Com que els polítics juguen a veure qui la diu més grossa, jo també m'hi apunto, tot i que no crec que sigui tan grossa perquè en política compta més la necessitat que el desig. Tal com estan les coses, i quan dic les coses em refereixo als sondejos, enquestes i treballs demoscòpics sobre intenció de vot, tot indica que les eleccions les guanyarà, més o menys folgadament però sense majoria absoluta, la candidatura de CiU, encapçalada per Artur Mas. Tot fa preveure, també, que el socialista José Montilla perderà, en nombre d'escons i, no seia gens estrany, també en nombre de vots total. Amb aquesta conjuntura (en aquest escenari, que es diu ara despullant el vocabulari de qualsevol reminiscència marxista) no costa gaire deduir que, o bé Mas és president, amb més o menys suport, explícit o tàcit, o bé, si sumen prou diputats, es podrà reditar el tripartit. Una cosa són els números, però, i l'altra, la legitimitat de les combinacions. Perquè per més que sumi el tripartit difícilment la ciutadania entendria que el president del país fos el candidat que ha perdut les eleccions de totes totes. Una cosa és l'aritmètica i l'altra l'ètica. Malgrat tot, un tripartit seria una solució perféctament democràtica. Per això, de cares a l'opinió pública (i als propis votants d'almenys dos dels tres socis) no seria cap bertranada proposar un pacte PSC-ERC-ICV amb un president que no fos el candidat perdedor. Tampoc podria ser Carod, perquè probablement també perdrà suport electoral, però també perquè un president de la tercera força política encara és menys representatiu de la voluntat popular, perdó, vull dir voluntat general. Per tant, hauria de ser un president sortit de les files socialistes. Un president que comptés amb un perfil de bon gestor, de patriota quan cal, ben vist pels sectors productius i financers i amb un perfil polític alt. És per això que, si es donen tots aquests condicionants, la millor alternativa tripartita per presidir la Generalitat sigui el cap de llista socialista no per Barcelona sinó per Girona. Ha estat candidat a la presidència en una ocasió anterior, ha coordinat un govern, sinó amb encert almenys sí amb disciplina, té un perfil catalanista facilment compaginable amb la presència d'independentistes a l'executiu (amb algun dels quals manté una franca sintonia personal) i és d'una lleialtat sense fissures al veritable poder del país, l'econòmic. Una garantia d'estabilitat. No voldria pas donar a entendre que aposto per Nadal com a president. Només m'ho plantejo com una possibilitat tan clara que permetria la quadratura del cercle que fa tants anys que molts anhelen: l'arribada al poder de la sociovergència sociològica amb tanta discreció que ni tan sols els d'iniciativa ni els d'esquerra, feliços de continuar al govern, se'n donarien compte.
Tinc un amic, un amic d’aquells que alguns articulistes sempre tenim (i si no el tenim, ens l’inventem) per a les ocasions en què volem explicar una situació personal i no volem fer-ho en primera persona, tinc un d’aquests amics, doncs, que m’explica que ell, com passa cada vegada que vénen eleccions d’alguna mena, s’obliga a tenir decidit el vot un mes abans del dia d’anar a votar. És a dir, es compromet a no canviar l’orientació de la seva tria en els últims 30 dies abans de la jornada d’anar a les urnes. Li costa, em confessa. Li costa molt, reconeix amb una certa marca d’angoixa en el seu rostre només de pensar que ja hi tornem a ser. M’explica que de vegades fins i tot ha votat per correu (sempre cal lliurar el sobre almenys uns dies abans) per garantir que no podrà fer una marrada ideològica d’última hora. (Continua...)
La polèmica sobre el senyor Rubianes corre el risc de convertir aquest senyor en màrtir d'una causa que jo diria que no és la seva i que, això ho certifico, tampoc no és la meva. En primer lloc, perquè darrere aquest acte intolerable de censura per part de la Comunitat de Madrid hi ha un sentiment comprensible d'indignació contra el senyor Rubianes.
Només voldria que els que llegiu aquest article us aturessiu un minut a imaginar-vos la situació inversa: un actor de Madrid diguent el nom del porc als catalans i a Catalunya de la manera tan barroera i ofensiva com ho va fer Rubianes a ca l'Albert Om. Com seria rebut a Catalunya? Amb aplaudiments? Amb respecte? Amb esportivitat? Volent defensar una legítima llibertat d'expressió, no cometem l'error de Rubianes en una heroïcitat. Es pot ridiculitzar, escarnir, satiritzar i criticar qui es vulgui. Però no es pot reivindicar l'insult com a fòrmula per fer riure.
I si el perill de convertir Rubianes en un heroi de les dimensions de Rafael Casanovas és evident, encara ho és més, i més injust, el de defensar el senyor Mario Gas, que fins abans d'ahir considerava que haver anat a dirigir un teatre a Madrid era fugir del provincianisme barceloní per anar a triomfar a la capital. Aquest és el pa que s'hi dona en una capital quan, per més que es pensi i es desitgi amb la curtesa de mires del senyor Gas, només és la seva a l'hora de fer-li les retencions de l'IRPF. Plegui, senyor Gas, que amb aquesta actuació sí que m'hi faré un tip de riure!
La victòria de la selecció espanyola en el mundial de Japó és un dels glops de realitat més difícils d’engolir per part de tots aquells que veiem Espanya com el país veí. Una glopada de realitat: assistim atònits a la demostració de pensament únic (únicament espanyolista) que ens ofereixen, i atien, els mitjans de comunicació del nostre país (vull dir Catalunya (cada cop més cal especificar-ho) glorificant les excel·lències d’una selecció nacional espanyola com si no tan sols fos l’única que tenim (que ho és, malgrat ens pesi) si no que també fos l’única que podem aspirar a tenir. (continua...)
L'intens frec a frec entre el PSOE-PSC i CiU que es preveu en les eleccions nacionals del dia de Tots Sants fa pensar que un diputat amunt o un avall poden condicionar la formació del futur govern d’una manera determinant. Més determinant que mai. A la circumscripció de Girona s’escullen encara no una vintena dels 135 culs que seuran al Parlament. És una xifra modesta però podria ser que el repartiment gironí (on CiU sempre ha guanyat fins ara i on ERC va estar a punt d'atrapar el PSC ara fa 3 anys) sigui decisiu alhora de decantar la balança. Per això sorprèn la tria de candidats que han fet algunes de les formacions. Potser pensen (i potser ho pensen amb raó) que en aquest tipus de comicis el cap de cartell local resta ocult darrere les sigles i el presidenciable. Tot i això, el fet que el PSOE-PSC (si no hi ha canvis d’última hora) torni a treure el santcristo gros a Girona pot ser clau a l’hora d’esgarrapar unes desenes de milers de vots. Joaquim Nadal té una estirada inqüestionable a casa seva. Per això resulta curiós que CiU decideixi el número u (el gris Eudald Casadesús) atenent més a servituds de partit que no pas analitzant el ganxo electoral que podrien tenir rostres tan poc coneguts però amb més discurs i projecció de futur, com ara Santi Vila. ERC repeteix amb Pere Vigo, que el 2003 es va limitar a recol·lectar sense fer massa soroll els vots de Carod i que, tres anys després, seria el tipus perfecte per rebre l’homenatge al diputat desconegut. Amb tan poca feina que tindrà per la campanya, l’únic risc que corre Joaquim Nadal és el de tornar-se a engreixar, ara que li havia funcionat el règim.
El nomenament de l'encara alcalde de Barcelona Joan Clos com a Ministre d'Indústria representa una passa més en l'estratègia del PSOE (ja en queden poques per recórrer) destinada al desmantellament definitiu del socialisme catalanista a Catalunya. L'estratègia seguida per José Luís Zapatero demostra que, per més anticlericals que semblin aquests senyors del madrileny carrer Ferraz, no dubten en utilitzar una de les estratègies més clàssiques de la cúria vaticana a l'hora de treure's de sobre, de manera elegant i sense que sembli la defenestració en tota regla que en realitat és, aquells personatges que no necessiten o que els fan nosa. El nomenament de Clos és, doncs, l'aplicació de la màxima llatina promovetur ut removetur, és a dir, promocionar algú per treure'l del mig. En aquest cas, el mig és Catalunya, on el PSOE ha començat a intensificar la seva operació de cau i net per desembarcar escombrant les sigles (PSC) que entorpeixen i disfressen la veritable visió nacional que tenen els socialistes espanyols: una, gran, i lliure, com tots els polítics espanyols. Una decisió que pot sorprendre però que contextualitza perfectament l'aparent sortida de mare del president Maragall demanant que el PSC torni a tenir grup parlamentari a Madrid. El fill del poeta ja devia flairar alguna cosa (si no és que li van obrir directament la porta de la cuina perquè olorés) i un cop més, sortint-se del guió, ha volgut marcar diferències: unes diferències que, lamentablement, cada cop està més clar que només es podran marcar fundant, d'una vegada i per totes, un Partit dels Socialistes Catalans sense lligams a fora del país.
El grup ecologista Salvem l’Empordà és un exemple de conscienciació i constància en l’imprescindible objectiu de preservar el territori (el poc que queda) dels efectes de l’asfalt, el totxo i el ciment. L’entitat conservacionista acaba d’endegar una campanya contra les previsions de creixement urbanístic contingudes en el pla director de l’Empordà, un projecte que mena el superconseller Joaquim Nadal. La campanya de Salvem l’Empordà consisteix en l’edició de 80.000 postals amb la imatge del senyor Nadal transmutat en una mena de cowboy muntat en un torpede al més pur estil del film Dr. Strangelove, de Stanley Kubrick. Els ecologistes pretenen que els empordanesos omplin de postals la bústia del titular de la política territorial d’aquest país i confien que, enterrat per tantes peticions, els acabi escoltant i rebaixi les previsions d’edificació a la zona.
La Federació de Gremis d’Editors de Espanya, amb el patrocini del Ministeri de Cultura de les Espanyes, té muntada aquest estiu una mena de cercavila literària per les platges del litoral ibèric Portugal a banda, perquè ja se sap Portugal té una autonomia com cal. La iniciativa pretén fomentar la lectura d’una manera força curiosa: uns actors disfressats de personatges literaris anava a dir famosos, però diré cèlebres, perquè la fama, avui dia, està més reservada a la gent que crea amb els peus que no pas a la que ha estat creada amb el cap, exceptuant creadors amb el peu que també són bons rematadors per alt, deia que uns actors disfressats de personatges de ficció s’acosten a tot aquell estadant de la platja que veuen que està llegint, encara que sigui el prospecte de la crema solar, i li regalen diverses andròmines d’altíssim interès cultural, com ara galledes i pales per fer castells a la sorra, i coixins inflables.
L’Estatutet ha entrat en vigor discretament aquest mes, aprofitant que tot el país és de vacances, amb l’objectiu que quan el personal es descalci al setembre les sabatilles d’espart, pugui aterrar còmodament, amb el permís del personal de terra d’Iberia, en el millor dels paradisos nacionals possibles, és a dir el millor tenint en compte que només som catalans, per tant, un paradiset d’estar per casa que ve a ser el pati del darrere de l’Estat espanyol...
