Diu Zapatero que promet lleialtat al govern que trien els catalans. Zapatero va prometre que respectaria l’estatut d'autonomia que aprovara el Parlament de Catalunya. Malgrat això d’ara i dels antecedents, cal recordar que el veritable autor de la cèlebre frase “puedo prometer y prometo” –avui un dels acudits polítics més hilarants- va ser Adolfo Suárez.

Setmanes arrere alguns col·laboradors de la revista Lletres Valencianes, que publica la Generalitat Valenciana, denunciaren que els seus escrits havien estat “corregits”. Alguns d’aquests col·laboradors acusaren la Generalitat de “censurar”. Aquests dies, el periòdic Levante ha publicat un article firmat per alguns d’aquests col·laboradors que denuncien de nou aquell acte arbitrari, sobretot perquè aviat eixirà publicat un nou exemplar de la revista que inclourà articles que foren enviats abans de la polèmica i preveuen que també patiran el “cepillado”, que diria el Guerra. Dic jo que haurien pogut reclamar que els tornaren els articles si no havien de publicar-se d’acord amb la normativa amb què havien estat escrits originalment. Potser els han reclamat i els responsables de la revista els han fet el cas del porc. Era de preveure una actuació així. I si algú no se l’esperava és perquè no és d’aquest món i ha vingut a festes.

Amb tot, en l’article de denuncia dels autors afectats per la “censura” trobe a faltar més contundència contra l’AVL. Al capdavall se’ls ha aplicat la seua normativa. Potser no han recordat la faula de la granota i l’escorpí, en la que aquest clava el fiçó mortal a la granota que l’ajudava a travessar el riu i se n’excusa apel·lant a la seua inevitable naturalesa d’animal verinós. Vull dir: el PP els “esmena” l’article amb la normativa de l’AVL, ja que aquesta normativa s’ha aprovat per ser acomplida. Per a què us pensàveu que serveix l’AVL i per què hi paguen uns salaris tan milionaris? Tot i amb això, als qui hem advertit en el desert contra l’AVL i les seues funestes conseqüències no se’ns alegra el caràcter quan passen aquestes coses. De fet, se’ns queda cara de Cassandra: aquella fetillera que fou condemnada pels déus grecs a dir coses que s’esdevindran i no ser creguda mai. I disculpeu-me l’arrogància de la comparació.

Demane disculpes perquè no em puc estar de recuperar un paràgraf de l’article que vaig publicar al número 40 de la revista Llengua Nacional, en la tardor del 2002. El títol i el subtítol de l’article diuen així: LA PARCEL·LACIÓ DE LA LLENGUA. El nou secessionisme no nega la unitat del català, però propugna la parcel·lació de la llengua en taifes autonòmiques. I el paràgraf que vull recuperar diu açò: «Dies després de l’aprovació per part del Consell valencià de la normativa “oficial” de l’AVL, els titulars de premsa gosaren proclamar la fi del secessionisme lingüístic. A partir d’ara -afirmaren-, la Generalitat Valenciana no podrà continuar subvencionant les entitats que usen normatives distintes de l’aprovada per l’AVL. No els va passar pel cap, però, que aquest decret també afectarà els qui, des de la lleialtat a la catalanitat del “valencià”, s’atreviran -ens atrevirem- a continuar usant opcions lèxiques alternatives a les “reconegudes i autoritzades” (aquest, servei, desenvolupament, càstig...)».

Em pose al costat dels qui han patit la censura. Però els dic: el PP és culpable, sí; però també l’AVL. Si no es denuncien les conseqüències de la seua existència, la queixa és inútil.

Publicat a l’edició impresa de L’AVANÇ.

Com sempre la reacció dels “nostres” ha tornat a ser abaixar-se els pantalons i demanar perdó. Ho dic pel tuacte que hi va haver a Martorell, en què Piqué i Acebes van haver d’eixir cames em valguen. Els espanyols, també com solen fer d’habitud, han aprofitat l’afer per clamar contra catalans i bascos, per parlar d’intolerància, de xenofòbia i tot això que ells practiquen amb una impunitat absoluta des de fa segles. Però en la resposta els toquen un fil de roba i bramen com a vedells. Els més valents cauen de cul, diuen, i els espanyols de lluny es fan els fatxendes però de prop, com tots els covards, fan el ploramiques. Però ja sabem que és la seua estratègia. I els ix bé. Mireu el neofalangista Arcadio Espasa (o és Espada?) quan es va queixar a aquella institució de periodistes que Catalunya perseguia els pobrets espanyols, i van i aquells els fan fan cas sense fer-ne cap comprovació. Ens massacren i damunt ens acusen de botxins. Ja té pelendengues la cosa...

I ara amb les quatre espentes a Piqué i Acebes tothom, des l’encara president Maragall fins a Puigcercós, totdéu demanant perdó a genollons com si hagueren comès ells mateixos la falta. Tothom apel·lant al recte sentit democràtic dels catalans per repudiar l’acte de violència contra els dirigents del PP.

No tocava. No tocava demanar perdó. De sobte tothom ha oblidat El Mundo, la COPE, la Razón, el boicot als productes catalans, la campanya de difamació i mentides per l’estatut, per l’11 M, per l’entrevista de Carod amb ETA i etcètera i etcètera. Fins i tot, que la violència espanyola es practica diàriament al País Valencià des de fa anys i els valencians no hem tingut ningú que es tire un pet per nosaltres, ningú que denuncie les agressions com ara a la llibreria de la Universitat o les contínues a la Tres i Quatre, ningú que denuncie les campanyes xenòfobes del PP contra tot allò que siga català... El silenci dels espanyols ja és comprensible, perquè no van a tirar-se pedres contra la seua teulada; però el silenci dels mitjans de comunicació de casa nostra que ara han posat el bram en el cel, aquest silenci és incomprensible.

No tocava demanar perdó, sinó fer pedagogia. Calia recordar al PP que, com diuen ells, quien siembra vientos, recoge tempestades, és a dir “tal faràs, tal trobaràs”. I això s’han trobat: ira, indignació, hostilitat... Han creat crispació, violència, enfrontament i han collit el que han sembrat. Això calia haver-los dit, des de la posició dels demòcrates convençuts i practicants, als qui no saben què és la democràcia i, en conseqüència, no saben actuar com a demòcrates. Era una oportunitat d’or per a refregar-los per la cara la seua estratègia de confrontació. Però en comptes d’això s’han afanyat a demanar perdó. Com un ramat acovardit. Com uns imbècils.

Us recomane l'article que aquesta setmana publica el setmanari El Temps firmat per Francesc Esteve: El "llamentable" paperot de l'Acadèmia. Contundent. No apte per a catxotxes, besneules, cagandanes i busqueretes en general.

L'article comença així: “Els valencians ja podem anar a la peluqueria.” És amb aquesta frase profunda i volgudament lapidària que Jordi Colomina, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, resumia l’aportació del ‘Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià’, obra que presentava al públic com a president de la secció de lexicografia. La frase és d’un encert impagable: capta l’essència de la gran contribució de l’AVL a la lexicografia de-la-llengua-compartida (segons el repetit eufemisme dels “acadèmics”: ‘català’ és tabú).

Si un escriptor “hispanoamericà” en llengua espanyola rep un premi a Valladolid i diu que està feliç de ser premiat a la “madre patria”, ningú no se s’escandalitzarà per la seua declaració “panhispánica”. Però que un escriptor en llengua catalana diga a Gandia, en rebre el premi de poesia Ausiàs Marc (“caballero valenciano de nación catalán”), que “és un plaer guanyar un premi nacional català, amb el nom d’un poeta nacional català, en una ciutat tan catalana i tan falsament coneguda com Gandia”, n’hi ha prou perquè els falangistes de sempre organitzen un canyaret de categoria.

El guanyador del premi, i responsable de les declaracions que han tret de polleguera l’espanyoleria de Gandia, ha estat el poeta Carles Rebassa. Des d’ací la meua felicitació.

Notícia dels premis a Vilaweb Lletres.

Estic de sort. Dijous passat una novel·la meua va rebre el III Premi Benvingut Oliver de Narrtiva Juvenil de Catarroja. La novel·la es diu Ulysses i el fantasma foraster. Els protagonistes són una ànima en pena que s'apareix als vius perquè vol que porten les seues despulles al poble on va nàixer, i un rodamon de nom Ulysses que serà qui intentarà acomplir el desig de l'ànima en pena.

La novel·la, tot i adreçada a un lector que s'inicia en la seua formació literària, intenta aportar un punt de vista sobre alguns aspectes de la problemàtica de la immigració. Però no amb la intenció de justificar-la, sinó de presentar-la com el que realment és: una de les pitjors tragèdies de la humanitat. La immigració al capdavall és una forma d'exili. Només genera riquesa al capitalisme criminal que obliga les persones a abandonar casa seua per ser explotats en un altre país o per morir enmig de la mar...

La immigració desestructura les societats d'origen i desestabilitza les d'arribada. Tot emigrant somia tornar un dia a casa, i amb aquesta esperança treballa i suporta l'explotació i el rebuig. Com diu l'Ulisses original, l'homèric: "al món no hi ha res més dolç que la pàtria d'un i els pares d'un, baldament s'habiti una casa rica, al lluny, en país estrany, separat dels seus pares..."

Els cosmopolites no han entès ni entendran mai quins motius empenyen Ulisses a regressar a la seua Ítaca natal, "la pàtria d'un i els pares d'un". Ells aspiren a viure en una societat clònica, homogeneïtzada i sense arrels. Huxley descriu aquesta sinistra societat "cosmopolita" a Un món feliç.

Ulysses i el fantasma foraster explica, doncs, a través de personatges i situacions inspirats en l'obra d'Homer, una història d'amistat entre un home que tènia una Ítaca a la que volia tornar, ni que fóra com a esperit, i un rodamon sense pàtria ni destí a qui l'amistat potser li'n donarà una.

Ulysses i el fantasma foraster és, en realitat, un conte. Com els d'Andersen o els germans Grimm. Fins i tot té un final emotiu, inspirat en La noieta dels llumins d'Andersen.

La novel·la la publicarà a primeries de l'any que ve l'editorial Perifèric de Catarroja.

No sé quant de temps farà, però hi va ha haver una polèmica entre Elvira Lindo, pregonera d'enguany de les festes de la Mercè de Barcelona a proposta dels "cosmopolites" del PSOE, i Ferran Torrent. No recorde tot el tuacte, però crec recordar que Torrent havia escrit en un article que els autors catalans no guadíem de la simpatia dels lectors espanyols; és a dir, denunciava una certa catalanofòbia espanyola envers la literatura catalana. Elvira Lindo li va respondre feta una fúria, defensant el caràcter tolerant i democràtic de l'espanyolitat (arre, gos!). Tot plegat ho recorde en pinganelles. Potser algun lector o lectora d'aquest blog podrà aportar millor notícia d'aquell fet.

En qualsevol cas, diuen que el PSOE ha argumentat la tria d'Elvira Lindo perquè Barcelona és una ciutat cosmopolita. Cal saber interpretar les declaracions de cosmopolitisme que fan els polítics de partits espanyols. Volen fugir del foc i acaben cremats en les brases. Cardoso Pires, el gran escriptor portuguès, va afimar en una entrevista que ningú és més provincià que un cosmopolita.

Som locals, som universals, no som cosmopolites. Aquest és el sentit de la frase de Cardoso Pires. I l'autoodi és un tret definitori del cosmopolitisme. Ja tenim la raó per la qual han triat Elvira Lindo.

a) Cita el papa Ratzinguer un antiquíssim emperador bizantí que va dir que "Mahoma només va aportar coses malignes i inhumanes, com ara la seua ordre de difondre amb l'espasa la fe que predicava", i els seguidors de Mahora, que tenen poca corda i el geni curt, armen la de Déu és Cristo i li donen la raó al papa inquisidor i a aquell emperador remotíssim.

b) Fa quatre dies en nom de Déu i de la religió catòlica en aquestes terres es torturava i s'assassinava. És a dir: el mort li diu al degollat, qui t'ha fet eixe forat?

c) Totes les religions són enemigues de la humanitat. Ho va dir, entre d'altres, el matemàtic Balise Pascal: "El hòmens mai no cometen maldat tan alegrement i completament com quan ho fan des de la convicció religiosa".

Durant aquesta setmana la llibreria de la Universitat de València i la llibreria Tres i Quatre han tornat a patir més agressions per part d'un grup d'espanyols. Com ha vingut succeint fins ara, la Delegació del Govern Espanyol al País Valencià, en mans d'un militant del Partido Socialista Obrero (sic) Español, tampoc no ha mogut un dit per investigar el fets i detenir els agressors. Així doncs, els agressors espanyols actuen amb total impunitat gràcies a la cobertura que els ofereixen les institucions espanyoles. D'esquerra o d'ultradreta, España Una.

El pacte polític entre EUPV i BNV no avança. Jo te'n done només dos. Jo en vull quatre. Jo no te'ls done. Em plante. Doncs jo no jugue... Patètic. Exasperant. Parteixen dels seus mínims, convençuts que només trauran micotetes. No es creuen el pacte. Estan pactant sense ganes. Són i pensen com misèria i companyia i trauran misèria i companyia. No és que no sàpiguen il·lusionar ningú -que potser no en saben-, és, sobretot, que no volen. Podrien dir que trauran quinze o vint escons, per l'efecte il·lusionador del pacte. Però posen sobre la taula els mínims més mínims, i pel mínim es barallen. Si ells no creuen en la força multiplicadora de la seua suma, com poden creure-hi els qui l'haurien de votar?