La meua filla gran, si tot va bé, serà una universitària l'any vinent. Així que aquesta nit, quan hem anat a la que anava a ser la darrera reunió de curs a la seua escola, era una nit d'emocions barrejades.

Ella va entrar a l'escola a P4, quan érem uns pares novells que no sabíem massa bé com anava res. Volíem que anara a la pública i ens vam trobar desconcertats en descobrir que això al nostre barri no podia ser. In extremis vam descobrir que podia anar al Costa i Llobera i vist amb la perspectiva dels anys només puc dir que va ser una gran sort.

Durant anys ens hem posat nerviosos quan (pensàvem) no els apretaven prou, per l'excés de plastilina i en general pels dubtes permanents que els pares i mares tenim sempre sobre l'educació dels nostres fills. Ho parlàvem una vegada i una altra amb els altres pares, amb molts dels quals ens hem acabat fent amics, bons amics fins i tot, també gràcies a haver-nos trobat a l'escola. Però fins i tot enmig dels moments més complicats (que els hi ha hagut) hem vist que l'equip de mestres i la gent que hi treballa, posaven els cinc sentits. Quan la classe va passar pel seu moment més complicat ells van passar hores i més hores tractant de refer-la, redibuixant els grups amb una meticulositat que recorde que em va impactar. És cert que un any et podia tocar un mestre millor que un altre, això ja passa, però sempre hi havia una consistència en el mètode de treball i un entusiasme per la feina que reconfortava, creava confiança i donava valor al treball d'aquella gent.

Allò que no ens havíem preparat per a esperar, però, és que tot això esclataria al Batxillerat com una meravella imprevista -o, millor encara, prevista per ells però no per nosaltres. Just a les portes de la universitat ella està més preparada i segura d'ella mateixa que mai no ho ha estat i l'escola hi té una bona part de culpa que no sé fer res més que agrair.

Per això aquesta nit molts pares dels qui portem anys i panys anant-hi ens hem emocionat amb els "nostres" mestres i els hem aplaudit de forma espontània, representant en els qui hi eren al menjador tots els qui han passat per les nostres vides. És difícil, per no dir impossible, retornar-los l'estimació, l'observació i els esforços que han fet al llarg d'aquests anys per entendre com creixia la nostra filla i per fer-li costat. En un món on la gent treballa les hores justes i amb desgana hem vist com a contrast una vegada i una altra l'entusiasme d'uns mestres que no han parat mai i no s'han sentit mai conformes amb el que tenien. És difícil que entenguen fins a quin punt han estat i seran sempre importants per a nosaltres com a col·lectiu, com a paisatge intel·lectual i físic, com a còmplices de vida, com a referència. No sé si ells poden apreciar com i fins a quin punt valorem la seua feina però m'agradaria pensar que ho saben i que això és el que els aporta la força necessària per a encarar cada any un curs nou amb noves cares, nous pares pesadots que dubtem de nou de tot, nous xiquets i xiquetes que s'han de fer grans.

Ens queden uns quants anys encara al Costa, fins que la menuda arribe també a les portes de la Universitat, però l'emoció que he sentit aquesta nit, que hem sentit aquesta nit, serà difícil d'oblidar.

Ahir deia en el meu mail obert que no sabia ni tan sols si anar a votar i que dubtava molt sobre el meu vot. Això em va motivar un gruix notable de mails, que generalment em demanaven que votara. Doncs bé, he votat. Amb tants dubtes o més encara com tenia ahir però he votat.

Pere Muñoz, de Diari de Balears, i Martxelo Otamendi, director de Berria són tots dos periodistes apreciables. A més són gent elegant, de presència física i intel·lectualment. Diumenge precisament els vaig tenir cadascun a un costat en el míting de CiU a Badalona -Pere a l'esquerra i Martxelo a la dreta ...ni que siga geogràfica.

Ahir tots dos van rebre en un míting semblant però de signe diferent. Quan entraven al míting del PSC al director de Berria el van retenir (detenir?) durant una hora mentre al redactor del Balears uns policies l'insultaven i pressionaven per tal que parlara en castellà -pressió que no va fer efecte.

Quan em va sonar el mòbil avisant-me del sidral que anava organitzant-se no me'n sabia avenir. Com a periodista m'és impossible esborrar de la memòria l'entrada de la Guàrdia Civil a la redacció d'El Temps a la recerca de l'Oriol Malló, quan manava Felipe i jo col·laborava amb la revista. Aquells dies Maragall es va negar a interessar-se per la sort d'un grapat de conciutadans que foren torturats, com ha quedat demostrat anys després. Els Jocs Olímpics passaven per davant.

Ara supose que el talante deu passar per davant perquè si no és així no sé explicar-me com és que el candidat del PSC no es disculpa personalment davant dos periodistes que estaven degudament acreditats per a cobrir un acte públic del qual ell era el protagonista (diguem-ho així) i es vant trobar de sobte enmig d'un film surrealista. En qualsevol país democràtic això seria el mínim. Amb la tradició que enarbora el PSOE més val deixar-ho córrer. Protestem. Una vegada més.

Em demanen d'una revista si puc explicar quines són les meues llibreries preferides. Aquesta seria una llista aproximada.

-Barcelona. La Central de dalt, la del carrer Balmes i Laie. També m'agraden de tant en tant Proa, Ona, la Central del Raval i la Catalonia.

-València. Em té fascinat la nova llibreria de la Universitat de València. S'acosta a una catedral. Per supost Tres i Quatre, encara que caldrà veure com queda ara que la porten a El Siglo. I Soriano, que manté el seu encant. La París-València del carrer Pelai continua sent una mina de sorpreses.

-Arenys. El Set-Ciències.

-Brussel·les. Tropismes a Sint-Hubertusgalerijen és poc menys que perfecta. La meua llibreria favorita arreu, ara. També solc passar-me per la FNAC de City 2 i a la Waterstones (Bvd. A. Max), una autèntica llibreria anglesa al centre de la ciutat. Excel·lent.

-París. La FNAC de Les Halles. La millor del món. Mai sé si m'agrada tant per ella mateixa o per tant records com hi tinc vinculats. Però sempre és un plaer.

-Nova York. Les dues Barnes&Noble de la cinquena, especialment la de dalt. I la d'Union Square. I per supost Strand. És una llibreria estranya, bruta i desordenada que em fa vindre claustrofòbia per segons però hi trobes tantes coses allà dins...

L'editor em fa arribar el llibre "Dietari 2003" de Joaquim Nadal. M'agrada devorar dietaris així que m'hi atanse amb ganes. A en Nadal no el conec personalment però per altra gent sé que no és un polític tradicional i d'haver-lo llegit en articles deduïsc que té un bon gruix d'escriptor. Obric a l'atzar i comence a quedar sorprés. Més que un dietari és la trascripció de l'agenda, si és que en gasta. Frases curtes, alguns adjectius excel·lents però molta palla. Hi ha uns pocs detalls polítics curiósos però em deixa pensarós la tranquil·litat amb la qual ell desvetlla fets i opinions d'altres -que supose que els altres esperaven que guardara com a comentaris privats. Hi ha algunes anècdotes que pense que crearan problemes als protagonistes. Els hi fa dir coses que en una xerrada relaxada i tot sopant s'entenen i no tenen cap importància però que posades en negre sobre blanc adquireixen la dimensió d'un excés.

Per exemple trobe l'apunt d'un dinar amb els periodistes Albert Saez i Pere Martí, gent coneguda meua de molts anys, on sembla ser que ells opinen que jo sóc massa radical -parlant al voltant del tema Egunkaria. Més enllà del fet que de radical no se'n pot ser "massa" o "massa poc" (com si estiguérem parlant d'extremista) em sobta que a mi ells no m'han dit mai que em consideren radical. ni són l'estil de gent que crec que vagen dient això alegrement. L'hi van dir de debò? Ho va entendre ell? Se sentiran molestos per la indiscrecció, ara que la veuen publicada en paper? Tant li fa a Quim Nadal que a ells els puga sobtar veure en paper paraules pronunciades en una taula de dinar?

El comentari em deixa fred. Tant m'és. El que em sembla sorprenent és la indiscreció. La de Quim Nadal.

Dada curiosa, amb tota probabilitat relacionada amb l'entrevista de Sala i Martín a Montilla: a Google Vídeo en una setmana s'ha vist tantes vegades el vídeo de VilaWeb TV sobre "El zoo d'en Pitus" com s'havia vist des del mes de maig.

Avise, tanmateix, que en la notícia de VilaWeb TV no s'explica com acaba. :-))

Fa temps que mire d'evitar baixar de Bétera a València en les hores punta de trànsit. Avui no he tingut més remei. Havia d'agafar l'Euromed a temps i he vist l'espectacle que intente evitar. Cotxes i més cotxes. Al poble la situació fa mesos que és escandalosa i es formen cues de diversos quilòmetres en qualsevol direcció. Però és que fins i tot per a accedir al by-pass i els seus tres carrils hi ha cua! i no dic res de l'autopista d'Ademús, col·lapsada des de Llíria. prop de trenta quilòmetres enrere.
Hem intentat evitar l'embús rodant per Godella. Això implica travessa Santa Bàrbera, un turonet des del qual, quan era xiquet, es veia el mar per primer vegada. Ara destaquen els gratacels al voltant del Palau de Congressos, en una imatge de ciutat americana que les llargues cues de cotxes, encara ací, no fan sinó amplificar.
Fa molts anys recorde, amb estupefacció, un col·lapse de trànsit com no havia vist mai a Los Àngeles. Aquesta ciutat californiana és potser l'única del món de la que he fugit, desconcertat pel seu model de vida. Avui València, en l'hora que procure evitar, m'ha començat a semblar una ciutat dissortadament americana. Encara no L.A. però...

Veig per televisió que la portaveu, com a mínim una portaveu, del president d'Israel és dona. Intenta defensar el seu cap a qui la policia acusa d'haver violat diverses dones, fet pel qual demana detenir-lo. Observe que ho fa de forma molt professional. Porta cabells curts i mira molt fixament al davant, metre rossega amb paciència les preguntes abans de respondre-les. Sé el que diu davant el micro però m'agradaria saber què pensa al seu endins. És clar que no ho sabrem mai.

Quan ja som dalt l'avió ens diuen que hem de baixar. Segons sembla un passatger ha facturat la maleta i no ha pujat ell. S'activen els mecanismes de seguretat i tothom fora de l'aparell. Des de la terminal veig com van baixant les maletes de la bodega una a una els policies mateix.
De sobte apareix un senyor que sembla que és el que havia perdut l'embarcament, amb cara d'haver-se perdut, d'haver begut massa o de qualsevol cosa estranya. Sembla molt alterat. De forma ostensible l'aparten a un racó i fa la impressió que li diuen de tot i més. Sobtadament es calma i puja com espantat a l'avió. Pugem els altres al darrera. S'amaga rere un diari mentre un passatger, massa impacient, li diu no-sé-què. Despeguem.
Quan s'apaga la llum de la corretja engege l'iPod i pense que això dels avions cada dia és més pesat. Emilio Cao em calma...

Espere amb ansietat les altres quatre entrevistes de Sala i Martín. Crec que parlar de la que li fa a Montilla sense haver vist les altres és temerari. Només vistes en el seu conjunt es podrà valorar, em sembla a mi, si el relat del dinar amb Montilla és un excès o no...

(PD 17 d'octubre) La Vanguardia publica avui l'entrevista de Sala i Martín amb Mas. No li fa un massatge (que diuen ara), Mas reacciona molt millor que Montilla i segurament, atenent com fa ell les entrevistes, Sala i Martín el podria haver apretat més en algun tema -com ara el seu treball com a empresari. En qualsevol cas em sembla que supera la prova. Veure'm les altres.