que la feina per la unitat s'hauria d'haver començat a bastir de seguida que els polítics de l'esquerra oficial perderen les eleccions el 2003 i tudaren la feina feta per la societat civil durant dècades. Però aleshores ningú no va fer res. En els més de tres anys transcorreguts des d'aleshores, cap organització no ha fet cap passa en el camí de fer dimitir els polítics fracassats, reunir els col·lectius en lluita contra la dreta i anar concretant les tasques d'implantació en la societat d'aquesta nova força política, el bloc, que es voldria poderós per a poder fer front a l'irracional desenvolupisme del PP i socis de govern.
Per quins estranys motius no s'ha fet res en aquest sentit durant aquests darrers tres anys i ara, just quan manquen pocs mesos per a les eleccions, tot són presses i corregudes? Hi resta gens de seny en l'esquerra de la moqueta? Per quina raó no fan les coses com pertoca, amb seny, sentit comú i temps abastament? En cas contrari, com s'esdevé en aquests precisos moments, l'hipotètic militant d'aquesta unió de l'esquerra només veu lluites per encapçalar les llistes electorals, reunions de les cúpules dirigents per salvaguardar sous i cadiretes. I no és així, companys, com es basteix el futur d´un poble tan amenaçat com el nostre. Vist des de l'exterior, és a dir, contemplant les reunions i declaracions des del carrer, hom no veu per part ni banda aquesta necessària unió de les forces que han lluitat i lluiten activament contra la dreta. Per ara, quan escric aquest article, més que la creació d'un bloc d'esquerra nacionalista i bastir una nova organització que sàpiga aglutinar totes les forces i col·lectius que durant aquests darrers anys s'han mobilitzat contra el salvatge desenvolupisme especulatiu del govern de la dreta, el que anam constatant són les picabaralles entre les cúpules que feren malbé el Pacte de Progrés. Cal dir que d'aquesta crítica hauríem d'excloure els amics d'ERC ja que, almanco a Mallorca i al govern de les Illes, no han tengut cap conselleria, i per tant no són tan responsables com els altres grups de l'esquerra oficial de la pèrdua del poder que el poble els va atorgar. [Continuar]
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre
Pròleg d’Antonieta Jarne
Els textos que configuren aquest llibre troben el seu origen en un seminari sobre la Transició política als Països Catalans, organitzat per Alternativa Estel, un dels sindicats d’estudiants fusionats al si del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que es realitzà a la Universitat de Lleida.
La delimitació cronològica d’aquest període històric no és fàcil. Les seves complexitats internes –algunes no suficientment aclarides- i les valoracions antagòniques que provoca són algunes de les causes que dificulten el seu encaix temporal.
Per això, es cregué convenient que les sessions abracessin un ampli ventall de qüestions i comencessin amb una panoràmica des dels últims anys del Franquisme fins a la victòria socialista de 1982. A continuació, s’analitzaren les relacions, sempre polièdriques, entre cultura, política i societat, la presència de diversos moviments socials en l’antifranquisme i la seva funció en la Transició política; i, finalment, es tractà la qüestió nacional i la naturalesa del reformisme. [Continuar]
La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.
Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.
Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. [Continuar]
10 poetes mallorquins dels anys 70. Edició a cura de Pere Rosselló Bover (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006)
Damià Pons i Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Els anys del canvi
Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista, que havien capitalitzat el món literari fins aquest moment. La mitificació de poetes com Salvador Espriu, "Pere Quart" o J. V. Foix i de novel·listes com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, que ja escrivien abans de 1936, palesa la capacitat del món cultural català d’adaptar-se al nou context, tot i xocar amb l’oposició de l’Estat. La reactivació econòmica dels anys 60, en bona mesura motivada per l’expansió del turisme, va tenir un paper cabdal en aquest recobrament. El règim franquista, per tal de no quedar aïllat de la resta dels països occidentals, es va veure obligat a flexibilitzar-se amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta de 1966, que moderava els mecanismes de la censura. Aquesta nova conjuntura era igualment aprofitada pels elements més actius de la cultura catalana amb la creació d’institucions com l’Obra Cultural Balear (1962), amb l’extensió dels cursos de llengua catalana que es venien impartint des de la clandestinitat dels anys 40, la conversió de la revista Lluc en una publicació en català o amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. El món literari també assolia un creixement insòlit, amb un avanç editorial que implicava l’abandonament d’uns esquemes de "resistència" per tal d’adoptar-ne uns altres propis d’una indústria competitiva. El naixement a Barcelona l’any 1962 d’Edicions 62 és l’exemple més representatiu d’aquest canvi.
Tanmateix, les transformacions del món literari anaven molt més enllà. De fet, afectaven la concepció mateixa de la literatura, la manera d’acarar-s’hi i de concebre-la. En el camp de la poesia, la reivindicació d’una lírica basada en un llenguatge metafòric per part dels poetes de la generació dels 50 (Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...) havia suposat la sortida de la immobilitat estètica en què havia caigut l’Escola Mallorquina. L’entrada al final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l’època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia– introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents. [Continuar]
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període. [Continuar]
Miquel Payeras, un conegut periodista mallorquí, encertava l’altre dia quant a la possibilitat de trencament de la plataforma d´independents pro coalició PSM-ERC-EU. Deia el periodista: "També pel sector d’indepedents que donaven suport a la creació de la coalició hi podia haver moviments de tensió. Com se sap, aquests independents pressionaren fort ferm el PSM perquè es fes la coalició, donant sempre per fet que ERC s’hi incorporaria. Ara, amb ERC i, sobretot, si aquest partit amb els exrenovadors fessin una candidatura nacionalista, sobiranista i progressista a Palma, amb directa competència amb la del bloc, situaria l´inicial grup d´independents procoalicionistes front a un probable trencament...".
Crec que Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual alguns sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte.
És evident, com diu Payeras, que la majoria de gent que signà el manifest volia i vol la unitat electoral del nacionalisme progressista. I molts van més enllà de la simple unitat electoral de circumstancies: un sector prou important de signants el que voldria, fins i tot, és anar bastint els fonaments d´una nova força política que no tengués res a veure amb les renúncies i traïdes dels darrers trenta anys. [Continuar]
Les fotografies de Bartomeu Payeras ens situen davant una Mallorca tan autèntica, tan real, que, en veure tanta bellesa, un calfred de pànic ens viatja per l'espinada, conscients com som que tot és a punt de desaparèixer davant els nostres ulls. Visions de miratges. L'aigua, les muntanyes, l'albufera, els rierols de muntanya, el pla, els estrats kàrstics d'abans de la història escrita, els habitants d'aquesta terra que viuen al costat d'aquests paisatges ens demanen com és possible l'actual encimentació de l'Illa. El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills. Quan Jaume Font, conseller de Medi Ambient del govern de les Illes i l'amic Francesc Gost, normalitzador del català a l'Ajuntament de sa Pobla i que actualment treballa a la Conselleria de Medi Ambient em demanaren fer un llibre sobre Mallorca i el seu paisatge em vaig sentir interessat. I en explicar-me, el projecte, en veure les fotografies de Bartomeu Payeras vaig saber que escriuria el llibre. Ja al primer cop d'ull, en el mateix instant d'obrir la carpeta que les guardava, hom constatava com aquella obra palesava un amor fora mida per la nostra terra, una sensibilitat única i especial que es mereixia tota mena de recerques per a portar endavant el projecte que em demanaven. El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l'alta qualitat d'un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l'angle adequat per a prémer l'obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra. Sovint, i ho reconec sense cap mena de vergonya, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l'obra que tenia davant, m'aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Les fotografies que he comentat en el llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient són solament una part, magnífica, de la ingent obra que silenciosament ha anat realitzant aquest gran artista pobler, un autèntic poeta de la fotografia. [Continuar]
Dels autors que es consoliden a partir dels anys setanta -Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Antoni Mus López...- qui ha tractat d'una forma permanent i continuada el tema de la guerra civil, de la lluita antifeixista, gran recreador d'aquell fantàstic món cultural i polític, encès per les més grans passions que han commogut la nostra terra -i el món sencer- és, sense dubte, Miquel Ferrà Martorell. En Miquel té tres llibres bàsics que tracten el tema que ens ocupa. I són No passaran!, el Premi de Novel× la Ramon Llull 1985 El misteri del Cant Z-506 i La guerra secreta de Ramon Mercader.
Miquel Ferrà Martorell ha ampliat la seva extensa aportació a la literatura catalana que fa referència al conflicte bèl× lic de 1936-39 amb el llibre 10 Llegendes de la Guerra Civil publicat en la Col× lecció "Tià de sa Real de "Sa Nostra". Especialista en aquests esdeveniments històrics, Miquel Ferrà, com explica Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002): "...ha dedicat múltiples articles a temes referents a la guerra civil -per exemple al col× leccionable Memòria civil del diari 'Baleares', al 'Diari de Balears', al setmanari 'Sóller' i a altres indrets". [Continuar]
Les fotografies de Bartomeu Payeras 
