Llegeixo avui unes quantes notícies preocupants; i crec que haig de dir també que horribles pel que fa a la convivència i respecte a les persones, que voldria comentar.

Anoto tres, amb la idea que ens és menester alguna decisió per tal d'aturar aquestes maneres i abusos de poder.

Per una banda el Suprem espanyol (incumplint ja no sé per quantes voltes la seva tasca i obligació de garantir drets) envia guàrdies civils a les tavernes del País Basc.

I, en relació a aquesta extralimitació-prevenció (?) judicial, ens trobem amb una segona notícia: la Audiència Nacional decideix, a partir, i per la decisió del Suprem sobre les tavernes, el processament de Arnaldo Otegi i 41 o 37 militants abertzales (Llegir notícia).

Tercera notícia: TV3 es nega a emetre l'anunci de la campanya per la participació dels joves de la Coordinadora d'ONGs de comarques gironines.(clic aquí per veure notícia i anunci)

Des del País Basc fan una crida perquè no permetem aquests abusos judicials. I penso que cal respondre sense torbar-nos gaire. De la organització de la campanya No esperis...Tu Pots Canviar el Món, ens conviden a fer difusió de l'anunci prohibit.

Jo diria que les raons que dona TV3 no són les que porten a negar-li espai a aquest anunci. I que el que realment fa prohibitiu l'anunci del que parlem són altres coses. De raons em sembla que la Audiència Nacional no ens en dona. I les que hauria de donar no li demanem.


Pel que fa a la crida, i donat el poc que els afecta als que haurien d'estar al cas, penso que hauríem de cercar alguna forma més visible. Alguna forma d'objecció que afecti a qui no té ulls, ni sensibilitat democràtica, ni serietat institucional, ni tantes altres coses bàsiques. No sé; se m'acut que hem de trobar alguna objecció especial pel cas.
Pel que fa als poder judicial espanyol la objecció encara hauria de ser més grossa. Suggeriments.

No vull que passin els dies i em deixi de comentar que diumenge vaig estar a Prats de Molló. Feien homenatge al president Francesc Macià; varen fer recordatori de la seva lluita contra el dictador Primo de Rivera, i una crida a actuar contra la submissió del present.

Va haver més coses. Assenyalo una que em sembla important: Aquesta diada de record als Fets de Prats de Molló és un exemple de gent que treballa pel país. I en un altre sentit, un clar i malaurat cas de manca de visibilitat; un clar exemple dels èxits i necessitats que provoquen la negació, l'amagar, i la distorsió de fets sobre els que es pretén fer història.

Qüestions que em porten a preguntar-me sobre una cosa que observo. Acostumem a dir coses com ara que "la història la escriuen els vencedors", o "la història ens la podem inventar". Cap problema si ens referim a alguns historiadors, a algunes intencions; però no acceptable si es generalitza amb la idea d'afirmar que la història no val per res. Aquí el què fem és dir-ho per a acontentar-nos, calmar-nos, enganyar-nos, o coses així.

Però si de debò volem conèixer la història, el què ha passat. Si les coses que han passat no les volem com a peli creïble dels fets, sinó com a interessant perquè sí, i per comprendre bé el present, afegiria una recomanació a les d'aquest dia. Es tracta -com li comentava fa una dies a un amic- que ens proposem recordar tranquil·lament i a plaer.

Pot ser afegiria també que tinguem present que les mentides no es recorden; es poden repetir, però no es recorden. Si jo dic que recordo que avui he anat al cinema, però no he anat; estic mentint. Primer perquè és fals que hagi anat al cinema. I després perquè jo no puc recordar-ho perquè no hi he anat.

Voldria remarcar una diferència que hi ha entre: 1) Fer una acusació barroera. I 2) Fer una acusació de que una cosa es fa, es mira, s’utilitza, etc., de manera barroera.

Fa temps persegueixo com explicar una sèrie de problemes que veig en el que vaig anomenar acusació barroera d’idealisme. Que bàsicament es dona quan es tracta d’acusar a algú de provocar mals al món per parlar sobre coses que van malament en el món. I una cosa que vull assenyalar és que aquesta qüestió és diferent que una acusació d’idealisme barroer.

La cosa és complicada, perquè amb el què em trobo normalment és amb una acusació barroera (seria un cas del punt 1) que es fa des d’una postura d’idealisme barroer (seria un cas del punt 2).

Des d’un idealisme barroer s’acusa algú de generar realitat en atendre, parlar, parar atenció, denunciar, etc., determinades qüestions. I s’acostuma a amanir amb la frase: “Si tu no en parlessis, això seria invisible.” I d’aquesta manera es pretén donar culpa (com?), a qui en parla, de provocar mals al món.

Aquí jo faig acusació d’ús barroer del què el idealisme ens posa davant, per part d’algun que vol acusar a algú que “molesta”. Així ens ho presentem sense escandalitzar-nos. I ens quedem aturats davant frases com ara: “Si no en parlessin seria invisible. Això “deu voler dir” que podem obviar-ho. No em vinguin amb problemes”.

Es veu més clar si pensem en una situació com aquesta, ven propera. Tenim que, quan passen coses com l’assassinat d’un periodista, la persecució d’un pensador, artista, etc., ho noticiem al costat de la frase: “Era molt molest per al govern, o per a determinat grup de poder, etc.” I al costat, i diria que aquí neix una confusió grossa, de seguida arribem a acusar a l’assassinat d’idealista.

Tenim ven a prop el crim a Anna Politkóvskaia. I diria que no hauríem d’obviar els problemes que ens mostra aquests fets, i tampoc les coses que ens aclareix. Penso en coses com tot el què deu haver patit aquesta dona, i massa persones. I que te a veure amb el què intento explicar avui.

De moment seguiré donant voltes a com ens ho fem per a acusar algú d’idealista pel fet de parlar de coses simplement perquè algú no en vulgui parlar. I, fixant-me en el cas d’Anna Politkóvskaia, miraré com ens ho fem per a creuren's que si no atenem a un problema, aleshores aquest desapareix. Com ens ho fem per a acceptar aquest maltractament del món, i de la dignitat del periodista.

(24- 10- 2006: Xavier Muntanyà ens explica a Mail Obert algunes coses interessants sobre periodisme i dignitat.)

Em preocupa les conseqüències i situacions que són fruit d'una confusió que veig alguns polítics tenen en aquesta campanya d'una forma molt aguda.
Per això i allò em sembla interessant assenyalar-la.
Es tracta d'una confusió entre nueses. Hi ha qui vol confondre; alguns altres pot ser confonen, entre quatre formes de nuesa. 1) La nuesa amb què neixem. 2) Les nueses amb les que a voltes ens les hem de veure. 3) La nuesa del cos. I 4) La nuesa de veure's el llautó.
Són diferències entre nueses que defenso hem de mantenir. Bàsicament perquè el fet de confondre-les permet vendre moltes motos; i perquè molesten molt.

Em pregunto si dintre la legislació dels constitucionalistes espanyols, els més rígids, podria rebre denuncia la mentida del cap d’estat. Si no en té, li ho hauríem de fer.

La primera meva reclamació -en aquest cas del tipus històric i institucional- de respecte polític a Catalunya i Països catalans, és que l’actual rei d’Espanya vingui, com ho va fer aleshores (algú podria indicar-me la data?), i digui ben clar que va dir mentida quan va afirmar que el català no havia estat perseguit a Catalunya, i que l’espanyol no havia estat imposat.

Hauria de fer la mateixa promoció que aleshores va fer. I em pregunto si aquesta reclamació no la hauríem de fer via judicial. I també si el nostre sistemes civil, penal, i de tractes institucionals, recull alguna solució per a aquest atac. Atac armat segons les novetats armamentistes que la tradició han anat usant. Però, lamentablement, veig que ben embolicat en rialletes de cafè (o, de conill, podríem dir-ne) com tants d’altres crims impunes d’aquell govern central.

Si pensem en maneres d’abordar aquesta qüestió, em sembla que també podrien funcionar per a salvar atacs del tipus “embrollo conceptual”. En les declaracions i paper de la casa reial en trobo molts d’aquests tipus d'atac.

Per situar les meves preocupacions en aquestes formes d'atac reial del tipus atac a la història i institucions, us envio a un comentari fet al weblog de Josep Maria Terricabras al febrer d'enguany: Volum d'emissions, i Raons contra la violència.

I com a mostra del "embrollo conceptual" recullo unes frases que he llegit a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, del bloc de Juli Cuellar.

Anotacions de campanya:” Els camins de la llibertat de Catalunya”

Blog d'en Juli Cuéllar - 2 hores 10 minuts ago

La setmana passada, el PP va fer un acte de campanya electoral a Mataró. Ningú els va increpar i potser per això la candidata Montserrat Nebrera va atrevir-se a dir que "es de mal nacidos no querer a la tierra de acogida, olvidar las raíces y considerar que para ser catalán hay que dejar de ser español".

No sé si la senyora Nebrera sap el què ens diu. Però en tot cas aquesta no fora raó per a no denunciar-ho. Com en el cas reial.

El dia 15 dedicàvem record a Lluís Companys. I m'adono que, si vull segur que puc trobar a internet una imatge ben mona del gos de Bush (No m'hi he posat, però vaig escoltar a una notícia fa temps que a aquell país tenen una mena de club de fans, i una web on expliquen moltes coses, detalls, el president passejant el gos, què menja, si li tallen els cabells, etc.)
Però; però, no he trobat una fotografia mínimament maca del monument que una gent va dedicar fa una pila d'anys a La Vajol a Lluís Companys i a l'exili. Ja no ho miro més, i després d'agrair a altres persones que varen parlar-nos als assistents a la trobada, li dedico un parell de detalls de record a aquesta diada que vaig passar al Coll de Manrella.

He acabat de llegir La paraula contra el mur de Víctor Alexandre.
Convençuda fa temps que hi ha un "respecte" a Catalunya, però a una Catalunya sense veu, recomano aquesta lectura perquè ens posa davant alguns arguments que -tot i que no sé com- pretenen il·lustrar aquest (fals, totalment fals) respecte.

Fals respecte que trobo tan en la prepotència espanyolista com en el que en diem autoodi català. I també en interessos mercantils que s'han instal·lat a dojo en temes estrictament polítics.

Ens trobem amb afirmacions de l'interlocutor d'Alexandre que veig tenen èxit, que escoltem als parlaments, i que malauradament confonen qüestions ben bàsiques. Coses sobre les que sense adonar nos a vegades diem: "No pot ser; no pot ser que algú afirmi això". Aquest fals respecte ("Catalunya, sí, però sense veu") no l'hauríem d'acceptar.

Per altra banda el llibre ens posa a l'abast bones eines per veure les entranyes d'aquells arguments i raons usades des del poder de l'estat espanyol, i per poder nos estalviar el disgust i la feinada d'intentar entendre-les.
Són coses fàcil d'entendre; això no vol dir que les haguem d'acceptar. Detall que em sembla important en dos sentits. Un és el de deixar d'esgotar l'enteniment amb bestieses que estan molt més que contestades. Un altre el d'alliberar l'enteniment de l'atur al que el portem quan diem :"Jo, és que això, no ho entenc. No entenc com és que passi això!, etc." Coses que diem sovint només perquè una cosa no ens sembla bé o no ens agrada. Suposo que per incapacitat o per manca de ganes d'aclarir i encarar tantes bajanades pròpies i alienes.

Aquesta cançó de Lluís Llach la escoltava quan era petita i vivia a Saragossa. Va ser aquesta una de les meves primeres incursions en la llengua catalana. D'aleshores assenyalo un record i una ombra que m'han anat acompanyant.
El record és la estima, i el que entenia com a delicadesa en expressar junts dolor, preocupació, interès, voluntat, fermesa, i coses així. M'agradà, així ho recordo. La ombra era una idea relacionada amb el què diu sobre veure o no veure el sol. Al llarg d'aquests anys he pensat alguna vegada en què fa que trobi problema, perquè Llach es refereix a petitesa. De manera que el estar o no segur de veure el sol no es presenta com a problema, sinó que és una idea de petitesa; sense problema.
Avui trobo una notícia que em dona una pista sobre les meves cabòries i la ombra que acompanyava la meva comprensió d'aquesta cançó. Millor llegiu-la; paga la pena saber com ha anat la ocupació de Catalunya per l'exèrcit espanyol. Paga la pena saber que en el primer poble ocupat, els catalans ens varem haver d'escoltar aquestes paraules miserables de El ejército de Ocupación: "Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra".

Al costat de lespreocupacions polítiques (entrada 7) que veig ens posa davant aquest assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, em trobo amb un dolor fort. Sobre el que voldria assenyalar alguna cosa. Què fa que algú utilitzi el terror per manar i dominar? Quines menes de coses assumim i permetem si ens deixem d'escoltar i defensar el bon periodisme? Quines bestieses va haver patit Politkóvskaia, i pateixen d'altres persones?
Podríem afegir: Quina mena de "prevencions" entren en joc aquí? I pot ser veure ben clar que de cap manera hem d'entrar en una baralla de sants i màrtirs. No per treure valor a res; sinó per situar el valor en altres llocs. Altres llocs especialment per no seguir el joc que domina, que és el de generar por i el d'afirmar perversament que aquestes coses són "normals". I de "normals" res. Si un cas perversament acostumades.


He vist que en David Figueres fa un seguiment de la notícia al seu bloc

Els dies i les dones.

Aquests dies llegeixo La paraula contra el mur de Víctor Alexandre. Tot i que encara estic a la pàgina 81, em sembla que puc dir que continuarà essent un plaer la lectura d'aquest llibre.
M'hi fixo molt en les coses que ens explica sobre la llengua. A aquesta pàgina es refereix a una de bona: "Saps què s'ensenya en moltes escoles espanyoles, Fernando? M'ho deia no fa gaire una noia jove andalusa: s'ensenya que el català és una barreja de castellano antiguo y francés (!)."
Estem al segle XXI. No vull dir de cap manera que els segles portin les coses per art de màgia. Em refereixo a la data perquè sí crec que és bon moment, i si es pot dir així, prou el moment d'abandonar les discussions ermes que ens mostra molt bé aquí Alexandre.

Avui dia 15 d'octubre recordarem l'assassinat del president Lluís Companys en fa 66 d'anys. I la flama de la llengua va fent camí. La campanya jo també vull un estat propi ens ha portat a la xarxa de blocs sobiranistes. Sobirania i progrés té 4631 adhesions. I tantes altres coses.