Un article per a pensar, ara que els blavers -sense màscara- han irromput al Parlament de la Generalitat d'Amunt. L'autor és Gil-Manuel Hernàndez i Martí. És digne de lectura.

Dos factors a destacar:

A) La manca de visió futura del moviment valencianista i democràtic. Excepció feta de gent com Francesc Ferrer Pastor.

B) L'enorme visió de Vicent Gonzàlez Lizondo ( Unió antiValenciana) per a controlar l'entrellat organitzatiu civil més important de tota l'Europa Occidental.

L'endemà de les eleccions al Parlament de la Generalitat de dalt, em telefona el meu amic monárquico, de l'executiva del PSPV, i em fa: Vaya òstia que nos han pegao en Catalunya......pero no pasa nada, pactaremos con Iniciativa.

I jo li faig: ¿Amb 37+12=49 fins a 68 encara us en falta alguna cosa, no?

El meu interlocutor calla.......

Aquesta és la finesa interpretativa i la independència mental del gruix del PSPV, majoritàriament.

Quan vaig finalitzar el recorregut em plantegí anar a veure'l al seu estudi de Zuric. Amb la sorpresa de descobrir que era valencià, de la meua ciutat. Ell no hi era, havia fet un viatge a París. L'ambient era agradable. Vaig publicar al següent any l'article. Passaren un parell d'anys i se'n feu famós ací. Barcelona, Sevilla, etc. Muntà un mini-estudi a València i l'hi vaig portar l'article amb la meua adreça. Sorprenentment, un dia, em telefona la seua secretària dient-me que em volia conèixer.

Trobades amb Santiago: Vam fer un parell de trobades i m'oferí treballar per a ell. I li vaig contestar -respectuosament- que possiblement la meua arquitectura seria molt més insignificant, però seria meua i si treballava per a ell, sempre faria un altra que em seria aliena.

Ens trobaren una vegada més en el sopar dels Premis Octubre i ja mai no s'hem tornat a relacionar.

Ara, curiosament canviaria algunes coses de l'article, sobretot, perquè conec millor l'arquitectura de GAUDÍ  i menys la que ha fet CALATRAVA els darrers anys.........però continue professant la mateixa devoció per l'obra d'aquests dos genis que el primer dia. Fins i tot l'he sentit dir, a Santiago, que es considera ,d'alguna manera, continuador o que s'inspira en Gaudí.  

Aquest article el vaig publicar el dia 4 de juny de 1988. En el suplement del diari Levante que es deia DIAREMA,

dedicat a l'arquitectura i l'habitatge, que eixia els dissabtes. L'article el van dividir en tres parts i de manera aleatòria. Total que en el segon no se'nr ecordarien del primer i així -igualment- en la tercera.

Va trigar sis (6) mesos a publicar-se. Supose perquè era la primera vegada que tenien un article amb contingut i amb un personatge que començava, ja, a tindre grapa. Quasi segur era el primer que en parlava d'en Calatrava a València. I tampoc l'idioma no semblava ajudar-hi massa. Possiblement el primer, amb contingut, en català i que no parlava de literatura, falles, etc. és hereu del "Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme" que havia llegit una dècada abans. 

Vaig tenir la sort d'ensopegar, en un viatge a Suïssa l'any anterior, a l'estació de trens de Zuric i conversant amb un passatger  mentre desdejunàvem a les 6'30 h. de la matinada li vaig demanar sobre diverses obres...i resultà que era un arquitecte Her R. Müller. El bon home m'explicà que eren obra d'un arquitecte afincat espanyol que se'n deia Calatrava i me n'indicà algunes més. Ell, després se'n anà... i en tirar a pagar m'havia pagat el desdejú- a la manera alemanya òbviament. I vaig pensar amb Francesc Pujols.........en broma.

L'he rellegit i crec que encara conserva la força i frecor del primer dia. Hi ha passat divuit anys. I ara, que tothom li dóna canya, amb la més ignominiosa ignorància, vull fer una tirada de dos apunts amb l'article sencer. Aquest és la primera part.

(segueix)   

 

 

Aquest és l'equip de l'estudi. El dia que vam inaugurar un restaurant que vam dissenyar i construir. Com sempre: amb pocs diners i molta il·lusió.

El millor: l'equip que conformem.

La fotografia, com ja és costum, un desastre. Haahahhaa.

L'article que us deixe a llegir és d'en Fernando Gaja i Diaz. Professor de l'escola d'arquitectura. Fernando (al qual perfectament podríem dir Ferran) ha fet al llarg dels anys que el conec una evolució molt positiva -al meu parer, (tot i que sóc subjectiu, com tothom) - que mereix i és digna de consideració.

Autor de la majoria dels PEPRI's de Ciutat Vella. S'adhereix al col·lectiu Terra Crítica fa ja bastants anys, al punt de no haver coincidit amb ell malauradament, quan jo deixí d'assistir-hi a les reunions. Qüestions familiars m'impidiren de consolidar la meua pertanyença.

La foto que vos adjunte és d'un edifici que vaig projectar, avant la léttre, que la sra. Ministra decidira fer pisets de 30 metres quadrats. Aquests, que us mostre-hi estan sobre uns 40 de superfície útil. Un solar d'uns 115 m2. Hi encabim sis (6) habitatges que acompleixen les HD-91, i les del PG, òbviament. Més un local i places d'aparcament, tots en planta baixa. Fem que els metres quadrats siguen de 120 cm. x 120 cm. Quasi experiments d'escola d'arquitectura.

L'exclavitud -o el goig- de treballar per a la iniciativa privada. I els promotors d'aquesta iniciativa-us ho assegure- són gent molt i molt decent. Sense gaires recursos però valents i progressistes. Però el mercat i la cojuntura n'obliguen.

Barri: Torrefiel. L'espiral en què ens trobem aboca a aquestes situacions i no hi ha moltes alternatives més.

El motiu: l'encariment del preu del sòl a tot València. L'eixida, tot mantenint el preu del metre quadrat és reduir els metres per a que la població hi tinga accés a un petit habitatge. És una trampa saducea. Ni amb sòl públic hom pot reduir el preu de l'habitatge. Hi deixaré en un termini curt de temps una aportació al respecte.

En Gaja, almenys ho deixa ben clar i pot considerar-se el primer round del debat. N'hi haurà més.

Una persona amiga, membre de l'executiva del PSPV, em telefona per un afer que portem entre mans i em diu que està molt atrafegat perquè s'ha d'anar amb la reina Sofia a l'obertura de la temporada d'opera al Palau de les Arts.....a veure el muntatge i posada en escena el Fidelio, de Beethovern, en acomiadar-nos li faig, amb posat irònic:

-"Tú, que eres monárquico" saluda Sa Majestat Sofia de la meua part......

I ell em respon: Ay, cómo soys los rojos radicales!

(segueix una miqueta...)     

Vam tenir problemes al principi de l'execució, motivats per unes dades que l'estudi geotècnic ens havia donat. Desconfiem de l'estudi després d'obrir els pous: argiles molt potents. Calculem de nou per a convertir les sabates en llosa armada. També denúncia dels veïns de l'edifici fitant....injustificades però el govern municipal ens ho notifica. Esbandits els problemes administratius i tècnics, apareix la problemàtica que detectem a l'altre edifici fitant: l'església del poble.

Xilòfags, teulada amb forats, i murs fets malbé. Manca de manteniment.

La dita circumstància - desfavorable a primer colp d'ull- ens ha ofert l'ocasió de rehabilitar-per fases- la dita petita església. Amb això estem a hores d'ara  com s'hi veu a la foto adjunta amb la bastida ja muntada, a la dreta. 

Anit van concedir el premi FAD d'arquitectura a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Obra de Josep Llinàs i Joan Vera.

Amb en Llinàs hem aprés que la senzillesa pot ser altament poètica. En els anys d'estudiant, a l'Escola d'arquitectura de València, en què els nostres professors professaven, encara, un tardopostmodernisme de tall tendenzza rossiniana  hi havíem una colla que rebutjàvem  tot aquell provincianisme estètic. Les revistes que ens queien a les mans, Archittecture d'Aujourd'hui, Ottogono, alguns números de Lotus International i El Croquis, ens ensenyaven que hi havia una manera de fer més pura i composta. Dellà de les cafeteres  de Rossi i Tusquets (Quetglas dixit).

Altrament hi havia una sèrie d'arquitectes que havien creat una poètica molt personal d'arrel iniciàtica dels orígens del Moviment Modern, adobada amb els avanços de la tècnica i la indústria postindustrial. Eren els Carles Ferrater, Arcadi Pla, Manolo Portaceli, etc.

La crítica no oficial els denominava els illots en un temps prou mancat d'idees i propostes noves. Aquests tenien correlació exterior, d'alguna manera, amb les escoles en què la manca de llibertat cretiva no hi havia estat escapçada de soca-rel per la teoria que llavors hom deia la disciplina. D'arrel italiana. Mentre que l'arrel americana entre la complexitat i la contradicció feia una deriva pueril.