Ahir a la nit, mentre mirava l’entrevista feta a Josep Piqué, corresponent a la ronda d’entrevistes que Televisió de Catalunya farà al llarg d’aquesta setmana als candidats a la presidència de la Generalitat, hem vaig qüestionar per enèsima vegada la suposada perfecció del sistema democràtic.
Nomes començar, el presentador va presentar a Josep Piqué com el líder d’un partit polític amb un suport de més de 300.000 vots però al que cap altra força política “estima”. Aquest fet -sense polemitzar sobre les raons d’aquest aïllament polític, que en són moltes i segurament molt legítimes- sobta, i fins i tot pot arribar a semblar injust. Que el vot de més de 300.000 persones sigui ignorat, si més no, posa en entredit la “puresa” del sistema democràtic. Que 300.000 persones siguin políticament ignorades és segurament un fet vertaderament antidemocràtic tot i que les postures que defensen bé es valen la marginació precisament per “antidemocràtiques” en alguns casos.
Però, plantegem-ho a l’inversa, Catalunya actualment forma part de del regne d’Espanya, i per tant, malauradament, algunes de les polítiques que es duen a terme exclusivament a nivell català han de ser aprovades en institucions democràtiques a nivell espanyol, on la representació catalana queda en clara minoria respecte a la resta de l’Estat.
Aquest és el cas de l’estatut o d’altres lleis de menor importància que han de ser “ratificades” quan en realitat van a passar la “censura democràtica”.
Això vol dir que en un sistema democràtic suposadament casi perfecte, basat en el poder de la majoria, milers de persones, pel fet de no disposar d’aquesta majoria, veuen ignorada la seva voluntat.
La raó de ser de les democràcies, no és altra que la presumpció de que la elecció correcta recau en la majoria quan això, crec, no és sempre així.
Recordem que Adolf Hitler va vèncer les eleccions democràtiques de la república del Weimar l’any 1933 i no per això crec que deixa de ser l’assassí més important de la història. Un altre cas més recent és el de la reelecció de Jorge Bush, tot hi que aquest últim no és tant evident com l’anterior.
Tal i com deia el nostre amic, crític televisiu i presentador a Televisió de Barcelona, Ferran Monegal:
“Milions de mosques menjen merda cada dia i no per això la merda és més bona”
Aquest post va dedicat a tots aquells espanyolistes rancis que previsiblement sortiran a “passejar” pels carrers exhibint els seus llençols pre-constitucionals i, ja posats,també dedico aquest post a tots aquells que, armats fins a les dents (evidentment, no són armes de les que maten! Sinó de les que escampen la pau, la justícia i la democràcia pel món!) desfilaran amb la seva particular barroeria ibèrica creient-se qui sap que pel fet de vestir de color caqui i portar estris de matar persones (normalment innocents, que els culpables, tinguem-ho present, acostumen a anar també armats, i no fos cas que prenguéssim mal!).
Aquests, aquests últims, que desfilen pels carrers vestits de marró (encara no s’han donat conte que per camuflar-se en la merda no els cal uniforme), brandant sables i fusells (elements imprescindibles per a la pau, la democràcia la justícia, etc.), acompanyats d’una cabra ( deurien buscar quelcom d’inferior a ells però, els llimacs resulten massa lents al’hora de desfilar), coronats per la borla protocolària que els penja de la boina (borla que compleix la funció d’espantamosques primordial quan fots tant de tuf a ranci), etc.
Doncs a tots aquests bons amics que de tant en tant ens recorden algun dels seus passatges predilectes de la Constitución, com el de:
“El ejèrcito tiene como misión y obligación garantizar la independéncia d’Ejapña, así como su unidad territorial y ordenamiento constitucional, etc, etc, etc). A tots ells,
Visca la independència dels Països Catalans!!
I als altres, aquells que creuen que l’origen de la senyera és la bandera nacional, que l’a llengua catalana és un dialecte de l’espanyol i que abans de l’arribada dels romans a Roses tots tenim DNI amb nacionalitat espanyola. A tots ells:
Visca la independència dels Països Catalans!!
Ah! I visca el Pilar! I viva ejpanya, però a casa seva, que ja va sent hora!!!
PD: Avui m'he despertat amb l'imne d'ejpanya hi estic de molt mal humor!
Lluís XVI de boca-terrosa observa esglaiat la cistella que reposa sota seu esperant rebre d’un moment a l’altre el cap inert del monarca desafortunat. El malaurat Lluís, s’encomana per última vegada a Déu quan de sobte el botxí destral en mà, talla la corda que sosté la fulla esmolada de la guillotina i aquesta baixa impetuosa entre els aplaudiments i mostres d’alegria de la gentada que s’ha aplegat a la plaça.
Això passava el 21 de gener de l’any 1793 i era la conseqüència dels fets ocorreguts quatre anys abans, el 14 de juliol de 1789, quan la burgesia parisenca va decidir posar fi a l’abús i la dominació de la monarquia absolutista. Milers de persones van aplegar-se entorn de la fortalesa de la Bastilla i amb les mans nues enfront de les tropes reials, van assaltar la fortalesa i iniciaren d’aquesta manera una revolta que s’estengué com la pólvora per tot el territori francès. D’aquesta manera, armats únicament amb el coratge i les ansies de llibertat, el poble insignificant i menyspreat engegà un procés revolucionari sense precedents. La monarquia absoluta deixa pas a un sistema, que si bé no podem parlar d’una plena democràcia, va assentar les bases en aquest sentit. I es feren també els primers passos en contra el restrictiu i inquisitorial poder eclesiàstic.
Es segurament en aquest últim punt, en que la revolució va fer la seva contribució més remarcable, l’eliminació del poder i la manipulació de l’església sobre la societat ha estat, sens dubte, la clau del progrés en l’Europa contemporània.
I és precisament per això, per que molts van donar la vida en lluites honorables com la revolució francesa, que hem de continuar defensant cada pam de llibertat assolida al poder. En aquests moments en que pas a pas hem fet respectar la nostra llibertat, no hem de permetre que des de fora en la neguin i ens atemoreixin amb els seus sermons fonamentalistes i repressors.
Últimament a casa nostra i arreu d’Europa la societat viu sota el temor de la religió islàmica, que com si de la santa inquisició es tractés controla i censura tot allò que hom escriu o diu o fins i tot fa.
Sembla mentira que en ple segle XXI i a Europa! Es visqui amb la por al cos per culpa del fonamentalisme religiós, quelcom que jo ja donava per superat.
Doncs des d’aquest bloc proclamo lliurement i amb majúscules:
HEM REPUGNA TOT ALLÒ QUE TÉ A VEURE AMB JESÚS I AMB MAHOMA!
Avui he decidit tractar un tema que directa o indirectament ens afecta a tots en tant que afecta a la nostre societat, quest és el greu problema de la nostra educació.
Tot sovint es culpa de la mala efectivitat del nostre sistema educatiu a l’immigració o al gamberrisme; personalment crec que aquests dos juntament amb d’altres són problemes derivats del mal sistema educatiu i no pas els causants.
Crec que el millor per exposar el meu punt de vista sobre la qüestió serà dividir en tres apartats el meu raonament:
1.- Desmotivació de l’alumnat.
Vivim en una societat extremadament consumista on el que importa a les empreses i multinacionals, lluny de ser el benefici de les persones, és el seu propi benefici. Actualment en la nostra societat s’imposa la idea del “viu al dia, no et preocupis per el que passarà demà”. Sembla que d’aquesta manera tots serem molt més feliços, quan en realitat tot és una campanya agressiva de la societat en que vivim per tal de desviar l’atenció en futilitats. Dia a dia veiem en els nostres televisors programes que lluny d’enriquir els coneixements perjudiquen greument a la joventut que veuen en infames personatges els seus models de conducta. Posaré un exemple:
Ara un jove de 16 anys ja no aspira a ser arquitecte o enginyer, ara el que vol la immensa majoria és ser cantant de “operación trinfo”comediant del “Gran hermano”
Tot això crea un gran desinterès per els estudis. Els alumnes d’avui no veuen quin sentit té treballar en una societat on el que crida més fort treballa i l’universitari resta a l’atur.
2.- La mala preparació del professorat.
Fa poc van explicar al telenotícies que fa dues dècades que en el nostre país cap professor ha suspès el CAP (unes proves pràctiques que és fa als futurs professors abans de d'assolir el títol), això ho cantaven com una gran victòria quan en realitat aquest és el pitjor problema del nostre sistema educatiu.
Actualment Finlàndia és considerat el país amb el millor sistema educatiu del món, doncs bé, a Finlàndia, nomes el 20% dels universitaris que opten per la docència assoleixen el títol de professor. Realment allà –ben al contrari que aquí- només exerceix de professor la flor i la nata del país, i això, evidentment és nota a les aules, on l’estat pot dotar de total llibertat de moviment a aquests professionals de l’educació.
3.- Descrèdit social.
I finalment, els dos punts anteriors condueixen a un tercer. La despreocupació per la formació que ens imposa aquesta societat i els mals resultats del nostre sistema educatiu, han aconseguit fer girar l’esquena a la població a la problemàtica de l’educació. Els professors han caigut en un descrèdit social alarmant i els que abans eren considerats els pilastres de l’evolució i el progrés del demà, ara són considerats uns aprofitats amb tres mesos de vacances. La figura del professor ja no és respectada per ningú, i si no es respecta al professor fora de les aules, molt menys se’l respectarà de portes en dins.
Personalment crec que aquestes són algunes de les claus del mal camí del nostre sistema educatiu. Si els professors no són el suficientment bons no eduquen bé, si no fan bé la seva feina no són respectats, si no són respectats no poden fer bé la seva feina, i tot això amb el vistiplau d’una societat que amb l’alicient de tenir les butxaques ben plenes ja li va bé crear un mar d’incultura i d’ingenuïtat, perfectament manipulable.
- Cap persona és capaç de matar-ne a una altre, per que quan algú ho fa es per que abans ha mort com a persona.
- Cap religió no val la vida d’UNA sola persona.
- Cap país no és excusa d’UNA sola vida.
- Cap persona no en val cap altre.
- Per que on comença el terreny de la sang s’acaben tots els altres per donar pas a la destrucció.
- Que és una guerra si no la més alta expressió de l’arcaisme en que s’ha quedat ancorada l’espècie humana?
- Al camp de batalla tots són iguals, tota la sang que es vessa es vermella. Algú a vist vessar la sang d’un governant? Heus ací els qui són diferents, heus ací contra els qui hem de lluitar!
Solidaritat amb els que moren! Solidaritat amb els que maten! Venjança contra els assassins!!
La majoria de les religions del món al llarg de la història han sorgit de la necessitat imperant en el gènere humà de trobar respostes a allò que desconeixem, les religions ofereixen respostes a aquestes preguntes moltes vegades recorrent al terreny de la fantasia i els mites. Una altra funció de les religions és la de cohesionar a la societat unint a les persones sota una mateixa religió per aconseguir uns objectiu compartits que beneficien a la comunitat.
En l'antiguitat l'unica manera d'unir a la comunitat per a tal d'assolir un futur millor era recórrer a la religió, posem per cas el cristianisme, els valors inicials d'aquest es basen en la creació d'una societat els fonaments de la qual són l'amor, l'amistat, la solidaritat, la tolerància, etc. Una manera d'atreure seguidors a aquests moviments és la de oferir respostes mes o menys creïbles a aquelles preguntes que abans no en tenien : l'origen de la nostra existència, el final d'aquesta, etc.
Però es quan la religió, en aquest cas l'església, passaa ser un mer instrument comercial, quan es desvirtua per complet la intenció inicialconvertint el que hauria de ser un corrent social benefactor per al si de la societat en una vulgar empresa antítesi per complet de la idea original, una institució corrupte opressora que prioritza el lucre a la solidaritat; és llavors que la religió es converteix en una autèntica presó de la societat.
Ara situem-nos a mitjans del segle XIX, el món a canviat per complet en menys de 50 anys, les evolucions científiques han enderrocat els últims murs que sustentaven les explicacions evolucionistes i altres fantasies de l'església, les classes socials han canviat, les masses obreres ocupen els carrers reivindicant més drets, l'església ha abandonat les capes populars de la piràmide social en favor del poder, la cultura s'obre a un món ansiós de veure-ho tot amb uns altres ulls, etc. S'ha acabat l'era de les antigues religions, és hora de crear la religió del demà, la religió del proletariat, la institució que nodreixi d'esperances, respostes i objectius a la gran massa obrera de la revolució industrial. Es crea el comunisme el nom del qual és ja una descripció del seu objectiu fonamental - altrament el de totes les religions- la cohesió social.
Però com totes elles el comunisme és ràpidament desvirtuat convertint-lo -com les seves predecessores- en un bany de sang, una gola opressora insaciable de or i sang.
Heus ací la creació dels règims autoritaris comunistes.
Però jo hem pregunto, de la mateixa manera que dins de la nostre societat tenim exemples varis del que podríem anomenar cristianisme "moderat" o "sa" - el màxim exponent del qual podria ser la teologia de l'alliberament-. Crec que també podríem fer apologia del comunisme "moderat" o "sa", aquell que es llegeix el manifest comunista no com una escriptura sagrada sinó com un manual orientatiu de la societat lliure i democràtica -paraula derivada del llatí Demo (poder) i Cracio (poble) és a dir, poder del poble- que volem construir.
Un dels temes que més agrada a la dreta carca espanyola i que últimament està més de moda, és el de la "unidad de Espanya".Però que és en realitat la unitat de Espanya?
Jo crec que la unitat de Espanya és quelcom oposat al que prediquen les dretes espanyolistes, jo crec que la unitat de Espanya seria poder viatjar arreu de l'estat i no despertar hostilitats en el moment de revelar la teva precedència, poder parlar la teva llengua allà on sigui que vagis,i que això no sigui percebut com un acte de provocació o fanatisme, poder fer gala de la teva cultura i tradicions sense que et titllin de mil maneres desagradables. En definitiva, poder anar per el representa que és el teu estat i sentir que és a la vegada casa teva, un lloc on saps que seràs acollit vinguis del lloc on vinguis.
Aquesta idea de la unitat entre pobles i cultures que formen un mateix estat (que en el sí de l'estat Espanyol sembla tant inaccessible i romàntica) és per a mi, el significa la paraula unitat, sinònim de convergència, i no de homogeneïtat.
Evidentment aquesta exempció del terme no es de cap de les maneres la referida per la dreta espanyola, la dreta quan usa el terme de "unidad de Espanya" el que fa es disfressar la malsonant paraula "castellanització", és a dir, aconseguir mitjançant els mètodes de que disposen la homogeneïtat del pobles que voluntària o involuntàriament formen l'estat Espanyol.
Quan ells diuen "unidad de Espanya" fan un breu resum dels últims tres-cents anys de la història de la nostra nació, des deel compte duc d'Olivares fins al caudillo passant per Felip V i el general Espartero, heus ací la seva percepció d'unitat.
