Mil nou-cents seixanta set. L’enviada especial de l’agència France Presse Oriana Fallacci, cobreix al llarg de gairebé un any un dels moments culminants de la guerra del Vietnam. Voltant i tornant a voltar per tot arreu: les ciutats, les viles, la pagesia. I enraonant amb una samfaina de persones: polítics, militars, camperols, presoners del Vietcong –la guerrilla comunista triomfant-. Fins i tot té accés a diaris i documentació privada de soldats i presoners.

Valenta, coherent, de les que no afluixa, l’Oriana ens reporta, en una prosa senzilla, eficaç, de gruix, la guerra intramurs. Tot plegat amanit, a més, amb comentaris sobre el conflicte i els seus protagonistes. I talment com si es tractés d’un dietari.

La collita és un fabulós document-testimoni que dóna fe, un cop més, de la talla literària i periodística de la reportera italiana traspassada fa poc més d’un mes. Un treball que ningú que vulgui capbussar-se en aquell conflicte no pot pas negligir.

Només els més grans fan llibres tan reeixits.

... Un giorno mi chiedesti cos’è la vita: vuoi ancora saperlo?

• Sì, la vita, cos’è?

• È una cosa da riempire bene, senza perdere tempo. Anche se a riempierla bene si rompe.

• È quando è rotta?

• Non serve più a niente. Niente e così sia. 

- Niente e così sia. Oriana Fallacci. Edita Bur. 12a edició. 354 planes. 7 euros. Milano. 2004.

Nova victòria del líder metal·lúrgic, ara en segona volta, per a les eleccions de la presidència del Brasil. La forta mobilització de l’esquerra d’esquerres, la que en primer torn, ben decebuda i amb 18 milions de vots, li negà el sufragi, n’ha possibilitat el triomf front a un candidat falsament socialdemòcrata i d’allò més dretà.

Veurem si en Lula gira o no a l’esquerra. Espere-m’ho (i moltes felicitats).

Noia, no puc evitar-ho: tinc una flaca per l’Eliseu Climent. D’ell venia a dir el Mestre Joan Fuster que era molt capaç de fer-la ben grossa.

A veure qui ho havia de dir que al bell mig de la capital (?!) valenciana, territori comanxe, aixecaria un bastió de la catalanitat més intel·ligent, pragmàtica, i engrescadora.

És així, i no s’hi pot fer res: ja ha obert portes, en preneu nota, "Octubre Centre de Cultura Contemporània-OCCC". Un enorme centre cultural al cor de la segona ciutat del meu país i allà on eren els populars magatzems "El Siglo Valenciano".

A l’edifici lluiran tota mena d’iniciatives: seus d’entitats, el setmanari EL TEMPS, activistes, exposicions ... En fi, una inacabable, vistent, i ben profitosa corrua de propostes que ajudaran a valencianitzar/catalanitzar València.

Fins i tot el president de la Generalitat del sud, Francisco Camps, militant antivalencià, ha "felicitat" la proposta (sense comentaris).

Val a dir que n’espero força d’aquest nou centre irradiador de catalanitat i cultura.

Un cop més, moltes gràcies, Eliseu. Ets el més gran (i amb uns quants com tu, la nació catalana lliscaria amb tot de vent a les veles).

La saturació del mercat bé no pas per la manca de lectors sinó d’anunciants. Això ha dit en Piet Bakker a les 2es Jornades Internacionals de la Premsa de Franc. I n’ha dit, el consultor, més coses:

L’esdevenidor passa per: allunyar-se de la distribució en els transports públics; fer el porta a porta; sortir els dissabtes; engegar models mixtos (amb subscripcions a baix preu).

Quant al contingut, cal: centrar-se en l’àmbit local; especialitzar-se en esports, economia, grups ètnics...; o posicionar-se molt clarament a nivell polític.

En Bakker ha fet per manera, també, de tirar a terra certs mites: més de la meitat del públic lector no són joves.

Finalment, i fent esment al pervindre de la premsa de pagament diu que només se’n sortiran els que tinguin més lectors i lectors fidels.

La classe treballadora en plena reculada. Campi qui pugui. La Gran Bretanya sota la devastació severa i immisericorde de la senyora Tchatcher i el Conservative Party. Uns anys que, com els d’en Reagan, assenyalen la nova frontera del capitalisme liberal mundialitzat. On l’eclosió de beneficis forassenyats es combinen amb una ferma premissa: el deteriorament gros de les condicions de vida i de treball.

Dos homes de mitjana edat, a l’entorn dels cinquanta, fan mans i mànigues per sobreviure: vendre xais, fer de lampista, de segurata de discoteca ... Sempre al llindar de la legalitat i, a voltes, en situacions ben perseguibles penalment. De fet, a la vila –a tocar de Manchester, pionera de la industrialització i gran bastió obrer-, al barri, la gent fa tres quarts del mateix.

Les conseqüències seran ben visibles: augment de la criminalitat, separacions matrimonials, violència als barris, multiplicació de la pobresa...

Amb un tractament gairebé documental, tot sovint càmera en mà, un guió que es desenvolupa i completa al llarg del rodatge, el director britànic ens ofereix una crònica lúcida, un retrat punyent i fet sense concessions de la condició obrera precària. Un fotograma d’un moment dramàtic: la pèrdua de conquestes socials, la derrota dels valors d’esquerra i de canvi social. També un al·legat contra la feina, i la vida!, precària.

Contra la barra infinita del vell/nou capitalisme que mai no en té prou amb el que té sinó que en vol més. Que ho vol tot i a qualsevol preu!. Peti qui peti.

- Raining Stones (Plouen pedres). Dir. Ken Loach. 87 minuts. Gran Bretanya. 1993.

Ha sortit, en català, el manga japonès "Musculman", i ho ha fet amb un preu 2,5 euros més barata que l’edici´en espanyol. L’editor d’Editorial Glénat ha afirmat, en una exhibició de catalanitat descomplexada i ofensiva: "Vaig optr per una política agressia. I els motius són clars: perquè em dóna la gana. Perquè estic fart que tothom s’ompli la boca parlant i ningú no faci res".

El manga, com se sap, va ser un fenomen originat a Catalunya. Amb el temps, però, perdé pistonada i l’hegemonia fou assolida per la llengua veïna. A partir del 2000, la cosa ha revifat i en surten uns quants, de mangues, en català: Bola de drac; Doaemon, Fly; Shin Chan; Inuyasha...

A banda, d’Editorial Glénati d’en Joan Navarro, en l’eclosió del fenomen hi juga un paper de primera el "3xl.net" de Televisió de Catalunya.

Un cop més, doncs, es palesa com s’agrumollen els cercles virtuosos: idees clares, col·laboració transversal, innovació, i empenta.

Aquells que han de menester, que n’aprenguin.

El proper 1 de novembre és responsabilitat de tots els sobiranistes de no afeblir les nostres posicions i consolidar l'espai polític. És cert que hi ha un gran desengany i un gran desencís ja que l'última dècada no ha significat cap mena d'avenç en la reconstrucció nacional sinó que, per contra, hem arribat a la paret i no hi ha possibilitats legals per saltar-la i, una vegada i una altra, hi topem.

L'Estatut, en el qual nacionalistes i sobiranistes havien posat moltes esperances, cada dia que passa demostra el seu gran fracàs i col·loca el sobiranisme en la disjuntiva de la resignació i l'acceptació del marc espanyol o la renúncia per sempre més a noves operacions de frustració estatutàries. Catalunya, els Països Catalans, han fet grans esforços per configurar un Estat espanyol diferent, fins i tot hem escoltat els cants de sirena pseudofederalistes, però ara i adés han resultat un fracàs, perquè no hem entès que a Espanya i els espanyols els està molt bé el seu Estat i no pensen canviar-lo i encara es pregunten, dia rere dia, perquè haurien de fer-ho.

Davant d'aquesta disjuntiva, l'1 de novembre els catalans i les catalanes que vulguin assolir el risc d'anar més lluny i de ser normals a Europa hem de votar aquella opció o aquelles opcions que aposten per la lliure determinació. Cadascú de nosaltres, doncs, ha de ser responsable amb el seu vot, que també pot servir per castigar aquells que ens volen mantenir en la gàbia de l'Estat de les autonomies o a aquells que ens volen vendre a canvi del poder.

(Editorial de "Tribuna Catalana", publicat avui 27 d’octubre de 2006, amb el contingut del qual hi combrego )

Un total de 62 treballadores i treballadors-propietaris, 13 milions d’euros l’any passat, de facturació. Dues magnituds que, probablement, no diran gairebé cosa. Si hi afegim, però, que al darrera hi ha un grup cooperatiu abocat a la cultura i integrat per 5 empreses i amb les revistes Sàpiens, Nat, Descobrir, Cuina... i 100.000 exemplars de tiratge, direm, amb seguretat, prou més.

Efectivament, després de 3 anys de fer l’escarràs, de vertebrar-se, agafar dimensió, créixer, Grup Cultura Zero Tres ha presentat les seves cartes credencials i la candidatura a –són paraules pròpies- "convertir-se en el primer grup privat editorial i de comunicació en l’àmbit català, pel seu volum de negoci".

Gramagraf –impremta amb 20 anys d’experiència-; un equip de direcció integral de projectes editorials –revistes, enciclopèdies, llibres, i col.lecionables- a Critèria; Ara, llibres –casa editora centrada en la no ficció, amb un suculent catàleg de textos que han fet forat-; l’edició de tota mena de productes culturals per al quiosc i tot de publicacions líder en cartera, des de Sàpiens Publicacions; i, per ara, Batabat, productora audiovisual, com qui diu, acabada de néixer.

Clar i català: l’embrió d’un gran grup de catalanitat indiscutible, ambiciós, innovador, amb idees clares, que pretén guanyar un lloc significatiu en un panorama presidit per la macrofusió a l’entorn del Grup 62.

Un suggeriment: no els perdeu pas de vista; faran parlar, i molt.

+ informació: