OPINIONS (XXXII)

Catalunya o Països Catalans (primera part)

El nostre país està sotmès i en definitiva governat per dos estats que no ens accepten com a tals. Tots dos centren els seus esforços en fer creure que som una regió del seu país i mira quina circunstància, tenim una llengua pròpia i una història pròpia, just fins que ells ens van ocupar i van decidir i continuen mantenint que som part del seu país. En la història ens han fet perdre la iniciativa, però la llengua no l’han pogut borrar però. Ho intenten amb el malaurat bilingüisme.

No hi ha res que els posi més neguitosos i que més els contrariï que sentir que parlem naturalment català i amb més o menys rotunditat intenten impedir-ho i posar-hi totes les traves possibles. Perquè? Doncs perquè la llengua i la història són els dos testimonis, encara vius, de què sóm una nació, una altra nació i que fins al segle XXI, 300 anys després de la seva ocupació no han aconseguit anul·lar aquests baluards identificadors i irreductibles, fins ara, del nostre país.

Cal analitzar en profonditat la història que als centres docents i universitats d’Espanya i França s’ensenyen als alumnes. És una tasca que s’ha d’emprendre seriosament, per cercar i crear-ne el contrapès necessari. No  podem permetre l’us i abús dels ocupants sobre un tema tan primordial.

Aquests dos estats i els seus governs respectius s’adonen del seu fracàs. Per a ells és un desastre estrepitós, que sobrevisquin uns testimoniatges de catalanitat tan robusts com a pals de paller, que els representa una amenaçadora i desequilibrant situació de la configuració dels seus estats, que tossudament i desesperadament anomenen nació, “nación ejpañola” i “nation française”.

Aquí tenim les claus del desllorigador conceptual de la situació que estem soportant. Aquests dos testimonis són els valuards identitaris sobre els que hem de basar la nostra reconstrucció nacional i recuperar la nostra nova llibertat.

Aquest vèrtex és la roca on hen d’apuntalar tota la política i la conseqüent estratègia del nostre ressorgiment nacional. Amb aquests elements sols no avançarem posicions. Cal anar bastint un edifici capaç de suportar tot el brancatge sustentador d’una situació que no dominem perquè a part dels dos elements principals, tan valuosos, la resta de l’edifici està enderrocat, destrossat i convenientment convertit en runa. Doncs bé, s’han d’anar recollint les pedres caigudes o esculpint-ne de noves per recomposar i alçar de nou el nostre edifici nacional esfondrat.

És una tasca llarga, dura i que hem d’accelerar-ne la creixença sense demora. S’han de recuperar d’una a una totes les plantes i pisos del nou immoble, com els alemanys i les altres nacions van fer després de la segona guerra mundial.

Quins són aquests elements caiguts que el nostre país ha de restaurar laboriosament?

Primer.- Involucrar el poble, imprescindible i sempre decisiu. Cal motivar la nostra societat, informant-la àmpliament dels valors d’una nació, la catalana i de la guerra a mort que els estats espanyol i francès segueixen imposant des de la desfeta culminada el 1714. Cal informar engrescadorament de l’àrdua tasca que ens comportarà la recuperació de la nostra llibertat i dels grans avantatges, no tan sols econòmics, sinó des del punt de vista de la recuperació de la identitat nacional que és la nostra dignitat com a catalans. Alguns sociòlegs i psicòlegs com en Quim Gibert i altres han escrit magnífics llibres sobre aquests temes.

Segon.- Paral·lelament cal trucar a la porta dels polítics i dir-los que no fotin més el ruc, que han de incorporar-se al pla del restabliment de la llibertat pel nostre país. Els hem de convèncer que són ells els primers responsables que el nostre país resti massa i perillosament inconscient davant l’agressió d’espanyols i francesos. Se’ls ha de pressionar literalment perquè situïn aquest objectiu en el primer lloc del seu codi de deures, sense el qual Catalunya té una condemna a mort, que avança irremissiblement, dictada i impulsada per espanyols i francesos. Així ho han d’entendre acceptar i reaccionar adequadament, aquests polítics incons-cients del nostre país. No poden obviar-ho mai més! Prou de cretinisme polític!

Com es pot veure amb solament aquestes dues tasques hi ha una feina immensa. Requereix molt de coratge, constància i un tremp molt laboriós. Cal canviar l’òptica de projecció del nostre país de soca-rel. Els primers que ens hem de convèncer de la seva utilitat som aquests encara arrauxats indepen-dentistes, tan incòmodes en l’apreciació actual. Per a embestir aquests dos objectius tan importants i determinants, hem de canviar optimitzar l’estructuració o desestructuració del món independentista.

Tercer.- Ja ho hem dit i reconegut moltes vegades, ho hem repetit sovint. No avançarem ni un centímetre si no som capàços primer de tot, de unir les nostres forces disperses en tot el nostre territori de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en una sola veu, potent, organitzada ben estructuradament, com un sol home, enfront dels enemics. No podem continuar en el nostre vici, d’inspirats redemptors de petits grups inoperants, desapercebuts per la societat, i estacats en un recinte petit que ratlla el ridícul. Sols una organització, potent, estructurada aferrada a un sol vaixell podrà surcar el mar de l’alliberament i la sobirania inajornables.

Sense aquests requisits tota la nostra feina serà tan inútil com irresponsable. Són poquíssims els grups i entitats que han trencat aquesta closca inoperant sense la que no cal que ens proposem res, perquè ens serà enderrocat al primer cop de vent. Ens falta un màstil consistent, capaç de fer inflar les veles victorioses d’una nau imparable i el port d’arribada s’ha de construir indefectiblement “EMBARCATS TOTS, A LA MATEIXA NOU INVENCIBLE!” Al meu entendre potser “El Correllengua” és una de les poques iniciatives que trenca el motlle d’aquesta rutina catalana tan rutinària (i perdoneu la redundància).

Quart.- Escampar, difondre, i fer conèixer la nova dimensió de l’objectiu de Catalunya com a una fita justa, irrenunciable i lògicament planificada per un país que no pot esdevenir lliure a causa de l’apropiació d’unes forces alienes que ho impedeixen inapceptablement des de la seva apropiació i enclavament de fa 300 anys.

Aquest missatge, o un de proper i molt més argumentat cal fer-lo arribar als governs espanyol i francès primerament. Ells seran els primers que palparan les conseqüències d’un trencament inevitable. Cal notificar-ho també a tots els demés governs d’Europa, ja que en un moment o altra seran cridats a recolzar el nostre país amb un reconeixement explícit, que ens possibiliti la participació definitiva al paissatge de les nacions lliures del món. També es necessari que altres nacions més llunyanes, amb prou pes específic i així reconegut, rebin el testimoni del nostre plantejament alliberador, que no tolerarà renúncies ni limitacions imposades de cap ordre. (continua)

Claudi Romeu, octubre 2006     

Des de Catalunya Acció connectem persones, connectem sensibilitats, connectem territoris ... connectar, esperonar, il·lusionar ...

Et necessitem, Catalunya necessita de tu.

Extret de www.radiocatalunya.ca. Aquest wepista, en Ramon Serra, és una màquina en favor del nostre país, us aconsellem que, de tant en tant si encara no ho feu, doneu una mirada a l'esmentada Web.

Bona nova:

PAÍS VALENCIÀ: ÈXIT EN EL PRIMER ACTE DE L´"OCTUBRE CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA"
La celebració del primer acte públic de l'OCCC (la inauguració oficial, tanmateix, tindrà lloc la setmana vinent), organitzat per la Societat Valenciana de Ciències de la Salut (SVCS) Joan Baptista Peset, va complir totes les expectatives.
A una interessantíssima conferència del professor Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona, sobre 'L'aparició de la vida i la seua evolució', s'hi va afegir el gran interés de nombrosos ciutadans per conéixer l'edifici que acollirà en uns dies la nova seu central d'Acció Cultural del País Valencià.
Abans de començar l'exposició del professor Guerrero va prendre la paraula Eliseu Climent, president d'ACPV, qui va considerar l'acte "com un moment històric". Climent va destacar que el primer acte fos de la SVCS Joan Baptista Peset, ja que "porta per nom el d'un valencià apassionat per la medicina i la llibertat", en referència a Joan Baptista Peset, rector de la Universitat de València afusellat pels feixistes.
També va prendre la paraula el doctor Rafael Sentandreu, president de la SVCS, qui es va mostrar "molt content" i va considerar la posada en marxa de l'OCCC com una "salt capital en quantitat i qualitat per a la nostra societat".
Per últim, Ricard Guerrero – que és membre de l'àrea científica de l'Institut d'Estudis Catalans– va voler homenatjar l'OCCC, i els valencians en el seu conjunt, quan va afirmar que "cal transmetre a la gent del nord, que al sud també es fa país". Guerrero, visiblement emocionat, va ser, sens dubte, un convidat excepcional del que ell mateix va definir com un "moment històric".

CARLES SALVADOR, ENCARA

Més de 60 professors i professores participaren el divendres 20 d’octubre en el primer dels Encontres Carles Salvador 2006/2007, organitzat per l’Oficina de Política Lingüística d’ACPV, en un dels primers actes programats en la nova seu dels Cursos Carles Salvador, a l’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC).
Carles Salvador, una de les personalitats valencianes del segle XX, fou, de manera indestriable, un mestre compromès amb el país, un pedagog valencianista que reivindicà incansablement l’ensenyament en la llengua dels valencians, un gramàtic solvent i un dels màxims inspiradors de les Normes de Castelló. I, a més, en el pla cívic, com ell mateix es va definir, “un polític de l’idioma” impulsor de l’“acció comuna” enfront de les estèrils iniciatives disperses i disgregadores. Per això fou escollit el seu nom per anomenar els Cursos que, des del 1976 i promoguts per ACPV, han ensenyat la llengua a més de 40.000 valencianes i valencians. I precisament per això, en el rellançament que es preveu des de la nova seu de l’edifici Octubre, s’ha volgut estudiar la seua figura exemplar per als ensenyants i per a tots els qui aspiren a construir un país conscient, sobirà i culte, informa "www.acpv.net".
(Oct/2006)

Trencar, punyetes, trencar!

El primer gran talòs n'és en Hèctor Lòpez Bofill, el primer que veig d'una immensa cua d'ingenus catalans!

Talossos més que talossos! Es creuen que estovant les paraules se'n sortiran d'aquella colla de cabrons!?

Que si "seleccions supra-autonòmiques" brillant invent d'en Pujol i els seus boys!?

Que si "dret a decidir" brillant invent, tou invent, desafortunat invent dels convocants de la gran manifestació. Qui té dret a decidir?! -Qui no decideix res! Talossos!

Que Sobirania ... subterfugi d'independència, estovament inútil d'independència!

Estovar paraules i conceptes perquè llavors et surti el ruc de torn i, pitjor encara, te l'escoltis, dient "una sobirania i dos àmbits de decissió! (Patxi Lòpez) Les in fot aquesta gent.

Només hi ha un camí davant de la submissió obligada, només hi ha una opció davant de la desraó d’un estat maldestre, només hi ha una alternativa a la genuflexió permanent: Trencar i prou! Un cop de puny sobre la taula rera d'un altre cop de puny sobre la taula. I al final una cossa al cul!

Salvador Molins i Escudé
(Conseller de Catalunya Acció)

José M. Muriá sap perfectament i així ho defensa que ens cal un Poble fort i valent, i això només som capaços de fer-ho realitat els que no volem dependre d'Espanya ni dels que amb Espanya col:laboren.

Catalunya Acció treballa dia a dia -no només els 15 dies electorals- per donar tremp al Poble Català, per donar-li il·lusió en l'alliberament, per despertar-lo del son autonomista i encaixista. Apleguem la nostra gent més ferma -tu!- per caminar dia a dia cap al 2014!

No ho dubtis: Avançarem! (Llegeix l'anterior post).

Catalans d'aquí i d'allà

Publicat el 14/setembre/2006

Dimecres al vespre vaig tornar d’un llarg viatge professional a Mèxic. Allà vaig tenir també l’oportunitat de conèixer, a Guadalajara, capital de l’estat de Jalisco, el gran mexicà d’origen català José M. Murià. Historiador, polític i escriptor, s’ha mantingut sempre fidel a l’ideari del seu pare, l’exiliat Josep M. Murià i Romaní, i és la veu independentista més rotunda que tenim en tot el continent americà.

El seu patrotisme és incombustible i el seu discurs clar. No s’albira en ell el complex d’esclau. És clar, la seva catalanitat és produeix des de la condició d’home lluire que li otorga la seva condició de ciutadà d’aquella república. Parlem de Catalunya, del nostre status colonial, de la necessitat de construir el nostre Estat propi i de com fer-ho posible. La seva moral no és pas de derrota, ans al contrari. Sincerament surto de la conversa reconfortat i, per què no dir-ho?, també amb l’ ànim més alt. No puc evitar pensar, al veure el tremp d’un connacional com ell que no va patir directament les urpes del franquisme, en com ha afectat a la nostra personalitat col·lectiva quaranta anys de tirania.

La constatació d’aquest fet la vaig trobar una vegada més gairebé només tornar a posar els peus a Catalunya. En efecte, precisament la nit de la meva arribada connecto TV3 i en el programa “La nit al dia” es discuteix sobre la eterna manca d’infraestructures al nostre país. En són protagonistes un representant de la Cambra de Comerç, un del Port de Barcelona, un del col·legi d’enginyers industrials i un altre de l’associació de contratistes. No tenen més remei que reconèixer la continuada estafa dels governs espanyols en el tema referit. De les seves paraules moderadísimes (aixó que no falti mai quan surts per la televisió a parlar sobre alguna cosa que fa referència a Catalunya) es desprèn que Espanya ens está assassinant econòmicament. Diuen poc més o menys que estem perdent (sinó ho hem fet ja) bous i esquelles en aquests darrers trenta anys de restauració borbònica. En definitiva, el seu diagnòstic es per tornar a agafar l’avió i creuar l’Atlàntic, però per quedar-s’hi definitivament.

Jo, la veritat, és que quan sento aquests catalans aplatanats parlar de la mort de Catalunya com aquell que llegeix la llista de la compra m’agafen ganes de punxar-los per veure si tenen sang o orxata a les venes. Sí, ja sé que som un poble acomplexat. Però …tant?

Pot semblar que us estic parlant de dues coses que no tenen res a veure. No és cert. Si contraposo l’actitud d’en Murià i la dels importants representants econòmics de Catalunya és per tornar a repetir de forma més detallada allò que abans us apuntava. El franquisme i la seva continuació coronada ens ha deixat, psicològicament parlant, en la UCI nacional. Només calia veure com els convidats del programa, en el moment de posar damunt la taula el robatori comés amb nosaltres, anaven amb peus de plom per tal de no molestar al lladre. La locutora no deixava de preguntar el perquè de tot plegat i tot eren evasives per no denunciar clarament allò que tots sabem: Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble. Encara hi ha algú que necessiti més proves?

Per si els en mancava alguna als “experts” del nostre present econòmic els remeto a unes frases escrites pel propi José M. Murià en el seu llibre “Ressons”. Veuran fins a quin punt ens tenen més ràbia que el dimoni a la creu, i entendrán d’una vegada per sempre el que ells anomenen eufemísticament “manca d’inversions”. Vegin com descriu uns fets ocorreguts durant el viatge d’uns refugiats immediatament després del final de la guerra del 36 : « Un grup de refugiats espanyols, malgrat la situació en què es trobaven, encara van tenir esma per protestar enègicament contra el fet que es posés una bandera catalana sobre el petit taüt d’una nena que s’havia mort durant el viatge, a conseqüència de les misèries que ella i la seva familia havien patit”.
Quan l’odi arriba a aquests extrems no cal que ningú es mami el dit i es pregunti amb cara de babau com és que Espanya no inverteix a casa nostra. Ara ja ho poden veure clar: ni morts ens volen deixar ser catalans!

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

10 octubre 2006

Tot està controlat

(La foto: Santiago Espot, qui ens escriu aquest texte.)

Publicat el 19/octubre/2006

Aquesta és la impressió que tinc respecte a les eleccions del proper dia 1 de novembre. Per part de qui? Naturalment per part de l’Estat espanyol, que és qui domina absolutament la política catalana. M’explicaré amb més claredat.

Allò que intento fer-vos veure és que, per moltes proclames que facin els diversos partits catalans a favor de més poder polític i econòmic per a Catalunya, no veig cap símptoma de preocupació ni en el PSOE ni en el PP. Els primers acaben d’assegurar-se el suport de CiU en els pressupostos generals de l’Estat que és la fòrmula legislativa que permet l’espoli fiscal de Catalunya. Feina feta. Els altres, els del PP, els del sector més energumen d’Espanya, li donen a les autonòmiques catalanes la mateixa importància que a una partida de cartes. La seva dèria continua essent la “guerra del nord”. Aquell flanc que saben que trontolla donada la creixent sensació que l’anomenada pau sempre comporta un preu politic. Enlloc, saben ells molt bé, ningú deixa quaranta anys de lluita armada gratuïtament. Ni aquí, ni allà, ni a la Patagònia.

Per tant doncs, com us dic, uns poden anar dient que volen l’autodeterminació, els altres l’aeroport i els de més enllà la gestió de la Seguretat Social. Els espanyols saben que el més calent és a l’aigüera. Aquí els únics que es creuen els contes de fades són els que pensen que el seu vot del proper dia 1 servirá per regenerar alguna cosa. Es del tot significatiu veure la manca de declaracions dels principals capitostos dels partits imperials respecte a les propostes electorals catalanes. S’ho miren de manera com si pensesin: “son como niños... “. El pitjor però és que la seva concepció infantil de la política ens la volen traspasar també a nosaltres. O no veieu com els programes electorals s’han anat convertint en una mena de carta als reis? Tots hi posen els millors regals. Que si xecs, que si ulleres, que si et paguen el lloguer del pis... Com en una tómbola de fira de poble. “Siempre toca, sino un pito, una pelota!”
La veritat és que s’ha demostrat que les preocupacions que podia tenir Espanya amb els missatges electorals catalans s’han dissolt com un terròs de sucre. La submissió econòmica i política catalana torna a fer-se efectiva amb unes ofertes electorals que no volen trencar absolutament res. Com des de fa molts anys, les aspiracions dels principals partits del país no van més enllà d’administrar el trist plat de llenties que ens envien des de Madrid. Solució? No ens cansarem de repetir-ho: regeneració política, regeneració política i res més que regeneració política.

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Aurora Fontoba diu al Correllengua a Girona que «en mans del govern d’Aragó mai no tindrem la Llei de Llengües».

15/10/2006

No ens creiem les trampes i mentides de la nostra patètica classe política, no ens creiem tots aquells que no han sigut capaços de valorar ni fer valer els drets de Catalunya davant d'Espanya. Diuen que faran però no faran res. Els uns pidolaran engrunes i els altres s'embrancaran en retocar cosmèticament una "Constitución" creada per anar contra Catalunya.

No faran res! Tan de bo m'equivoqui. En ells no hi tinc cap esperança!

Temps al temps!