Esquerra nacional

El sistema de partits polítics, a Catalunya, al llarg del darrer quart de segle, s’ha estructurat sobre dos pilars: el nacionalisme i l’esquerra, la identitat del país i les polítiques progressistes, les propostes nacionals i les socials. Però això ha estat fet de tal manera que els dos partits que han monopolitzat la política i les institucions (CIU/PSC) han tingut interès a presentar els dos pilars no sols com a allunyats l’un de l’altre, sinó com si fossin pràcticament incompatibles o irreconciliables, de forma que com més es reforçava el territori de cada sigla, més distants es feien els dos universos que, suposadament, representaven uns i altres. Si eres nacionalista semblava que no podies ser d’esquerra i si eres d’esquerra això ja t’inhabilitava per ser nacionalista. Així vam tenir, durant dues dècades CIU, a la Generalitat (país sense esquerra) i PSC als Ajuntaments (esquerra sense país), amb la lògica incomoditat que aquesta circumstància provocava a molts militants de les dues organitzacions, però, sobretot, a àmplies franges de votants que se sentien incomplets en les seves conviccions i interessos i, a més, forçats a haver de triar entre país i l’esquerra, la nació i el progrés, la identitat i la justícia social.

La progressiva irrupció d’ERC en el panorama electoral i institucional va canviar, de manera evident, el nostre paisatge polític. Amb un projecte alhora nacional i d’esquerres, catalanista i progressista, l’històric va assolir nivells significatius a les urnes (650.000 vots i més del 16% dels sufragis), amb la qual cosa el seu espai va deixar de ser bàsicament testimonial per esdevenir el segon partit de govern i el tercer pol polític, no d’esquerres només, no nacional exclusivament, sinó les dues coses simultàniament: d’esquerra nacional, de catalanisme d’esquerres. El creixement no pot explicar-se tan sols a partir de la davallada d’una sola formació, sinó que es tracta d’un fenomen molt més profund, ampli i complex, característic d’un canvi d’època. ERC va créixer dels sectors més catalanistes i progressistes de CIU, cansats de la supeditació d’aquests darrers anys al PP, insatisfets per la indefinició permanent quan els objectius finals com a país i desorientats pels problemes de lideratge. Però també, sobretot a l’àrea metropolitana i en els grans nuclis urbans, es va alimentar del PSC, tant d’aquells que el consideren massa dependent del PSOE o poc d’esquerres, com dels catalans de primera generació, fills de la immigració castellanoparlant de les darreres dècades, que no volen ser tractats amb paternalisme ni ser utilitzats electoralment, sinó que, sentint-se gent d’esquerres com són, volen ser ciutadans de ple dret d’aquest país, sense més consideracions, al marge del seu origen familiar.

El reforçament d’ERC va posar fi al divorci interessat entre el país i la esquerra, la nació i el progrés, tot fent emergir a la superfície d’un espai polític, fins ara latent, com és una proposta nacional de país formulada des de l’esquerra. Aquesta realitat en expansió ha tingut conseqüències positives sobre les altres dues forces, les quals s’han vist obligades a reformular el seu propi projecte en funció de la nova demanda social, d’acord amb els nous temps i els nous protagonistes generacionals, incorporant gestos i fent afirmacions del tot impensables fins fa quatre dies. Gestos i afirmacions que cal entendre com una victòria de les tesis republicanes.

L’espai creixent de l’esquerra nacional té algunes singularitats que és bo de no oblidar en cap moment. D’entrada, no és la substitució o el relleu d’un espai anteriorment existents, per exemple el nacionalisme i prou de CIU, lluny de la priorització de polítiques socials, o bé estrictament el progressisme del PSC, al marge o en incomoditat manifesta amb una concepció nacional de Catalunya. És un altre espai, un espai nou en el qual esquerra i país són les dues cares indestriables d’una mateixa moneda i no és concep, ni té cap sentit, l’una sense l’altra. No es proposa, per tant, ocupar el mateix lloc que un dels altres dos, just en el seu propi terreny, sinó aconseguir que sigui el primer referent d’esquerra nacional, l’esquerra que prioritza el país i fa passar Catalunya per davant de tot, com fa l’esquerra espanyola amb Espanya o la francesa amb França, amb convicció, amb fermesa, desacomplexadament...

Aquesta esquerra nacional, a més, formula un nou projecte de país en clau innovadora. Associa la idea de sobirania a més benestar material, més qualitat de vida, més modernització, de manera que l’augment de la capacitat de decisió política i econòmica de Catalunya repercuteix directament sobre tots els seus habitants que en són els beneficiaris. D’aquesta perspectiva, la nació no es recolza, exclusivament, en una base simbòlico-cultural clàssica, no representa Catalunya com el país de la llengua i la cultura catalanes, només, sinó també com la nació de la igualtat d’oportunitats i el progrés social. Atesa la diversitat de components humans del país d’avui, la nació, plantejada des de l’esquerra nacional, ja no és el punt de partida sinó el d’arribada per a tothom. No és tant el passat allò que ens uneix, perquè resulta que el tenim diferent, sinó el futur que construirem junts allò que compartim, per bé que el coneixement del passat ens permetrà cohesionar-nos més, civilment, com a poble.

D’altra banda, pot ser paradoxalment per alguns, l’independentisme, l’esquerra nacional, és qui presenta un projecte nacional més civil, més integrador, més democràtic, en definitiva, més republicà, perquè no es basa en el passat com a factor determinant de la nacionalitat –el lloc de naixença, el cognom, la llengua familiar-,  com si ser català fos una herència, sinó en la voluntat, en la capacitat democràtica d’escollir ser català, en una presa de decisió lliure i, a més, sense que la nova adscripció nacional exigeixi renunciar a l’anterior o bé renegar dels orígens. Els nous protagonistes socials, per a aquesta esquerra nacional, no són altres que la suma dels sectors populars i les classes mitjanes autòctones i els procedents de les onades migratòries de la postguerra i que ja han fet de Catalunya el seu país. Són els García, els Pérez i els González que, com els Salat, els Puigdengoles i els Siuranell, s’estimen Catalunya i també la somien culta, justa i lliure.