VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 30 canvis

Arxiu

« Novembre 2006 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930   
 
valldalbaidi | dimecres, 1 de novembre de 2006 | 10:08h

Avui és la festivitat de TOTS SANTS. Els que ens movem per les cultures occidentals avui honorem els nostres avantpassat difunts. Visitem les seues tombes, els duem flors, recordem la seua memòria, etc. Açò per als que hem perdut éssers estimadíssims és un acte que realitzem més sovint. Però avui és el dia d’aquesta celebració.

Àngel Canet Climent nasqué el 18 de novembre de 1925 i morí, als 80 anys d’edat, el 20 de desembre de 2005. Enguany és el primer any que la família passarem aquest dia sense la seua presència física. Fou fill de Domingo Canet Canet, de Llutxent, i de Milagro Climent Estruch, de Benicolet. Els pares tenien 52 i 48 anys respectivament el dia del seu naixement. Els seus avis paterns van ser Pascual Canet i Nieves Canet (de Llutxent) i els avis materns, Francisco Climent i Severina Estruch (de Benicolet). Curiosament, les dues àvies maternes ja havien faltat el dia que nasqué.

Es casà el dia 11 de febrer de 1956 (un dels dies més freds, si no el més, del segle passat, segons sempre em digué ell i ma mare). Es casà amb Carmen Català Blasco, ma mare. Tingueren un fill, Àngel, i una filla, Maria del Carmen. Aquest home bo, no és per dir-ho, fou mon pare.

En tinc molt records. De dies de felicitat, de tristesa, d’enyorament, en fi, de tot allò que ens fa cada dia humans.

Amb el seus esforç i treball ens donaren estudis a tots dos filla i fill, cosa que mai els ho agrairem prou. I en fi, tota la resta d’aspectes, vivències, etc ens quedem per als que som la seua família.

Aquest post sol és un xicotet record en el dia de Tots Sants.

Per acabar, us deixe l’escrit que acompanya la seua làpida :

ÀNGEL CANET CLIMENT

nasqué el dia 18 de novembre de 1925 i

morí, a l’edat de 80 anys, el 20 de desembre de 2005.

DIGNE ESPÒS, PARE i IAIO

Mai estiqué tan proa del paradís que quan visqué entre nosaltres.

P.S.: He volgut penjar una fotografia seua i no ho he aconseguit. Seguiré intentant-ho. Bon dia

 

 

 

 

valldalbaidi | dimarts, 31 d'octubre de 2006 | 00:04h

A una parelleta, alumna i alumne meus, pel naixement d’aqueixa “coseta” tan bonica anomenada amor

Enguany, en començar el curs, us vaig fer una crònica breu dels grups que m’havien tocat en sort per impartir les meues classes a l’ies on duc més de quinze anys. En aquests anys he vist moltes « parelletes », algunes ja venien fetes en incorporar-se a l’aula i unes altres s’hi feien al llarg del curs. Doncs així ha estat enguany. I és el que hem dit tantes vegades: no es poden posar portes al camp, etc.

Un dia en una classe de 2n de batxillerat vingueren a la taula de la classe dos alunnes i, sense dir-me res –tenia els full damunt la taula- començaren a mirar les fotos dels alumnes dels grups a què impartesc classe. Em va cridar un poquet l’atenció, però no hi vaig donar més importància. La curiositat a aqueixes edats els “mata”. Passà un dia –crec- i, a través del Windows Live Messenger que tinc obert per a l’alumnat –ho faig perquè així tenen una via de comunicació ràpida i directa amb mi, i sense intermediaris pel mig, un dels dos alumnes em digué que li donava classe a una “xiqueta” en qui s’havia fixat. I que li diguera com es deia, etc. Aleshores vaig pensar que alguna cosa passava. Després de dubtar un poc, perquè no acabava d’esbrinar de quina alumna es tractava, li vaig passar el compte de l’alunma del Messenger perquè la poguera agregar. Vam quedar que això li costaria una cerveseta. I que no em descobrira mai. L’alumne la va agregar i la “xiqueta” el va acceptar (descobrint, de seguida, que la font d’informació havia estat jo). Bé, han passat unes setmanes. I per ell –entre els homes és més fàcil la comunicació sobre aquests afers- sé que la cosa va molt bé. Finalment, ell mateix va ser qui em va dir que serien “cinc” cervesetes si tot rutllava com desitjava. I m’ha dit que sí que ho seran. No puc dir noms perquè, en cas de dir-los, l’alumnat que llig aquests posts de tant en tant, podria encertar de qui es tracta. Però fer-ho públic ja és cosa de la parelleta: quan i com ho desitgen comunicar a les amigues i amics.

A mi sols em queda desitjar-los molta sort en tot (i també en els estudis). Per acabar us diré que, no és per res, però quan veus que l’amor, la passió, el desig, etc. sorgeix en persones d’uns 17 anyets, saps que el món no està perdut. Ni molt menys.

I això que estem en primavera d’hivern.

Bon dia, vesprada i nit

 

 

valldalbaidi | dilluns, 30 d'octubre de 2006 | 10:25h

Nascut a Tàrrega l’any 1972. Està en possessió de la llicenciatura en geogragia i història. És especialista en antropologia social i cultural. Col.laborador de la revista Sapiens, amb la secció “La pregunta de…”

Al mes de juny edità un llibret (un centenar de pàgines) amb el títol Per què hi ha paella al menú dels dijous?. És un llibre força interessant per als que tenim curiositat sobre aspectos i comportaments que, normalment, no ens hem parat mai a considerar. Un llistat no massa llarg de les qüestions que contesta és el següent:

-D’on surt el nom  de Barri Xino de Barcelona?

-Per què a l’Índia les vaques són sagrades?

-Hi ha cap prohibició o tabú universal?

-La institució de l’hereu encara és vigent?

- EXisteixeixen els caníbals, o es tracta d’un mite?

-Quin sentit té la pràctica de la circumcisió?

-Quin significat té el símbol de l’esvàstica?

-Què signifiquen les creus de terme?

-Per què a Espanya anomenen polacos els catalans ?

i la que més m’ha impactat: En què consisteix exactament i per què es practica l’ablació del clítoris?

D’algunes de les preguntes ja en sabia la resposta. D’altres he al.lucinat pel que m’explicava l’autor.

Si teniu curiositat i un poquet de temps ja ho sabeu…

Bon dia

valldalbaidi | diumenge, 29 d'octubre de 2006 | 08:30h
No visc a Catalunya. No podré votar aqueix 1 de novembre. Però sí que vull dir-hi la meua.
Descarte tres partits: Partit de la Ciutadania, PP i PSC (o PSOE)
Partit de la Ciutadania: Una persona quan vol quedar-se en pilotes ho fa. I no fa el ridícul col.locant-se les mans a les seues "parts". Per tant, sols per això no el votaria mai.
PP: És un partit espanyol i molt "fatxa". Si algú no s'ho creu que baixe a terres valencianes i ho podrà comprovar.
PSC (PSOE): Si hi fóra Maragall... Però al País Valencià sabem molt bé com se les "gasta": pacta tot allò que cal pactar amb el PP. Un estatutet (de la vergonya), una AVL (que és més política que lingüística, i que no feia falta per a res... bo, sí perquè els 21 membres cobren del "règim" uns bons sous a canvi de realitzar diccionaris i altres "bajanades").

I me'n queden tres: CiU, ERC i ICV
Votaria un d'aquest tres. Però, com que el vot és secret, fa lleig que ho diga. A més a més, a dia d'avui no ho tinc clar encara. Però sí que us puc dir que les meues preferències són: nacionalista-sobiranista (sóc nacionalista perquè l'estat no em deixa ser altra cosa), esquerrà i ecologista. Per quin dels tres m'inclinaria? com que no ho podré fer -llàstima que l'estat m'impedesca votar-hi!-, no us ho dic. Així queda més "misteriós".
valldalbaidi | dissabte, 28 d'octubre de 2006 | 18:50h

Sí, Monsenyor Manuel Ureña. Acabe de llegir aquesta notícia que vull expandir als quatre vents. Mai ho haguera pensat. Tot un arquebisbe que ens dóna lliçons de moral, d'ètica, de comportament humà i, fins i tot, de lingüística; i ara li ha passat açò. Llegiu, llegiu...

valldalbaidi | dissabte, 28 d'octubre de 2006 | 09:04h

A un gosset a qui li hem posat de nom WHISKY

Com ja sabeu per alguns dels meus darrers post, les meues nebodes tenen un gosset que té uns dos mesets. A la casa s’està des de fa, més o menys, un mes. Ja l’heu vist per fotografies i, fins i tot, em consta que us ha agradat força. Li hem posat « Whisky ». Doncs bé, avui us vull parlar de Whisky. Els caps de setmana el duen al poble. Normalment vénen dissabte. Ahir, cap a les 21:30 h, arribaren la família sencera: pare, mare, filles (2) i el xicotet de la casa, Whisky. Quan em va veure es posà content i, com solen fer, botava sense aturar-se. El vaig saludar. L’agafí als braços. En fi, tot allò que es fa amb un animalet que es fa d’estimar.

Un cop havíem sopat, me’l pugí a una mena d’estudi on visc. Allí començà a botar, córrer, pujar escales –encara li costa un poquet baixar-les-, mossegar-me (carinyosament) si l’agafava al braç, etc. Però el que em va cridar més l’atenció fou (i ja m’ho ha fet dues vegades) que, quan li vénen ganes de fer un pis o una caqueta, se’n va corrents –com una bala- cap a la cuina o el servei, i allí ho solta. La primera vegada em va cridar l’atenció perquè no sabia què li passava ni què havia fet. I quan ho vaig veure, ho entenguí tot. Un trosset d’animalet –que haurà estat unes quatre vegades en ma casa i amb dos mesets de vida- ja sap que aqueixes « cosetes » s’han de fer en un lloc determinat. No cal que us diga que estic molt content de Whisky. I és que igual té raó aquell que va dir: “Quant més conec les persones, més m’estime el meu gos”. En alguns casos sí és cert. En done fe.

Bon dia

 

valldalbaidi | divendres, 27 d'octubre de 2006 | 16:11h

Dedicat als alumnes de 2n C (batxillerat) pel seu bon comportament en el que portem de curs

Una cosa que solc dir a les meues classes és que les definicions fetes a la contra no m’agraden gens. Una definició a la contra és, per posar un exemple, definir l’home com “no és una bèstia”, etc. Perquè els alumnes, en general, tendeixen a definir i/o qualificar les persones i fets a la contra i/o negativament. Per exemple: El professor de física és un malparit, el Real Madrid és un equip desastrós, Pau no és simpàtic. Quan escolte alguna d’aquestes frases, sempre els dic que no fan bé, que s’ha de qualificar i/o definir en positiu, mai a la contra. I ara acabe de veure una carta al director del periòdic AVUI del passat diumenge, escrita per M.R. Vieta, de Sant Martí de Centelles, que, amb altres paraules, ve a dir més o menys el mateix.

La carta s’intitula Respecte pel contrari. I diu el següent: “Hi ha una gran diferència entre ser anti alguna cosa i no ser-ho. Jo no sóc francesa, però no em considero antifrancesa. Per tant, jo puc entendre que algú que viu a Catalunya no se senti nacionalista sense necessitat de ser antinacionalista o que no se senti espanyol sense haver de ser antiespanyol. No combrego, en canvi, amb els anti perquè això representa anar a la contra, implica una connotació d’odi, d’animadversió i això és lògic que desperti els recels del contrari. O no en despertaria algú que es considerés antisorià, per exemple, a Sòria? // És la demagogia i la manipulació dels polítics el que dificulta la convivència entre els ciutadans de diferents ideologies.” Més clar no ho pot dir. Intentem, si volem un món millor, que les noves generacions aprenguen el que diu M.R Vieta: podem no ser del Madrid, però no cal ser antimadridistes, igual que u pot ser valencià i no sentir-se valencianista (en termes futbolístics). Açò últim ho dic perquè, segons el MoltHo Camps (de Golf), aquelles i aquells que critiquem Mestalla i Porxinos tenim un escàs sentiment valencianista. Torne a repetir: quan vulga el PP i el PSOE (també en té a les seues files) podem fer una prova de coneixements orals i de cultura valenciana als seus diputats i diputades i, ara que fa forrolla la prova diagnòstica censal de 3r d’ESO, veuríem guantes i quants la superaven. Per tant, ja saben el moviment es demostra anant, membres del PP i PSOE.

Bona vesprada

ACTUALITZACIÓ: En un anterior post deia que el meu grup de 1r no sabien què era un “celobert”. Em vau sugerir que els preguntara si sabien què era un “desllunat”. Ja tinc la resposta: sols un alumne de 19 (d’un grup de 4t d’ESO) ho ha sabut (i aquest, per a més curiositat, és de pares castellanoparlants).

valldalbaidi | dijous, 26 d'octubre de 2006 | 19:51h
Aquest post el dedique al meu alumnat de 1r i 2n de batxillerat...

Joan Frigola, ahir dimecres, escrivia a El Periódico de Catalunya una carta als candidats. Encara que al País Valencià -per allò de tenir un estatutet que no permet disoldre les Corts- no votarem aquest dia 1 de novembre, el text és assumible per una gran part -m'atreviria a dir que més d'un 90%- del col.lectiu ensenyant. Encara que cada dia mire el Periòdico, ahir no ho vaig poder fer, i ha estat Pep Alandete, el meu cap de Departament a l'ies, qui me n'ha donat notícia. Ací teniu el text per si no l'he llegit encara.

Carta d'un mestre als candidats


JOAN FRIGOLA
GIRONA, 24 D'OCTUBRE DEL 2006

Als mestres (als de debò, als que vivim i ens deprimim a les aules) se’ns acusa sovint de tenir una visió parcial, reduccionista i esbiaixada de l’ensenyament. Tal vegada sigui cert, però què voleu que us digui: la quotidianitat i tossudesa dels problemes fan que els grans plans i els bons propòsits, senzillament, ens rellisquin. Ens agradaria que per una vegada, i encara que fos mentida, es posessin sobre la taula els conflictes de veritat. I per evitar als candidats l’esforç de rumiar, permeteu-me que us ofereixi quatre pinzellades de per on podrien anar els trets.

Les agressions verbals i físiques als mestres. Sí, aquestes mateixes que vosaltres qualifiqueu una i altra vegada de fets puntuals. ¿Quantes en caldran per reconèixer d’una vegada el que està passant i afrontar-ho?

El degoteig incessant de nou alumnat procedent d’altres cultures. ¿Quan dirà algú que, igual que és inevitable, és també un problema greu al qual no s’ha donat fins ara cap resposta realista i coherent? ¿Hem de continuar gaire temps dibuixant la política d’integració amb un complex històric de culpabilitat col·lectiva? ¿S’ha de seguir indefinidament confonent el respecte a la diversitat amb acotar vergonyosament el cap?

¿Hem d’acabar convertint l’escola en el magatzem dels fills mentre els pares treballen? ¿És això el que enteneu per conciliar la vida laboral, escolar i familiar?

¿Quan penseu explicar que amb la sisena hora (¿us ha sortit barata, eh?) heu tancat definitivament la porta a una solució que ja s’aplica en altres llocs de l’Estat (i que per descomptat us hauria sortit més cara)?

¿Com és possible que si mai com ara s’han dedicat tants recursos humans, materials, econòmics i temporals a l’ensenyament, els alumnes arribin a la fi de les seves etapes d’escolarització amb uns coneixements i unes capacitats tan pobres?

¿Quan hi haurà qui digui que les escoles són centres d’aprenentatge i no locals recreatius, ni cases de colònies permanents?

¿Qui dirà que l’aprenentatge requereix esforç, constància, treball, responsabilitat i un llarg etcètera de valors i actituds que hem anat anorreant de la nostra societat l’un darrere l’altre?

¿Per què fa la impressió que la família ha dimitit de la seva funció educadora primigènia i principal?

¿A qui cal recordar que cordar-se les sabates, fer servir els coberts i acceptar un no per resposta són aspectes que els nens han d’aprendre sense esperar que l’escola els ho ensenyi?

Ja ho veieu: no són només els mals de l’ensenyament. Nosaltres tan sols som el mirall del que ens envolta. No tenim res, no ens passa res que no hàgim après de fora. I primer de tot, de vosaltres, d’aquells que ara ens demaneu el vot. Però no oblideu una cosa: el vot no us el donem, us el deixem, i cada vegada amb més recança.

 

valldalbaidi | dijous, 26 d'octubre de 2006 | 19:24h
Aquest post va "destinat" sobretot a una persona que té una "desgràcia" molt gran (de bon rotllo sempre!!!): és del Real Madrid. No dic el nom perquè aqueixa persona ja ho sap.

Encara que no siga allò que desitjaríem UNICEF, la samarreta està molt bé. Ara
Gràcies per tot.
Àngel
valldalbaidi | dijous, 26 d'octubre de 2006 | 13:08h

Dedicat als germans bessons Rafael i Pedro Nogueroles perquè no canvien mai el bon humor amb què gaudim cada dia.

Aquest matí he tingut classe amb el grup 2n C (de batxillerat) i ha eixit el mot “celobert”. Els he preguntat què volia dir, i una alumna m’ha contestat segons el sentit que tindria en una frase del tipus “He vist el cel obert”. Els he dit que aquest sintagma nominal no tenia res a veure amb el significat del mot compost “celobert”. Però cap dels 16 alumnes del grup m’ha sabut respondre. No sé si és que, com solc dir i solen fer en la classe de Religió, parlem massa del Tercer Món i no gens del que tenim més a prop, cosa que ens duu a tenir alumnes que no saben el significat de mots com els que us acabe d’esmentar ni idea de qui va ser Jesucrist (com ja us vaig explicar que em passà el curs anterior).

L’altre dia amb el mot “abat” (recordeu que no sabien què vol dir), una alumna em digué que li sonava a l’Abat Sola (per als que no habiteu a Gandia us diré que és un carrer dedicat a un abat que tingué la col.legiata de Gandia). En fi, i conselleria fent proves diagnòstiques censals de 3r d’ESO.