• Laurie Anderson i Patti Smith se sumaran a la lectura, organitzada per l'IRL
Patti Smith, fotografiada a París aquest mes.
Laurie Anderson durant una actuació a Madrid.
Lou Reed, al juny, durant l'últim Primavera Sound de Barcelona.
ROSARIO FONTOVA BARCELONA
Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith llegiran a Nova York poemes d'autors catalans en un dels actes del programa cultural que acompanyarà l'exposició Barcelona and modernity, 1888-1939, que s'inaugura al Metropolitan Museum el març del 2007. Una banderola de deu metres amb la paraula Barcelona inscrita penjarà durant tota la primavera a la façana del museu novaiorquès. L'exposició, que ara es pot veure al Museu de Cleveland (Ohio), presenta l'art català des del modernisme fins a les avantguardes i serà retocada durant la seva exhibició a Nova York, on previsiblement es convertirà en un element propagandístic clau de Catalunya. L'estrena d'una peça inèdita d'Enric Granados --Cant de les estrelles (1911), a l'església de l'Ascensió del carrer 12 Oest--, un mà a mà entre Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet i un recital de lírica (per al qual Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Joan Pons són ara mateix les opcions preferents) destaquen entre les activitats previstes.
EL LOCAL Borja Sitjà, responsable de l'àrea de creació de l'Institut Ramon Llull (IRL), ha convençut Lou Reed i la seva parella, Laurie Anderson, perquè actuïn amb Patti Smith els dies 23 i 24 de març. El lloc escollit és una sala amb un aforament de 250 butaques del barri de Hell's Kitchen que cedeix el ballarí i coreògraf Mikhaïl Baríshnikov, que hi té la seva escola de dansa. Per encàrrec del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, Sitjà es va plantejar "com fer a Nova York alguna cosa que tingui visibilitat i no passi desapercebuda". El repte era prioritzar la cultura catalana en un ambient cultural on té un clar problema d'identificació i on Salvador Dalí és considerat únicament un pintor espanyol. Un exemple: davant la proposta, Lou Reed es va oferir a recitar poemes de García Lorca, un autor que coneix bé. Però Sitjà posa cura a explicar a Nova York que hi ha textos literaris universals com el Tirant lo Blanc i grans poetes en llengua catalana --Carner, Espriu, Salvat Papasseit...-- i altres que ni tan sols s'han traduït a l'anglès però que poden estar més pròxims a l'univers de Reed com Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater o Enric Casasses. Lou Reed va fer la seva primera lectura de poemes el 1996 a l'Odéon de París, que dirigia llavors Sitjà. En aquesta ocasió es tractaria de crear una dramatúrgia per acompanyar les lectures del trio. El rocker es va comprometre amb Sitjà a fer l'esforç i llegir algun fragment en català, encara que sigui "fonètic". Patti Smith, cantant i poeta, va acceptar de seguida la proposta de l'Institut Ramon Llull. Li va explicar a Sitjà que havia conegut Salvador Dalí els anys 70, en una festa a la qual també va anar Truman Capote. La Smith tenia llavors 20 anys i era molt guapa. Sembla que Gala l'assassinava amb la mirada. El programa que s'està preparant inclou al recinte de Baríshnikov un minifestival de dansa, teatre poètic i música, incloent-hi flamenc. Una altra sèrie d'actuacions tindran lloc a l'auditori del Metropolitan Museum, amb un aforament de més de 600 places. Per a aquest auditori es perfila el recital líric i el concert a duo entre Poveda i Bonet.
Bona iniciativa, una altra més, de difondre la nostra cultura arreu del món, almenys s'agraeix l'esforç que el cantant americà Lou Reed farà de llegir un poema en la nostra llengua, tot i que sigui fonèticament.
Els animals homosexuals 'surten de l'armari' a Oslo OSLO (AFP) - Dues girafes s'embullen d'una banda, mentre dues balenes s'acoblen i, una mica més allunyades, dues libèl·lules es lliuren una a una altra. A priori familiars, aquestes escenes de tendresa són xocants per a alguns, perquè totes elles inclouen dos animals... del mateix sexe.
Més enllà de prejudicis i tabús, el Museu d'Història Natural d'Oslo presenta una exposició sobre l'homosexualitat animal, la primera en el món dedicada a aquest tema, segons els seus organitzadors.
"Les persones homosexuals s'enfrontaven sovint a l'argument segons el qual la seva manera de vida va contra els principis de la Naturalesa i nosaltres hem pensat que, mentre que institució científica, podíem mostrar que això no és així", explica a la AFPGeirSoeli, organitzador de l'exposició.
Des de l'escarabat fins al cigne passant per animals com el lleó o el catxalot, casos de comportaments homosexuals s'han detectat en prop de 1.500 espècies.
Titulada 'Contra natura?', l'exposició presenta diversos exemples a partir de fotos i reconstruccions. En una imatge, dues bonobos adultes i femelles copulen estimulades per un jove mascle. Aquests pacífics primats -els més propers a l'home, amb qui comparteixen prop del 99% del patrimoni genètic- utilitzen el sexe com un mètode per a reduir l'agressivitat més enllà de les barreres de l'edat i el gènere.
Aïllada, episòdica o regular, l'homosexualitat o bisexualitat animal serveixen per a diferents fins. Un mufló (semblança a una ovella) mascle pot ser exclòs del grup si es nega a relacionar-se amb altres mascles. "Li fa falta unir-se amb els seus companys per a ser acceptat. I sent acceptat, es construïx una xarxa social molt important que li donarà major accés a les femelles després", afirma GeirSoeli.
En el cas dels cignes i els flamencs, sol haver femelles que viuen en concubinat. "Una de les dues pot tenir una petita aventura amb un mascle que insemini els seus ous i després les dues femelles eduquen juntes a les seves criatures. Com una família", afegix l'investigador.
En el cas de certes aus els mascles, que disposen de més territori que les femelles, s'instal·len en parella per a controlar un àrea geogràfica major, el que també augmenta el seu atractiu als ulls de les femelles. Les primeres observacions escrites de l'homosexualitat animal es remunten a Aristòtil, el filòsof grec que, més de tres anys abans de Crist, es va mostrar intrigat per una actitud equívoca d'hienes mascle entre elles.
El tema va ser ignorat durant molts segles, i els casos de relacions homosexuals entre mascles es consideraven generalment rituals de combat. "No eren descrites com una activitat homosexual com a tal, com una pulsió de desig", comenta GeirSoeli.
"Però els animals tenen instints molt forts (...) Pot ser que copulin simplement perquè és agradable", afegix.
Mentre que els nens que van en excursions escolars travessen sense dir res la sala de l'exposició, aquesta ha fet arrufar el nas en alguns mitjans cristians conservadors. Un pastor de l'Església Luterana ha desitjat que els seus organitzadors "cremin en l'infern", mentre que un altre d'una Església de Pentecosta va considerar que els diners dels contribuents hauria estat més útil ajudant als animals a corregir "les seves perversions i desviacions".
<>
<>
< />
<>A veure què diu ara l'Esglèsia, la COPE, en Losantos i aquesta gent. Ja tenim proves de que contranatura, res de res. I el mateix dic contra aquelles presumptes enquestes sobre que les parelles gais o lesbianes es trenquen gairebé totes. Igual que quan l'inefable José María Álvarez Del Manzano, ex alcalde de Madrid, va dir que els maltractaments només es produïen a les parelles de fet i no pas als matrimonis (va acabar aconsellant-nos a tothom que "esto no pasaría si se casaran"). Senyor, que els maltractaments, com s'hi veu ara, son sobretot als matrimonis.
Proposa a Eto´o, Ronaldinho o Companys com a presidents de la Generalitat
Pedro J. Ramírez va titular el seu article dominical així: Catalunya show. No va ser especialment enginyós. En 1967, quan Ramírez per aquesta època –segons ell mateix assenyala en el seu comentari- freqüentava la casa dels seus avis materns, situada a Barcelona, el periodista i escriptor Julio Manegat va publicar amb cert èxit "Spanish show", “novel·la d'una Espanya inventada amb urgència de dòlar i a ritme de pasodoble”. Per la seva banda, l'admirat Lluís Carandell, ja desaparegut, va immortalitzar en la revista Triomfo la seva secció "Celtiberia show".
En tot cas, Ramírez ahir es va inventar una Catalunya d'espantall i es va dedicar a ridiculitzar-la. Va carregar contra tots els partits catalans, amb l'excepció –naturalment- del PP. I va proposar, entre chanzas i ximpleries, Eto´o Ronaldinho com a Presidents de la Generalitat. Va Acabar suggerint que “si en Companys tornés a ser investit President (…), si més no fora a títol honorífic”. Es va referir a Companys amb el to despectiu i insultant –versió fina- que utilitzava la Premsa del franquisme o utilitzen els píosmoas en l'actualitat. I li va fer responsable de la pèrdua de les “vides i béns (…) d'alguns milers de clergues i burgesos (…)”.
Bastes fal·làcies
Descriu a Catalunya de la següent manera: “La Catalunya autonòmica sotmesa pels poders fàctics a un règim de llibertat vigilada”. Però que ningú se sorprengui davant semblant fal·làcia. Aquesta definició –en diferents versions, més o menys navajeras-- figura en el guió argumental sobre Catalunya, del que tot just es mouen els dirigents del PP, els periodistes gurús, entre els quals sobresurten Ramírez i Losantos, i més en general la resta d'opinadors/repetidors afins; o sigui, els llorets mediàtics de la dreta.
Les seves espasades sarcàstiques no es dirigeixen només als polítics catalans. Últim paràgraf: “Tal vegada sigui exagerat dir que cada poble té els governants que es mereix, però mai com en aquesta grotesca campanya ha quedat tan evidencia que els polítics d'un lloc rares vegades solen ser millors que els seus periodistes, empresaris i altres líders socials”.
Amb prudència hipòcrita, Ramírez deixa al marge del seu menyspreu al “poble” i, en canvi, inclou en idèntic paquet “grotesc” a polítics “empresaris i altres lideris socials”. És a dir, aquesta Catalunya, sumida –segons el director d'El Mundo- en una “aldeana decadència” sofreix les conseqüències d'haver de suportar una classe dirigent que li concedeix només “un règim de llibertat vigilada”.
Fracàs a Catalunya
El seu Diari 16 a principis dels vuitanta ja va jugar a ficar-li el dit en l'ull a la majoria dels catalans, a compte de la llei de normalització lingüística, i a la vista del desaguisat –que va provocar nombroses protestes a Barcelona- va haver de demanar ajuda terapèutica a qui ell i jo sabem. Després, ficats en els noranta i en plena expansió del Sindicat del Crim i de les conjures contra Felipe González, El Mundo va desembarcar a Catalunya amb una edició específica i la seva presentació va constituir una fita estel·lar. Quina gran festa la qual va organitzar Ramírez; el tot Barcelona va acudir a la invitació!
Ramírez va creure probablement que, gràcies a El Mundo, la llibertat sense cortapises anava a derrotar a la llibertat vigilada. Però, per desgràcia per a ell, la influència a Catalunya d'El Mundo –deu anys després de la seva irrupció- és perfectament descriptible. Li succeïx –*utatis mutandi- el que al *PPC (Partit Popular de Catalunya), el paper del qual tendeix a ser irrellevant. Fins i tot quan ho va anar –les dues últimes legislatures de Pujol, amb secretes propostes de Rajoy a Mas-, els seus protagonistes semblaven avergonyir-se, sobretot els de CIU.
És comprensible que els quals han intentat aterrar a Catalunya per a tallar el bacallà i no ho han aconseguit dissimulin el seu fracàs tirant la culpa als quals sí mouen els fils del poder en major o menor mesura. Que la realitat no els beneficia, ens inventem una Catalunya inexistent –només existent per a miops professionals o manipuladors de capell i àcid bòric--, i a viure que són dos dies. Atès que no ens volen com nosaltres ens mereixem, doncs es van a assabentar del que val una pinta.
Són a més fabricadores a escarada de separatistes. Inoculen verí anticatalà i conreen el fanatisme espanyol, que en res afavoreix a l'Espanya plural i democràtica en la qual cabem i podem seguir cabent tots. També Catalunya. La Catalunya real, on es barregen encerts i errors, com a tot arreu. No aquesta Catalunya “grotesca” que s'inventen uns quants.
Totalment d'acord amb l'Enric Sopena. Ja n'hem tingut força que aguantar el paio dit Pedro José Ramírez, anomenat Pedrito Piscinas pel seu afer de la piscina (¿seva?), que ara ens voldrà vendre com un paradís, en canvi, el Madrid que governen els seus amics del PP que son tant de santets en vida.
Els alemanys són bastant conservadors, i està comprovat que els agrada canviar de parella tant com puguin, encara que això no sigui del gust del Vaticà, encapçalat per un Papa alemany. Els berlinesos van al capdavant en aquest nou esport alemany, encara que per pocs punts, en un país on la taxa actual de divorciats és d'un 36% --Berlín, inclosa--. Més que a Espanya, on l'any passat la xifra de divorcis va arribar al 21,6% dels matrimonis. A Europa, els més fidels a la institució matrimonial sembla que són els italians, amb només un 8% de divorcis. Els alemanys encapçalen la llista al continent i els especialistes estudien els divorcis des de diferents angles. No obstant, ningú explica què té a veure això amb la vida sexual dels ciutadans. El que sí que és clar és que cada vegada són més les persones que prefereixen com a parella algú del seu mateix sexe, sobretot a Berlín, considerada una ciutat "sexi" pel mateix Tribunal Constitucional. A la capital alemanya proliferen els bars gais, lèsbics, bisexuals i els clubs swinger, on la gent es diverteix amb vestits de lluentons, brocats, peces lleugeres i calces. Diuen que això forma part de la vida liberal de la capital, que als anys 20 va treure patent de bohè- mia. Als cabarets i salons, la burgesia es divertia amb els jocs cortesans d'adulteri i seducció. Però hi ha d'haver alguna cosa més perquè aquesta ciutat sigui una de les atraccions del món gai. Més enllà del tipus de parella, sembla que a tothom li agraden els jocs de cert travestisme, ja que el país s'ha transformat en un centre de la indústria pornogràfica. Berlín és la seu de l'Erotik-Messe, on es venen milions de peces interiors provocatives i joguines, vibradors de forma circular per a ús masculí juntament amb afrodisíacs, revistes i vídeos i tot el que porti X. "Berlín és pobra, però sexi", va dir l'alcalde de Berlín, Klaus Wowereit, i té raó, si bé el Tribunal Constitucional, amb aquest argument, li ha tallat d'un sol cop de matxet la possibilitat de rebre ajuda federal per pagar un deute de 60.000 milions d'euros. En el futur, la ciutat serà més pobra i menys sexi, però no deixarà de ser la capital del sexe. Berlín és seu d'una de les principals botigues d'articles eròtics, Beate Uhse, la pilot morta de Hitler, que després de la segona guerra mundial es va transformar en papessa del sexe i que va deixar un negoci amb beneficis nets que superen els 10 milions d'euros a l'any i una facturació de més de 200 milions. A la capital alemanya, Beate va obrir el museu eròtic més gran d'Europa. A Berlín va veure complert un dels seus grans somnis: albergar en un edifici de tres plantes els més de 3.000 articles que va col.leccionar durant els seus 75 anys de vida. Curiosament, i tornant al tema inicial, aquesta dona que va acumular milers de causes en contra seu, va declarar: "Amb el meu negoci he salvat milers de matrimonis". Gràcies Beate Uhse. Ho dic i em bec una cervesa. "¡Atenció!", diu el cambrer. I afegeix: "Tingui, és l'últim descobriment: cervesa amb Viagra". ¡Plop!.
POLÈMICA AL JAPÓ PER LES LLENGÜES ESTRANGERES
I per postres, l'anglès
• El Govern considera que l'idioma japonès porta les proteïnes i que els altres són llaminadures
Escolars Un grup de nenes japoneses d'educació primària durant una excursió. Foto: AP / JUNJI KUROKAWA
JORDI JUSTE KYOTO
Bunmei Ibuki, ministre d'Educació japonès des del setembre, s'ha estrenat explicant amb una metàfora la seva oposició al fet que es generalitzi l'ensenyament de l'anglès a l'escola primària. Segons Ibuki, hi ha assignatures, com la llengua japonesa, que contenen les proteïnes i hidrats de carboni necessaris per al cervell dels nens. En canvi, altres idiomes, com l'anglès, són llaminadures que es poden menjar només després d'ingerir l'aliment necessari. La seva opinió era esperada. Un comitè oficial va recomanar al març que s'impartís una hora setmanal d'anglès a cinquè i sisè de primària, és a dir entre els 10 i 12 anys. En l'actualitat, és obligatori a l'ensenyament secundari, a partir dels 13 anys, i al batxillerat, i normalment se segueix estudiant a la universitat. Els tres cicles sumen vuit anys, però tot i això la majoria es confessa incapaç d'usar l'anglès hàbilment.
Proliferació d'escoles Amb la llarguíssima crisi dels 90 i l'acceleració de la globalització, molts japonesos van prendre consciència de la importància de saber anglès. Es va produir una expansió de les escoles d'idiomes, fins al punt que és difícil trobar una estació de tren transitada que no tingui al davant alguna de les més de 600 delegacions de Nova, el gran colós del sector. Avui, l'anglès és omnipresent en la vida japonesa. Hi ha infinitat de paraules angleses que es colen cada dia en els mitjans de comunicació i, fins i tot, en el sil.labari katakana. A les grans ciutats, moltíssimes indicacions estan en anglès. Ja hi ha tres diaris nacionals amb una edició anglesa i els principals informatius de la televisió pública s'emeten en dual. A més a més, tots els equips de beisbol compten amb jugadors nord-americans que només parlen aquesta llengua. Tot i aquesta realitat, encara queden intel.lectuals que posen en dubte la necessitat d'abraçar l'anglès en detriment de llengües més pròximes com el xinès, encara que en general és un debat superat. No obstant, des que l'exprimer ministre Junichiro Koizumi va impulsar la creació del comitè per a l'estudi de l'anglès en les primeres etapes de l'ensenyament, van sorgir opinions a favor i en contra. El 2005, un estudi del Ministeri d'Educació mostrava que el 71% dels pares recolzaven la mesura, mentre que el 54% de professors s'hi oposaven. Koizumi parla anglès amb fluïdesa i és un admirador confés d'aspectes de la cultura popular nord-americana, com la música d'Elvis Presley, fet que va centrar bona part de l'atenció pública durant el seu mandat. En canvi, el nou primer ministre, Shinzo Abe, ha enfocat les seves prioritats educatives en el patriotisme i en la necessitat d'augmentar les habilitats escolàstiques dels nens, i per això és presumible que l'esforç del seu Govern se centri en el japonès. El nord-americà Michael Parrish, professor d'anglès a la Universitat de Ritsumeikan de Kyoto, es mostra comprensiu amb els partidaris i els detractors de l'ensenyament primerenc de l'anglès: "No és tan important l'edat per començar com el mètode. Si deixen de costat la gramàtica i no s'ensenya amb professors preparats, l'únic que aconseguiran és que els nens acabin odiant l'anglès". Un motiu de les dificultats dels japonesos amb l'anglès és que potencien la gramàtica i la traducció i estudien per aprovar exàmens, sense entrar en l'ús pràctic de la llengua. Però hi ha altres dificultats, com la gran diferència fonètica amb el japonès, que només té cinc vocals --idèntiques a les del castellà--, i on totes les consonants menys l'ena van seguides d'una vocal. A aquestes dificultats, Mitsumasa Taniyama, un jubilat resident a Nara, n'hi afegeix dues més, una de psicològica i una altra de cultural: "Els japonesos som tímids. A més, hi ha un refrany que diu que el silenci és or".
Exigències laborals Les empreses importants exigeixen l'anglès als seus nous empleats i les famílies amb consciència i diners complementen amb cursos, viatges o cars sistemes d'aprenentatge domèstic les carències de l'educació pública. Dit d'una altra forma: les llaminadures del ministre Ibuki són només per als nens de famílies amb proteïnes i hidrats de carboni en abundància.
Dues notícies interessants sobre Berlín i el seu tarannà de viure la vida actualment, i una curiositat sobre el Japó actual i el seu aprenentatge de llengües estrangeres. Els berlinesos demostren estar modernitzats i els japonesos, tot i que semblava el contrari, encara no estàn bé amb la gramàtica i l'escriptura d'una llengua occidental.
Després de la desfeta a Madrid, continuem endavant. El locutor del programa de ComRàdio "Divina Comèdia" va posar la cançó d'Edith Piaf "Non, je ne regrette rien" pour animar-nos una mica. Sí, millor és així...
Endavant Barça!
Ja trobarà el Reial Tontid un altre Atlètic de Madrid que li ridiculitzi... o un altre Getafe, o un Olympique de Lyon. Va savoir!
El Centre Blanquerna es converteix en vaixell insígnia de la cultura catalana a la capital d'Espanya
"La llibertat és una llibreria". Aquestes paraules del poeta català Joan Margarit donen la benvinguda al Centre Cultural Blanquerna, que fa un any i mig va obrir els seus ulls mirant al veí Cercle de Belles Arts, en el número 44 del carrer d'Alcalá, a Madrid. I així, amb llibertat, Blanquerna, que pren el seu nom d'una novel·la de Ramon Llull, s'ha convertit en el vaixell insígnia de la cultura catalana a la capital i l'avantsala de la nova seu de la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid.
Una llibreria, un saló d'actes i exposicions, una aula d'idioma i una oficina de turisme obren les portes de bat a bat al català, i conviden a conèixer. "Som aquí per tendir ponts", explica Santiago de Torres, delegat del Govern de la Generalitat a Madrid des de 2004. "Esperem poder millorar les relacions bilaterals. Volem que la via sigui de doble sentit i poder així estrènyer els llaços entre Catalunya i Madrid", agrega.
El passat 14 de setembre, la delegació abandonava la seva antiga seu al barri de Salamanca i es traslladava a aquest flamant nou enclavament: la quarta planta de l'edifici Zúrich, on durant la dictadura va estar la Secretaria General del Moviment. Al lloc en el qual fa anys el jou i les fletxes exaltaven les atrocitats del franquisme, fa onejar ara una bandera catalana. "És el món al revés", somriu De Torres.
Des de juny de 2005 hi ha hagut 82 actes diferents a Blanquerna, entre exposicions, conferències, concerts en directe, debats literaris... Va ser llavors, fa un any i mig, quan l'entitat va abandonar el carrer de Serrano, en la qual hi havia des de la seva inauguració, fa 12 anys, perquè es fes un buit en la milla d'or de la cultura. "No vaig parar fins a aconseguir que fóssim aquí", admet tímidament De Torres. No li falten raons. Des dels amplis finestrals de la delegació es contempla la Gran Via en la seva confluència amb Alcalá: en un costat el Cercle de Belles Arts, a un altre el Ministeri d'Educació i Ciència, davant l'Institut Cervantes. Aquesta Delegació del Govern, que porta més de 20 anys a la capital, té com objectius principals divulgar la realitat catalana i fomentar les relacions entre les institucions de Catalunya i les del Govern de l'Estat. "Explicar a les empreses multinacionals com poden anar a Catalunya; apropar-nos als ambaixadors d'altres països que treballen a Madrid -molts tenien dubtes sobre el que suposava el nou Estatut d'autonomia- perquè ens coneguin, i estendre la nostra cultura. És per al que treballem en la delegació i a Blanquerna", explica de Torres.
Celebrar la Diada, cada 11 de setembre, ha passat a formar part de les seves iniciatives d'acostament per tercer any consecutiu, des que Santiago de Torres va arribar a la delegació. També se celebra Sant Jordi i s'atorga el Premi Blanquerna, creat el 1993 per reconèixer la tasca de persones o entitats que s'hagin distingit per la seva contribució al desenvolupament i coneixement de Catalunya, i que s'ha concedit, entre altres, a Javier Tusell, Jorge Semprún, Adolfo Suárez i al poble de Madrid en homenatge pels atemptats del 11-M
Per dur a terme aquesta difusió calia buscar col·laboracions. Un acord amb el Cercle de Belles Arts el 2005 els ha permès compartir espais. I un altre amb la Conselleria de Cultura i Esport de la Comunitat de Madrid se n'ha convertit en un dels projectes que millor il·lustren els objectius de la delegació: Aproximacions va néixer amb la vocació de promocionar i difondre tot tipus d'activitats relacionades amb la cultura i l'art que es dugui a terme en qualsevol de les dues comunitats. Una exposició, conferències, debats i concerts d'autors catalans van formar part d'un treball que arribarà pròximament a Barcelona, amb les mateixes intencions, però de mans d'artistes madrilenys.
Blanquerna és, sens dubte, la pedra angular sobre la qual s'assenta i des de la qual es catapulta aquesta projecció de la realitat catalana per la qual advoca De Torres. Un gran centre cultural, el lloc idoni per mostrar-se als ulls dels transeünts. En la primera planta, una espaiosa llibreria ofereix un ampli fons organitzat temáticamente. "No només hi ha llibres en català. Apostem per la diversitat. I ens hem especialitzat en l'arquitectura, el disseny i la gastronomia, on Catalunya té molt, que dir", assenyala De Torres. Les obres completes de Josep Pla comparteixen espai, a mitja llum, amb la història de Tirante el blanc, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, en els dos idiomes. I una mica més enllà, una prestatgeria repleta de guies de viatge: Barcelona, l'Alt Empordà, Girona... al costat de Madrid o La Rioja.
En la planta baixa, un saló d'actes i exposicions presidit per la col·lecció de gorres de l'actor mort, director i dramaturg Adolfo Marsillach - "un català que va transcendir el català", assegura el delegat-, amaga una oficina de turisme per la qual passen cada mes "entre 70 i 100 persones", explica Núria, l'encarregada. A més, es donen classes de català de tots els nivells, encara que només a nens, per un problema d'espai.
Santiago de Torres es mostra cautelós, però optimista: "Hi ha moments en què a causa del soroll mediàtic dóna la impressió de la qual els ponts es trenquen, però cal que pensa que sota de l'escuma hi ha la cervesa, i nosaltres som la cervesa. A Madrid s'aprecia molt el que es fa a Barcelona i a Barcelona el que es fa a Madrid. És per això que, al final, si treus l'escuma, això és el que de veritat importa".
Per NÚRIA TESÓN MARTÍN
Jo vaig molt sovint a aquesta llibreria catalana a Madrid, sigui a comprar de llibres, DVD o música. Sovint vaig també, tot sol o amb la meva nuvia, a alguna exposició que n'hi hi ha. Una llibreria molt recomanable per tothom que vagi per la capital espanyola.
Un dels efectes del milionari i gens confidencial DVD és que escurça la distància amb Madrid. No amb la ciutat ni amb la seva gent, sinó amb l'estil agressiu que caracteritza les seves relacions polítiques i mediàtiques. Maneres que Catalunya solia denunciar per abruptes i per poc adequades, però davant de les quals ha anat claudicant. És lògic. Sent la informació la primera pedra de la globalització, ningú pot evitar que, a força de conèixer els seus escenaris i visualitzar la seva representació, l'observador prengui nota d'allò que consideri aplicable en algun moment. Vàlid per si de cas. I vivint en una societat que no es pot aïllar com si d'un quiròfan esterilitzat es tractés, la contaminació és inevitable. Afegim-hi la fascinació que a la majoria dels polítics catalans sempre els ha produït la villa y corte. Fins i tot una admiració a vegades mal dissimulada pel que alguns entenen com a atreviment i valor davant de l'excés de prudència i sensatesa propis. I per no parlar de l'esglai amb què altres descobreixen el florent poder econòmic que aquella autonomia transmet. Barregem-ho tot, hi afegim unes gotetes d'urbanitis post moderna a l'estil de Wall Street i ja tenim un còctel de gust estrany. Per nou, evidentment. Però també pel que té de ruptura de valors fins ahir cotitzant en positiu i avui en caiguda lliure. Que per alguna cosa en determinats sectors influents actuar amb ètica equival a fer el ridícul. El problema és que aquest estil yuppie novaiorquès fa anys que Manhattan el va eradicar. Va passar quan les empreses que tant s'havien beneficiat dels seus primers i fulgurants resultats es van sumir en el desprestigi i van descobrir que no és cert que el fi justifiqui els mitjans.
Gènere
Una cosa semblant els ha passat als joves d'Iniciativa amb la seva campanya sexual. El que és criticable no és l'atreviment propi de l'edat ni la grolleria de l'imperatiu descrivint l'ús del condó. Tampoc ho és el poc respecte democràtic a l'oponent ni les faltes d'ortografia dels que han estat escolaritzats en català, encara que els dos errors són imperdonables. Ni tan sols és vergonyosa la doble accepció que es pot donar al verb follar en el llenguatge informal. No. El que és realment lamentable d'aquesta qüestió és que aquests passerells suposadament progres no han assimilat cap dels principis que els seus antecessors han aconseguit incorporar a la societat a força de molta sang, un llarg dolor i més d'una llàgrima. La força de la falsa transgressió ja retirada estava en el retorn a les idees del masclisme recalcitrant quan aquest entenia que no calia el consentiment de l'altra part per gaudir-la una estona. Res ha pogut evitar la temptació de la vulgaritat. Ni les enutjoses distincions entre masculí i femení per descriure un col.lectiu de manera políticament correcta, ni la llei contra la violència masclista, ni les xerrades sobre llibertat sexual impartides a tort i a dret. I, com que el fet curiós és que res d'això se'ls va acudir a cap d'ells abans de presentar la campanya, podem convenir que hi ha principis ancestrals enquistats en el disc dur genètic que no se superen amb l'educació oficial. Ni amb la capa ideològica que se sol vendre com la dipositària de la veritat. És clar que no han tingut temps d'aprendre que, de veritats, n'hi ha moltes. Tantes com per acabar dubtant de totes.
D'aquest excel.lent article d'en Josep Cuní ja vaig opinar al meu e-mail anterior, una mica més avall. Una demoledora radiografia de la pèrdua de valors que patim des de fa temps.
El meu bloc al diari "QUÉ!", en català i castellà. També tinc un altre al mateix diari, en castellà, edició de Madrid: ( www.quediario.com/blogs/2634/ )
Les meves crítiques de cinema, amb les pel.lícules favorites i no pas favorites, comentades per mi mateix i amb valoració crítica. En castellà, sobretot, i en català.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
Bloc en dues llengües, català i anglès, on l'autora ens parla sobre tot, al seu estil personal i intransferible... diguem-ne, com tothom que hi som en aquests blocs de VilaWeb.
Curiòs i ben simàtic bloc dedicat al món del cinema, fet per en Jesús Valdivieso, d'El Prat de Llobregat, en castellà i també una mica en català, on tenen indret totes les cosetes del Setè Art. No és apte per a pedants ni afeccionats al cinema de patacades; només pels afeccionats al bon cinema per a tots els gustos.
POLÍTICA
23/10/2006 
<> <>
<>
