10 octubre 2006

Tot està controlat

(La foto: Santiago Espot, qui ens escriu aquest texte.)

Publicat el 19/octubre/2006

Aquesta és la impressió que tinc respecte a les eleccions del proper dia 1 de novembre. Per part de qui? Naturalment per part de l’Estat espanyol, que és qui domina absolutament la política catalana. M’explicaré amb més claredat.

Allò que intento fer-vos veure és que, per moltes proclames que facin els diversos partits catalans a favor de més poder polític i econòmic per a Catalunya, no veig cap símptoma de preocupació ni en el PSOE ni en el PP. Els primers acaben d’assegurar-se el suport de CiU en els pressupostos generals de l’Estat que és la fòrmula legislativa que permet l’espoli fiscal de Catalunya. Feina feta. Els altres, els del PP, els del sector més energumen d’Espanya, li donen a les autonòmiques catalanes la mateixa importància que a una partida de cartes. La seva dèria continua essent la “guerra del nord”. Aquell flanc que saben que trontolla donada la creixent sensació que l’anomenada pau sempre comporta un preu politic. Enlloc, saben ells molt bé, ningú deixa quaranta anys de lluita armada gratuïtament. Ni aquí, ni allà, ni a la Patagònia.

Per tant doncs, com us dic, uns poden anar dient que volen l’autodeterminació, els altres l’aeroport i els de més enllà la gestió de la Seguretat Social. Els espanyols saben que el més calent és a l’aigüera. Aquí els únics que es creuen els contes de fades són els que pensen que el seu vot del proper dia 1 servirá per regenerar alguna cosa. Es del tot significatiu veure la manca de declaracions dels principals capitostos dels partits imperials respecte a les propostes electorals catalanes. S’ho miren de manera com si pensesin: “son como niños... “. El pitjor però és que la seva concepció infantil de la política ens la volen traspasar també a nosaltres. O no veieu com els programes electorals s’han anat convertint en una mena de carta als reis? Tots hi posen els millors regals. Que si xecs, que si ulleres, que si et paguen el lloguer del pis... Com en una tómbola de fira de poble. “Siempre toca, sino un pito, una pelota!”
La veritat és que s’ha demostrat que les preocupacions que podia tenir Espanya amb els missatges electorals catalans s’han dissolt com un terròs de sucre. La submissió econòmica i política catalana torna a fer-se efectiva amb unes ofertes electorals que no volen trencar absolutament res. Com des de fa molts anys, les aspiracions dels principals partits del país no van més enllà d’administrar el trist plat de llenties que ens envien des de Madrid. Solució? No ens cansarem de repetir-ho: regeneració política, regeneració política i res més que regeneració política.

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance –per la seva originalitat–  Brick s'ha convertit en una d'aquelles pel·lícules que mouen bonior, de les quals se sent tant a parlar en cercles especialitzats i tants festivals es vanen d'haver-les programades, que de debò acabes amb ganes de veure-les. Després, un cop te les trobes en pantalla, sols adonar-te del motiu perquè han generat tanta expectació, encara que –com passa en el cas de Brick– es tracti d'obres moderadament interessants, a les quals no els fa cap favor l'exageració en la crítica favorable ni en els premis.

Curiós i intel·ligent primer llargmetratge del nord-americà Rian Johnson (Marylan, 17 de desembre de 1973), Brick  trasllada a l'univers juvenil d'un institut els arquetips del cinema negre. I segurament per això, Sitges 2006 l'ha inclosa en la Secció Oficial Fantastic. L'actor adolescent Joseph Gordon-Levitt hi encarna un noi, taciturn i espavilat, que es manté al marge de tot i de tothom, fins que s'adona que la seva exxicota s'ha embolicat en alguna cosa greu. Coneix el terreny i sap que no ha de comptar ni amb la policia ni amb les autoritats acadèmiques del centre: decideix actuar. Ha d'entrar al món reclòs de les bandes que corren per l'institut, buscar-hi les esquerdes, copsar els jocs de poder entre els que les componen... Les coses es precipiten i el seu paper detectivesc esdevé cada cop més perillós. La gosadia, el risc i el quinqué seran les seves armes principals, per salvar la pell –si és que se'n surt– entre camells bocamolls, drogoaddictes romàntics, pinxos musculats, perverses nenes riques, companyes de dents afilades i sinistres fills de mares protectores i badoques.

(Si us interessa seguir llegint, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Veig que aquests dies proliferen als diaris entrevistes a les dones, companyes o parelles dels diferents caps de llista al Parlament. Crec sincerament que es confon la voluntat de presentar la vessant més humana i personal del candidat amb una tafaneria i frivolitat difícil d'entendre i de justificar. Saber detalls de la vida sexual de Joan Saura i l'Imma Mayol o de Josep-Lluís Carod-Rovira i Teresa Comas, no crec que aporti res a la campanya. I no en responsabilitzo a les entrevistades sinó que em sembla que els mitjans abusen de les circumstàncies i fan dir a les persones coses que difícilment dirien en circumstàncies ordinàries.

Em sorprèn que la gent s'escandalitzi per les entrevistes que fa Sala-Martín i ningú no digui res dels aprenents de Salsa Rosa i Aquí hay tomate de diaris que pretenen ser seriosos.

Les fronteres, en el món del periodisme també existeixen i penso que en aquest cas s'ultrapassen. Aquests dies, les persones entrevistades estan sota una situació de pressió ambiental i familiar extraordinària; i tot  i que habitualment ja conviuen en situacions semblants, els focus de l'atenció mediàtica no les il·luminen com ara.

A més, crec que moltes de les preguntes es fan des d'uns arquetips masclistes i sexistes. Si el candidat de CIU - o del PSC, o d'ERC, o d'IC o del PP - a la Presidència de la Generalitat fos una dona, ...també li preguntarien al seu marit com es comporta ella al llit ? Com reaccionaria la societat davant una pregunta així ?

Ser una persona amb responsabilitats públiques no crec que legitimi a ningú per castigar els entorns familiars amb preguntes - aquestes sí, gratuïtes i impertinents - sobre la vida privada de les persones. Algú pot dir que tothom és lliure de respondre o no, però crec que , per la pressió a la que em referia abans, en aquestes circumstàncies, la llibertat de les dones, companyes, parelles, no existeix.

Fa uns quants dies explicava aquí i després aquí que arran d'un infortunat accident que el diumenge 8 d'octubre mon pare va patir pel carrer jo estava buscant la senyora que el va atendre i que l'endemà encara va tenir la gentilesa de deixar-me un missatge al contestador del telèfon fix de casa interessant-se per com havia acabat tot allò.

La llàstima va ser que la senyora Elisabet (així s'identificava en el missatge) va suposar que el telèfon de casa nostra era com el seu, que conserva memòria de les trucades rebudes, i no em va deixar cap pista per poder tornar-li la trucada. Per això aquell mateix dia vaig escriure un apunt on explicava que buscava la senyora Elisabet i que agrairia que algú em facilités alguna pista per localitzar-la.  (n'hi ha més)

Avui, he sentit per la radio que el reietó d'Espanya, va anar a finals d'Agost a Rússia a caçar ossos, i va tenir tanta sort, que en va caçar un. Però, resulta que l'ós en qüestió, havia nascut en captivitat, i l'havien deixat anar perquè ell el cacés i a més, l'havien emborratxat amb vodka. Sentint això, em ve a la memòria el seu antecessor en el càrrec, que també l'hi muntaven caceres "apanyades" i quan anava a pescar l'hi enganxaven el peix a l'ham. Tot plegat, es tan esperpèntic, que deixa enrera situacions, com les de la pel·lícula "la escopeta nacional". Aquest fet, entre còmic i cruel, no tindria gaire importància, si no fos que aquest senyor diuen que ens representa, i a mes, l'estem mantenint nosaltres. I si hi anava convidat, fora bo saber per qui, i amb quines intencions. Es clar que un país que té la matança de toros com a símbol, deu trobar bé que el seu cap d'estat es diverteixi matant ossos.

Fa vint-i-set anys que van començar amb aquesta aventura que recorre tota la marge llevantina de la Plana de Vic. Van començar sent una colla molt menuda de participants, però cada cop ha anat guanyant quantitat de gent. N'hi ha que repeteixen anys rere any, d'altres hi venen un cop per veure com és això.

Bé, en qualsevol cas. Jo ho sabeu, el 19 de novembre, us oferim una Marxa de 45 quilòmetres amb avituallaments, controls i tota la pesca que uneix els pobles de Rupit i Taradell i que passa pel Collsacabra, per la vall de Sau, per les Guilleries i clou a la nostra vila.

Si us hi voleu apuntar, a la web del Centre la informació hi podeu trobar: www.cetaradell.net/inici.html.

No anava a comentar la proposta de les joventuts d’Iniciativa, per la qual ens proposaven que ens folléssim “la dreta”.  Però, a manca de res d’interès abans del debat, m’hi apunto i faig un “sense la caputxa”,  així que deixo clar que això no és debat polític, sinó impressions personals.

No és, aquesta d’Iniciativa, una proposta seriosa.  Haurien de dir a qui de la dreta.  Amb la mà al cor, a mi, físicament, em solen atraure més les dones de dreta.  Així que si volen que me les folli (i elles hi estan d’acord) m’hi apunto.  Mira, ves per on, per una vegada m’afegeixo joiós a una proposta dels comunistes.  (...)