Avui pot ser un dia important per a Euskal Herria i, el temps ho dirà, per a altres nacions en situacions semblants.
La inaccessible cambra europea ha de debatre i aprovar una resolució que reconeix l'existència del conflicte polític per a la sobirania de la nació basca. Realment important. Malgrat les maniobres del PP, els equilibris del PSOE, la rebaixa de plantejaments, previs i d'última hora, etcètera.
I és que podrien ser tan fàcils les coses sense tant polític estartús i veudel'amo, sense tants interessos que es posen davant de la política i la realitat...
Mentre, per anar aplanant el camí, les policies -voleu dir que se'n necessiten tants d'uniformes diferents per fer la mateixa "feina"?- que hi ha a Euskal Herria van requisant material de les Herriko Taverna, processen la direcció de Batasuna i els mitjans de comunicació -tan independents, ells!- ens expliquen que una delegació de Batasuna avui serà al Parlament europeu. Batasuna ha organitzat 10 autocars per anar-hi -més de 500 persones!-, però la delegació oficial està formada per representants de partits, sindicats o moviments socials de sensibilitats i plantejaments polítics molt diversos. I és que al País Basc, malgrat que aquí se'ns ven sempre el mateix, hi ha una cara oculta de la lluna on hi passen coses. I ara hi està passant un tren que vol arribar a la solució del conflicte. Una solució que passa pel reconeixement dels subjectes en litigi i del dret a decidir del poble basc en el seu conjunt.
Un objectiu desitjat allà i desitjable arreu.
Per això, des d'aquí, solidaritat/alkartasuna.

Acabo d'empassar-me el panflet aquest del ConfidencialCAT que ha fet CiU. He quedat meravellat del cinisme que gasta la dreta, aquesta dreta nostrada que és Convergència i Unió.
Mai vaig ser partidari que ERC pactés amb PSC-CpC i ICV-EUIA ni amb CiU, perquè creia que ERC havia d'aconseguir dues coses abans de fer acció de govern: una cura d'humilitat, apartant-se d'aquesta actitud de nou ric de la política, i l'altra cosa, enfortir un nou pol de referència política en clau nacional i transformadora. Malauradament, la tendència a tocar poder i a col·locar-se, amb l'excusa de ser "normals" -o sigui, com els altres- els va trair -i amb ells, tots-.
Les conseqüències han estat nefastes. No tenim alternativa nacional i transformadora, hem cremat etapes a preu fet, hem col·locat l'imperi espanyol a la Generalitat i hem accentuat la distància de la gent amb la política. Un resultat rodó. Però si amb tot això no n'hi havia prou, ara anem a correcuita a buscar nous elements d'integració en el model polític dominant. Critiquem ICV per ser ecologistes. Perdonem el "errors" de CiU. Fem propostes electorals oblidant-nos dels Països Catalans i de l'autodeterminació... Un autèntic despropòsit.
Ara bé, si el tripartit ha estat un desgavell de l'alçada del "Polònia", el cinisme de CiU no té parió.

Els dies 13, 14 i 15 d'octubre d'enguany han estat especialment intensos per a mi -i crec que per a molta altra gent també- a Prats de Lluçanès.
Celebràvem les 2s Jornades sobre la Memòria històrica i vam poder ajuntar tres esdeveniments que, a nivell local i un a nivell intercomarcal, tenien una importància gran. Ho organitzava l'ajuntament.
Primer, el divendres 13, al vespre, Toni Strubell parlà de "l'altre president afusellat: Josep Sunyol".
Dissabte 14, de 3 a 9 del vespre, tornava a emetre Ràdio Troka, emissora -que fou i que volem que sigui- municipal de Prats de Lluçanès.
El diumenge 15, al serrat de Sant Sebastià, un nou homenatge al President Lluís Companys, i a les 7 de la tarda, concert amb Lluís Llach.

Han passat un grapat de dies des que vam marxar al Piemont. Des d'aleshores no he tornat a escriure, i ara resulta que ja estem en plena campanya electoral regional per al Parlament autonòmic catalunyès.
Però abans de començar a parlar de la campanya, vull fer un parell d'apunts sobre el viatge i sobre les sensacions viscudes aquest darrer cap de setmana, a Prats de Lluçanès, amb els actes sobre la memòria històrica, les emissions de Ràdio Troka i l'inoblidable concert de Lluís Llach al pavelló municipal.
Així doncs, anem a pams i comencem, avui, pel començament.

Sí, avui marxem cap al Piemont.
Farem vacances i coneixements.
Durant uns dies deixarem lliure i tranquil·la la part que em toca de la blogosfera -potser!- i prepararem temes per tractar. Si no hi ha res de nou, una crònica viatgera i alguna d'experiència en el nou terreny
Tot plegat, més elements per anar configurant camins futurs, des del present.
Aquí en teniu una referència.

Aquest diumenge vàrem poder veure el primer derbi de la temporada: Barça - València. Un partit intens, amb dos estils de joc contraposats, amb dos equips potents i que segurament, si cap maltempsada no ho impedeix, lluitaran en diversos fronts per assolir la glòria en aquesta lliga espanyola -la que més equips del país haurà de suportar- que ens obliga.
El partit d'ahir, amb diverses situacions que podien haver modificat el resultat final per part d'ambdós equips -tot i que el Barça va tenir més opcions i crec que va jugar millor-, amb la intensitat de les grans ocasions, un clàssic de dos dels equips amb més projecció europea, em va fer sentir el desig pregon i irresistible de poder deixar de banda la situació política nacional i abocar-me desmesuradament a favor del Barça enmig d'una confrontació esportiva normalitzada, on València i Barça serien, amb pocs dubtes, els equips capdavanters d'una lliga nacional sense noses imperials.
I és que Barcelona i València són les nostres capitals indiscutibles i els seus clubs capdavanters han de saber assumir el seu paper en l'àmbit de l'esport.
Curiosament, la diferent situació política i nacional que s'hi viu, pot ser una bona explicació per aclarir i justificar el fet que el segon equip de la ciutat esdevingui el contrapès de la anormalitat en què vivim. Levante i Espanyol són la cara i la creu, respectiva, de la moneda estrangera que ens condiciona. La qual cosa ens mostra clarament que el futur passa per avançar en la plena normalitat com a país i que tot és possible. Només (ai!) ens cal començar a pensar que la realitat que ens separa és l'espanyola i que és a ella a l'única a qui l'interessa que Barça, València, Vila-real, Nàstic o Mallorca ho tinguin difícil per assolir representació en el futbol internacional. El partit d'ahir ens dóna motius futbolístics, també, per reclamar la independència.
Una llàstima que el diari El 9 esportiu hagi renunciat al país complet. Caldrà que canviïn si volen estar a l'alçada.

La CAL, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, ens torna a mostrar el camí a seguir en la lluita necessària, imprescindible en defensa de la nostra llengua i en la superació de l'actual situació de fragmentació, substitució i desvalorització en què ens trobem en el conjunt dels Països Catalans.
En aquesta notícia que recull avui Vilaweb s'hi plantegen les raons de la campanya iniciada per la CAL per aconseguir que la cultura catalana, la que es fa en català, als Països Catalans o allà on sigui, representi realment aquesta cultura i no qualsevol altra, tot i que al govern de la Generalitat de Catalunya, als de la resta dels Països Catalans i al govern espanyol no és qualsevol altra la que volen que hi siga: ells només volen que hi siga l'espanyola.
Com molt bé es diu des de la CAL -en la presentació, ahir, d'aquesta campanya- si del que es tracta és d'enviar gent que viu a Catalunya (!) i que escrigui, per què no s'envia la gent escriu en anglès, en àrab, en gallec, en italià o en rus? O en qualsevol de les prop de 300 llengües pròpies de la ciutadania -amb papers o no- que hi ha en aquesta "comunidad autonoma"? Doncs per una raó ben senzilla, perquè del que es tracta és d'espanyolitzar, de seguir espanyolitzant. No hi ha res més.
A més, tindrien un problema, si hi anessin els representants que toca, també hi haurien d'incloure escriptores o escriptors d'Inca, de Fraga o d'Ontinyent, per dir alguna cosa. I és clar, això ja seria massa.
Crec que estaria molt bé que des dels blogs de Vilaweb i des d'altres àmbits comunicatius -blogs, ràdios, televisions, premsa escrita, webs...- ens afegíssim a aquesta campanya, fent apunts, articles i col·locant en lloc visible el logo de la campanya de la CAL, aquest que il·lustra aquesta entrada. Seria una bona manera de posar al descobert els compromisos de cadascú.

I cal que sigui en català pels milers d'arguments que ja sabem i que no cal repetir.
Però és que no estem parlant d'un cas en què el pregoner o la pregonera pugui ser d'un lloc amb una llengua diferent, i que per l'extraordinària importància del personatge i del seu discurs hàgim de proposar-li que discursegi i que ho faci substituint els naturals pregoners barcelonins, no. Simplement és un episodi més de la dinàmica de susbtitució i d'imposició de l'espanyolisme i de la pràctica domesticada del catalanisme.
En un blog on es parlava d'aquest tema, un comentarista es queixava de les crítiques al Jordi Portabella, d'ERC, pel que algú anomena passivitat davant del fet, i demanava si és que hom vol provocar una crisi al tripartit municipal amb les eleccions tan a prop. Aquest és el problema. Les eleccions estan per damunt de les posicions polítiques, les cadires immobilitzen aquells que haurien d'actuar. ERC a l'ajuntament de Barcelona he declarat que algú ha confós cosmopolitisme amb espanyolisme, i ja està. No ha dit res més. Si ens movem no aniran bé les eleccions? O sigui que hem de moure'ns només pel vot i així retindrem la cadira i estarem quatre anys més esperant renovar el seti, no fent política de veritat. Amb què es diferencia, doncs, ERC de CiU?
Jo, des d'aquí, proposo a tots els regidors i a les regidores de l'ajuntament de Barcelona que tinguin un mínim de dignitat nacional, que anunciïn la seva oposició al pregó, que deixin clar que no hi aniran i que demanin el boicot ciutadà a l'acte.
Segurament, la Lindo ens obsequiarà amb alguna frase en català, alguna salutació i alguna brometa regional, així ens acabarà de manegar.

Per sort, Ken Loach acumula una llarga trajectòria com a director, amb importants reconeixements en forma de guardons en prestigiosos certàmens, fins i tot en alguns d'aquells on la discrepància sempre és a la part exterior de la porta del local o la seu de l'organisme on es "couen" els veredictes. Dic això, perquè ja ens coneixem i tots sabem que quan algú, en veu alta, defensa la solidaritat, la lluita per la justícia social i qüestiona qui encobreix els que remenen les cireres, automàticament se li entortolliguen al coll els Sintes o li cauen al damunt els Sostres. Per sort, doncs, les lloances que pugui fer jo a l'obra de Loach no són més que comentaris que se sumen als que ja han fet aquells que suposadament en saben, per damunt de sentiments i idealismes que tant cansen als nostres cosmopolites, ciutadans del món o moderns il·lustrats -deixant de banda, espanyolistes militants, fatxes pseudoreciclats o empedreïts defensors de l'ordre en la majoria de les seves variacions-.
Ahir, dissabte, vam anar a veure la darrera pel·lícula de Loach, al cinema Nou, de Vic (Osona). Una pel·lícula excepcional. Una duríssima i, alhora, extremadament sensible obra mestra sobre un moment clau en la història d'Irlanda. El naixement de l'IRA, la lluita per fer fora els ocupants anglesos i recuperar la sobirania, la proclamació de la independència dels comtats del sud i la instal·lació de la dependència en els del nord.

Aquests dies se celebra a l'Havana, Cuba, la 14 cimera de representants del Moviment de No Alineats (MNOAL), a la qual hi assiteixen gran part dels estats africans, asiàtics i d'Amèrica central i del sud, juntament amb algun d'europeu. Alguns estats i moviments polítics, ONG i organismes socials hi seran coma convidats o observadors.
Es tracta d'un moviment sorgit en el període de l'anomenada Guerra freda entre els dos blocs dominants en aquell moment, amb la intenció d'estabilitzar un escletxa que impedís el definitiu repartiment del món entre ambdós blocs. Avui, amb la situació gairebé monocolor existent, el MNOAL té més sentit i interès que mai, per intentar evitar la conversió del món en un terreny d'esbarjo dels interessos occidentals, amb les mans definitivament lliures per fer i desfer amb total impunitat.
La cimera, a la qual s'espera al màxim dirigent de Nacions Unides, Kofi Annan, obté, significativament, un escàs ressò de premsa a casa nostra. I és que la premsa, al dictat dels grans interessos multinacionals, dels Estats Units i la Gran Bretanya, de la indústria militar, etcètera, no troba d'interès les polítiques que plantegen millores socials de veres per a la majoria; que neguen el dret a la ingerència en les polítiques de cada estat, o que qüestionen l'actual distribució de la riquesa en el món. Només cal veure el tractament que TV3 -la seva?- ha donat a aquest esdeveniment. Ni un sol apunt sobre els continguts, els debats i les possibles propostes de conclusió de la trobada. Només especulacions avorrides sobre si Fidel Castro traurà el cap o no en les jornades.
És cert que els estats, qualsevol, i veient el cas dels que tenim més a prop, encara més, ens generen malfiança i distància, i que molts dels estats de l'anomenat tercer món han estat fets a imatge i semblança dels del primer. Però en una situació com la que vivim en l'actualitat una proposta com la del MNOAL és una porta oberta a l'esperança i una necessitat per encarar el futur. Molts milions de persones, la majoria de la humanitat, hi són representats.
L'any 1955, a Bandung, Indonèsia, s'hi va celebrar una Conferència afro-asiàtica, com a precedent de l'actual MNOAL. Allà en van plantejar els 10 Principis de Bandung, que estan a la base del treball i els plantejaments de l'actual MNOAL.

ELS DEU PRINCIPIS DE BANDUNG (segueix)