La nostra gent

«Fem coses. A aquells que no fan res mai no els tinguem en compte, si no és per di'ls-hi això: ''Feu coses o calleu. No sigueu el femer que destorba el vianant''. I si volen parlar, no els admetem disputa. Fem coses.

[...]

»No sempre és bo el posar-se en evidència: els llops ens volten. Per a que no se'ns mengin, caldrà que algunes voltes ens confonguin amb llops. Ésser bo ja és perillós. Moltes vegades, després de fer el bé, apretarem a córrer. No ens ho perdonarien.»

Joan Salvat-Papasseit

Doncs això.

La sucursal del Partit Liberal del Canadà aprova una moció que anomena Quebec una nació

És d'allò més curiós que els «unionistes» del món —en aquest cas els del Canadà— estiguin tant propers pel que fa a les apreciacions sobre el dret de determinats territoris subjugats a dir-se o considerar-se «nació». El Partit Liberal canadenc podria representar el PSOE, i el PSC en seria la sucursal «regional» al Quebec. La proximitat amb el cas català arriba a semblar una còpia dels debats que es van fer a casa nostra quan es discutia on de l'Estatut havia de figurar —o no— que Catalunya és una nació... Però els quebequesos liberals miren d'anar una mica més enllà i proposen canvis a la constitució canadenca, cosa la qual és molt mal vista pels seus «companys» de partit.

Al web de la revista Maclean's llegeixo una crònica d'Alexander Panetta datada a Mont-real el dissabte 21 d'octubre. Diu textualment que —us en transcric alguns paràgrafs, la podeu trobar sencera aquí—: «L'ala del Quebec del Partit Liberal del Canadà dóna suport a una resolució que afirma que la província és 'una nació dins del Canadà', concepte al qual el partit s'hi ha oposat amb força durant anys. La resolució podria dur als liberals a una greu dissensió interna i que l'assumpte, amb una forta càrrega emocional, s'haurà de discutir i votar al desembre en ocasió de la seva convenció nacional a Mont-real».

El cronista afegeix que «uns quants candidats adverteixen que aquesta resolució podria promoure problemes d'unitat nacional, mentre que els seus defensors la veuen com a manera de reconstruir el partit al Quebec. Michael Ignatieff, el candidat més ben situat, era entre els que donaren la benvinguda al moviment, que aconseguia l'aprovació per majoria aclaparant de delegats en una reunió de l'ala provincial el [passat] dissabte. Els seus rivals Bob Rae i Stephane Dion s'oposaren a la moció, tot i que deien que no tenen cap problema en considerar Quebec una nació, sociològicament parlant. Però suggerien que donant suport al concepte, i fent surar la idea de reforma constitucional per salvaguardar-lo per llei, Ignatieff està jugant amb foc».

[...]

«'És el primer pas en una carretera llarga, i hem de continuar prudentment i assenyada' —afirmava Ignatieff—. La idea de considerar Quebec una nació sociològica dins de Canadà, com Escòcia dins de la Gran Bretanya o la regió de Catalunya dins d'Espanya, s'ha convertit en un assumpte de consens entre la classe política de la província [(la negreta és meua) ...] El primer ministre Stephen Harper s'ha negat fermament a donar suport al concepte de Quebec com a nació. Rae deia que s'oposava a la resolució no a causa de la seva posició al respecte de si Quebec es podria considerar nació, però suggeria que el seu rival estava obrint la caixa dels trons. 'No tinc cap problema particular amb la formulació dels mots, Quebec és una nació —digué Rae—. On em separo d'alguns és en si hauríem d'estar reobrint la Constitució en aquest punt [...] Hi ha moltes nacions al país'».

«Dion oferia una anàlisi similar. L'anterior professor d'universitat deia que ensenyava el concepte de nació quebequesa des de fa més d'una dècada. 'Podríem naturalment trobar una definició de la paraula nació que respecti la realitat del Quebec. L'error no és ací. L'equivocació és fer d'aquests debats semàntics el centre de discussió d'una estratègia d'unió nacional».

Metgesses d'amagatotis

A resultes de la protesta que protagonitzen els metges francesos m'he recordat d'un fet que al seu moment em semblà increïble i ara, en llegir la notícia d'avui m'ha retornat a la memòria. Fa força temps que a les llistes de «metges a escollir» dels CAP, si més no dels de la capital de Catalunya, hi han desaparegut les ginecòlogues (femelles). Un dia, encuriosit per aquesta sobtada mancança vaig encalçar a una infermera. La dona no volia atendre la meua insistència, però finalment —i a porta tancada— em confessà en veu molt baixa com aquell qui s'autoinculpa d'un crim, que hi havia hagut molts de problemes entre els ginecòlegs (mascles) i els marits[propietaris] de les dones musulmanes que es visitaven als CAP, i que s'havia «decidit» de reservar a les metgesses especialistes en Ginecologia per a atendre a aquesta classe d'estrangeres, necessitades d'«especial» atenció.

És certa aquesta informació? Molt em temo que sí. Les ginecòlogues hi són als CAP, però no surten a les llistes. Hi podria haver mala intenció en la resposta de la infermera? Per més que hi he pensat no hi sé trobar una causa que justifiqui la invenció d'una «excusa» com aquesta. La nova «actitud» en l'orientació sexista de l'atenció facultativa, és comptada com una de les encertades accions del «Govern d'esquerres i catalanista»?

Lligat amb aquest assumpte, és a dir, amb el fet de considerar a les mateixes catalanes ciutadanes de tercera a la casa llur, algú podria dir-me quantes marroquines (per posar un exemple) vénen de vacances a Catalunya per a «visitar» el marit i justament quan han de parir o s'han d'operar? Les despeses d'aquestes «necessitades» les paga el Govern del Marroc, el Ministerio de Asuntos Exteriores espanyol o la Generalitat de dalt?

Hi té alguna cosa a veure amb el baix índex d'immigració, del que se'n diu «nova immigració», de que gaudeix Euskal Herria —comparat amb el de Catalunya— en el fet que el Govern basc doni un servei setmanal gratuït de perruqueria a totes les jubilades basques? No havíem quedat, vull dir, no ens diuen tots els polítics que la immigració «genera» riquesa [encara que obliden el detall de dir-nos a qui fan ric els immigrants]? Si això fora veritat, les àvies catalanes no es moririen —literalment— de gana, i podrien anar cada dia de franc a ca la pentinadora!

No ho entenc.

Malgrat tots els malgrats, pensava
votar la llista de RC, però després
del que he vist avui em temo que
facin amb el meu vot el mateix
que han fet amb el diari El Punt

Tafanejava aquesta tarda el document pdf de la revista Presència  (gràcies, Saül!) d'avui —perquè un bon amic m'ha fet saber que citen aquest bloc— quan, sense voler, he pitjat un dels vincles que hi tinc a la pantalla de la meua màquina, justament el de l'agència informativa Anna Notícies. M'he quedat de pedra: a la portada es publica la nota de la periodista Valentina Rosselli la qual, davall del títol espaterrant «Stalin contra Trotski en versió catalana. Molt trist...» hi posa la prova gràfica d'una manipulació més greu encara que la denunciada en el meu apunt d'ahir. L'stalinisme arriba a cotes increïbles, amb més raó en aquest cas perquè s'ha manipulat la pàgina del diari El Punt del 26 de maig del 2006, dia en què vam presentar a la Premsa el PRC: no sols s'ha retallat la foto, sinó que també s'ha modificat el peu de la imatge.

La cosa té collons. El PRC té dos webs (ambdós provisionals): l'inicial i l'actual. Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos, ni Anna Notícies ni jo no ens inventem pas res. En la «Sala de Premsa» —pobra Premsa...!— del web inicial, la pàgina del diari El Punt i les fotografies que hi surten a sota (que són meues!) no s'han modificat. Però en la «Sala de Premsa» del web actual han desaparegut dues fotografies, una altra s'ha manipulat i la pàgina del diari El Punt resta igual excepte la fotografia que il·lustra l'article i el peu d'aquesta, que s'han retallat manu militari.

Ahir, entristit, em queixava que se m'esborrés de la meua fotografia, però avui, indignat, afirmo que amb aquests procediments stalinistes cap favor es fa a la Llibertat i a Catalunya. La dictadura espanyola dels quaranta anys ha deixat moltes més seqüeles que no ens pensàvem.

Curiositats a la xarxa

Ho he rebut per correu electrònic, i us en copio el text més avall per si us fa mandra d'anar al seu web. És una iniciativa personal o d'un grup? em confesso ignorant sobre qui és o són els inventors d'aquesta campanya, però el senyal que demanen d'afegir a la bandera és força potent: un estel (l'home, la Humanitat) —cofat amb un barret (el triangle)— que amb els braços superiors porta dues cistelles (les quatre barres de sang). La primera acció que ens demanen és de dur aquest senyal al concert d'en Bruce Springsteen de dimarts a Barcelona (per què no al d'ahir a València?), i mostrar-lo quan aquest canti We shall overcome.

Si us fixeu en la fotografia de l'esquerra us semblarà el joc aquell de «trobar les diferències». En realitat és la «mateixa» imatge: la superior és la que podeu veure al document titulat «Presentació del Partit Republicà Català» que us podeu baixar des del web del PRC, i la inferior és una fotografia meua que vaig demanar a un veí de la Plaça de Sant Just (Barcelona) que me la fes. La meua fotografia ha estat barroerament manipulada per a esborrar-ne la meua cara! Això és un delicte perquè el copyright és meu i no se m'ha demanat permís ni per a reproduir-la ni per a falsejar-la. Vaig enviar-ne còpia de la fotografia —l'original de la qual és al disc dur de la meua computadora— a diversos membres del PRC: són els únics que la poden haver «trucat».

[fotografia propietat d'Enric Borràs: se'n permet la reproducció
mencionant-ne l'autor i amb la condició que no es manipuli]

Actualitat (3a part)

Quina tristor m'ha envaït quan ho he vist! Quina forma de falsejar la realitat i la història! Si em vaig decidir al seu moment a impulsar el PRC fou perquè se'm va «vendre» com un nou partit que faria les coses de diferent manera. En tenia —respecte a què fer dins del PRC— poques d'idees, però clares. Una era d'aprofitar les noves tecnologies per a facilitar que el PRC fóra un partit democràtic de veritat. Una altra era que si ens havíem de presentar a les eleccions de l'u de novembre, ho havíem de fer com a agrupació electoral —no com a partit— que inclogués en els primers llocs de les llistes de cada circumscripció a persones destacades per la seua fidelitat i provada trajectòria en la lluita per la Independència de Catalunya. Una tercera idea era de dur el Plet Català a totes les tribunes internacionals, de blasmar al Regne d'Espanya i a la República de França per la seva secular, antidemocràtica i intolerant actitud envers Catalunya, que la volen sotmesa i trossejada.

La quarta idea, i la més important, n'era que l'objectiu del PRC havia de ser, exclusivament en aquesta primera fase de la nostra acció, d'aconseguir de convocar el Plebiscit per la Independència de Catalunya, ni que fos de la Catalunya esclavitzada pels espanyols, ni que fos d'una part d'aquesta.

És evident que aquestes quatre idees que em van motivar a afiliar-me i a promoure el PRC han estat incòmodes i massa «agosarades» per a alguns. Ara bé, esborrar-me de la fotografia no em taparà la boca ni farà que s'oblidi el veritable objectiu de l'acció política de qualsevol català que n'exerceixi, que no és altre que alliberar Catalunya de les urpes dels dominadors.

Potser l'avisat lector d'aquest bloc haurà notat el meu cansament. Darrerament se'm fa costa amunt el repte auto imposat d'escriure-hi cada dia un nou apunt. Tinc la sensació d'estar repetint sempre el mateix i, d'altra banda, tampoc no m'agrada de queixar-me sempre de la «situació», del «sistema» ...o del «sigales» actual.

[la il·lustració mostra l'alçada inte·lectual i l'aparença final d'un cervell de català afectat de «virulència».]

Actualitat (1a part)

La realitat és la que és. El passat diumenge em continuava la mala llet —pèssima companyia per a fer apunts al bloc— dels darrers mesos i se li afegia la lectura de la crònica d'una corresponsal de l'Avui que reduïa al ridícul l'important avenç del partit independentista flamenc Vlaams Belang: la seva conclusió, que a més a més era contradictòria amb els resultats electorals, fou que a Bèlgica s'havia aturat «l'extrema dreta» —és a dir, als «independentistes, però ultres» que escrivia literalment la senyora, parafrasejant l'eslògan aquell: «patriotes. però amb un projecte de país»—.

A l'hora de dinar, i per uns breus instants, la taxa de mala llet concentrada s'aigualia mentre veia i escoltava el DVD que anava amb el diari, subtitulat encertadament «Quan el preu de la lluita pel poder és un país». Vaig disfrutar, però la veritat és que n'esperava més —hi ha segona part?—: s'hi han deixat capítols importants, com aquell d'un candidat (al 2003 i que repeteix) el qual sota els efectes de l'eufòria electoral, o d'alguna substància, afirmà que dedicava el triomf personal al seu pare «que era un 'treballador immigrat'», quan tothom sap —inclòs l'eufòric «hijo del cuerpo» citat— que el tal pare era membre de les forces d'ocupació espanyoles a Catalunya.

L'endemà dilluns el «Monty» es treu la careta a La Vanguardia i engega a dida l'entrevistador acusant-lo de sectari. On s'és vist que l'entrevistat tingui cap obligació de respondre allò que no vol respondre (o que no li convé de contestar)? Però és clar, acostumat l'espanyol Montilla als domesticats periodistes espanyols, no suportà l'afront d'heure-se-les amb un que li feia preguntes interessades i interessants. Penso que si entre tots aconseguim que aquest funcionari gris i espanyol confés s'instal·li a la Presidència de la Generalitat de Dalt, la Independència de Catalunya s'avançarà dècades.

Avui dimarts he llegit el «Mail Obert» d'en Partal, qui es mostra enquimerat per la «virulència» que ha adquirit l'actual campanya electoral. Amic Vicent, no és cosa de la teua o la meua edat, realment hi ha un virus, i aquest és el virus espanyol; la virulència —a casa nostra— sempre es mostra, en origen, espanyolista. Aquest és el virus que ens cal combatre: s'entafora arreu, ens penetra pels porus de la pell, a través de l'aire que respirem, per entre els sons que oïm, s'infiltra de forma subliminar allà on lluquem, i se'ns incrusta al cervell, estovant-lo, malmetent-lo, podrint-lo.

I la mala llet continua. Sense anar més lluny avui els partits catalans segueixen a remolc del que es fa i es decideix a Madrid i, com ha passat massa vegades, de nou el PNB allarga la mà als espanyols —a canvi de què no sé si ho arribarem a saber— per a que aprovin còmodament els seus pressuposts generals, trencant el casual i circumstancial «front comú» dels equips de casa que hi havien proposat, cadascun pel seu compte, esmenes a la totalitat.

Fer-se perdonar un 12 d'octubre

Que la cúpula d'ERC pateix el definit —i fixat pel professor Carles M. Espinalt— Complex EE, és a dir complex d'esclau espanyol, no és cap misteri. Només cal fixar-se amb els eslògans de la campanya de les eleccions de l'u de novembre, sobretot amb el que diu: «patriotes. però amb un projecte de país.».

Antecedents (2a part)

Quan aquest matí he obert el navegador, la pàgina d'inici m'ha mostrat la Portada de VilaWeb. Els meus ulls, que van al seu aire, han copsat els diversos elements d'aquesta fins que han topat amb el baner animat d'«esquerra» i, mentre la informació visual del text m'arribava al cervell, ja n'apareixia un altre d'eslògan. De sobte, aqueferats els ulls en seguir trametent informació nova, el cervell ha ordenat recarregar una imatge anterior força dubtosa; els ulls pacientment han esperat que de nou aparegués la informació desitjada i, aquest cop, l'han tramès amb molta més celeritat i atenció. No m'enganyaven pas els meus visors, la informació era correcta! Allà hi deia, sens dubte:

«patriotes. però amb un projecte de país.»

Potser és que sóc curt de gambals i no arribo a entendre el missatge. Si són «patriotes» vol dir que estimen la pàtria, que volen el millor per a ella. Cadascun d'aquests patriotes triarà el mode més positiu per a fer prosperar la pàtria, o el que és el mateix, tindrà el seu projecte de país. És inversemblant un patriota sense un pla de millora, i encara ho és més si aquest patriota s'organitza (en un partit, associació, plataforma o el que li abelleixi).

Aleshores, quin és el significat del dit eslògan? Constata una obvietat? no, perquè ningú a vint-i-un dies de les eleccions regionals pagaria per llançar els diners i no dir «res». De sobte se m'ha fet la llum! La lectura «políticament correcta» del «missatge» d'ERC a l'opinió catalana no és altra que aquest insidiós pensament:

«[ens sap molt de greu haver de dir —els vots manen!— que 'som'] patriotes. però [malgrat aquest greu malentès i atès que per damunt de tot som 'd'esquerres', i practiquem la política del 'peix al cove', us ho demostrem] amb un projecte de país [que farà que cada dia cantem amb més alegria les Glòries al Regne d'Espanya].»

No se m'hauria acudit millor eslògan per a concelebrar amb els nostres amos d'enllà del Cinca el «día de la raza española»!

Després de més de dos mesos de «dol» em sembla que puc escriure desapassionadament sobre el que un lector del bloc qualifica del meu «divorci» amb el Partit Republicà Català i que, al meu entendre, s'hi ajustaria més el mot «exclusió».

Antecedents (1a part)

Els motius que em dugueren a la decisió d'integrar-me en aquest nou partit i promoure'l podrien ser d'acord amb els dels altres, o potser no, tal vegada vaig donar per entesos uns principis equivocadament.

Alta Tensió, ideograma creat pel meu fill Jordi

Atesa la indigència —pel que fa, sobretot, a l'organització i a la unitat d'acció— del separatisme nostrat, feia temps que barrinava com resoldre positivament aquesta mancança. La primera idea que et ve al cap, baix la influència de l'ambient i de la història, és la d'organitzar-te al voltant d'un partit polític. En això hi tenia molta recança perquè la meva particular experiència partidària em desaconsellava del tot aquesta possibilitat. La realitat que des de l'adolescència havia vist en els partits polítics clandestins me'n feia sospitar de la seva efectivitat. Més endavant, des de l'inici de la «transició» política —o començ del transfranquisme— i el meu compromís en la fundació del Moviment dels Nacionalistes d'Esquerra [NE, que a l'inici fou un agrupament de persones i col·lectius diversos més o menys grupusculars], la recança no féu sinó augmentar, vista la estúpida actitud dels manifassers «representants» dins dels NE de determinats partits, com el PSAN.

Sigui dit perquè ve a tomb, alguns d'aquells mateixos individus que van malmetre el projecte dels NE, anys a venir, assolirien amb tota mena de tripijocs i traïdories de fer-se amb la Direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya; d'ací que, al seu moment, no m'estranyà gens —al contrari, ho vaig avisar— que aquests «personatges» lliuressin el gloriós partit d'en Macià i d'en Companys amb bagatges i armes als espanyolistes del PsoE [com ells, també ex (?) «marxistes»], i en això continuen, i d'això en viuen, els tals. D'aquest capteniment antinatural per part de catalans, és a dir, de lliurar la llibertat, el benestar dels connacionals i el progrés de la pròpia pàtria en benefici d'ideologies i interessos aliens, en diuen materialisme dialèctic, i es queden tan amples.

Segons declaracions d'ahir del secretari general d'ERC, el seu partit treballa per Catalunya i per la «justícia social». I em pregunto: quina més gran justícia social hi pot haver per als catalans que la Independència de Catalunya? Doncs no, per aquest senyor i pels quins el segueixen i l'aplaudeixen, la «justícia social» emanada del Regne d'Espanya fa just, per posar un exemple actual, el fet que ERC voti a favor d'una llei espanyola —la Llei de Dependència— que buida de competències l'aprovada pel Parlament català. Voleu més gran botifler i fervent espanyolista?

Hi ha una gran fal·làcia que persisteix i que arrosseguem des del franquisme, des de fa quaranta anys, quan uns afiliats a les joventuts del Front Nacional de Catalunya van esventrar-lo per a fundar el Partit Socialista [els féu vergonya dir-ne «Comunista»] d'Alliberament Nacional que promulgava l'«atractiva» tesi que l'alliberament social i nacional s'assolirien alhora. Aquesta demostrada gran mentida ha estat una eina d'increïble efectivitat, a favor dels espanyols, en la domesticació i conducció dels nostres esforços en pro de la sobirania a objectius del tot divergents del nostre anhel d'independència. Encara molts dels joves d'avui més compromesos i idealistes pateixen d'aquesta gravíssima, per a l'esdevenidor de Catalunya, obnubilació: la «lluita de classes» justifica plenament la nostra esclavitud i el sotmetiment perpetu de Catalunya a Espanya i a França... amb el complagut vist-i-plau del Vaticà.

Un altre aspecte a destacar de la meua personalitat és la, diria que innata, malfiança envers determinades formes d'autoritat, potser perquè sempre he notat que l'«autoritat» autèntica, la de veritat, tothora és, o recau, en mans estranyes. És curiós perquè d'altra banda, si accepto una autoritat, la segueixo mentre em demostri que n'és i ho mereixi; per a entendre'ns, podria dir que sóc presidencialista mentre el president acompleixi el seu compromís. Altrament trobarà en mi el més implacable adversari. Aquesta actitud penso que és la meua particular i natural forma d'expressió de l'atàvic pactisme català: dono temporalment el meu ajut i esforç a qui s'ha compromès amb mi (i amb d'altres, és clar) a acomplir determinats acords en benefici del comú.

També vull assenyalar que, després d'haver creat i passat per moltes associacions, assemblees, organitzacions, etc., considero que aquestes formes d'agrupament humà serveixen mentre serveixen, o sigui que es tracta d'assolir els objectius, però mai de convertir la mateixa organització en objectiu. Aquest és un tema complex, perquè sovint confonem el succés de l'objectiu marcat amb l'èxit de l'organisme que el propugna, i passa que quan no es dóna el dit succés, ens acontentem amb l'exit corporatiu. I també ens han ensenyat i fet creure que la màxima expressió de la participació en política és la militància o pertinença a un partit polític; cada partit polític seria una «eina» al servei de la ciutadania que té un determinat ideari més o menys semblant.

En el cas espanyol hi ha però unes perversions notables de les regles de joc: una és la Llei de Partits, que limita el que és acceptable de pensar, de dir i de fer; una altra n'és l'existència inqüestionable d'una suprema autoritat sorgida d'una situació d'il·legalitat palesa com és la monarquia del Borbó imposada per Franco, autoritat la d'aquest Borbó que no ha estat mai votada en llibertat però que tàcitament han acceptat tots els partits polítics «legals» al Regne d'Espanya, convertint-se així en còmplices d'aquesta aberració «democràtica». I una altra greu perversió, directament lligada al sistema de «democràcia» orgànica espanyol, és l'existència de l'exèrcit espanyol, a les ordres de la màxima autoritat d'un cap d'estat que mai no ha sigut elegit i que alhora gaudeix d'uns privilegis excepcionals que són per sobre de qualsevol control democràtic, ni que aquest control sigui el «democràtic» espanyol.