Sembla “la cançó de l’enfadòs”: amb qui pactarà ERC??; a qui votarà ERC com a president de Catalunya, a Mas o a Montilla??. CiU i el PSC, així com els mitjans mediàtics al seu servei, insisteixen una i altra vegada en el tema. Però, la pregunta realment important a fer-nos és una altra. La qüestió que ens hem de fer avui els catalans i catalanes, és: volem que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid o bé volem que en sigui independent ??.
CiU i Mas són els que varen pactar la gran retallada de l’Estatut del Parlament amb el Sr. Zapatero, per deixar-nos un “nou” Estatut que avui ja s’ha demostrat insuficient: en aeroports, rodalies, immigració, etc.. Són els que han acceptat que no es compleixi l’Estatut pel que fa a les inversions de l’estat a Catalunya. I ara estan esperant “en candeletes” els vots del PP per a recuperar el govern de la Generalitat. CiU i Mas són, doncs, igual a dependència dels partits de Madrid, si convé el PP i sinó el PSOE.
El PSC i Montilla són els que voten contra el trapàs, avui ja absolutament necessari, dels aeroports catalans a la Generalitat; els que es fan còmplices de la nefasta política d’immigració del PSOE; els que no diuen ni piu davant del dèficit fiscal, de la no publicació de les balances fiscals, del dèficit històric en capital públic a Catalunya, o de la presa de pel de la inversió de l’estat en infraestructures als darrers anys i que continúa de cara al 2007. Són també els que varen donar suport al PSOE en el pacte Mas- Zapatero per a fer la gran retallada a l’Estatut del Parlament. El PSC i Montilla són igual a dependència del PSOE de Madrid.
Esquerra és, doncs, l’únic partit que pot evitar que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid, sigui del PSOE o sigui del PP. Només uns bons resultats d’ERC faran que CiU i el PP no sumin prou escons per a pactar. Només uns bons resultats d’ERC faran que el PSC no estigui sotmés als dictats del PSOE. Només tindrem un govern catalanista i de progrés, de forma simultània, si Esquerra està present en el proper govern de la Generalitat desprès de l’1 de novembre.
Un 38% dels catalans i catalanes veuen la immigració com un problema, el principal problema, del país; un 22,5% dels catalans i catalanes consideren que és el problema més important que tenim avui a Catalunya. Aquestes són dades de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya. No hi ha cap dubte, doncs, que el tema ha de ser al centre de les nostres preocupacions en els propers anys. Evidentment, aquesta situació està lligada a l'acceleració de la nova immigració en els darrers anys, que explica un 90% del creixement de la població catalana en els darrers sis anys. Però també al fet que des de Catalunya no hem pogut gestionar ni l'arribada dels immigrants ni els seus efectes.
Tanmateix, hem de veure la nova immigració com un resultat de les desigualtats econòmiques i socials a l'àmbit mundial, però també com un potencial factor d'enriquiment del país, tant des del punt de vista econòmic, com social, com cultural.
Com ha explicat a bastament i exhaustivament la Consellera Anna Simó la feina feta pel govern de Catalunya en el període que Esquerra hi va ser -començant pel Pla de ciutadania i immigració 2005-2008- ha estat molta i de bona qualitat. No ho repetiré perquè ho podeu trobar en aquesta entrada del seu bloc.
De cara al futur, el Pla de ciutadania i immigració apuntava alguns principis bàsics fonamentals: primer, la ciutadania resident a partir dels valors del pluralisme/laïcitat, igualtat i civisme (drets i deures dels immigrants); segon, el foment de la interculturalitat com a cultura dinàmica i oberta; tercer, la llengua i la cultura catalanes han de ser unes oportunitats per als nous immigrants; quart, ens cal la coordinació, cooperació i corresponsabilitat amb tots els sectors i els agents socials implicats; cinquè, es imprescindible que la política sobre la immigració tingui un caràcter transversal; sisè, cal tenir molt en compte les experiències locals i el rol dels ajuntaments a l'hora de definir i de dur a terme les polítiques d'immigració.
Més concretament, de nou la Consellera Anna Simó fa unes propostes específiques i completes en aquesta altra entrada del seu bloc. Unes propostes que s'han de situar i relligar amb el Pacte nacional pel civisme i la societat responsable proposat per Carod. En definitiva, Esquerra aposta per una política d'integració que faci que l'estatus d'immigrant sigui només un moment de la vida, quan un deixa la seva terra, però que quan arriba aquí ja ha de ser un ciutadà català. I Catalunya ha de ser capaç d'integrar-lo. S'ha d'evitar, en tots els casos, la creació de "guetos socials" o de "guetos culturals", que només poden ser font de conflictes.
"Som republicans, independentistes, d'esquerres. I volem ser d'un país com els altres i que puguem considerar nostre. Ara fa un segle els nostres avant-passats volien fer la Catalunya-ciutat. Nosaltres volem fer la Catalunya-nació i la Catalunya-estat. ... La construcció de la Catalunya-nació ... es caracteritza per dues afirmacions fonamentals: l'opció per incorporar i compartir el màxim de les tradicions diverses d'origen de cadascú,...; l'opció per donar continuïtat a la tradició popular catalana ..., bàsicament la llengua. ... La Catalunya-estat es formula com el resultat d'un procés nou de legitimació a partir de la sobirania popular. ..., com l'expressió moderna, en un món profundament interrelacionat i interdependent, de la voluntat majoritària, democràtica, d'un conjunt de persones, complex i divers, que es pensen i se senten i volen ser un sol poble, igual que els altres pobles".
Aquesta era la conclusió de l'important conferència que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer a Cosmocaixa el passat 3 d'octubre, amb el títol de "El futur que ens interessa". Una conferència molt elaborada, en la que hi ha un clar projecte de país, de nació, d'estat per a Catalunya. Un projecte propi, personal, de Carod-Rovira però al mateix temps compartit amb molta altra gent -molt especialment els militants, simpatitzants i votants d'Esquerra- i que aspira a ser compartit amb molts més, fins a arribar a ser l'opció majoritària al nostre país, fins a aconseguir construir una majoria social nacional. Aquesta dialèctica, i també sintonia, entre projecte personal-projecte col.lectiu queda clar quan un es llegeix amb atenció la conferència i també el programa electoral d'Esquerra (1, 2, 3, 4). Un projecte i un programa per a liderar el país, i no només per a gestionar-ne les polítiques, cosa que tanmateix també s'ha de fer.
Hi ha moltes idees importants a la conferència, però m'agradaria destacar-ne algunes. Per exemple, la necessitat que a Catalunya tinguem un interès nacional, que "per sobre de les diferències ideològiques i de partit, hi hauria d'haver, en temes essencials, l'interès col.lectiu, el general de tota la societat, allò que en altres latituds anomenen l'interès nacional". I que, aquest "interès nacional exigeix actituds nacionals, objectius nacionals, pràctiques nacionals que tinguin una mirada llarga, una utilitat perdurable".
I aquest interès nacional només es pot defensar mitjançant grans pactes nacionals. En Carod en va proposar cinc: un que ja està en marxa com és el Pacte Nacional per l'educació; i quatre més que caldria implementar, el Pacte Nacional per la salut i el benestar que impulsi un pla de xoc d'atenció domiciliària i la llei de serveis socials, un Pacte Nacional per la modernització per potenciar l'economia i l'empresa catalanes, un Pacte Nacional per la cultura i un Pacte nacional pel civisme i la societat responsable que inclogui els temes de la nova immigració.
Una altra idea important és que el nostre futur no pot ser només el de la millora del país en termes quantitatius, sinó que "una Catalunya amb futur, amb el futur que ens interessa, és un país de qualitat", "aquella que és capaç de pensar-se, projectar-se endavant i redefinir-se".
De la mateixa manera que a al final del franquisme es parlava de la necessitat de crear "espais de llibertat" ara Carod ens parla de guanyar "espais de sobirania", catalana naturalment, "de preservar espais de decisió catalana a les intromissions i ingerències externes de tota mena". Hem d'exercir les nostres competències fins el límit, amb la màxima decisió, fins a forçar la legalitat vigent per a interpretar-la i aplicar-la a favor nostre. Al mateix temps, aquests "espais de sobirania" han de ser "identificats per tothom com espais d'eficiència, de benestar, d'utilitat, ..., que es revesteixin amb el valor afegit de l'excel.lència i que, a més de ser competitius amb els de l'estat, siguin clarament millors que aquests".
De la conferència de Carod i del programa d'Esquerra s'en dedueixen un projecte personal (de Carod) i col.lectiu (d'Esquerra), amb la mirada llarga, per a liderar el canvi i la millora que el país necessita a llarg i mig termini, sense oblidar la necessitat de gestionar bé el dia a dia, com ja ha demostrat Esquerra al govern de la Generalitat i de tants i tants ajuntaments.Sincerament, no crec que cap altre partit ni cap altre líder ho hagin plantejat amb tanta claredat i tanta consistència.
Quasi cada dia al matí una de les primeres coses que faig es connectar-me al "Bloc sense fulls" de Saül Gordillo. Durant el dia sempre m'hi connecto alguna altra vegada. Per mi, sens dubte, és el millor bloc de política, de periodisme polític, del país. El seu "Observatori internauta" és el millor i més complet "bloc de blocs polítics". Un bloc de referència indiscutible per a tots els que ens interessa el món de la bloquesfera política als Països Catalans.
Divendres al vespre no vaig poder veure el debat dels candidats perquè fins avui a la tarda he estat representant a l'Ajuntament d'Argentona a l'Occitània. Avui, desprès d’haver llegit els diaris i d’haver parlat amb diferents persones crec que l’entrada d’en Saül sobre el debat en resumeix i interpreta magistralment, des del punt de vista del periodisme polític, els aspectes més interessants i importants, començant pel seu títol.
D’altra banda, aquest cap de setmana publica un interessant reportatge al setmanari Presència, justament sobre els "Polítics a la xarxa" en el que ha tingut l’amabilitat d’incloure-hi el meu bloc.
Saül, ànims i endavant per a continuar millorant la bloquesfera política catalana.
Les dues característiques principals de la campanya de CiU són la malícia i la prepotència.
La primera té la seva màxima expressió en el DVD, del que ja n'hem parlat tots molt, massa fins i tot. Pel que fa a la prepotència es manifesta en moltes coses: les formes utilitzades, el tipus de discurs, l’agressivitat, la seva actitud de "perdonavides" molt especialment per part del Sr. Mas, etc..
Tanmateix, aquests últims dies han fet encara un pas més en aquesta actitud prepotent: ara ja comencen a repartir càrrecs a tort i a dret, donant per fet que governaran en solitari, com si ja governessin ara, vaja!!. L’altre dia filtraven que els dos independents que acompanyaven als responsables de l’àrea econòmica del partit serien els responsables de l’agència tributària catalana i d’implementar la supressió de l'impost de successions respectivament. Ahir un amic advocat, especialitzat en temes urbanístics, sorprès i bocabadat, m’avançava el nom que circula com a nou Director General d'Urbanisme en un govern de CiU. Es a dir, no és que parlin de possibles Consellers, no, pel que es veu es tracta d’anar repartint ja càrrecs de director general o de responsable de tal o qual cosa!!!.
Massa prepotència. Massa poc respecte als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el proper 1 de novembre ens expressarem a les urnes. Massa poc respecte al Parlament de Catalunya i als nous parlamentaris/parlamentàries que hauran d’escollir el nou President de Catalunya i hauran de donar suport a un govern que tingui la majoria parlamentària o almenys el suport d’una majoria per a governar.
CiU ha fet, com ja ens té acostumats, una altra passa enrere, com els crancs: amb la retirada de la seva esmena a la totalitat dels pressupostos estatals de 2007 ha passat de la política de "peix al cove" a la política de "paraules al cove".
Efectivament, la única raó per a justificar aquesta retirada, desprès de denunciar aferrissadament que la inversió en infraestructures dels pressupostos incomplia l'Estatut, ha estat les "bones paraules" del ministre Solbes. Les paraules potser van ser "solemnes" com deia en Duran, però en cap cas van ser ni "clares" ni "transparents" com sostenia també el mateix Duran. Ens ho explica Ferran Casas: "l’acord que va servir per retirar l’esmena era en boca de Duran de molt més abast que no pas en la de Solbes. El ministeri mantenia que el mètode era bo i que es tractava només de "convèncer" l’altra part". I ens ho confirma també el diari El Pais: "a cambio de un compromiso vago del vicepresidente y ministro de Economia, Pedro Solbes, CiU accedió a retirar su veto a las cuentas del Estado para el año próximo".
De fet, davant d’una pregunta de Joan Puigcercós, Solbes va afirmar que no hi ha marge per revisar el concepte d’infraestructures en la disposició addicional tercera de l'Estatut. "No defugim cap debat, però el que són infraestructures està definit i hi ha elements no regionalitzables" va dir Solbes, que ja s’ha encarregat que aquests elements no regionalitzables hagin augmentat molt més que els regionalitzables en el pressupost de 2007.
Desprès de ser protagonistes de la retallada de l'Estatut del 30 de setembre amb el pacte Mas-Zapatero, ara CiU accepta que no es compleixi l'Estatut retallat de La Moncloa en el tema de les inversions de l'Estat a Catalunya a canvi de res. Perdó. a canvi de "bones paraules". Per part de CiU hem entrat a l’època de la política de "paraules al cove". Com es pot confiar en una gent que es capaç de fer aquestes coses??. No es estrany que ja ningú tingui confiança en les seves paraules i que, per tant, hagin de certificar les seves promeses davant de notari!!!.
La gent està perplexa i cansada desprès del procés estatutari, així com d’alguns comportaments polítics, tant del govern com de l’oposició, en el darrer període. La política de "paraules al cove" pot agreujar encara aquesta situació. Però, cada dia som més els ciutadans i ciutadanes que prenem consciència que l'Estatut retallat no ha servit per a solucionar les relacions entre Catalunya i España: un 52,4% dels enquestats al darrer estudi d’opinió del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) consideren que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, i un 46,9% que Catalunya hauria de ser un Estat, o independent (14,0%) o dins d’una España federal (32,9%).
Ara és un bon moment per recordar que el Pacte del Tinell tenia un caràcter estratègic i que era un bon pacte. Conseqüentment, va donar lloc a moltes actuacions de bon govern, en molts casos en col.laboració amb els municipis. Desprès de l'expulsió d'Esquerra del govern, malauradament, no sempre s'ha actuat en aquest sentit.
Fa uns dies, els tretze ajuntaments que estem al voltant de l'Hospital de Mataró, i que en depenem, varem signar, a Can Palauet de Mataró, amb la Consellera de Salut, Marina Geli, el Conveni pel govern territorial de Salut del Maresme (central).
Significa anar concretant en aquest territori el que ja preveia el Pacte del Tinell: "Crear l'Agència de Salut Pública de Catalunya amb descentralització en els territoris ... ", així com sobretot que "l'administració local tindrà un paper clau en el nou model, estarà present en la presa de decisió de la planificació en tots nivells. ... ". Això es va desenvolupar, precisar i concretar en el Pla de Govern de la Generalitat de Catalunya 2004-2007, en el que es pretenia: "Crear l'Agència de Salut Pública de Catalunya amb descentralització en els territoris", així com "potenciar ... el paper dels protagonistes del sistema sanitari" que en el cas de l'administració local ha de "cooperar i participar en la planificació i avaluació de l'assistència sanitària, sociosanitària i de salut pública, mitjançant la seva participació en els ens de gestió/coordinació".
Es tracta, en definitiva, i tot complint els compromisos d'un govern de coalició, el govern catalanista i d'esquerres, d'organitzar el govern del sistema de salut amb la participació dels seus protagonistes: els ciutadans/danes, els professionals i les administracions locals. Tal com preveien el Pacte del Tinell i el Pla del govern tripartit amb això hem avançat en aquest sentit. És una pràctica de bon govern amb la cooperació de la Generalitat i els municipis, amb tots els municipis.
El mateix podem dir en el camp de l'educació, tant amb el Pacte Nacional per a l'Educació -en el que el Pacte del Tinell preveia un acord amb els ajuntaments, juntament amb les famílies, el professorat, les escoles finançades amb fons públics, la comunitat educativa-, com en l'acord amb les entitats municipalistes per a la creació de 30.000 places d'escola bressol. Ambdues coses es varen desenvolupar, precisar i concretar, també, en el Pla de Govern 2004-2007, juntament amb els compromisos de "impulsar un acord amb els ajuntaments per cooperar en l'educació de la ciutadania", així com "reestructurar l'organització administrativa de l'educació vers un model més descentralitzat i amb participació de les administracions locals i altres entitats".
Uns avenços clars, doncs, i tot complint els compromisos d'un govern de coalició, el govern catalanista i d'esquerres, d'organitzar el govern del sistema d'educació amb la participació dels seus protagonistes, i també de les administracions locals. Tal com preveien el Pacte del Tinell i el Pla del govern tripartit, en els temes educatius hem avançat clarament en aquest sentit. És una altra pràctica de bon govern amb la cooperació de la Generalitat i els municipis, amb tots els municipis.
En el cas de les polítiques de Benestar i Família, en el Pacte del Tinell només es preveia l'elaboració de "una nova Llei de Serveis Socials de Catalunya (amb la participació del món local, els sectors professionals i les entitats d'iniciativa social) ... ", per tal de definir "els nivells competencials, amb una aposta decidida vers la municipalització (fer efectiu el principi de subsidiarietat i traspassar als ajuntaments les oficines de serveis socials, els casals d'avis, els serveis comunitaris i d'acció cívica, etc.) i el finançament adequat". En el Pla de Govern 2004-2007, aprovat pel govern tripartit, s'insisteix en l'elaboració d'una nova llei de Serveis Socials i sobretot es desenvolupen molt més tots els aspectes relatius a la descentralització dels serveis socials "amb una aposta decidida vers la seva municipalització". Tanmateix, es concretava clarament la "transferència de les Oficines de Benestar i Família, ... , als Serveis Territorials del Departament, facilitant així la col laboració amb el món local" i es precisava molt més que calia el "estudi de les funcions i serveis per traspassar en 4 o 6 anys al món local" i, al mateix temps, que "pel que fa als equipaments cívics (ludoteques, hotels d'entitats, casals de gent gran, ...), en un termini màxim de 6 anys es procedirà a traspassar concertadament la seva gestió al món local".
En aquest sentit estava treballant l'equip de la Consellera Anna Simó quan Esquerra va ser expulsada del govern: ja havia estat aprovada pel govern la nova Llei de Serveis Socials i s'estava definint la Xarxa Única d'Equipaments Cívics i de proximitat (XUEC) tal com explicavaAnna Simó fa poc. El Pla de Govern (es tracta del tripartit, eh!) preveia un termini de fins a 6 anys per al traspàs concertat de la gestió dels equipaments cívics al món local , i de 4 a 6 anys per a estudiar les funcions i serveis a traspassar. A que vénen les presses del govern bipartit i les pressions en el Parlament dels alcaldes del PSC i ICV en el Parlament, especialment els dels grans ajuntaments metropolitans, per a fer-ho de forma immediata i malament, i en contra del que establia el Pla de Govern esmentat??, com javarem comentar.
En aquesta actuació del govern bipartit, esperonat per alguns ajuntaments, no podem parlar ni de bona pràctica ni de bon govern, ni de col laboració i cooperació adequada entre la Generalitat i els ajuntaments. Més aviat tot el contrari.
He vist la "películ.la" de CiU per fer boca abans de la campanya electoral. M'ha semblat un pamflet, bàsicament dedicat als seus creients i convençuts, que pràcticament ja estan tots mobilitzats. En canvi, dubto que convenci a algú que encara estigui dubtant. Més aviat pot fer reaccionar a l'important nombre de votants o simpatitzants de ERC i PSC que encara no s'han mobilitzat.
En Miquel Sellarés ja ha dit el que li semblava però, en la meva opinió és massa tou en el fons del discurs tot i que la forma sembli molt contundent. Crec que a l'amic Miquel el continúa perdent la seva "transversalitat", un concepte que, avui dia ja pràcticament només defensa ell i quatre amics més.
Em semblen molt interessants, també, les interpretacions de Joan Oliver, que explica "el perquè de tot plegat" des d'una posició clarament favorable al DVD, i d'en Pere Martí que n'apunta les avantatges i també els possibles inconvenients, en una línia molt semblant a la de Saül Gordillo que, com ja he dit, bàsicament comparteixo.
M'ha semblat entre patètic i divertit que, desprès del gran protagonisme de Duran i Lleida i Pelegri en el DVD, ara Unió Democràtica de Catalunya ens vulgui fer creure que no hi està del tot d'acord i, el que encara és pitjor, que la majoria de mitjans de comunicació els hi facin cas.
La setmana passada es va presentar la Plataforma "Sobirania i Progrés" de la que aquí podeu trobar el seu bloc i el seu manifest fundacional. En pocs dies ja ha recollit més de 4.000 firmes de suport. Jo ja m'hi he adherit. Us encotarjo a fer-ho.
Tal com es va dir en el seu acte de presentació, els seus primers objectius, un cop aconseguits els primers 10.000 adherits/adherides són:
La Iniciativa Legislativa Popular (500.000 signatures) al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació.
L'objecció fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fí a l'espoli fiscal.
La internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions (Montenegro, Escòcia, Quebec,...).
Tots ells em semblen molt clars tot i què, pel que fa al segon, crec que cal concretar-lo molt més, considerar molt bé totes les seves avantatges i inconvenients i, sobretot, estudiar molt bé com s'ha de fer des del punt de vista de la tàctica a seguir, per tal de no generar cap tipus de frustració entre els que hi participin.
Crec que estem davant d'una iniciativa magnífica pel futur de Catalunya i els Països Catalans.
