ANTOLOGIA DE POESIA EBRENCA I DEL MAESTRAT EN CATALÀ
JOAN BAPTISTA FERRERES I DELSOLS
La mare de Déu del Palau
La novena del Palau!
Diràs que fa quatre dies
I ja fa més de trenta
anys,
Que a mitan més de
setembre
Cap allà entre dos
foscams
Ma mare mos hi portava
A mi i a mon germà el
gran.
En quina afecció miràvem
Los dos grillons i el
frontal
De dalt de les
escaletes!
En quina afecció més
gran!
Diràs que fa quatre dies
I fa ja més de trenta
anys.
Encara avui me’n recordo
Sortint de la catedral
Una nit vam preguntar-li
Què volia dir aquell
drap
I aquells ferros que hi
havia
Prop la porta del Palau,
I quan vam arribar a
casa
Així mos ho va explicar:
Fills meus allò és un
miracle,
Un miracle dels més
grans;
I si voleu que vol conte
Assenteu-vos i escolteu:
Diu que al forn de la
Canona
Fa al menys, qui sap
quan?
Hi havia dos pobres
moros
Dos pobrets moros esclaus.
Passaven Déu sap les
penes
Tot lo dia treballant,
I en ser a la nit los
tancaven
Tots solets amb pany i
clau.
Per a dormir no tenien
Ni sisquera un matalap
Ni una trista martegueta
Lo seu llit era una
brassat
De palla i allí es
gitaven
I com tenien lligats
Los peus en grillons de
ferro
Patien lo que Déu sap,
I moltes nits les
passaven
Senceretes de clar en
clar.
Con que xiquets com ells
Que passant i
trespassant
Pels claustres, tothom
mirava
La Mare de Déu que hi ha
Dins d’aquella capelleta
De la porta del Palau
I li encenien candeles
I allí s’estaven resant,
Van pensar de demanar-li
Que els donés la
llibertat
I un dia que els pobrets moros
Anaven a portar el pa,
Des del forn de la
Canonja
A la sala del Palau,
Deixen los paners en
terra
Se posen agenollats
Davant de la santa
imatge,
I li diuen mig plorant:
Ja que tothom vos demana
I vos a tots escoltau
No tindreu misericòrdia
D’estos dos pobres
esclaus?
Estem lluny de nostra
terra
Ja fa més de catorze
anys.
Més de catorze anys
senyora
Figureu-vos si n’hem
passat
De misèries i de penes,
De penes i de treballs.
Teniu compassió de
natros!
Mireu en ulls de pietat
A estos dos pobres moros
Que aquí estan
agenollats!
I si mos féssiu la
gràcia
De que poguéssim tornar
Sans i bons a nostra
terra,
A vostres plantes jurem
Que d’allà d’Alexandria
Vos enviarem dos draps
Los dos teixits d’or i
seda
Que són los millors que
hi ha.
A la Reina soberana
No van acudir-hi en va;
Una nit en despertar-se
Lo cor los va pegar un
salt,
Pos troben que quan
dormien,
Un ho altre els ha
llevat
Los grillons, sense
sentir-ho
Aquells grillons tan
pesats
I veuen que està la
porta
Oberta de bat a bat.
Poc a poc s’aixequen
Agafen dos o tres pans
Del taulell prenen dos
càntirs
I abans no passen lo
brancal
Aguaiten si algú els pot
veure...
Però tot està tancat;
No hi ha una ànima; se’n
surten,
I els dos cap al riu
se’n van;
Hi troben una lantxeta
Pugen, s’assenten als
bancs,
Omplin d’aigua los dos
càntirs
I s’amollen riu avall.
Quan era la matinada
Ja paraven a la mar,
Ne van fer-ne de jornades!
Van passar-ne de
treballs!
Només ells podrien
dir-ho.
A l’últim, remant,
remant,
Arriben a Alexandria,
Desvalguts i morts de
fam.
Quina alegria van
tindre!
Quina alegria més gran!
Volten totes les
botigues
I compren los millors
draps;
Juntament en una carta
Dient lo que els ha
passat
Los posen a una caixeta
L’unten tota en quitrà
Per a que l’aigua no hi
entre
I la tiren a la mar.
Com va arribar a
Tarragona?
La Mare de Déu ho sap!
Dels dos draps que dins
hi havia
Només un mo n’han donat;
Diu que l’altre van
quedar-se’l
En record d’un fet tan
gran.
Bama que si el
demanéssim
Mo l’haurien de tornar,
Perquè el dret de
trobadures
Mai pot ser-ne la
meitat.
Esta, fills meus, és la
història
D’aquells ferros i
aquell drap
Que heu vist a les
escaletes
Sortint de la Catedral.
Això mos va dir ma mare
Que Déu l’haja perdonat.
En quina atenció
escoltàvem,
En quina atenció més
gran
La nit que mos contava
Lo miracle del Palau!
Diràs que fa quatre dies,
I han passat més de
trenta anys.
Poesia Guanyadora
del Premi del Cabildo de la Catedral als Jocs Florals de Tortosa de 1905.
“La Veu de la Comarca”,17-XII-1905
