"NI FER NI DEIXAR FER "
No sorprèn que en aquests dies de començament d’estiu i en els prolegomens de la campanya electoral, CiU, en formació de combat, utilitzi tota la seva artilleria contra l’actual Govern de la Generalitat. De fet, la utilització dels consells comarcals com instrument de la política partidista convergent no és nova. I si fem una mica de memòria, recordarem que aquests consells són fruit d’una llei aprovada l’any 1987 a l’empara de la majoria absoluta de CIU i sense cap mena de consens amb la resta de forces polítiques. Una pinzellada introductòria per recordar, als que avui clamen consens, com es feien les coses fa uns anys.
Però, entrant en la matèria que ens ocupa, vull senyalar en primer lloc que, un dels dèficits més importants a nivell de Catalunya en aquests últims anys ha estat, justament, la manca de planificació territorial. Per això sorprèn el manifest en què els presidents dels consells comarcals i el síndic d’Aran critiquen l’actual Govern per l’elaboració del Pla Territorial.
La muntanya i la costa, especialment, han estat orfes dels mínims instruments per créixer i créixer bé. És a dir, d’un model precís i ben pensat que fes possible que aquests territoris avancessin cap a models sostenibles en els quals fonamentar un desenvolupament pensat en l’interès del conjunt dels ciutadans i la seva qualitat de vida.
El Pla General de Catalunya, aprovat l’any 1992 pel Parlament, obligava al Govern a desenvolupar els plans territorials, un mandat però, que com tants altres, va quedar oblidat en els calaixos dels departaments barcelonins. I mentre el Govern mirava cap a un altra banda, l’urbanisme, sense un marc general d’aplicació adequat a cada territori, permetia una dilatada interpretació i també, per què no dir-ho, considerables negocis. Una manera de fer que troba el seu propi límit en el malbaratament dels recursos i l’exhauriment del propi sòl urbanitzable. Podríem citar exemples molt notables d’aquests desgavells, alguns dels quals encara seran motiu de reflexió en aquests propers anys per les afectacions econòmiques que suposaran per al territori.
En els inicis d’aquesta legislatura, el clam per endreçar el país era unànime i, si se’m permet l’expressió, ensordidor, en alguns llocs com la costa o algunes contrades dels Pirineus. La redacció dels actuals plans territorials va ser, doncs, una prioritat per l’actual Govern. I en aquests tres anys, després de reiterats processos per suggerències i al·legacions, reiterades reunions amb alcaldes i en el si d’altres organismes representatius, el Govern, recollint les sensibilitats del territori, aprova un Pla que, en l’última reunió feta a l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran va rebre, fins i tot, els elogis d’aquells que avui el critiquen .
Qüestionar aquest procés, per servir una estratègia electoral, és una clara expressió de manca de compromís amb el país, que pot condemnar-lo a perdre més temps encara. Més temps sense instruments imprescindibles per al seu desenvolupament. Sabem que això és una estratègia més d’una precampanya electoral, on alguns volen pintar Catalunya de negre, però, en realitat, el que fan és ennegrir encara més un passat ple d’ineficàcia que contrasta amb les decisions valentes que s’han pres en aquests últims tres anys.
Garantir un urbanisme endreçat, un marc legal per tenir cura del paisatge i aturar l’especulació d’uns quants en contra els interessos de tots els ciutadans és esmenar un error històric d’aquells governs de CiU, incapaços d’afrontar amb valentia els reptes del país.
Però, entrant en la matèria que ens ocupa, vull senyalar en primer lloc que, un dels dèficits més importants a nivell de Catalunya en aquests últims anys ha estat, justament, la manca de planificació territorial. Per això sorprèn el manifest en què els presidents dels consells comarcals i el síndic d’Aran critiquen l’actual Govern per l’elaboració del Pla Territorial.
La muntanya i la costa, especialment, han estat orfes dels mínims instruments per créixer i créixer bé. És a dir, d’un model precís i ben pensat que fes possible que aquests territoris avancessin cap a models sostenibles en els quals fonamentar un desenvolupament pensat en l’interès del conjunt dels ciutadans i la seva qualitat de vida.
El Pla General de Catalunya, aprovat l’any 1992 pel Parlament, obligava al Govern a desenvolupar els plans territorials, un mandat però, que com tants altres, va quedar oblidat en els calaixos dels departaments barcelonins. I mentre el Govern mirava cap a un altra banda, l’urbanisme, sense un marc general d’aplicació adequat a cada territori, permetia una dilatada interpretació i també, per què no dir-ho, considerables negocis. Una manera de fer que troba el seu propi límit en el malbaratament dels recursos i l’exhauriment del propi sòl urbanitzable. Podríem citar exemples molt notables d’aquests desgavells, alguns dels quals encara seran motiu de reflexió en aquests propers anys per les afectacions econòmiques que suposaran per al territori.
En els inicis d’aquesta legislatura, el clam per endreçar el país era unànime i, si se’m permet l’expressió, ensordidor, en alguns llocs com la costa o algunes contrades dels Pirineus. La redacció dels actuals plans territorials va ser, doncs, una prioritat per l’actual Govern. I en aquests tres anys, després de reiterats processos per suggerències i al·legacions, reiterades reunions amb alcaldes i en el si d’altres organismes representatius, el Govern, recollint les sensibilitats del territori, aprova un Pla que, en l’última reunió feta a l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran va rebre, fins i tot, els elogis d’aquells que avui el critiquen .
Qüestionar aquest procés, per servir una estratègia electoral, és una clara expressió de manca de compromís amb el país, que pot condemnar-lo a perdre més temps encara. Més temps sense instruments imprescindibles per al seu desenvolupament. Sabem que això és una estratègia més d’una precampanya electoral, on alguns volen pintar Catalunya de negre, però, en realitat, el que fan és ennegrir encara més un passat ple d’ineficàcia que contrasta amb les decisions valentes que s’han pres en aquests últims tres anys.
Garantir un urbanisme endreçat, un marc legal per tenir cura del paisatge i aturar l’especulació d’uns quants en contra els interessos de tots els ciutadans és esmenar un error històric d’aquells governs de CiU, incapaços d’afrontar amb valentia els reptes del país.
