I miss you unceasingly
Jorge Luís Borges

Mudit Masdéu Salvat ho va decidir de cop. Escriuries l’anunci. El duries a la biblioteca del centre cultural del barri. Demanaries al bibliotecari, aquell bergant bru i despentinat d’una trentena d’anys que semblava que tot el dia es feia palles i escrivia poemes, si el podies penjar dins la vitrina de les peticions entre demandes i ofertes de llibres i revistes.

I segurament tot aniria bé. Just pensar això tingueres un calfred d’aquells que et perseguien d’ençà que perderes la darrera feia de nani —aquella mescladissa de teta, mestra i institutriu— a la mansió de Sanjay Leela Bhansali per mor d’una gastroenteritis que havia agafat la menuda, Aishwaria, després d’un passeig pel llac dels cignes que tenia una barqueta i tot. La nina, en un descuit, perquè tu negares davant la senyora que ho haguessis vist, sentit o pressentit, s’havia enviat, no saps per quin sistema pervers d’angeleta de cabells negres i d’ulls s’atzabeja lluents, una quantitat d’aigua necessària i suficient per introduir un enfiloll de virus que la deixaren fora de combat durant una setmana, que fou la més descansada i la més torturada d’aquests darrers anys.


Tenies quaranta-tres anys i moltes de batalles perdudes a l’esquena. Si haguessis escoltat ta mare, Rosa, t’hauries fet militar i ara series com a mínim capitana. Emperò tu t’assemblaves a ton pare, que t’havia posat aquest nom d’una cantant que va conèixer quan feia de hippy per Europa amb una DKW plena d’una comuna d’amics que practicaven l’objecció de consciència i boixaven com a puputs. Del pinyol passional d’una nit de Sant Joan del hippy amb ta mare que feia un viatge turístic i era una al·lota de missa i comunió diària, a la kafkiana Praga, sortires tu. I encara que no es notava res, a les noces en l’ermita de la Mare de Déu del Roser, ta mare ja estava de tres mesos.


No saps com has de redactar l’anunci. Per què t’ofereixes? Per llegir en veu alta tota casta d’obres literàries a persones cegues o que ho desitgin. Aquest «ho» pot ser ambigu. Potser hauries de posar «o a persones que frueixin de la lectura». Sí, així queda més transparent. El verb fruir el trobaves un poc recercat. O potser seria millor «o a persones que passin gust de la lectura». No et marejares pus i ho deixares així. Anares al bany i, davant aquell mirall massa il·luminat pels focus halògens, comprovares els solcs del temps que enrevoltaven els teus ulls de color cabreta amb aquelles llargues pestanyes negres i arrissades. Et pegares una bona untada de rímel i unes ombres tardorals als ulls. Quan pensares en això de tardoral t’agafaren unes ganes de riure embogides i t’esbutzares en un tres i no res com si t’haguessis menjat un gag sencer.


L’aire moral de Mallorca t’ofegava. Aquell matí, mentre menjaves una llagosta de truita francesa al bar Bosch, el teu amic Tro Oliver t’havia mostrat un homoniqueu amb americana crua i calçons grisos i t’havia dit que era uns dels fiscals més importants. «I en lloc de lluitar com un senglar contra la corrupció el veus sempre seguit dinant i sopant amb els corruptes». Allò t’havia deprimit un poc. Convendria que et plantejassis partir de l’illa.


T’has posat el vestit jaqueta de color albercoc que et dóna aires de guiri anglesa i amb l’anunci dins la bossa has partit cap a la biblioteca. No passes pena. Sempre te n’has sortit quan més ofegada estaves. Ara trepitjaves l’estora de fulles grogues del caminal que duu al centre cultural i no pensaves res. Això t’alegrava. Feia calor. Quan has arribat a la porta t’has tret la jaqueta i has respirat fondo. Feia una calorada pel temps que era. Tot ha rutllat a la perfecció i ara el teu anunci serà llegit per tots els usuaris. Després et passaràs el dia penjada del mòbil tot esperant la veu que et digui que et necessita.

COM POT CAP ESCRIPTOR CATALÀ COL·LABORAR AMB UN PP QUE FA COSES AIXÍ?

ESTIC ENRABIAT, IRAT I A PUNT DE PASTORA MIA CONTRA UNS GOVERNANTS D'ARA I D'AQUÍ QUE NO ESTIMEN NI GOTA NI GENS LA LLENGUA CATALANA!

LA INCULTURA I LA DESTRUCCIÓ DE LA LLENGUA CONJUGADA AMB LA DESTRUCCIÓ DE LA TERRA!

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

I EM FAN OI, FÀSTIC!

CONJUGAR UN COS

Un llibre en què la ficció, com sempre, eixampla això que alguns anomenen "realitat".
L'autor: Michel Schneider
El títol: Marilyn Dernières Seances
L'editor: Grasset-Fasquelle
Una mots de l'escriptor al lector:

AU LECTEUR

a rencontre de Roméo Greenschpoon, devenu Ralph Greenson et de Norma Jeane Baker, alias Marilyn Monroe, ne pouvait avoir lieu qu'à Hollywood.
Trente mois durant, de janvier 1960 au 4 août 1962, ils formèrent le couple le plus improbable : la déesse du sexe et le psychanalyste freudien. Elle lui avait donné comme mission de l'aider à jouer au cinéma, de l'aider à se lever, de l'aider à aimer, de l'aider à ne pas mourir. Il s'était donné comme mission de l'entourer d'amour, de famille, de sens, comme un enfant en détresse. Il voulut être sa peau, mais pour avoir été la dernière personne à l'avoir vue vivante et la première à l'avoir trouvée morte, on l'accusa d'avoir eu sa peau.
Telle est l'histoire. Deux personnes qui ne devaient pas se rencontrer et qui ne purent se quitter.
Quelques personnages sortiront des coulisses du cinéma pour rejouer le scénario fou de la psychanalyse à Hollywood. On croisera des metteurs en scène : John Huston, Joseph Mankiewicz, Billy Wilder, George Cukor ; des acteurs : Clark Gable, Yves Montand, Jean Harlow ; des psychanalystes Anna Freud (qui sait que la fille de Freud fut un temps la thérapeute de Marilyn ? ), Marianne Kris, Milton Wexler ; des écrivains : Truman Capote, Vladimir Nabokov, Scott Fitzgerald.
Ce que Freud appelait l'autre scène se jouait là, dans et autour des grands Studios. Un écran nommé désir. Dans le champ apparaîtront des décors : Los Angeles en Technicolor, New York tout de noir et blanc. Des objets perdus (un piano, des bandes magnétiques, des relevés d'écoutes téléphoniques, des dossiers manuscrits archivés, des seringues, des bobines non montées) se retrouveront sous les projecteurs du plateau où la dernière séquence du film ne fut jamais tournée. Des mots noirs et des souvenirs blancs s'entendront dans la lumière adoucie d'un cabinet de psychanalyste où se redit la dernière séance de Marilyn.

Je n'ai pas voulu écrire une enquête de plus sur la mort énigmatique de la star. Juste un roman retraçant les mois qui l'ont précédée. Seule la fiction donne accès au réel, et ce qu'on atteint à la fin d'un récit comme à celle d'une vie n'est pas la vérité révélée des personnages, mais une suite d'images brisées parcourue de reflets à contre sens. Car la vraie énigme de ce livre est celle du conflit des mots et des images. Au cinéma, en psychanalyse et en chacun de nous.
Mais j'aimerais que ce jeu de paroles secrètes et d'actes visibles ne s'achève que sur un point d'interrogation, lorsque les personnages se fondront dans l'incertain et que tremblera sur l'écran le message NO SIGNAL. »

EL VENT VIOLENT AIXECA LES FULLES ESGROGUEÏDES

—El problema és la part bruta de la vida. Hom no es pot estar quiet tot el temps en un lloc, ho entens? Has de viure sempre, sempre, mirant lluny.
—Però si tu sempre ets a ca teva!, vaig replicar.

Banana Yoshimoto


Per què, Aràlia, havies copiat i traduït una frase de Lee Miller a Roland Penrose que he trobat quan fullejava una vella edició de Le jeune homme de François Mauriac, publicat per Hachette el 1926?

Per poder agafar-lo, d'una prestatgeria molt alta de la biblioteca de Son Asgard, m'he hagut d'encaramellar damunt els quatre escalons de fusta en un equilibri un poc irreal que em feia veure aquell espai tan estimat des d'un punt de vista germà al d'aquell altre horabaixa de tardor de fa anys, no vull saber quants anys, eternitats— quan jo estava en una posició semblant i cercava una edició francesa de Plotí, De l'amour, i tu em digueres, Aràlia, estirada, amb un vestit vermell fosc, al chesterfield negre del senyor avi amb un llibre dins les mans, em digueres que parties.

—Demà, me'n vaig a Nova York. M'ha sortit una feina. La Dogdson m'acollirà a ca seva.

No devien ser aquestes les paraules exactes. Només record que cada fonema s'aficava dins la pell com una agulla sequera d'aquelles amb les quals es cosien les sobrassades.

«No m'atur de dir arreu: "He aprofitat cada instant de ma vida; he viscut moments meravellosos." Avui, si tornàs endarrere, si ho podia refer, empenyeria encara més els meus límits, aniria més lluny amb les meves idees, el meu cos i els meus sentiments.»

He llegit també l'original de la Miller que es trobava al peu de la traducció:
«I keep saying to everyone, 'I didn't waste a minute, all my life- I had a wonderful time,' but I know, myself, now that if I had it over again I'd be even morfe free with my ideas, with my body and my affections.»

Plotí parlava de l'ull ple de l'objecte que contempla, aquesta visió que no és mai sense imatge, Eros, el nom del qual ve, potser, d'allò que deu a l'existència de la visió (orasis)...
Plotí parlava de l'amor i jo et deixava fugir com una missatgera de l'invisible cap a Amèrica, cap a la jungla d'Amèrica.

The eternal demoiselle, my girl-woman, s'escapava.

DESPRÉS D'ESCOLTAR MOZART

«Tout s'éteint, flambeaux et musiques de fête...»

Per què m'has fet arribar aquest petit bitllet amb la teva cal·ligrafia anglesa de les monges irlandeses de Cork?
No sé si el carmí és sang seca, si l'acordió de postals vol dir alguna cosa, si els caragolins fòssils de la paret seca de Son Asgard foren vius fa milions d'anys. Sé que vaig cap al no res. Emperò si deix quatre signes sobre l'arena que esborraran les ones del temps ja em basta per donar-me raons de viure. Els crestalls de roca de la gruta em fereixen de resplendors. No m'ofeg. Naveg pel fondals del volcà entre geodes d'ametistes i versos inventats per la música de l'aigua.

Paraules d'un altre temps estotjades en el canterano dels records.
Paraules que no escoltaràs perquè ets sorda a qualsevulla carícia.
Paraules fetes amb molsa i simbiosis de la lletra i el sentit innombrable.

A LA MATINADA

GRÀCIES A TOTS ELS QUE HAN COL·LABORAT EN L'ÈXIT [èxit vol dir, senzillament, que la poesia ha amarat molts d'indrets de la ciutat i, sobretot, molts d'habitants de la ciutat] DEL VI FESTIVAL DE POESIA DE SANT CUGAT DELS VALLÈS!!!!

Poetes, organitzadors, escoltadors, deïdors, patrocinadors, bibliotecaris, llibreters, galeristes, cafès, mitjans de comunicació, etc. DE BELL NOU GRACIES!

I un MOLTS D'ANYS I BONS PER A LA MEVA SEGONA MARE, MARGALIDA GARAU RIGO SANCHO SANCHO, QUE AQUESTA NIT HA FET VUITANTA-VUIT ANYS!

Visc, vol i dolc la celebració!

llegir és fer poesia

llegir és fer salut

llegir és fer intel·ligència

llegir fa tornar guapos

AQUEST COS QUE ARA VEIEU

Aquest cos que ara veieu

vell i decrepit té el valor

d'un vell pergamí.

Mireu les mans i els dits

que es mouen pel teclat

inquiets   buscant plasmar

amb lletra més clara

pensaments encara

fugissers.

I els ulls interrogants

i la boca que ha perdut

el seu esclat.   I tanmateix

no deixa    d'estimar.

Amb la pàtina sempre

present d'aquest desig intens

de voler ser   prop vostre.

Que sia la música d'aquest poema de Montserrat Abelló, amiga, mestre i poeta d'honor de l VI Festival de Sant Cugat del Vallès, la que m'acompanyi al somnis.

Dia intensíssim. Laia Noguera, Sebastià Perelló i el plagueter hem visitat tot el monestir, hem dit poemes vora les pedres antigues, ens hem estimat, la qual cosa en aquests temps de fillaputeria generalitzada és un oasi de pau i de festa.

Pau i festa que s'han repetit al llarg del dia. Dinar entretengudíssim amb Gabriel de S. T. Sampol. El rissotto amb ceps, estupendo, i una conversa divertida, sàvia i ben xafardera. La xafarderia com a cultura, Pla dixit.

L'horabaixa mescladissa a les llibreries. A l'Alexandria Marta Pessarrodona ens ha contat les seves aventures amb Robert Lowell a N. Y. i ens ha llegit un poema carregat de riqueses culturals i claus hermètiques que ens ha explicat amb amor i pedagogia. Toni Sala ens ha dit que Carner era com un avi per ell, i no tan sos en sentit literari. ens ha llegit dos poemes ben carnerians i ens ha ajuf¡dart a sucar-los. Carolina Hernández, una lectora ens ha fet una antologia magnífica dels seus gustos (Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Ferrater, etc) i Gabriel de la S. T. Sam ens ha ofert un tast dels seus versos i de dos autors portuguesos traduïts per ell. Al Bar Bahía, la llibreria el Celler dels LLibres ens ha muntat una taula meleta. Guim Pros i Dolors Vilarasau ens han fet un recorregut pels seus autors estimats (Bauçà, Clementina Arderiu, Ferrater, etc) i Carme Riera ha llegit amb amor i força dones poetes: des de la Maria Antònia Salvà i la Cèlia Viñas a la Marçal i l'Abelló. I aquest plagueter ha tancat l'acte dient l'Abelló per mil i un tubs.

Després el recital de Miguel Poveda. Una nit amb la veu d'aquest cantaor que et posavba l'ànima en pèl de gallina i de gall i de paó i de voltor i tot. Primera part de flamenc i segona part amb Desglaç. Com em va prometre fas unes nits ha acabat de fer una cançó amb un poema de l'Abelló. L'ha cantat dos cops.Tot el teatre dret, al final. Apoteòsic.

Francesc Gelonc acompanyar de Marc Egea a la viola de roda, DJ Atún als plats i Xavi Lozano a les flautes ( i una munió de rars intruments de percussió) s'ha muntat un recitaqlasso al Clàssic Copes que ens ha tengut quasi una hoira i mitja en tensió i gust verbasl i musical. Poesia de revolta, sense concessions, ecològica i escatològica, amorosa i tendral, vertadera. Quina festassa! Ningú ens podrà robar el gustarro d'aquest dia i aquesta nit!

(Carles Rebassa, Jordi Boldú, la Bonet, la Riera, la Marie i el Manzano, la Cintanostra, la Mariona Sagarra, el Felip San, la Yael, la Rafart, etc. cossos estimats)

El VI Festival navega a les totes i es converteix en una maquinaria de transformació humana cap a l'hedonisme i la bondat.

N'estic segur!

Orgull i alegria sent!

I salut nocturna!

L'AROMA DELS POEMES I DELS POETES

CANELOBRE

En una cambra buida i petita -només quatre parets,

recobertes amb roba tota verda-

un bell canelobre hi crema i hi flameja;

i en cada una de les seves flames

s'hi arbora una lasciva afecció, un impuls lasciu.

A la cambra petita, que resplendeix il·luminada

per la poderosa claror del canelobre,

no hi és gens habitual aquesta llum.

Per als cossos dels covards mai no ha estat feta

la voluptuositat d'aquesta ardor.

Kostandinos P. Kavafis

He col·locat com a volta d'entrada aquest poema de Kavafis perquè m'ha semblat que és un bon paisatge per descriure les sensacions, els sentiments, els pensaments que formen la meva atmosfera d'aquests dies santcugatencs.

Ahir la "Mescladissa a les llibreries" va acomplir els seus objectius: la lllibreria Mythos a les 19 i la llibreria Paideia a les 20.15 esdevingueren dos lectoròdroms en què Eduard Jener, Manuel Guerrero, Mercè Martínez, Sebastià Perelló, Josep Maria Fonalleras, Laia Noguera i Vanessa Arragauzaga ens donaren la seva veu i la seva paraula explicant, el com, el quan i el per què llegien i oferint-nos una lectura en veu alta.Vaig passar un guster de sentir aquelles melodies d'aquesta funció tan humana, subjectiva i misteriosa que és la veu. Vaig passar un guster de veure uns escoltadors atents, extasiats, curiosos i oberts.

Després al Cafè La Unió férem una vega d'exquisideses gastronòmiques.

El Teatre La Unió, un espai extraordinari per fer tota casta de recitals i concerts amb un perfum dels petits teatres dels anys vint a Europa, va ser l'escenarui de la festassa Casassas-Gasull. N'Enric ens va fer un concert espectacular, prodigiós, entretengut i complex. En Feliu acompanyà amb la justesa i la gràcia en punt les paraules del poeta i ens regalà algunes peces pròpies delicioses, finíssimes.

Després no trobàrem cap bar obert per veure la Terribas que entrevistava al Manzano. En arribar a l'hotel era massa tard. Ens (Fonalleras, Perelló, Laia, Sert, Sònia, Yael, Subirana) beguérem, a la cambra del Fono, uns alcohols a la salut de Manzano de la Terribas i de l'Institut Ramon Llull, la nostra diplomàcia cultural pel Planeta.

He somniat, per mor de la Rosa Chacel, amb cinturons d'escarabats.

La rosassa del monestir m'il·lumina amb rajos lasserians.

La magnanimitat com a única via en aquests temps duringuis!

A LA MALA HORA

Puc dir ben clar i català que d'ençà que vaig arribar al Principat -18 hores de despúsahir - no m'he aturat de remenar les cireres.

a) Presentació del lllibre Missa Pagesa de Dolors Miquel a la Biblioteca Pública de Sant Cugat. Excel·lent Jordi Galves fent un al·leluia del poemari amb la passió del bon lector. Magnífica la Miquel llegint els versos més gevi-metal. Poca gent emperò de molt nom.

b) Sopar al Roig de Rubí de Barna (extraordinari àpat: arroç amb espardenyes i sopa d'ametlles amb gelat de figa) amb dos artistes amics, un amic de l'ànima, etc. Emoció, discussió, debat, conjunció, conjuminació i un guster. Epifania d´un espectacle que no puc dir. Cantam a la porta, carrer Séneca.

c) Mala notícia matinera. A les 12 m'entrevist amb l'amic i editor Ernest Folch i sé que deixa, i no per voluntat pròpia, el Grup 62. Em sap un greuer. Per què tot és tan difícil a la nostra petita cultura?

d) Em compr un Manganelli, un Hofmansthal etc. a  La Central del Raval. Em compr cinc DVD's (Magnòlia, Els ulls del poeta, El hundimiento, Bocaccio 70, una d'en Hitchcok del 37, i una de Cuba) a una tenda del carrer Elisabets.

e) Din a ca na Pepa López i en Dani Aixelà. Recordam el vells temps i la immundícia dels actuals.

f) A les 19.30 inauguració de VI Festival de Poesia de Sant Cugat. Una gentada. Faig un míting per a la poesia i per a la poeta d'honor Montserrat Abelló. Lectura de poemes de l'Abelló per Rosa Vila. Després lliuren a l`Abelló una escultura d´Eulàlia Llopart. Pas un guster de veure aquesta degana de la poesia catalana tan viva, tan puer senilis. Llegeix un poema i em posa l'ànima amb pell de gallina. Em fa una envejarra. Danses magnífiques de la companyia Color Dansa amb la coreografia Sal de llàgrimes de Mudit Grau. Bon discursos, i això és excepcional, dels polítics Àngels Solé i Ferran Mascarell (Lo cortés no quita lo Moctezuma). Bellíssima instal·lació, estora de cedés amb noms i veus de poetes de J. M. Calleja titulada Simfonia.

Brindam amb cava i joia. Una gentada entusiasta.

g) Anam tot un grup de culés a veure la segona part del Barça amb el Chelsea. Quina nerviada! Quina catàstrofe! Nobody is perfect!

NOVAMENT

Amor que duras: llora entre mis piernas,

come la miel sin esperanza.

A. G.


Llegies les paraules tremoloses de la necessitat: «Cal practicar la solitud sempre seguit.»

Els fongs damunt les teules són ferides resplendents de la simbiosi.

Negaves l'assistència del fred, cruixien els teulons de les paraules.

No et movies entre les aigües ufanes de la claredat i cercaves els cocois que deixava la fullaraca humida.

No sabia cap ni un dels noms de la passió i escorcollava clarianes de cànyoms tacats de nostàlgia.

Reverdia l'or de les capçanes en la pell suberosa del temps passat com un reliquiari.

Comptaves síl·labes exactes per bastir petits monuments a la bellesa del no-res.

De sobte arribava el cant dels grins que surava damunt la rosada negra.

Parties cap enllà fins que, desorientat, repeties les cançons de l'asfíxia i el ressorgiment.

La suaviat de les paraules perdudes et resseguia la pell fins al moll de l'os: creuaves horitzons sense tèmer-te'n.

Era una naixença, era un enterrament, era la monotonia dels treballs incansables, era l'alegria esqueixada.

Surt de ma llengua plena de sang, surt del meu calze.

Vine! No et torbis! vine!

Entra fins a l'acabament.