Dins de la meua ignorància en temes polítics i amb l'escassa informació i formació que tinc al respecte, em sembla que el ZP està aconseguint disoldre tots els moviments nacionalistes perifèrics que hi ha a dins del seu partit per a donar pas a un psoe únic i potent que no tinga cap fisura ni dubte al voltant de l'únic nacionalisme que defén la constitució espanyola. El psc està quedant-se com una sucursal folklòrica del psoe, amb uns quants que parlen català i que pensen en espanyol. Del pspv no cal ni parlar-ne. Fa vint-i-cinc anys que va com cagalló per cèquia a les ordres de madrid. Primer el Lerma va desfer el poc que quedava de valencianisme i ara el Pla no dona peu ni a un possible pacte amb el bloc per a que no dubten del seu espanyolisme acèrrim.
El panorama en tots els sentits és decebedor a més no poder. Unes quantes associacions cíviques tiren endavant del carro per intentar normalitzat la nostra llengua i la nostra cultura, però no tenen prou mitjans ni força per parar l'invasió de la cultura ecspanyola que ho axafa tot amb la seua potent maquinària mediàtica. Com sempre ens queda l'esperança, però és ben poca cosa a la vista del futur més immediat. Els partits nacionalistes catalans de dretes (CIU) tomben cap a espanya i els d'esquerres no saben ni on tenen el cul.
Amb l'optimisme que em caracteritza no sé que faig encara per ací, en comptes d'emigrar cap a algun país on no tinguen dubtes d'on venen ni cap on van. Potser me n'aniré a viure a Burgos, Badajoz o a Sebastopol.
Almenys puc gaudir de parlar i viure un idioma més (dos si faig cas de l'avl i tots el que els volten) que la majoria dels habitants de l'estat borbònic ibèric.
Segur que hi ha una manera de pegar-li la volta a la situació i conseguir el dret a l'autodeterminació, però sóc massa curtet per a trobar la solució. Confie en la gent que té més empenta i el capet més clar. Només puc posar el meu granet de sorra i intentar seguir vivint en català.
Diumenge 15 d'octubre va finalitzar el XXX aplec excursionista dels països catalans celebrat a Pollença. Durant poc més de tres dies hem gaudit de bones excursions, bonics paisatges i paratges i l'amabilitat de la gent de ses illes. L'organització no ha sigut massa bona però era una cosa que ja era de preveure. Vaig sentir dir a la gent experimentada en aplecs que els balears són molt anàrquics i molt bons per a la festa, els catalans massa estrictes i rígids en horaris i organització i unes motos per dalt la muntanya, i els valencians estem una miqueta entremig, ni tan tranquils, ni tan seriosos. Potser siga un reflex de la societat o només una curiositat dels centres excursionistes de cada país.
Hi ha situacions com la d'ahir que fan ganes d'emigrar a Ushuaia i enviar-ho tot a pastar fang.
De veritat vull un estat on es sacseja als dirigents i simpatitzants d'un partit polític democràtic (per molt mal que ens caiga)? Un estat on es permet fer apologia del terrorisme a un acte esportiu? Un estat on els joves li fan el joc al nacionalisme espanyol demostrant poc del famós seny? Un estat on no hi ha cap personalitat cèlebre que es mulle i que diga ací estic i aconseguisca crear un corrent favorable, almenys, per a convocar un referèndum? No hi ha cap dirigent, empresari, polític, que tinga dos dits de trellat, les idees clares i que demane les coses pel seu nom i vaja directe al gra sense pegar-li voltes al nano i marejant la perdiu per al final no aclarir res? Per a què volem un estat propi? Per a que els que deuen de tirar del carro se'n vagen i es nacionalitzen definitivament castellans i per a que els que queden no deixen parlar ni reunir-se als que pensen diferent d'ells? On anem? Què volem?
L'esperança s'esvaeix dia a dia i mentrestant la maquinària mediàtica castellana no para de fer-ho tot pols i deixar-ho tot com una simple anècdota de quatre bojos que naden contracorrent.
Perdoneu el meu pessimisme però és que veig que no anem a cap lloc d'aquesta manera i que és preferible ser una autonomia regional de segona que un estat lliure de cinquena i sense ànima.
M'agradaria que algú em contara coses sobre aquest escriptor i periodista amb el que m'encontre de tant en tant per la televisió i del que he llegit un parell de llibres.
Del 12 al 15 d'octubre es celebra a Pollença (Mallorca) el trenté aplec excursionista dels països catalans.
Enguany serà el tercer aplec al que aniré. El primer va ser a Arnes, pel desembre de no me'n recorde quin any, que va nevar i vam haver de dormir a una escola. Les excursions que vam fer per la neu em van agradar molt. I per supost el bon menjar, bon beure, les xerrades, la companyia i la festa en general.
El segon va ser a la Tour de Querol. Vaig dormir a una mena d'apartament o una cosa semblant amb dos companys. El vaig trobar un poc més desaborit que l'anterior però em vaig endur bons records de les xerrades a la llum del foc amb els mallorquins i la seva pomadeta.
Encara no he anat a cap aplec fet al País Valencià i això que el centre excursionista de Pedreguer en va organitzar un, no fa molt, a La Vall d'Alcalà, que va ser tot un èxit. Problemes d'agenda i falta d'organització m'han fet perdre més d'un.
Als aplecs va tota classe de gent. La majoria crec que s'ho prenen com unes minivacances i el tema reivindicatiu queda en un segon lloc, si és que queda. D'altres ho fan per trobar-se amb gent de ses illes, del principat, de la catalunya nord i compartir experiències, pensaments i sentiments. Cada vegada hi ha menys gent que fa acampada i la majoria prefereixen anar a apartaments, hotels, albergs o llocs on es patisca menys fred i s'estiga més còmode. També és cert que els llocs d'acampada cada vegada són menys atractius i "salvatges" i no creen l'ambient necessari d'altres ocasions, on podies muntar la tenda a quasi qualsevol lloc. No és el mateix acampar a un poliesportiu que baix d'un pi o qualsevol altre arbre.
En qualsevol cas els aplecs sempre són experiències enriquidores i altament recomanables per a tota la gent que vullga fer país, caminant per les nostres muntanyes, fent excursions culturals, compartint bons moments i coneixent costums i persones de la nostra terra.
Les autoritats budistes de Cambodja permetran al seus monjos contemplar els partits del mundial de futbol sempre i quan mantinguen la serenitat i no es deixen portar per l'excitació. El venerable Tep Vong, suprem patriarca budista de Cambodja, va declarar que la condició per a gaudir de l'esdeveniment és adoptar una contemplació serena que servisca per aprendre els valors culturals del torneig. "Poden vore'l com un acte cultural, però no poden realitzar apostes ni expressar sentiments d'excitació. Si els monjos criden estaran violant les regles del budisme", va dir. Va afegir que els monjos que no seguisquen aquesta guia de conducta podran ser sotmesos a mesures disciplinàries pels seus superiors.
Per a fer un símil fàcil: podran vorer pel·lícules porno però estarà prohibit tindre ereccions.
Es podrà aprendre alguna cosa de vorer un partit de futbol o una pel·lícula porno? La religió fa miracles, mai millor dit. Qualsevol dia ens trobarem un tractat sobre les virtuts teològiques d'un alemanya-puerto rico o dels atributs de nacho vidal.
