Acabo de tornar del Palau Sant Jordi. Un concert magnífic. El català d'en Bruce fa progressos: "La Patti us envia molts records. Tenim els nens que van a l'institut i no ens refiem de deixar-los sols", m'ha semblat entendre que deia en una de les diverses vegades que ha parlat en català.

Musicalment hem gaudit d'un espectable rodó. Més de dues hores de concert ininterrompudes, amb una versió impressionant de The River i amb una del nou himne Pay me my money down que, al meu entendre ha estat el moment més brillant del concert amb una comunió perfecte entre el públic, els músics i en Bruce.

Al pas que anem, aquestes eleccions tindran un efecte colateral: la pèrdua - per una bona temporada - de la credibilitat de les enquestes. Com pot ser que els resultats siguin tan diferents ?  Enquestes publicades el mateix dia donaven un marge de més de deu escons de diferència per a una força política. La mostra està mal feta? Les preguntes conviden a la confusió ? O els grups mediàtics usen les enquestes al servei de les seves línies editorials? A ningú no se li escapa que el vot orienta les enquestes i que  les enquestes orienten el vot. L'amic Salvador Cardús fa temps que ho denuncia i demana expressament que, si mai ens trobem formant part d'una mostra demoscòpica electoral, mentim descaradament.  

Fer enquestes que et donin un marge d'error, una forquilla - que en diuen - tan àmplia com la que donen alguns diaris, és també, una manera de curar-se en salut i reconèixer que el producte - l'enquesta - no té base suficient per resoldre el problema per la que ha estat encarregada. 

 En qualsevol cas, l'única enquesta veritable és la del dia 1. I en això estem.

Acabem de sortir del Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona per debatre la suspensió de la cimera de ministres d'habitatge que s'havia de fer a Barcelona dilluns passat. Algunes coses han quedat clares:

.- Hereu va acceptar la suspensió sense oposar-s'hi.

.- La decisió la pren el PSOE: no els interessava que en ple procés electoral es parlés d'habitatge.

.- La seguretat fou l'excusa, no la causa.

.- No se sap encara quan es tornarà a convocar la cimera.

.- Qui n'ha sortit perjudicada és, sobretot, la ciutat de Barcelona i la seva imatge.

.- Hereu no pot imposar el seu criteri, està a mercè del que decideixin Rangel i els ministres de torn.

.- Cap gest d'autocrítica, cap reconeixement de poca dil·ligència, ... la mateixa prepotència i arrogància de sempre.

.- S'ha evidenciat que és el carrer Nicaragua el que mou els fils de l'Ajuntament, amb el seguidisme d'ERC i IC.

.- L'equip de govern de Barcelona renuncia a que aquesta ciutat exerceixi la capitalitat.

.- La cimera s'havia organitzat sense tenir en consideració el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat.

En definitiva, he vist al govern municipal sense arguments i lliurats, només, a esdevenir trinxera i carn de canó de l'interès superior a protegir, és a dir el PSOE i la seva estratègia electoral a Catalunya.

Aquest migdia hem fet el míting central - que no el final - de campanya al Pavelló de la Vall d'Hebron.  Un servidor, que va a mítings des que tenia dotze anys n'ha vist de tots colors: tristos, exultants, plens a vessar, altres que pateixes per omplir, uns forçats, altres sincers... avui tocava entusiasme i sinceritat. Gentada i entusiasme. Els oradors han estat magnífics. Presentats per Enric Morera, del Bloc, hi han intervingut: Antxo Quintana del BNG, Josu Jon Imaz del PNB, en Duran i en Mas. Dialècticament impecables, argumentalment precisos, escènicament segurs i enèrgics. En Josu Jon Imaz, per cert, no desentonaria gens en un debat fet en català a la Televisió de Catalunya. Tota la seva intervenció l'ha fet en català i sense llegir ni un sol paper. M'he fixat, a més, que cantava Els Segadors, no dient la-la-la, sinó coneixent la lletra. Cal tenir-ho present sobretot quan des d'aquí sovint es critica el nacionalisme basc d'anar només a la seva i de no interessar-se pel que passa aquí. Ja sé que una anècdota no pot elevar-se a categoria, però el gest d'Imaz mereix ser remarcat.

Ahir ja ho insinuava en el post quan em referia a la campanya dels actes petits, i avui ho he confirmat amb molta gent amb qui he parlat: la resposta arreu és molt positiva. Hi ha esperança i convenciment. No prepotència i arrogància com volen fer veure els quatre genets de l'apocalipsi.

CIU està fent, en aquesta campanya, més actes electorals que ningú. Són actes petits, lluny de l'espectacularitat dels grans actes i de les estridències de les grans declaracions. Són actes de presència al territori, comarca per comarca, poble a poble, barri a barri, casa a casa. Són actes en els que expliquem el programa, els principals arguments polítics. Són, més que no pas actes de proselitisme- que també -, actes  de proximitat, de dir som aquí, de mobilització. I la resposta és francament bona a tot arreu. Després els resultats seran els que seran, i les grans tendències i cicles polítics seran els que seran, però cal buscar bona part de l'èxit del projecte polític de CIU des de la seva fundació en això: en respectar el principi - no per evident sempre respectat - que els vots cal demanar-los.

Avui, a Sarrià, després d'un acte electoral que CIU ha fet aquest migdia a la Plaça de Sarrià, una persona em deia "sort que veniu vosaltres, sort que veiem algú, perquè si no, podríem arribar-nos a pensar que això de les eleccions és una cosa que passa a la tele i no al país"

Ja sé que tots els vots tenen el mateix valor: el que has anat a demanar personalment i aquell que t'ha vingut sol, el vot d'aquell que s'ha llegit el programa i el d'aquell que actúa per impuls; però com els recitals, els vots aconseguits en unplugged i en directe tenen un plus que no tenen el aconseguits enllaunats o en un karaoke.

Veig que aquests dies proliferen als diaris entrevistes a les dones, companyes o parelles dels diferents caps de llista al Parlament. Crec sincerament que es confon la voluntat de presentar la vessant més humana i personal del candidat amb una tafaneria i frivolitat difícil d'entendre i de justificar. Saber detalls de la vida sexual de Joan Saura i l'Imma Mayol o de Josep-Lluís Carod-Rovira i Teresa Comas, no crec que aporti res a la campanya. I no en responsabilitzo a les entrevistades sinó que em sembla que els mitjans abusen de les circumstàncies i fan dir a les persones coses que difícilment dirien en circumstàncies ordinàries.

Em sorprèn que la gent s'escandalitzi per les entrevistes que fa Sala-Martín i ningú no digui res dels aprenents de Salsa Rosa i Aquí hay tomate de diaris que pretenen ser seriosos.

Les fronteres, en el món del periodisme també existeixen i penso que en aquest cas s'ultrapassen. Aquests dies, les persones entrevistades estan sota una situació de pressió ambiental i familiar extraordinària; i tot  i que habitualment ja conviuen en situacions semblants, els focus de l'atenció mediàtica no les il·luminen com ara.

A més, crec que moltes de les preguntes es fan des d'uns arquetips masclistes i sexistes. Si el candidat de CIU - o del PSC, o d'ERC, o d'IC o del PP - a la Presidència de la Generalitat fos una dona, ...també li preguntarien al seu marit com es comporta ella al llit ? Com reaccionaria la societat davant una pregunta així ?

Ser una persona amb responsabilitats públiques no crec que legitimi a ningú per castigar els entorns familiars amb preguntes - aquestes sí, gratuïtes i impertinents - sobre la vida privada de les persones. Algú pot dir que tothom és lliure de respondre o no, però crec que , per la pressió a la que em referia abans, en aquestes circumstàncies, la llibertat de les dones, companyes, parelles, no existeix.

Avui al migdia, a tres quarts de dues a la Sala Petita del Teatre Nacional, en Mas presentarà les propostes en matèria cultural als representants dels diferents sectors culturals del país. Saber combinar la creació, la indústria, la formació de la ciutadania i la projecció exterior de la cultura catalana és la fórmula màgica de la política cultural que caldrà aplicar els propers anys.

Després de l'experiència caòtica de la política cultural del  govern del tripartit, la idea que el PSC tenia més capacitat per fer una política cultural eficient que CIU ha quedat definitivament arxivada. Veig a CIU un conjunt de gent preparada, amb ganes, amb il·lusió, amb coratge per fer una política cultural com la que aquest país necessita. Una política cultural amb vocació nacional i internacional. Singular i universal, que direm a Frankfurt.

En un llibre que apareixerà properament, el diplomàtic nord-americà Ambler Moss parla de Catalunya com un poble en marxa. I fa una comparació en la que jo no havia atinat mai però que em sembla especialment feliç. Compara el procés català de reformes institucionals amb el de la Unió Europea en el sentit que són dues realitats que, en cada moment, van avançant al ritme que les circumstàncies i els anhels dels seus ciutadans reclamen. A vegades lentament, a vegades fent un salt. Rarament però, reculant. I afegeix que són dues realitats que van modificant el seu marc jurídico-polític permanentment.

La idea de poble en marxa ja ha estat exposada moltes vegades per Jordi Pujol i altres teòrics del nacionalisme català però em sembla que és especialment oportú de recordar-ho ara, en ple procés electoral. Un poble en marxa no s'atura ni recula mai. I tinc la sensació que n'hi ha alguns que, si guanyen, el seu desig íntim - quan no declarat -serà el d'aturar-se i contemplar-se satisfets d'haver arribat a la meitat del camí.

Si és cert el que explica en Salvador Cot a l'Avui - i no tinc cap motiu que m'indueixi a pensar que no ho és -, el PSC - o hem de dir ja el  PSOE a Catalunya? - s'ha tret definitivament la careta. Explica en Salvador Cot que dilluns passat, en un míting del PSC a Santa Coloma de Gramanet, Manuela de Madre va dir " jo no em quedo a casa perquè TV3 pugui seguir dient que a Catalunya hi ha una majoria nacionalista". A part de l'encertada anàlisi que en Cot fa d'aquestes paraules respecte al concepte que els socialistes tenen de la Televisió de Catalunya, voldria destacar el pensament de fons que hi ha darrere aquestes paraules. Pel PSC, la Catalunya nacional no existeix. És una mania d'uns quants i de TV3. Matat el missatger, matat el missatge. En Cot ja parla en el seu article de com el PSC ha volgut matar el missatger. Ara però, els seus esforços van encaminats, a matar el missatge. Fa uns dies en un post que portava com a títol Opcions ja em referia al que ens jugàvem en aquestes eleccions. Ara, ho veig més clar que mai. O més Catalunya o més Espanya.