A l'entrevista a la Imma Mallol que surt publicada a La Vanguàrdia d'avui, se li demana que expliqui en paraules entenedores per a un nen de vuit anys, què significa ser d'esquerres.
És complicat ser políticament correcte amb els nens, perquè com que ells encara no han après el noble art de la mentida i el dissimul, tendeixen a anar a l'essència de les coses i a desmuntar la complexa però fràgil construcció semàntica dels adults. Sempre recordaré que quan va morir la meva mare i vaig haver d'explicar-li a la meva filla de sis anys, vaig començar dient: "Te'n recordes que la iaia sempre parlava dels seus pares i la seva germana, i deia que els anyorava tant? Doncs ara ha pujat al cel, i per fi els ha tornat a veure, i deu ser molt feliç, encara que ens trobi a faltar a nosaltres perquè ha estat molt de temps separada d'ells, i devia anyorar-los". Ella va escoltar-me amb paciència i després d'una breu pausa va contestar: "Ah, doncs vols dir que s'ha mort, oi?"
Vull pensar que jo tenia alguna excusa per haver fet un intent tan galdós de correcció política perquè la mort és una cosa molt trista i difícil.
Tanmateix. la senyora Mallol defineix ser d'esquerres de la següent manera: és “que totes les persones tenim dret a desenvolupar els nostres projectes vitals” , “que totes les persones puguin gaudir” , “que puguin decidir sobre el seu futur”. Si a la meva filla li haguessin explicat aquesta definició, ja sé què hagués contestat: vols dir que els d'esquerres són bons i els de dretes són dolents, oi?
Als matins, faig un trajecte d'uns quinze o vint minuts en cotxe, i vaig fer zapping radiofònic. Normalment poso l'Antoni Bassas, mirant d'enxampar l'Alguna Pregunta Més, que quan està inspirat em fa petar de riure. Quan Catalunya Ràdio posa publicitat o s'ensopeix, passo al Xavier Bosch de RAC1, que és una mica més agosarat i fresc, tot i que segueix el patró del mestre Bassas. Però quan tots dos es posen pesats parlant de notícies comarcals o de les cotitzacions de la Borsa, llavors sí, llavors gaudeixo plenament del major geni de les ones contemporànies: el Federico Jiménez Losantos.
La situació és la següent: el conseller delegat d'una multinacional americana visita Barcelona per entrevistar-se amb el president de la Generalitat, ja que la seva empresa està analitzant seriosament una gran inversió a Catalunya. L'individu és un americà sense cap mena de cultura ni coneixements històrics que amb prou feines sap que és a Europa, que li han explicat que el seu interlocutor és el president d'una oficina governamental regional que te la possibilitats de donar ajuts a la multinacional, i que convé que perdi una estona reunit amb aquest funcionari perquè els seus subordinats li han explicat que te força poder. L'individu és un home enèrgic, extraordinàriament ocupat, amb una gran capacitat de lideratge i una profunda intuició per a les relacions humanes.
L'amic que, com deia el Sabina, mai no es despulla si no em despullo jo, està passant un mal moment. I si ho mires be, la vida t'ofereix coses que val la pena gaudir.
En el post anterior explicava alguns dels inconvenients del bilingüisme passiu, és a dir, de la fórmula de parlar en català encara que l'interlocutor contesti en castellà: obstaculitza la comunicació i consagra el dret dels forasters a no saber l'idioma propi de Catalunya.
Deia que és més eficaç fer notar al nostre interlocutor que és incorrecte no parlar el català, encara que la conversa continuï en castellà.Posava com exemple una conversa caçada al vol a un parking: el catalanoparlant canvia d'idioma però li fa un suau retret al seu interlocutor per la seva ignorància.
L'escena es desenvolupa en un parking. Un tipus d'aspecte jovial s'atança a la finestreta i diu:
- Bon dia, seria tan amable de vendre'm tiquets de deu hores? En teniu també de dotze?
L'empleat deu tenir uns trenta i escaig, i sembla treballador i honrat.
- ¿Dice Usted que quiere tiquets de diez horas?
- Si, creo que me quedaré uno de diez, será suficiente.
Mentre l'empleat busca en un arxivador, el client li pregunta amb cordialitat
- ¿De dónde eres?
- Colombia ...
- Ah! hay muchos colombianos en Barcelona. ¿Llevas mucho tiempo por aquí?
- Bueno, unos ocho años, pero mi padre era de aquí.
- Ah, caramba! Llavors sí que deus parlar el català. Una miqueta almenys!
- Una miqueta, si, pero lo hago muy mal y me da vergüenza.
- ¿Verguenza? - diu rient el client, sense perdre el bon humor - No hombre no, seguro que lo haces muy bien. De verdad que lo único que tiene que darte vergüenza es no hablarlo, con los años que llevas aquí.
- Bueno, intento hablarlo con mi hijo.
- Ah, los hijos son los mejor de la vida, ¿no crees? Bueno, gracias, y a ver si la próxima vez ya hemos pasado del una miqueta!
Un blocaire de vilaweb ha proposat, si ho he entès be, que el títol dels posts sigui "Jo també vull un estat propi" durant una temporada. Hi ha algun altre blocaire que afegeix "per a la meva nació", probablement perquè el títol de la campanya pot entendre's com una mena de reivindicació individual. Be, suposo que simplement es tracta de fer palès que l'estat en el que vivim no el sentim com a propi, i que voldriem que se'n creés un de nou a Catalunya o als Paisos Catalans. Ho subscric.
Fa uns dies, a l'Avui es va publicar un reportatge sobre els partits de l'Eurocopa d'aquest cap de setmana que deia que l'any 92 no s'haguessin pogut celebrar la majoria dels partits perquè alguna de les dues seleccions que jugaven pertany a un estat nou. La conclusió venia a ser que Catalunya no ho té tan pelut, si ells han pogut, nosaltres també serem capaços. Segur que tots signariem amb que d'aqui a catorze anys la nostra selecció es presentés internacionalment.
Per desgràcia, jo crec que la selecció catalana no podrà competir internacionalment apel.lant a les instàncies esportives enfrontada a Espanya. I Espanya, treiem-nos-ho del cap, per les bones no ho acceptarà Passarà com va passar a Fresno amb l'hoquei. Les federacions representades no votaran a favor de Catalunya si Espanya s'hi oposa, i sembla mentida que no ens n'adonem. Aquest és el tipus de campanya que fomenta Esquerra, que està condemnada al fracàs, i que malbarata les energies i els ànims dels independentistes que, frustrats, s'adonen que no hi ha res a fer després d'esforçar-se i fer-se il.lusions. La rabieta del Carod pel tema Fresno dient que estava a favor de Londres (no cal dir que jo també ho estava, però no sóc el president del tercer partit de Catalunya) i el subsequent boicot és un gol en pròpia porta perquè simplement no hi havia cap possibilitat de marcar nosaltres
Jo crec que les campanyes han de ser més possibilistes, perquè la independència i les vies per acostar-nos-hi (tipus seleccions catalanes), en la conjuntura actual i en la que pot albirar-se en els propers anys, no és realista. És frustant anar a xisclar al Camp Nou per la independència de Catalunya i que només serveixi perquè la Cope i el Mundo augmentin facturació, i perquè els futbolistes s'espantin. El proper partit de la selecció hi haurà una epidèmia de tamudisme (aquests que com el Tamudo sempre estan lesionats quan juga Catalunya; també li sol passar al Puyol) que jugaran l'Oleguer i quatre arreplegats de Segona B, que, què t'hi jugues, tampoc no parlaran català. Els futbolistes fugen com la pesta de la polèmica política i fan ben fet perquè és com la policia americana, tot el que diguin podrà ser utilitzat contra d'ells.
Quan dic que s'ha de ser possibilista, no em refereixo a que en els pressupostos hi hagi una miqueta més d'inversió; es tracta d'aconseguir eines de poder polític que sigui molt difícil que ens tornin a arrabassar. Per exemple, el Concert Econòmic, o el control de l'Agencia Tributària, o una llei electoral que impedeixi que qualsevol espanyol que s'empadroni a Catalunya sigui legalment català i pugui votar la presidència de la Generalitat, o el nomenament de jutges i fiscals, són mesures que, sent ambicioses, encaixen poc o molt en la Constitució, i en un moment que l'aritmètica parlamentària ho permeti pot ser un pas endavant.
Això és el que va fer en Pujol fins que se li van acabar les piles a la última legislatura. Pujol serà recordat com el president que va fer possible TV3 i l'ensenyament en català. I una televisió feta des de Catalunya i un ensenyament controlat per la Generalitat és el que, al seu tomb, permet que l'independentisme sigui una opció a considerar en la Catalunya del segle XXI, i no com passava als anys vuitanta, que era una tendència folclòrica i inofensiva que defensava l'únic diputat d'Esquerra (aquell senyor tan pintoresc que es deia Francesc Vicens i que despertava tanta tendresa).
Ja sé que d'això se'n diu peix al cove i que si no avancem retrocedirem. Per això cal ser radicals en allò que és possible i aparcar l'impossible fins que societat evolucioni. Per això, proposo al meritori blocaire que endega aquestes campanyes que la propera sigui, per exemple, "Jo també vull una Agència Tributària pròpia".
La meva filla I, que te disset anys, i unes companyes de l'escola estan fent el treball de segon de batxillerat amb sobre el tema "Les dones i la política". S'han posat en contacte amb força dones polítiques, les van a veure i els passen un qüestionari. Han entrevistat, entre d'altres, a Manuela de Madre, a Dolors Camats o a Meritxell Borràs. S'hi han adreçat sense utilitzar cap influència (han trucat per telèfon o han enviat un e-mail) i gairebé totes han accedit a reunir-s'hi. Amb la de Madre van estar-s'hi gairebé dues hores.
Quan les noies dissenyaven el qüestionari vaig suggerir-les-hi que preguntessin si creien que amb llistes obertes sortirien més o menys dones escollides. No sabien en què consistien les llistes obertes, i vaig explicar'ls-hi que es tractava que per comptes de votar la llista d'un partit en bloc, es tracta que hi hagi la possibilitat de tatxar noms de persones de la llista que el votant no vol que surtin escollides.
És curiosa la unanimitat la posició de les dones que han entrevistat respecte les llistes obertes: gairebé totes hi estan en contra. Segons la meva filla, l'argument sol ser que amb les llistes obertes sortirien guanyant el polítics que millor sabessin vendre's, i que hi perderien el més eficaços.
Suposo que tenint en compte el context de l'entrevista, les polítiques devien parlar amb força sinceritat, sobretot tenint en compte que no es preguntava l'opinió sobre les llistes obertes sinó sobre el seu efecte en la presència de les dones a la vida pública. Tinc els meus dubtes que en una entrevista periodística gosessin dir coses com aquesta.
L'argument que sortirien guanyant els que saben vendre's millor és un reconeixement sobre un criteri força extès entre els polítics: els votants són fàcilment manipulables, de forma que no sabran valorar l'eficàcia, i els enrederan fàcilment els populistes. La meva opinió és que la llista tancada no facilita que surtin escollides persones brillants i eficaces, sino persones fidels a la direcció del partit. Ja em perdonaran els interessats però la llista tancada ha acabat generant un descens en el nivell intel.lectual, en la preparació professional i en les qualitats polítiques dels governants (tot i que, ho reconec, el nivell d'honestetat crec que ha pujat els últims anys i, en el fons, el que fa rutllar un país no és la brillantor dels seus dirigents sinó, simplement un grau acceptable d'honradesa).
El sistema majoritari tipus Regne Unit genera polítics molt més brillants i ben preparats però té l'inconvenient que genera bipolarització, i en una terra salvatge com les espanyes de la transició no semblava recomanable. Les llistes obertes semblen poca cosa; quan sents els intel.lectuals clamar per la falta de democràcia de la societat en què vivim i veus que la única idea que tenen per millorar el sistema són les llistes obertes, et sembla que només saben queixar-se i no tenen gran cosa per aportar.
Ara que he sabut que els polítics tenen por que aquest sistema s'implanti començo a pensar que potser no és tan mala idea...
Llegeixo que a Martorell s’han produït intents d’agressió contra els senyors Piqué i Acebes. M’ha semblat esgarrifós. Resulta que brètols incontrolats han escridassat (escridassat! quina pocavergonya), llençat tomàquets (Déu del cel, on anirem a parar) i fins i tot un boig perillós ha arribat a l’extrem de donar una empenta (assassins!!!) a l’indefens Acebes.
I encara hi ha gent que parla de l’oasi català.
És terrible, perquè segur que el losantos i el pedrojota tornaran a blasmar (i és clar, tindran més raó que un sant!) la deriva independentista i proetarra que viu aquest trocet d’Espanya..
Després d'escriure un munt de posts sobre sentiments i sensacions, i sobre coses que no acabo de dominar, avui escriuré sobre un tema que conec molt bé, : la inspecció d'Hisenda a Catalunya.
Deliberadament o no, es calcula que a Catalunya la inspecció genera un 40% de les actes, quan l'economia no arriba al 19% i la recaptació d'impostos està per sota del 30%. És que els catalans amaguen més? O és que la inspecció és més dura a Catalunya?
